Salpicó
 | |
| Característiques | |
|---|---|
| País d'origen | Brasil  |
| Detalls | |
| Tipus | amanida i plat de pollastre |
El salpicó és un plat generalment fet de diferents carns capolades (tradicionalment s'ha elaborat de bou) i amanit generalment amb pebre i sal, ruixat amb una vinagreta de julivert, cebes de primavera, etc., que es menja fred.[1] Avui dia és un plat molt propi de tota la costa andalusa, però sobretot, a les províncies de Huelva i Cadis (on se sol trobar elaborat amb fruits de mar cuits). En l'actualitat és servit com una tapa en molts bars d'Espanya, que per defecte sol interpretar-se com a salpicó de fruits de mar.
Història
[modifica]S'esmenta pel primer cop en català i castellà en el Procés de les olives de Bernat Fenollar:
Mas dau-li lo llard / ab oli d'olivesI ab sal, poch a poc / i ab bona saó, Hi no us guastarà / un pèl les genives,
Si de la salmorra / li feu salpicó.Posteriorment n'hi ha referències literàries en autors castellans com Covarruvias a la fi del segle XVI que defineixen en llur diccionari: "“la carne picada y aderezada con sal”. Alguns com Cervantes la fan aparèixer en el seu Don Quijote de la Mancha,[2] en el qual identificant els trets d'Alonso Quijano, menciona el que menja cada dia:
« "Una olla de algo más vaca que carnero,[3] salpicón las más noches, duelos y quebrantos los sábados,..." » — Don Quijote de la Mancha, Cap. I, Llibre I Apareix una altra referència a aquest plat en la mateixa obra:[4] "salpicón de vaca con cebolla" indicant la manera tradicional de servir-la. Altres referències a aquest plat les fa el poeta espanyol Francisco de Quevedo en la seva Obra Poética[5]"Una olla de algo más vaca que carnero,[3] salpicón las más noches, duelos y quebrantos los sábados,..."Don Quijote de la Mancha, Cap. I, Libro I
« con mondadientes en ristre y jurando de aquí yace perdiz, donde el salpicón tiene por tumba el gaznate... » Alguns estudiosos esmenten que a la fi del segle xviii el plat de salpic de vaca era molt típic de les classes humils espanyoles, essent fàcilment accessible a la major part de la població, així ho demostren les referències literàries de l'època.[6][7]con mondadientes en ristre y jurando de aquí yace perdiz, donde el salpicón tiene por tumba el gaznate...Característiques
[modifica]Tradicionalment es feia aquest plat amb cansalada de porc que es barrejava amb la carn de cap de bou capolada, a què s'afegia pebre, sal, vinagre i diverses verdures. Tot això es posava a estofar lentament. Se servia calent decorat amb uns trossos de ceba.
Referències
[modifica]
- ↑ "Gastronomía del Siglo de Oro español, María Inés Chamorro, Herder,2002
- ↑ Don Quijote de la Mancha, Cervantes, capítulo I al comienzo del primer libro
- ↑ 3,0 3,1 la vaca era un tercio más barata que el carnero
- ↑ Don Quijote de la Mancha, Capítulo XLIX, "De Lo Que Le Sucedió a Sancho Panza Rondando Su Ínsula"
- ↑ Obra poética, Francisco de Quevedo, I 272
- ↑ Martínez Llopis, Manuel. Historia de la gastronomía Española. Madrid: Editorial nacional, 1981.
- ↑ El Afanador de Utrera, Luis de Belmonte Bermúdez, en el que dos soldados hablan acerca de su aliño y composición con otros platos