Vés al contingut

Salvador Sanpere i Miquel

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Salvador Santpere i Miquel)
Plantilla:Infotaula personaSalvador Sanpere i Miquel
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Salvador Sanpere y Miquel Modifica el valor a Wikidata
1840 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort25 setembre 1915 Modifica el valor a Wikidata (74/75 anys)
Catalunya Barcelona (Catalunya)
Diputat al Congrés del Sexenni Democràtic
19 setembre 1872 – 8 gener 1874
← Frederic Gomis i Mestre
Circumscripció electoral: Districte electoral d'Igualada
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Madrid Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióhistoriador, traductor, polític Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Republicà Democràtic Federal
Membre de

Salvador Sanpere i Miquel (Barcelona, Catalunya, 1840 - 26 de setembre del 1915[1]) fou un historiador, crític, publicista i polític català.

Activitat política

[modifica]

Des de la seva joventut fou un apassionat fervent de l'estudi; cursà i acabà en la seva ciutat nadiua la carrera d'arquitecte, que no va arribar a exercir, per dedicar tots els seves energies als estudis històrics i arqueològics i als seus ideals polítics. Aquest eren republicans més extremistes, que el portaren a ingressar en la francmaçoneria el 1862, distingint-se després per l'actuació constant en les lògies barcelonines. Als 16 anys ja era president d'una societat de joves, secreta i revolucionària, i als 19 s'allistà com a voluntari per la guerra d'Àfrica.

Des del 1860 es dedicà de ple al periodisme, col·laborant en els diaris de sabor i tendències lliurepensadores i antidinàstiques. Adepte incondicional d'Emilio Castelar, Francesc Pi i Margall i Nicolás Salmerón, seguí les vicissituds de l'actuació política d'aquells. Formà part de les Juntes revolucionàries de Barcelona i de Martorell durant la revolució de 1868; fou diputat de les Corts Constituents el 1869 i fou elegit diputat per Igualada a les eleccions generals espanyoles d'agost de 1872 i 1873. També fou membre de la Diputació provincial de Barcelona.

Un cop es produí la restauració borbònica (1874) va col·laborar a La Gaceta de Cataluña i fou afecte a Emilio Castelar fins que aquest va fundar el Partit Republicà Possibilista. Aleshores es dedicà a l'activisme cultural.

Gaudí de diverses pensions per fer investigacions històriques en arxius de l'estranger, el 1872 i 1873. De 1874 a 1877 dirigí la Revista Histórico-Latina, i del 1880 al 1887 la Revista de Ciencias Históricas. El 1879 fou comissari reial d'Espanya en l'Exposició Universal de Viena. També va ser acadèmic corresponent de la de la Història i de les Reials de Bones Lletres de Barcelona i Sevilla. A Barcelona prestà valuosos serveis com a vocal de la Junta de Museus de Catalunya i com fundador del Museu de Reproduccions. Assolí diversos premis en els Jocs Florals de Barcelona i va escriure moltes obres seves en català. Poc abans de morir va participar en les campanyes a favor dels aliats de la Primera Guerra Mundial.

Va morir a Barcelona en la nit del 25 al 26 de setembre de 1915.[2]

Activitat cultural

[modifica]
Sanpere vist per Ramon Casas (MNAC).

Foren innombrables els cursos i conferències que va donar en centres culturals i acadèmics arreu d'Espanya. La seva tasca és admirable pel copiosa i assenyada, malgrat que en les seves obres històriques la passió sectària ofusqués de vegades la veritat i la desnaturalitzi.

El seu llibre més transcendental és Els Quatrecentistes Catalans (Barcelona, 1912); història criticodescriptiva de l'escola pictòrica de Catalunya del segle xv, la qual existència i valor positiu demostra gràficament i documental, encara que la crítica posterior (mossèn Josep Gudiol i Cunill, Josep Maria Folch i Torres, Vicente Lampérez, Bonaventura Bassegoda i Amigó hagi assenyalat algunes inexactituds, deficiències i omissions en l'obra de Sanpere.

Els seus Origenes i fuentes de la nacionalidad catalana (Barcelona, 1879), on dona conèixer les primeres dades vers la judicatura a Catalunya de la mà de Bonhom, jutge que donà a conèixer el Liber judicatum popularis, i que són un arsenal de dades per a corroborar la seva tesi; El fin de la nación catalana (Barcelona, 1902) és un tractat monogràfic del setge i defensa de Barcelona el 1714, i que serveix de base a tot estudi superior, i La Rodalia de Corbera, Barcelona, 1897 és un treball de pacient reconstitució de setges, edificis, institucions i barriades desaparegudes entre les que Felip V manà ensorrar per a construir el barri de la Ciutadella de Barcelona.

En els Jocs Florals de Barcelona li foren premiades les seves monografies L'Alsament de Mieres; Biografia d'Esteve Gilabert Bruniquer; Wifred lo Pilós, i Les Armades de Salou i Portfangós, que figuren impreses en els volums corresponents a 1879, 1880, 1888, i 1895. Inclinat al principi al krausisme, més tard adoptà les doctrines positivistes. Col·laborà també en la Geografia general de Catalunya de Francesc Carreras i Candi.

Part del fons personal de Salvador Sanpere i Miquel es conserva a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.[3]

Obres

[modifica]
  • Les Dames d'Aragó de Salvador Sanpere i Miquel, edició de la Biblioteca Popular de L'Avenç de l'any 1908
    Història de l'Art
  • Els Incunables Catalans
  • La Pintura Medieval catalana
  • Les dames d'Aragó, en català. Publicat per Biblioteca Popular de L'Avenç l'any 1908
  • Barcelona. Son passat, present i porvenir (1878, editada en castellà el mateix any)
  • Orígens i fonts de la nació catalana (1878)
  • Las costumbres catalanas en tiempo de Juan I (1878)
  • Notícia sobre el moviment històric en la Balear menor (1879)
  • Un estudi de toponomàstica catalana (1880)
  • Contribución al estudio de la religión de los iberos (1880) a «Revista de Ciencias Históricas»
  • Los Íberos (1881) a «Revista de Ciencias Históricas»
  • La emancipación del hombre (en 5 volums, amb pròleg de Nicolás Salmerón, 1882)
  • Historia del lujo (1886)
  • Fin de la nación catalana (1905, sobre la guerra de Successió i de les seves conseqüències per a Catalunya)
  • De la introducción y establecimiento de la imprenta en las coronas de Aragón y Castilla y de los impresores de incunables catalanes (1909)
  • Minoria de Jaume I (1910)
  • Els Quatrecentistes Catalans (1912)

També va traduir La Estética de Karl Christian Friedrich Krause, La Morfologia, d'Ernst Haeckel, i El Universo Social, de Herbert Spencer.

Referències

[modifica]
  1. «Salvador Sanpere Miquel». Renaixement, periodic adherit a la Unió Catalanista, 03-10-1915, pàg. 548.
  2. «Salvador Sanpere y Miquel». La Publicidad, 26-09-1915, pàg. 7.
  3. Inventari del Fons personal de Salvador Sanpere. Arxivat 2015-10-03 a Wayback Machine. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Bibliografia

[modifica]
  • Tom núm. 53, pàgs, 1423-1424 de l'Enciclopedia Espasa. ISBN 84-239-4553-7 (Tom 53)
  • Mendoza, Cristina. Ramon Casas, Retrats al carbó. Sabadell: Editorial AUSA, 1995, p. 282pp. (catàleg). ISBN 84-8043-009-5. 

Enllaços externs

[modifica]


Premis i fites
Precedit per:
Celestí Barallat i Falguera
Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona
Medalla XVIII

1908-1915
Succeït per:
Apel·les Mestres i Oñós