Samt el qusur
صمت القصور  | |
|---|---|
| Fitxa | |
| Direcció | Moufida Tlatli |
| Protagonistes | |
| Producció | Ahmed Bahaeddine Attia |
| Guió | Moufida Tlatli |
| Música | Anouar Brahem |
| Muntatge | Moufida Tlatli |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | França i Tunísia |
| Estrena | 7 setembre 1994 |
| Durada | 127 min |
| Idioma original | àrab |
| Color | en color |
| Descripció | |
| Gènere | drama |
| Lloc de la narració | Tunísia |
      
| |
Samt el qusur (àrab: صمت القصور, Ṣamt al-quṣūr, comercialitzada en francès com Les Silences du palais) és una pel·lícula tunisiana del 1994 coescrita i dirigida per Moufida Tlatli. La pel·lícula investiga qüestions de gènere, classe i sexualitat al món àrab a través de la vida de dues generacions de dones al palau d'un príncep. Vist amb els ulls d'una jove cantant de noces atractiva, exposa la servitud sexual i social d'un grup de dones en un palau elaborat durant el protectorat francès a Tunísia.[1] Tlatli va escriure la pel·lícula com a resposta. a la sobtada malaltia greu de la seva pròpia mare i la seva posterior constatació del poc que sabia de la seva vida.[2]
Argument
[modifica]Ambientada a la Tunísia dels anys 50, la pel·lícula tracta sobre una dona de 25 anys, Alia, que torna al seu lloc de naixement: un palau de príncep on la seva mare, Khedija, treballava com a criada i mestressa.[3] Alia havia fugit del palau deu anys abans, moment en el qual va passar a enterrar records torturadors de la seva infància.[4] En la seva visita per homenatjar la mort del príncep, Alia vaga pel palau en gran part abandonat on s'enfronta a aquests records representats com a detallats flashbacks de la seva infància. Comença a confeccionar una narració sobre la sexualitat i l'explotació sexual de la seva mare en un espai ordenat per la diferència de gènere i classe, i es torna a despertar amb els seus persistents interrogants sobre la identitat del seu pare.[4][5] Mentre Alia negocia el seu passat, també s'ocupa de la seva relació actual al seu amant, Lotfi, que li ha demanat el que sembla ser un altre avortament.[4][1] El seu desenvolupament al llarg de la pel·lícula contrasta el seu despertar amb un passat de servitud sexual i social que moltes de les criades van viure al palau contra la seva pròpia independència disputada, plena de dolor, conflicte i incertesa.[1]
Repartiment
[modifica]- Hend Sabri: Alia adolescent
- Ghalya Lacroix: Alia adulta
- Amel Hedhili: Khedija, la mare d'Alia
- Kamel Fazaa: Sidi Ali
- Nejia Ouerghi: Khalti Hadda
- Sabah Bouzouita: Schema, un servent
- Sonia Meddeb: Jneina, la dona de Sidi Ali
- Hélène Catzaras: Fella, una criada
- Fatma Ben Saïdane: Mroubia
- Michket Krifa: Memia
- Hichem Rostom: Si Bechir
- Kamel Touati: Houssine, un criat
- Zahira Ben Ammar: Habiba
- Hatem Berrabeh: Salim, fill de Sidi Ali
- Sami Bouajila: Lotfi
- Bechir Feni: el bey
- Khedija Ben Othman: Sarra, la filla de Sidi Ali
- Christian Chartain: amic de Houssine
Recepció crítica
[modifica]La pel·lícula va rebre una atenció positiva al Festival de Cinema de Nova York el 1994; El crític de The New York Times Caryn James descriu la pel·lícula com una «història universal de coming-of-age amb un toc feminista».[4] Després d'una estrena més àmplia el 1996, Los Angeles Times va cridar l'atenció sobre la descripció de Tlati dels problemes feministes a Tunísia i va elogiar el seu «estil fluid i sensual», titllant la pel·lícula de «brutal» i «tendre».[6] Un article de Paul Sedra de 2011 descriu la contínua rellevància de Samt el qusur als estudis àrabs.[5]
Premis
[modifica]- «Premi Internacional de la Crítica» del Festival Internacional de Cinema de Toronto de 1994
- Festival de Cinema de Canes Menció especial Premi Càmera d'Or de 1994
- Premi Sutherland Trophy dels Premis British Film Institute de 1995
- Tanit d'or del Festival de Cinema de Cartago de 1994
- Premi Tulipa d’or del Festival Internacional de Cinema d'Istanbul el 1995
- Palmera de Plata a la XV edició de la Mostra de València[7]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Hood, Nathan. «Forgotten Classics of Yesteryear», 16-02-2010. [Consulta: 5 març 2016].
- ↑ Armes, Roy. Postcolonial images: studies in North African film. Bloomington: Indiana University Press, 2005. ISBN 0253344441.
- ↑ «The Silences Of The Palace».
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 James, Caryn «Movie Review - The Silences of the Palace (1994)». , 30-09-1994 [Consulta: 5 març 2016].
- ↑ 5,0 5,1 Sedra, Paul. «Films For The Classroom: Silences of the Palace», 02-11-2011. [Consulta: 5 març 2016].
- ↑ Thomas, Kevin «Movie Review : 'Silences' Speaks of Women's Struggles» (en anglès). Los Angeles Times, 22-03-1996 [Consulta: 5 març 2016].
- ↑ Bosnia se llevó la Palmera de Oro de la Mostra con «La edad ingrata», ABC, 21 d'octubre de 1994
