Silva (poesia)
.jpg)
Una silva és una composició sense estrofa, formada (en la mètrica catalana) per versos hexasíl·labs (6 síl·labes) i decasíl·labs (10 síl·labes), tant de rimes consonants com blancs, i d'extensió il·limitada.[1]
L'origen del terme ve de les Silvae del poeta llatí Papini Estaci, a partir del qual aquesta forma va ser recuperada al renaixement i conreada a bastament a la poesia castellana del barroc (Quevedo, Góngora, Juana Inés de la Cruz...) i a partir d'aquí va passar a la literatura catalana,[1] on la van conrear autors com Francesc Fontanella.[2] Posteriorment, en castellà la tornen a fer servir notablement Bécquer, i en català Verdaguer i Rubió i Ors, tot i que no ha estat mai una forma gaire freqüent a la poesia catalana.[1]
En castellà és composta per versos hendecasíl·labs (11 síl·labes) i heptasíl·labs (7 síl·labes), de rima consonant.[3] L'àmplia llibertat poètica que suposa converteix aquesta composició en la més moderna de la mètrica clàssica espanyola, per la seva implícita tendència antiestròfica, i com a tal constitueix una forma de transició cap al vers lliure modern. Va començar a conrear-se al segle xvi per influència italiana. Garcilaso de la Vega va publicar les seves famoses èglogues en silves. A partir d'aleshores, serà molt emprada per altres autors, com els barrocs Francisco de Rioja i Luis de Góngora a Soledades, i des de llavors es va establir fermament en la mètrica espanyola. La silva modernista introdueix altres mètriques i també la rima assonant.[3] Una varietat és la silva arromançada en la qual rimen els versos parells en assonant.
Exemples
[modifica]El poema Ànima pura que en regió divina de Francesc Fontanella combina silves amb romanços i octaves. Els primers 21 versos formen una silva:[2]
- Ànima pura que en regió divina
- descanses, vencedora
- de funest occident a eterna aurora;
- tu, que l’esfera habites cristal·lina,
- en la immortal morada
- de la suprema zona,
- que faustament destina
- igual a tes virtuts glòria sagrada,
- digna a tos mèrits ínclita corona;
- oh, Claris generós, cèlebre, invicte,
- a qui la pàtria i la suprema esfera
- en pomposa pietat, en pompa pia,
- aclama, honra i venera;
- ou esta humil i rústica Talia
- que per a tanta glòria,
- que per a empresa tanta
- mètrica inspiració desitja quanta,
- ab cèlebre alabança,
- consagra a ta memòria
- lo temps en bronzos, en diamants la història,
- Espanya en ires i en trofeos França.
En castellà, un exemple de silva el trobem a l'obra Al sueño de Miguel de Unamuno:
- [...]
- En tu divina escuela,
- loca y desnuda y sin extraño adorno,
- la verdad se revela,
- paz derramando en torno;
- al oscuro color de tu regazo,
- contenta y recogida,
- como el ave en su nido,
- libre de ajeno lazo,
- desnuda alienta la callada vida,
- acurrucada en recatado olvido,
- lejos del mundo de la luz y el ruido;
- lejos de su tumulto,
- que poco a poco el alma nos agota,
- en el rincón oculto,
- en que la fuente de la calma brota.
- [...]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Bargalló i Valls, Josep. Manual de mètrica i versificació catalanes. Barcelona: Empúries, 2007 (Biblioteca Universal Empúries, 208). ISBN 9788497872270.
- ↑ 2,0 2,1 «Nise > Biblioteca Digital > Autors > Autor > Poema». [Consulta: 18 desembre 2024].
- ↑ 3,0 3,1 «Silva». [Consulta: 15 desembre 2024].
Bibliografia
[modifica]- Domínguez Caparrós, José. Diccionario de métrica española. Madrid: Alianza editorial, 2004. ISBN 84-206-7327-7.