Pau Claris i Casademunt

Pau Claris i Casademunt

Biografia
Naixement	1r gener 1586 Barcelona
Mort	27 febrer 1641 (55 anys) Barcelona
94è President de la Generalitat de Catalunya
22 juliol 1638 – 26 gener 1641 ← Miquel d'Alentorn i de Salbà – Josep Soler →
Diputat eclesiàstic de la Diputació del General de Catalunya
22 juliol 1638 – 26 gener 1641 ← Miquel d'Alentorn i de Salbà – Josep Soler →
Activitat
Lloc de treball	Barcelona
Ocupació	clergue, polític, advocat
Signatura

Pau Claris i Casademunt (Barcelona, 1 de gener de 1586 - Barcelona, 27 de febrer de 1641) fou un polític i eclesiàstic català i el 94è president de la Generalitat de Catalunya a l'inici de la Guerra dels Segadors. El 16 de gener de 1641 proclamà la República Catalana sota la protecció de França.

«	Castella, superba i miserable, no aconsegueix un petit triomf sense llargues opressions, pregunteu als seus habitants si viuen envejosos de l'afecció que tenim a la nostra llibertat i defensa […]. Què és el que us manca, catalans, si no és la voluntat? […]	»
— Discurs de Pau Claris, cridant a la revolta contra els exèrcits del Comte-duc d'Olivares (1640)

Biografia

Els anys de formació

De família paterna procedent de Berga, tant l'avi (Francesc) com el pare (Joan) foren destacats juristes a Barcelona. La seva mare era Peronella Casademunt. Pau fou el petit de quatre germans, dels quals destacà també el gran, Francesc, que fou jurista i exercí una forta influència sobre el seu germà. La família de Pau Claris formava part de la burgesia administrativa barcelonina i tingué un poder econòmic força elevat.

Hi ha un gran desconeixement dels estudis de Pau Claris; només se sap que es doctorà en dret civil i canònic a la Universitat de Barcelona i que estudià la carrera en el període comprès entre el 1604 i el 1612.

Pau Claris va ser nomenat beneficiat de la seu el 28 d'agost i canonge el 25 de setembre del 1612. Fou destinat a la diòcesi d'Urgell.

La carrera política

El 1626, Claris va ser elegit com a representant del braç eclesiàstic en les corts de Barcelona que s'obriren el 28 de març, enmig d'una gran tibantor que provenia ja del 1621 quan, en morir el rei d'Espanya, Felip III, el seu successor no volgué jurar les constitucions de Catalunya. Els motius de dissentiment entre els braços i la monarquia de Felip IV foren sobretot: la qüestió dels quints —impost que consistia en el fet que les ciutats del Principat pagaven una cinquena part de llurs impostos anuals a la corona—, el problema de l'Observança —constitució acordada l'any 1481 que exigia l'obligació de complir el dret català als oficials reials— i l'eterna voluntat de voler frenar els privilegis de la Inquisició en terres catalanes. El braç eclesiàstic no adoptà aquest cop una actitud servil, exhaust econòmicament per la pressió dels impostos reials i minat per la castellanofòbia que provocaven els continuats nomenaments de bisbes castellans en les diòcesis catalanes. L'abandonament de la sala pels capítols catedralicis el 3 de maig, en voler-hi sotmetre una votació per a la concessió de 3.300.000 ducats per al rei, va provocar la sortida immediata del rei cap a Madrid.

No fou fins al 1632 que no es reprengueren les corts, encara amb els mateixos diputats que el 1626. En aquesta ocasió, fou quan es feu més evident la rebel·lia contra la corona espanyola d'una brillant generació de juristes catalans encapçalats per Joan Pere Fontanella, els quals arremeteren jurídicament contra dos nous motius d'enfrontament: el dret dels consellers a romandre coberts davant la presència reial i la mecànica de la insaculació, en la qual es disputava la facultat dels braços per proveir càrrecs de la Generalitat sense l'anuència del rei.

L'any 1632, Claris fou nomenat pel seu braç per tractar el tema de la insaculació i el 15 de juliol els estaments nomenaren divuit persones —la Divuitena— que exerciria l'autèntic paper de Consell Executiu.

L'episodi polític més remarcable d'aquest període de la vida de Claris fou, sens dubte, els anomenats «aldarulls de Vic». Arran d'una concessió papal al rei d'Espanya de l'establiment d'una dècima sobre les rendes de l'Església a Espanya, que serviria de subsidi a la corona, esclata el malestar popular a la diòcesi de Vic amb virulència, sota el guiatge de l'ardiaca vigatà doctor Melcior de Palau i Boscà i el suport apassionat de dos canonges d'Urgell: Jaume Ferran i Pau Claris. El segrest de la propietat eclesiàstica de Vic per part de la Reial Audiència, provocà manifestacions revolucionàries amb libels difamatoris i amenaces de subversió en el camp, durant la primavera i estiu del 1634. Malgrat les pressions del bisbe de Girona, el Consell d'Aragó només s'atreví a empresonar un diaca dissident, Pau Capfort. Finalment, el conflicte s'apaivagà per la via de retardar el pagament de la dècima fins al novembre.

Claris assistí, els anys 1630 i 1636 als concilis eclesiàstics provincials de Tarragona. En el de l'any 1636, amb el suport del bisbe de Tortosa, el castellà Justino Antolínez de Burgos y de Saavedra, s'aconseguí aprovar una disposició per la qual totes les prèdiques en el Principat fossin en català.

La presidència de la Generalitat

El 22 de juliol del 1638 Pau Claris fou elegit diputat eclesiàstic per a constituir la Diputació. Els altres membres escollits amb Claris foren Jaume Ferran (també canonge d'Urgell), Rafael Antic i Rafael Cerdà com a oïdors del braç eclesiàstic, militar i reial, respectivament, i Francesc de Tamarit i Josep Miquel Quintana com a diputats dels braços militar i reial.

Com a diputat eclesiàstic, Claris passà a presidir les sessions de la Generalitat. Segons Elliott, el virrei Santa Coloma intentà endebades el suborn de Claris i Tamarit, personatges incòmodes per a la seva funció al servei del rei.

Claris es trobà una Generalitat amb gravíssims problemes econòmics, fruit de molts anys de mala gestió i amb el conflicte que s'obrí amb la corona espanyola referent a l'acusació de contraban que feu a la Generalitat a causa de l'incompliment dels edictes dels anys 1635 i 1638, que prohibien tota mena de comerç amb França a causa de la Guerra dels Trenta anys. La intervenció de l'agutzil Montrodon per encàrrec del virrei Santa Coloma als magatzems de Mataró i Salses, desencadenà el conflicte, en el qual novament el jurista Joan Pere Fontanella tingué un paper destacat a favor de les tesis dels diputats de la Generalitat. Si bé la ciutat de Barcelona estigué inicialment reticent, acabà per fer costat als diputats el 1639, sobretot per la decisió de la corona d'instaurar una recaptació general a Catalunya, pels anys 1639 i 1640, de 50.000 lliures anuals.

Darrere aquest nou afany recaptatori, hi havia la voluntat del privat de Felip IV, el comte-duc Olivares, d'afegir totes les terres de la corona espanyola a l'esforç de contribuir econòmicament a les despeses que ocasionava la Guerra dels Trenta anys i que ja havia devastat Castella. Catalunya mai havia sentit com a propi aquest conflicte, d'arrels expansionistes i del qual els catalans mai no havien esperat res. Olivares, per a contrarestar aquesta situació, volgué traslladar-hi el conflicte (o si més no, ja li semblà bé) i, així, el 19 de juliol del 1639, els francesos assetjaren i prengueren el castell de Salses, al Rosselló. S'inicià aleshores una duríssima pugna entre el comte-duc i la Generalitat per tal que incrementés el seu esforç en la guerra. Finalment, els diputats accediren a enviar Francesc de Tamarit al front d'una nova lleva de soldats per recuperar el castell de Salses, cosa que s'aconseguí el dia de Reis del 1640. Tanmateix, el cost en vides humanes i en diners per al país havia estat tan gran que la situació esdevingué explosiva.

La Guerra dels Segadors

Tot i que la data d'inici dels contactes amb França, que acabarien amb la formació d'una aliança catalanofrancesa enfrontada a la corona espanyola i que donaria lloc a la denominada Guerra dels Segadors o Guerra de separació de Catalunya, continua sent motiu de controvèrsia entre els historiadors; sembla que podrien haver començat ja el mes de maig del 1640. Pau Claris havia convocat les corts generals el 10 de setembre de 1640, però paral·lelament i sense consultar les ciutats, hauria començat els contactes amb els francesos.

El 7 de setembre de 1640, els representants de la Generalitat de Catalunya, Francesc de Tamarit, Ramon de Guimerà i Francesc de Vilaplana, nebot de Claris, van signar un primer pacte de Ceret amb Bernard Du Plessis-Besançon, delegat per Armand Jean Du Plessis de Richelieu (el cardenal Richelieu) en representació de Lluís XIII de França, pel qual Catalunya havia de rebre suport militar destinat a fer front a l'ofensiva castellana manada pel comte-duc Olivares, que ja havia decidit intervenir a Catalunya. Hom creu que davant la pressió militar castellana, Claris es veié progressivament impulsat a acceptar a contracor les pressions franceses per les quals Catalunya se separaria de la monarquia hispànica i quedaria constituïda com a república lliure sota la protecció del rei francès.

L'assumpció personal del poder per Claris des del setembre del 1640 sembla que va ser total. Fou ell qui va convocar la Junta General de Braços, que s'erigí en la institució rectora de la nova situació oficialitzant la secessió i els compromisos amb França i emetent deute públic per finançar les despeses militars.

El 20 d'octubre de 1640 entrava a Barcelona Du Plessis-Besançon i, uns dies després, se signava el primer pacte de confraternitat i ajut militar de França a Catalunya, pel qual França es comprometia a defensar el Principat.

Catalunya, república

El 24 de novembre entrava a Catalunya, pel sud, l'exèrcit castellà del marquès de Los Vélez. El 23 de desembre, Pau Claris alça el sometent i comença la guerra contra Felip IV de Castella. L'avanç victoriós de les tropes castellanes per Tortosa, Cambrils, Tarragona i Martorell feu que la Junta de Braços i el Consell de Cent cedissin a les pressions franceses i el 16 de gener els braços i el 17 el Consell, acceptessin la proposta de constituir la República Catalana sota la protecció de França.

Però, de nou, la pressió dels castellans que s'apropaven a Barcelona i les pretensions franceses portaren Claris a haver de liquidar el projecte republicà i a haver de fer proclamar Lluís XIII comte de Barcelona el 23 de gener del 1641, tres dies abans de la Batalla de Montjuïc, que derrotà estrepitosament les forces castellanes i deturà l'atac a Barcelona el 26 de gener del 1641.

La mort

El dia 20 de febrer de 1641 entrava a Barcelona Philippe de La Mothe-Houdancourt, substitut de Du Plessis, amb poders de capità general de tots els exèrcits que lluitaven a Catalunya. Aquell mateix dia, Claris caigué greument malalt i l'endemà mateix rebia l'extremunció.

Pau Claris i Casademunt moria a 3 quarts de 12 de la nit del dia 27 de febrer del 1641. Malgrat que feia almenys un any que presentava problemes de salut, la teoria d'un possible emmetzinament circulà des del primer moment (carta del baró d'Espenan a Du Plessis) i modernes investigacions avalen aquesta possibilitat. Segons el catedràtic d'història moderna Antoni Simon i Tarrés, Claris va ser emmetzinat amb acqua di Napoli, un verí fet amb arsènic i herbes. El president de la Generalitat durant la Guerra dels Segadors, que havia decidit aliar-se amb França per fer fora les tropes castellanes de Catalunya, va morir amb terribles dolors, fatiga i paràlisis parcials que el van deixar sense parla. Que la seva sobtada desaparició estigués relacionada amb una metzina ho van deixar escrit els agents francesos en les seves cartes. A més, el diputat Francesc Tamarit en va descriure la mort, amb uns símptomes molt similars als que pot causar l'arsènic.

Claris fou dipositat al vas familiar de la capella del Sant Crist de l'església de Sant Joan de Jerusalem a Barcelona. Malauradament, el 1888, en el context de les reformes per l'Exposició Universal de Barcelona i d'una Catalunya subjugada per segles de dominació i de repressió de la pròpia història, l'església fou derruïda i les despulles es perderen per sempre.

«	… Mori jo, mori infamement i respiri i visqui l'afligida Catalunya!…	»
— Pau Claris

Honors

Monument a Pau Claris, de Rafael Atché i Ferré, al passeig de Lluís Companys, a Barcelona

El mateix any de la seva mort, Francesc Fontanella i Garraver publicà Panegírica alabança del molt Il·lustre i Reverend Doctor Pau Claris, Canonge de la Santa Església Catedral d'Urgell, Diputat Eclesiàstic del Principat de Catalunya. Un retrat seu forma part de la galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona.

A Barcelona, al barri de l'Eixample, i travessant-lo en direcció perpendicular al mar, hi ha el carrer de Pau Claris. Neix al carrer de Còrsega, a prop de l'avinguda Diagonal i arriba fins a la plaça Urquinaona. També, a Barcelona, se li han alçat diversos monuments, el més conegut dels quals és l'estàtua situada al final del passeig de Lluís Companys, obra de Rafael Atché i Ferré i que fou inaugurada el 1917, retirada i guardada durant la Guerra Civil Espanyola i recol·locada el 1977. Ja des dels primers moments i amb les interrupcions degudes a la guerra i a la posterior persecució política de la cultura catalana, el lloc ha esdevingut punt de trobada i commemoració de sensibilitats polítiques de caràcter independentista. Moltes altres poblacions de Catalunya li han dedicat carrers, places i li han expressat reconeixements.

Bibliografia

• Garcia Càrcel, Ricard (1980). Pau Claris, la revolta catalana. Col·lecció Pinya de rosa. Ed. DOPESA. Barcelona. ISBN 84-7235-450-4.
• Simón i Tarrés, Antoni (2019). 1640. Rafael Dalmau Editor. ISBN 978-84-232-0851-7.
• Simón i Tarrés, Antoni (2008). Pau Claris, líder d'una classe revolucionària. Biblioteca Abat Oliba. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, ISBN 978-84-9883-051-4.

Enllaços externs

• «Pau Claris i Casademunt». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.