Sine ira et studio
Sine ira et studio o en català sense rancúnia i sense parcialitat,[1] és una locució llatina que prové de la introducció dels Annals de l'historiador romà Tàcit. N'hi ha moltes altres variants.
Tàcit preconitza que els historiadors solen mancar al seu deure i al seu desig d'objectivitat i d'imparcialitat. Segons escriu, molts cometen dos errors importants: quan descriuen un sobirà viu, sovint per por de represàlies i altres interessos personals (studio), l'adulen i n'embelleixen la història; però, després la seva mort, per ira, l'enlletgeixen tant com poden. En la introducció a la primera edició bilingüe de l'obra de Tàcit, el filòleg Ferran Soldevila veu el valor de l'historiador en la seva preocupació d'imparcialitat, de documentació i de veracitat.[2]
Tàcit promet no fer ni l'una cosa ni l'altra. Sèneca ja va introduir la seva paròdia «estrafent les declaracions d'imparcialitat consuetudinàries»: l'afirmació nihil nec offensae ne gratiae dabitur recorda molt de prop el celebèrrim sine ira et studio.[3] Tot i que el mateix Tàcit no mantingué el seu compromís, com va demostrar-se en estudis crítics des del segle xix,[4] la seva frase encara s'utilitza per a indicar la necessària objectivitat de la historiografia i, per extensió, de tota activitat científica o periodística. És un dels primers esments escrits del principi de la necessitat de fonts fiables i independents del subjecte, que també ha de preponderar en el treball enciclopèdic.
Uns exemples
[modifica]- Josep M. Solé i Sabaté, «Sine ira et studio (Tàcit, “sense ira ni parcialitat”)» (2008).[5]
- Enrique Moradiellos, Sine ira et studio. Ejercicios de crítica historiográfica (en castellà), (2000).[6]
- Friedrich Nietzsche, «Enumerem per torn les tendències i virtuts concretes d'un filòsof: la seva tendència al dubte, a la negació […], el seu desig de neutralitat i d'objectivitat, el seu desig de procedir sine ira et studio.» (1887).[7]
Referències
[modifica]- ↑ Traducció per Ferran Soldevila de Tàcit. Annals, vol. I: llibres I-II. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1930, p. 2. ISBN 9788472259249..
- ↑ Tàcit & Ferran Soldevila, op.cit., pàgina IX
- ↑ Sèneca, Luci Anneu. Apocolocintosi del diví Claudi: Epigrames. Traducció: Juan Mariné Isidro (traducció i comentari). Barcelona: Fundació Bernat Metge, 2004, p. 197. ISBN 9788472258341.
- ↑ Soldevila, 1930, p. X-XII.
- ↑ Solé i Sabaté, Josep Maria «Sine ira et studio (Tàcit, «sense ira ni parcialitat»)». Gimbermat, 50, 2008, pàg. 13-27. ISSN: 0213-0718.
- ↑ Moradiellos, Enrique. Sine ira et studio. Ejercicios de crítica historiográfica. Càceres: Universitat d'Extremadura, 2000, p. 221. ISBN 9788477234074.
- ↑ «9,32». A: La genealogia de la moral. Traducció: Joan Leita Graell. Barcelona: Educaula, 2010. ISBN 9788492672882.