Vés al contingut

Sit pardalenc de Le Conte

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuSit pardalenc de Le Conte
Ammospiza leconteii Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Dades
Pes1,83 g
13,8 g Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Risc mínim
UICN22721135 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdrePasseriformes
FamíliaPasserellidae
GènereAmmospiza
EspècieAmmospiza leconteii Modifica el valor a Wikidata
(Audubon, 1844)
Nomenclatura
EpònimJohn Eatton Le Conte Modifica el valor a Wikidata
ProtònimEmberiza leconteii Modifica el valor a Wikidata
Distribució
lang= Modifica el valor a Wikidata

El sit pardalenc de Le Conte[1] (Ammospiza leconteii) és una espècie d'ocell migratòria de la família dels passerèl·lids. Es distribueix al Canadà i els Estats Units.[2]

Descripció

[modifica]

És un petit pardal les parts dorsals del qual són de color marró fosc i clar; el pit és marró clar i el ventre és blanc, amb fines ratlles en els costats. El cap és gros i pla amb un casquet fosc dividit en el centre per una ratlla clara. La cara és color taronja amb un pegat gris en cada galta. El bec és relativament gros, fosc i la cua és curta.[3]

Tan mascle com femella tenen mides semblants, fa uns 12cm de longitud, uns 18cm d'envergadura i pesa entre 12 i 16 g[4]

El sit pardalenc de Le Conte se sol confondre amb altres ocells petits, com ara el sit pardalenc de Nelson (Ammospiza nelsoni), el sit pardalenc saltamartí (Ammodramus savannarum), el sit pardalenc de Henslow (Centronyx henslowii), el sit pardalenc d'aiguamoll (Ammospiza caudacuta) i el sit pardalenc de Baird (Centronyx bairdii).[5][6]

Hàbitat

[modifica]

En època reproductiva, l'hàbitat predilecte són àrees de pastures al Canadà (des del centre del país fins a la província de Quebec) i en el nord-centro dels Estats Units. El niu és una tassa oberta construïda entre pastura seca o bé directament sobre el sòl.[7]

Migra relativament tard a la tardor i a principis de la primavera, amb un màxim de pas a moltes zones durant els mesos d'octubre, març i abril. Rarament es desplaça cap a la costa atlàntica o del Pacífic, sobretot a la tardor.[7]

S'alimenten en el sòl, principalment d'insectes i llavors.[3]

Comportament

[modifica]

El sit pardalenc de Le Conte és extremadament amagadís i passa gairebé tot el seu temps sota cobert d'una densa vegetació. Quan emergeixen, rarament volen més de mig o un metre per sobre de l'herba i tornen a baixar.[2][5] Com que es veu tan poques vegades, encara hi ha moltes llacunes en el coneixement sobre el sit pardalenc de Le Conte.

A les zones de reproducció, els nius sovint s'agrupen l'un a prop de l'altre en zones d'hàbitat adequat. Els mascles canten des de perxes cobertes i de vegades canten en vol. Les parelles són socialment monògames, però no se sap amb quina freqüència s'aparellen els individus fora de la parella. Sembla que també mantenen territoris a l'hivern tot i que la seva densitat és més alta (i territoris més petits) que a les zones de cria.[3][8] Els nius solen ser molt difícils de trobar i els individus s'identifiquen més sovint pel cant que per la vista. Una enquesta va posar de manifest aquest fet ja que els participants havien identificat 86 mascles pel cant, però només 8 d'aquests mascles per la vista.[6] Per la mateixa raó, molt pocs han estat capturats mai. Entre 1967 i 1984, només 355 ho van ser i cap va ser mai capturat de nou.[4]

El cant és un agut «tik» seguit d'un xiuxiueig similar al del pardal de Nelson (Ammospiza nelsoni).[9]

Vocalitzacions

[modifica]

El cant del mascle s'assembla al brunzit d'una llagosta amb una nota introductòria breu i cruixent i que acaba amb un petit xiulet.[10] Sovint es descriu com a «tika-zzzzzzzzzzzz-tik» mentre que el reclam és un «tsip» breu.[6][11] Es confon més sovint amb el cant del sit pardalenc de Nelson. El mascle generalment canta des d'un lloc amagt, però també se'l pot veure cantant des de la part superior de les tiges d'herba que sobresurten, o ocasionalment al vol.[2]

Dieta

[modifica]

A l'estiu la dieta és majoritàriament d'insectes com corcs, cicadèl·lids, escarabats, els pudents, erugues, arnes i aranyes.[12] Durant l'hivern, la dieta principal consisteix en llavors de gramínies i males herbes, herba de l'Índia, cua de guillaentre altres.[12]

Reproducció

[modifica]

L'aparellament pot començar aviat, a finals d'abril, però el pic màxim és a mitjans de maig.[10] La posta oscil·la entre dos i sis ous, sent quatre els més comuns.[2] La incubació la fa únicament la femella, encara que ambdós pares ajuden en l'alimentació.[11] La incubació dura una mitjana d'11 a 13 dies.[2] Les cries són altricials amb taques de color marró apagat.[4][13] Les parelles tindran una o dues cries per any.[11] A causa de la naturalesa amagadissa d'aquest ocell se sap poc sobre el període de temps entre l'eclosió i l'emplomada.[13]

El nius el construeix la femella i té forma de copa, fets d'herbes fines i folrats d'herba suau i pèl.[4][13] Normalment s'adhereix a herbes o juncs i estan construïts sobre o prop del terra.[2][13] Sovint, els nius són parasitats pel vaquer capbrú (Molothrus ater).[2]

Els ous amiden 18x14 mm de llarg i tenen forma el·líptica.[13] Són blancs amb tons verds, grisos o blaus; coberts de petits punts marrons, amb taques generalment agrupades prop de l'extrem ample de l'ou.[13]

Taxonomia

[modifica]

En un principi, el sit pardalenc de Le Conte es va incloure en el gènere Ammodramus però una filogènia molecular dels grups relacionats va identificar aquest gènere com a polifilètic i va recomanar que el grup fos dividit. Aquesta espècie pertany al clade del gènere Ammospiza que inclou A. maritima, A. nelsoni i A. caudacuta,[14] que són els pardals amants del sòl que prefereixen quedar-se en herbes altes i espesses a posar-se als arbres. Des del juliol de 2020 que s'accepta aquesta divisió.[15][16]

Hi ha hagut un cas registrat d'un sit pardalenc de Le Conte que es va hibridar amb un sit pardalenc de Nelson, el juny de 1949 a Ontario, Canadà.[2]

El sit pardalenc de Le Conte va ser descrit per primera vegada per John Latham l'any 1790, però el 1844 va ser quan va rebre un nom binomial vàlid per part de John James Audubon. Va escriure: "He posat el nom d'aquesta interessant espècie en honor al meu jove amic Doctor Le Conte, fill del major Le Conte, ben conegut entre els naturalistes i que, com el seu pare, està molt lligat a l'estudi de la història natural".[17]

Referències

[modifica]
  1. «Sit pardalenc de Le Conte». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. Rev. 10/02/2023(català)
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 Terres, J.K. «The Audubon Society Encyclopedia of North American Birds» (en anglès). Knopf : Distributed by Random House, New York, 1980. [Consulta: 23 octubre 2023].
  3. 3,0 3,1 3,2 «LeConte's Sparrow Identification» (en anglès). All About Birds, Cornell Lab of Ornithology. [Consulta: 23 octubre 2023].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 «LeConte's Sparrow Life History» (en anglès). All About Birds, Cornell Lab of Ornithology. [Consulta: 23 octubre 2023].
  5. 5,0 5,1 Vanner, Michael. «The encyclopedia of North American birds» (en anglès). Barnes & Noble Books, New York, 2002. [Consulta: 25 octubre 2023].
  6. 6,0 6,1 6,2 Earley, Chris. «Sparrows and Finches of the Great Lakes Region and Eastern North America» (en anglès). Firefly Books, 10-04-2003. Arxivat de l'original el 2023-10-30. [Consulta: 24 octubre 2023].
  7. 7,0 7,1 «LeConte's Sparrow - | Audubon Field Guide» (en anglès). Audubon.org. [Consulta: 23 octubre 2023].
  8. Ratz, David. «Lincoln's Sparrow - Montana Field Guide» (en anglès). Montana Field Guide. Montana Natural Heritage Program and Montana Fish, Wildlife and Parks.. [Consulta: 23 octubre 2023].
  9. «XC598435 sit pardalenc de Le Conte (Ammospiza leconteii)». Xeno-Canto. [Consulta: 23 octubre 2023].
  10. 10,0 10,1 Holland, G.E; Curtis, C.E; Taylor, P. The birds of Manitoba (en anglès). Manitoba Naturalists Society, 2003. ISBN 978-0-9697280-1-6. 
  11. 11,0 11,1 11,2 Alsop, Fred. «Birds of Canada» (en anglès). Dorling Kindersley, 2002. [Consulta: 24 octubre 2023].
  12. 12,0 12,1 Easterla, David A. «Foods of Le Conte's Sparrow». The Auk, 79, 2, 4-1962, pàg. 272–273. DOI: 10.2307/4082534.
  13. 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 13,5 {{{títol}}}. 2a edició. títol=A guide to the nests, eggs and neslings of North American birds|editorial=Academic press|data=1997|lloc=San Diego|isbn=978-0-12-072831-2|nom=Paul J.|cognom=Baicich|nom2=Colin James Oliver|cognom2=Harrison}}
  14. Klicka, John; Keith Barker, F.; Burns, Kevin J.; Lanyon, Scott M.; Lovette, Irby J. «A comprehensive multilocus assessment of sparrow (Aves: Passerellidae) relationships» (en anglès). Molecular Phylogenetics and Evolution, 77, 8-2014, pàg. 177–182. DOI: 10.1016/j.ympev.2014.04.025.
  15. «Taxonomic Updates – IOC World Bird List». [Consulta: 25 octubre 2023].
  16. «Comments 2019-B» (en anglès americà). [Consulta: 25 octubre 2023].
  17. Audubon, John James. The Birds of America: From Drawings Made in the United States and Their Territories (en anglès). vol. VII. Roe Lockwood, 1861, p. 338.