Sukarno
Sukarno (Surabaya, 6 de juny de 1901 - Jakarta, 21 de juny de 1970), nascut Kusno Sosrodihardjo, fou un polític indonesi, primer president de la República (1945-1968).
Nom
[modifica]El seu pare, Raden Soekemi Sosrodihardjo, era mestre d'escola a Surabaya (Java oriental). La seva mare, Ida Ayu[N 1] Nyoman Rai, era de Buleleng (nord de Bali).
Els indonesis l'anomenen col·loquialment i afectuosament Bung Karno a Indonèsia —germà, camarada Karno.[N 2] Els occidentals de vegades li donen el primer nom Ahmad.[N 3] En realitat, com molts javanesos, Sukarno només va utilitzar un nom.
Biografia
[modifica]Infantesa i formació
[modifica]
Fill d'un professor de la noblesa javanesa i d'una mare de l'aristocràcia balinesa, la posició social dels seus pares li va permetre entrar a l'escola primària —Europeesche Lagere School— i a l'institut —Hoogere Burgerschool— per als europeus. Va ingressar a l'escola d'enginyeria de Bandung on es va graduar el 1926.
A Surabaya, Soekarno va conèixer líders polítics indígenes, entre ells HOS Tjokroaminoto, líder de l'organització Sarekat Islam i també Henk Sneevliet, un holandès que fundaria el Partit Socialdemòcrata de l'Índia, el futur Partit Comunista d'Indonèsia (PKI). Amb altres estudiants d'enginyeria, va fundar el 1927 el Partai Nasional Indonesia, Partit Nacional d'Indonèsia (PNI).
Va ser detingut el 1929 i alliberat el 1931. Va ser arrestat de nou el 1933 i després exiliat a Bengkulu al sud de Sumatra.
Ocupació japonesa
[modifica]
El 10 de gener de 1942, els japonesos desembarquen a les Índies Orientals Neerlandeses. Les tropes holandeses es rendeixen el 8 de març de 1942.
Alliberat pels japonesos, Sukarno decideix jugar al joc del nou ocupant, convençut de poder-ne aprofitar. Participa així en la creació del Centre de Poder Popular —Pusat Tenaga Rakyat — l'acrònim del qual PUTERA significa "fill, nen" el 1943. El 1943 es va casar amb Fatmawati, mare de la seva filla Megawati Sukarnoputri, presidenta de la República d'Indonèsia de 2001 a 2004 després d'exercir com a vicepresidenta de 1999 a 2001.
El març de 1945, a mesura que els nord-americans van recuperar gradualment el control del Pacífic, els japonesos van encoratjar la creació d'un "comitè d'investigació per als treballs preparatoris per a la independència d'Indonèsia". Dins d'aquest comitè, Sukarno insisteix en la necessitat d'un estat religiosament neutral. Al juny fa un discurs on exposa la seva doctrina sobre les bases d'una Indonèsia independent: "els cinc pilars" – Pancasila.
El Japó signa la rendició el 15 d'agost. La nit següent, joves nacionalistes segresten Sukarno i Hatta, un altre líder nacionalista, i els porten a una casa a Rengasdengklok, a l'est de Jakarta.
Independència
[modifica]El 17 d'agost de 1945 al matí, Soekarno llegeix la proclamació de la independència d'Indonèsia, de la qual és nomenat primer president.[1] Va dirigir la guerra contra els Països Baixos, fins que aquests van reconèixer la independència del país el 1949. A més va ser qui va idear la filosofia i ideologia de l'Estat amb el Pancasila.
Va acabar amb el reconeixement oficial de la independència per part de les Nacions Unides el 1949, seguit de la transferència formal de la sobirania sobre el territori de les Índies Orientals Neerlandeses del Regne dels Països Baixos a la República d'Indonèsia el 27 de desembre de 1949.
Després de la independència del país, es va negar a establir-hi la llei islàmica.[2]
Va organitzar la Conferència de Bandung amb Jawaharlal Nehru el 1955,[3] Sukarno va suprimir el 1956 tots els partits i va instituir el 1959 una democràcia dirigida.
La seva política considerada massa pro-comunista —l'URSS li donava suport militar— va ser una època on els Estats Units, donaven suport a una guerrilla mitjançant bombardejos i subministraments d'armes aèries el 1958.[4]
Política exterior amb els Països Baixos
[modifica]Després de la independència (1949), les tensions van sorgir molt ràpidament amb l'antiga potència colonial després de la proclamació d'una república de les Moluques del Sud (1950) que va ser ràpidament aixafada (milers de Moluques es van refugiar als Països Baixos).
El 1961 fou guardonat amb el Premi Lenin de la Pau entre els pobles.
L'any 1962, l'exèrcit indonesi va envair la Nova Guinea Neerlandesa (l'únic territori que els holandesos havien pogut retenir de les Índies Orientals Neerlandeses). Mentre l'armada holandesa va guanyar la batalla del mar d'Arafura, el suport soviètic va obligar la Haia a signar el 31 de juliol de 1962, l'Acord de Nova York i acordar transferir l'administració de la regió a l'Autoritat Executiva Temporal de les Nacions Unides, que la lliura definitivament a Indonèsia l'1 de maig de 1963.
L'1 d'octubre de 1965 al matí, un oficial aleshores desconegut, el tinent coronel Oentoeng, comandant d'un batalló de la guàrdia presidencial, va anunciar per ràdio que estava al capdavant d'un "consell revolucionari" anomenat Moviment del 30 de setembre - Gerakan setembre Tigapuluh o G30S, que va frustrar un complot contra el president Soekarno i va arrestar sis generals. Un altre general, Suharto, va prendre el lideratge de la repressió i va detenir els rebels en menys de quaranta-vuit hores. El Partit Comunista d'Indonèsia és llavors exterminat durant una repressió ferotge, mentre que Soekarno és marginat per l'exèrcit.
El març de 1966, mentre encara era oficialment president, Sukarno es va veure obligat a signar el Supersemar (acrònim de Surat Perintah Sebelas Maret, ordre d'11 de març), per la qual transfereix el poder a Suharto. Aquest últim va ser escollit llavors president de la República el 12 de març de 1967 per Majelis Permusyawaratan Rakyat Sementara —MPRS— "Assemblea deliberativa temporal del poble". Soekarno va quedar sota arrest domiciliari fins a la seva mort.
Sukarno va morir el 21 de juny de 1970 a Jakarta. Va ser enterrat no gaire lluny de Blitar, a la província de Java Oriental, a 113 km al sud-oest de Surabaya, la capital provincial.
Homenatges
[modifica]Quan es va obrir el 1985, el règim de Suharto va batejar l'aeroport de Jakarta com Aeroport Internacional Sukarno-Hatta, en honor als dos "proclamadors de la independència": Sukarno i Hatta.
El "Pic de Sukarno" (Puncak Sukarno) va ser el nom donat durant un temps a la piràmide de Carstensz (a l'illa de Nova Guinea), nom que recorda els del pic Lenin i el pic Stalin; avui és Pic de la victoria (Puncak Jaya).
Referències
[modifica]- ↑ H. J. Van Mook «Indonesia». Royal Institute of International Affairs, 25, 3, 1949, pàg. 274–285.
- ↑ Marie Beyer, Martine Bulard «Menaces sur l'islam à l'indonésienne». Le Monde diplomatique, 01-08-2017 [Consulta: 27 juliol 2018].
- ↑ Acharya, Amitav. Bandung Revisited: The Legacy of the 1955 Asian-African Conference for International Order (en anglès). NUS Press, 2008, p. 48. ISBN 9971693933.
- ↑ «Indonesia 1957-58» (en anglès). US Foreign Policy in Perspective. [Consulta: 23 abril 2009].
Notes
[modifica]- ↑ Títol que indica la pertinença al Sistema de castes a l'Índia dels Braman, la més alta en la estratificació sociL de Bali.
- ↑ El costum de Java fa que no es pronunciï el prefix sànscrit su- (equivalent a l' eu- del grec antic en eufemisme, eufòria, etc.) en apel·lació, excepte en un context oficial i quan el nom és precedit d'un títol.
- ↑ Sukarno hauria contestat amb humor a una pregunta sobre el seu nom, declarant dir-se Ahmad.
Bibliografia
[modifica]- Françoise Cayrac-Blanchard, Indonèsia, l'exèrcit i el poder, L'Harmattan, 1991
- Tarzie Vittachi, La caiguda de Sukarno, Gallimard, 1967, 238 pàg.
- Soekarno, Una autobiografia explicada a Cindy Adams, 1966
Vegeu també
[modifica]
| Política |
|
|---|---|
| Militar |
|
| Independència | |
| Revolució | |
| Resistència | |
| Literatura | |
| Art | |
| Educació | |
| Integració | |
| Premsa | |
| Desenvolupament | |
| Religió | |
| Lluita |
|
