Vés al contingut

Télémaque Lambrino

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaTélémaque Lambrino

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement27 octubre 1878 Modifica el valor a Wikidata
Odessa (Ucraïna) Modifica el valor a Wikidata
Mort25 febrer 1930 Modifica el valor a Wikidata (51 anys)
Leipzig (Alemanya) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciómúsic, professor d'universitat, pianista Modifica el valor a Wikidata
OcupadorConservatori de Moscou Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano de cua Modifica el valor a Wikidata

Musicbrainz: b1b31d50-7381-4b92-9b2b-c9df5927d659 Modifica els identificadors a Wikidata

Télémaque Lambrino (Odessa, 27 d'octubre de 1878 - Leipzig, 25 de febrer de 1930) va ser un pianista i pedagog musical alemany. Fill de pares grecs, va viure i treballar principalment a Alemanya.

Biografia

[modifica]

Lambrino va rebre per primera vegada la seva formació musical amb Dmitri Klimow a la seva ciutat natal. Presumiblement des del semestre d'hivern 1898/1899[1] on va estar matriculat durant un any a la Universitat de Música i Arts Escèniques de Munic, entre d'altres els estudiants de Liszt, Berthold Kellermann així com Anton Beer-Walbrunn i Josef Rheinberger van ser els seus professors. A finals de 1899, Lambrino sembla haver-se traslladat a Leipzig.[2] Des d'aquí anava regularment a Berlín per continuar els seus estudis amb l'alumna de Rubinstein, Maria Teresa Carreño.

Ja ben aviat Lambrino es va fer càrrec de la direcció de les seves pròpies classes magistrals, tant al "Richard Bruno Heydrich Konservatorium für Musik und Theatre" de Halle (a partir del febrer de 1905, amb interrupcions fins al 1915)[3] com al Conservatori Estatal de Turíngia a Erfurt.[4] Després d'un breu període d'activitat al Conservatori de Moscou, que va durar de 1908 a 1909 i va estar vinculat a una càtedra, Lambrino es va instal·lar definitivament a Leipzig per crear millors condicions per a una carrera com a solista. Allà va donar classes particulars a un gran cercle d'estudiants sense pertànyer mai a la Universitat de Música i Teatre de Leipzig. De 1918/19 a 1924, Lambrino també va impartir classes de formació de piano al "Conservatori Klindworth-Scharwenka".

Lambrino es va convertir en un dels pianistes més sol·licitats de la seva època. Les gires el van portar arreu d'Europa i a Rússia des de 1902. Karl Straube va caracteritzar Lambrino en un obituari amb les paraules:

« Es pot comptar entre els més dotats d'aquest segle... Aquells que vénen de la seva escola poden presumir que han estat presentada amb una música plena d'emoció i emoció fins a l'últim moviment. »
— Karl Straube

S'ha conservat un enregistrament de Welte-Mignon de 1905 de la Marxa militar de Franz Schubert en l'adaptació de Carl Tausig[5] i un altre amb els Estudis Op. 25 núm. 8 i 9 de Frédéric Chopin.[6]

Lambrino va morir a Leipzig als 51 anys.

Referències

[modifica]
  1. Alfred Heuss in: Musikalisches Wochenblatt, 40th year 1909, issue 26, p. 352
  2. see Alfred Heuss, Musikalisches Wochenblatt, In the Leipzig address books Lambrino is surprisingly only listed from 1907 onward.
  3. Stadtarchiv Halle, Bestand A 2.36 Schulverwaltung, Nr. 118, vol. 1 and 2
  4. Erich H. Müller, Deutsches Musiker-Lexikon, Dresden 1929, lists the years 1904 to 1908 for Erfurt, but the State Conservatory there was not founded until 1911 by Walter Hansmann. Either Müller is wrong here or there must have been a predecessor institution. The fact that Lambrino was associated with the Erfurt Conservatory until at least 1922 is documented by the program of a public graduation examination on 31 March 1922.
  5. Roll collection of the Deutsches Museum Munich, inventory numbers 9975, 2006–510 and 2006-511
  6. ebd, Inventarnummer 2001–17

Bibliografia

[modifica]
  • Hugo Leichtentritt: Das Konservatorium der Musik Klindworth-Scharwenka Berlin 1881–1931. Festschrift aus Anlass des fünfzigjährigen Bestehens. O.O., o. J. (Berlín, 1931), pp. 33–41
  • Erich H. Müller (ed.): Deutsches Musiker-Lexikon. Dresden: Wilhelm Limpert-Verlag, 1929, Spalte 798
  • Walter Niemann: Meister des Klaviers. Die Pianisten der Gegenwart und der letzten Vergangenheit. Berlín: Schuster & Loeffler, 14th ed. 1919 and 1921, p. 91 f