Vés al contingut

Taurino Parvis

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaTaurino Parvis

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement15 setembre 1879 Modifica el valor a Wikidata
Torí (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort9 maig 1957 Modifica el valor a Wikidata (77 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócantant Modifica el valor a Wikidata
VeuBaríton Modifica el valor a Wikidata

InstrumentVeu Modifica el valor a Wikidata

Taurino Parvis (Torí, 15 de setembre de 1879 - Barcelona, 9 de maig de 1957) fou un tenor italià,[1] que va ser també definit com a "baríton intel·lectual".[2]

Biografia

[modifica]

Va estudiar música (violoncel) i cant primer a Torí, amb el mestre Wilkinson, i després es va perfeccionar a Milà amb el mestre Vanni. Al mateix temps va continuar els seus estudis universitaris de Dret a la Universitat de Torí, títol que va obtenir el 1903.

Contractat per la companyia de cant creada per la soprano napolitana Emma Carelli, va debutar l'any 1900 en la primera representació brasilera de l'òpera Iris de Pietro Mascagni, en el paper de Kyoto, a l'Òpera de Rio de Janeiro.

El seu debut a Itàlia va tenir lloc l'any 1901 al Teatre Municipal de Cesena en el paper de Marcello de La bohème de Giacomo Puccini. Al començament de la seva carrera va actuar als principals teatres de la província, a Reggio Emilia, Piacenza, Mòdena, Sanremo, Terni i Conegliano. Va fer el paper de De Siriex de Fedora d'Umberto Giordano al Teatre Donizetti de Bèrgam el maig de 1904. Les temporades 1904, 1905 i 1906 va participar en una gira americana, actuant als escenaris dels principals teatres de les ciutats d'Amèrica del Nord; al Metropolitan Opera de Nova York va debutar al novembre com a Enrico de l'òpera Lucia di Lammermoor de Gaetano Donizetti, amb Marcella Sembrich, Enrico Caruso i Marcel Journet. El mateix any va cantar un rol secundari en aquell teatre, el de Morales de Carmen de Georges Bizet, amb Journet, el de Mercutio a Roméo et Juliette de Charles Gounod, de nou amb Journet, Alfio de Cavalleria rusticana de Pietro Mascagni, Schaunard de La bohème, amb Nellie Melba, Caruso, Antonio Scotti i Journet, i Silvio de Pagliacci de Ruggero Leoncavallo amb Caruso i Scotti.

Més tard va cantar a Filadèlfia, Los Angeles, San Francisco, Chicago, Boston, Omaha, Minneapolis, Pittsburgh, Kansas City i Helsingør. Al Teatro alla Scala de Milà va debutar el 1908 en el paper de Gerard de l'òpera Andrea Chénier de Giordano. La temporada de 1911 va cantar a la primera actuació per al Teatro Regio de Torí el paper de Sheriff Rance de La fanciulla del West de Puccini. La temporada 1910-1911 va cantar al Gran Teatre del Liceu, participant en Die Meistersinger von Nürnberg de Richard Wagner i en Madama Butterfly de Puccini.

Parvis tenia un ampli repertori representat per una setantena de papers, incloent-hi obres del primer romanticisme, del repertori wagnerià i de l'òpera verista. A més, gràcies també a les seves particulars característiques vocals i a la seva forta presència escènica, cal recordar-ho en obres de principis del segle XX de compositors italians contemporanis, com ara Amilcare Zanella, Marco Falghieri, Primo Riccitelli, Vincenzo Michetti i Luigi Mancinelli. Va cantar amb els cantants més grans de l'època, com ara els tenors Enrico Caruso, Miguel Fleta, Francesco Merli i Aureliano Pertile, i les sopranos Lucrezia Bori, Ester Mazzoleni i Bianca Scacciati.

Entre 1905 i 1907 enregistrà nombroses àries d'òpera per als segells discogràfics Columbia, Zonaphone, Pathè Record, Edison Record i Società Fonografica Napoletana. Va cantar en diversos teatres internacionals. "Les parts que més van distingir la seva carrera van ser les del xèrif Jack Rance, de Falstaff i Scarpia, on el baríton podia mostrar sense parsimònia la força de la seva veu i les seves notables habilitats com a gran actor".[3] La carrera de Parvis va durar més de trenta anys: es va retirar dels escenaris a principis dels anys trenta, interpretant per última vegada el paper de Ping de Turandot de Puccini. Va reprendre la seva activitat legal i es va traslladar a Espanya, on es va convertir en l'agent local de totes les companyies cinematogràfiques italianes. Va emmalaltir i no va sobreviure a una cirurgia difícil.[4]

Repertorio

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Alberto Basso, L'arcano incanto: Il Teatro Regio di Torino 1740-1990, Electa, Milà 1991.
  2. ↑ Luciano Alberti, Giovanni Gavazzeni, Sylvano Bussotti, Gianandrea Gavazzeni, musica come vita, Grafica & Arte, Bèrgam 1999.
  3. ↑ Evaristo Pagani, Raccolte Biografiche Cantanti Lirici Italiani, Albino 2009.
  4. ↑ Pietro Bagnoli, I solchi della memoria al lloc web Opera Disc.

Bibliografia

[modifica]
  • L.A.Balboni, Gl'Italiani nella civiltà egiziana del secolo XIX, storia, biografie, monografie, Tipo-Litografico, 1906, Vol.III, p. 371.
  • Piero Chiara, Le corna del diavolo e altri racconti, Edizioni A. Mondadori, 1977.
  • Alberto Basso, L'arcano incanto: Il Teatro Regio di Torino 1740-1990, Electa, Milà 1991.
  • Rodolfo Celletti, La grana della voce: opere, direttori e cantanti, Baldini & Castoldi, 2000.

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Taurino_Parvis&oldid=32493996»