Vés al contingut

Teatro Real (Madrid)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Teatre Reial de Madrid)
Infotaula edifici
Infotaula edifici
Teatro Real
Vista nocturna
Modifica el valor a Wikidata
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Nom en la llengua original(es) Teatro Real Modifica el valor a Wikidata
Dades
TipusTeatre d'òpera, monument i teatre Modifica el valor a Wikidata
ArquitecteAntonio López Aguado
Custodio Teodoro Moreno Modifica el valor a Wikidata
Obertura1850 Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
1965 reconstrucció
1997 reconstrucció Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaPalacio (Comunitat de Madrid) Modifica el valor a Wikidata
Localitzaciócarrer d'Arrieta
Calle de Carlos III, Madrid (en) Tradueix, 2
Calle de Felipe V, Madrid (en) Tradueix, 1
plaza de Isabel II (en) Tradueix, 4
Calle de Vergara, Madrid (en) Tradueix, 2
Oriente square (en) Tradueix, 5 Modifica el valor a Wikidata
Map
 40° 25′ 06″ N, 3° 42′ 37″ O / 40.41824°N,3.71037°O / 40.41824; -3.71037
Bé d'interès cultural
Data30 juliol 1993
IdentificadorRI-51-0008289
Activitat
Capacitat màxima1.958 Modifica el valor a Wikidata
OcupantTeatro Real Modifica el valor a Wikidata
Lloc webteatroreal.es Modifica el valor a Wikidata

El Teatro Real és el teatre d'òpera de Madrid. Està situat en la Plaza de Oriente, enfront del Palacio Real, i és un dels monuments emblemàtics de la ciutat.

Història

[modifica]

Construcció

[modifica]

El rei Ferran VII va promoure la construcció a Madrid d'un teatre d'òpera per a la cort. La corona va cedir els solars de l'antic teatre de Los Caños del Peral, vora la Plaza de Oriente i se n'encarregà el projecte a Antonio López Aguado, que hi posà la primera pedra en 1818. No obstant això, els esdeveniments polítics, els canvis en les autoritats, la manca d'interès i de recursos van paralitzar el projecte i les obres no van continuar. Represes entre 1822 i 1824, sota la direcció de Custodio Moreno, quedaren novament interrompudes fins a 1835-1837, ara per manca de recursos. Les parts construïdes se'n van fer servir com a saló de balls (1838), polvorí (1840) i caserna (1842). En 1843 va servir com a sala de sessions del Congrés dels Diputats. Finalment, va intervenir la reina Isabel II: el 7 de maig de 1850, una Reial Orde es va manifestar el desig d'impulsar les obres del teatre, i es va programar que les obres de construcció havien d'acabar-se en un termini de sis mesos.[1]

El teatre es va inaugurar el 19 de novembre de 1850, coincidint amb l'onomàstica de la sobirana. L'obra triada va ser La Favorite, de Donizetti i hi van actuar artistes de renom, com la soprano Alboni i el director d'orquestra Michel Rochelle.

El projecte seguit fou el dels arquitectes Antonio López Aguado i Custodio Moreno, encarregats de crear un magnífic edifici amb forma hexagonal irregular. La façana principal miraria a la Plaza de Oriente i l'altra, de menor prestància, a la plaça d'Isabel II. Les ampliacions i reconstruccions posteriors han alterat molt l'aspecte original, en particular la de la façana principal, totalment diferent. En la decoració interior van treballar els artistes i decoradors més importants de l'època com ara Bravo, Tegeo i Lúcar. A banda del teatre pròpiament dit, hi havia dos salons de ball, tres salons, una confiteria, un cafè, un tocador i un guarda-roba. Totes aquestes comoditats s'havien copiat de grans teatres europeus com el San Carlo de Nàpols o La Scala de Milà.

Primeres temporades

[modifica]
Verdi, molt apreciat pel públic del Teatro Real, al qual va acudir per a estrenar La forza del destino

A causa de l'enorme cost que tenia una representació, entorn d'1.200.000 rals i als deutes per la seua construcció, el Teatro Real va passar a les mans d'una empresa privada, que va imposar uns preus que oscil·laven entre els 80 i els 100 rals.

La segona temporada es va iniciar amb la representació de Les Martyrs, de Donizetti. Va ser una temporada breu amb només 69 representacions, amb gran èxit entre l'aristocràcia madrilenya que gaudia amb l'assistència a l'òpera com la classe alta parisenca.

En aquestes primeres temporades, van triomfar els compositors italians: Verdi (que va assistir a l'estrena a Espanya de la seua obra La forza del destino en 1864), Donizetti, Bellini i Rossini. Les òperes que el públic va acollir amb més entusiasme van ser La traviata, Il trovatore, Rigoletto i La forza del destino, perquè el bel canto gaudia de gran popularitat a Espanya, en detriment de l'escola alemanya.

Cada un dels cicles tenia una mitjana de 120 representacions, la majoria òperes, ballets i concerts. La plantilla del teatre ascendia a 447 empleats, més els artistes que participaven en cada obra concreta.

Ruïna i tancament

[modifica]
Johann Daniel Skoczdopole, director d'orquestra del Teatro Real (1851-1865, 1871-1877)

Econòmicament, el Teatro Real va ser un fracàs. La mala gestió de les vendes i els pocs beneficis obtinguts van obligar a atorgar a una companyia d'òpera italiana l'exclusivitat en les representacions al coliseu.

Les temporades de 1854-1855 i 1855-1856 no van omplir l'aforament i hi van causar importants deutes, per la qual cosa es van rebaixar les entrades del teatre amb la intenció d'ampliar el públic. Però aquesta mesura va provocar que l'aristocràcia i l'alta burgesia deixaren de freqüentar-lo, fent encara major la desfeta financera.

L'any 1857, va començar a superar-se la crisi, ja que el teatre va recuperar el seu públic. Es van haver de numerar els seients i es va disposar la construcció d'una llotja reial. La Casa Reial va intentar fer costat al teatre, amb esdeveniments com la funció commemorativa del naixement de l'Infant Alfons el 28 de novembre de 1857, però no va poder evitar la gran fallida de la temporada de 1858-1859.

A partir de llavors, el teatre va patir un enorme declivi, perquè tot i el muntatge de grans espectacles i la direcció d'intel·ligents gestors, com ara Andrés Coello, les crisis economicopolítiques i diversos factors (incendi del teatre l'any 1867) van precipitar la seua ruïna. El 1925, el Teatre Real es va tancar per Reial Decret, ja que corria el perill d'esfondrar-se a causa de les obres del metro, que discorrien pel mateix subsòl del teatre.

Reobertura

[modifica]
Interior del Teatro Real

Malgrat el tancament del teatre l'any 1925, el govern sempre va preveure la possibilitat de restaurar-lo, encarregant nombrosos projectes, com el de l'arquitecte Flórez Urdanpilleta, qui va plantejar una remodelació faraònica de l'edifici. No obstant això, les dificultats econòmiques van impedir la realització d'aquests projectes i es va dur a terme una simple restauració, patrocinada per la Fundació Juan March, duta a terme per l'arquitecte Manuel González Valcárcel. L'any 1966 es va reobrir com a sala de concerts, incloent a l'edifici les instal·lacions del Conservatori de Música. La reobertura es va celebrar amb un concert de l'Orquestra Nacional d'Espanya, dirigida per Rafael Frühbeck de Burgos, i l'Orfeó Donostiarra, al qual van assistir el dictador Francisco Franco, els prínceps Joan Carles i Sofia, la Reina de Grècia i la seua filla Irene.

L'any 1969 va acollir el XIV Festival d'Eurovisió amb un decorat dissenyat per Salvador Dalí.

De 1991 a 1997, els arquitectes Jaime González Varcárcel, Miguel Verdú Belmonte i Francisco Rodríguez Partearroyo van dur a terme les obres de reconversió del Teatre en una sala operística. Es va haver de reformar l'escenari, que mesura 1.430 metres quadrats sota un arc de 18x24 metres, a la qual cosa cal afegir una complexa i sofisticada constitució tècnica. A més, es van redecorar tots els espais de l'edifici.

Avui dia el Teatro Real és un dels grans teatres operístics d'Europa i les seues temporades acullen produccions en què participen primeres figures internacionals del cant, la direcció musical, la direcció d'escena i la dansa.

Des del 2013 el seu director artístic és el crític musical i director artístic d'òpera Joan Matabosch i Grifoll.[2]

El teatre ofereix un servei de visites guiades en diversos idiomes, tots els dies. Els recorreguts inclouen l'auditori, l'escenari, tallers i sales d'assaig.

  • Detall de la façana principal
    Detall de la façana principal
  • Façana est del Teatro Real, vista des de la Plaça d'Isabel II
    Façana est del Teatro Real, vista des de la Plaça d'Isabel II
  • Saló de descans de la segona planta
    Saló de descans de la segona planta
  • Sala principal amb la llotja reial
    Sala principal amb la llotja reial
  • Restaurant
    Restaurant

Estrenes absolutes al Teatro Real

[modifica]
Vestíbul del teatre

En negreta, els títols més importants en cada gènere. Si no s'indica una altra cosa, es tracta d'òperes.

- Primera etapa com a teatre d'òpera:

- Etapa com a sala de concerts:

- Reobertura com a teatre d'òpera:

Fons

[modifica]
Luis París

El seu fons arxivístic[3] generat entre 1850 i 1925 es conserva en bona part al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de Barcelona i consta de més de 800 fulls manuscrits, impresos, programes i retalls de premsa, quaderns del director, cartes, esbossos i figurins, 190 fotografies, documentació administrativa artística, legal i comptable. Luis Paris,[4] ordenà el fons per «arxius de produccions», i el treball arxivístic realitzat pel MAE ha respectat el criteri de procedència i classificació originals, tot estudiant i classificant les produccions existents a l'arxiu i documentant els documents gràfics i iconogràfics. El fons s'organitza en 24 caixes depenent de si cada producció escènica té l'arxiu complet o incomplet, i de la documentació associada.[5][6]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Federico Carlos Sainz de Robles. Los antiguos teatros de Madrid. Madrid: Instituto de Estudios Madrileños, 1952. (Itinerarios de Madrid; 3)
  2. ↑ Pérez Senz, Javier «Joan Matabosch: Un gestor de prestigio sin ansias divistas. El transformador del Liceo de Barcelona llega al Teatro Real para suceder al director Gerard Mortier». El País, 11-09-2013 [Consulta: 22 març 2020].
  3. ↑ «Fons Teatro Real i arxiu Luis París - Museu de les Arts Escèniques». [Consulta: 10 octubre 2018].
  4. ↑ Director d'escena d'aquest teatre de 1896 a 1902 i de 1907 a 1925.
  5. ↑ Inventari fons Teatro Real
  6. ↑ Escena digital Teatro Real

Bibliografia

[modifica]
  • Bilbao, J. Recuerdos de las cinco temporadas del empresario Arana. Madrid, Norma, 1936.
  • Fernández-Cid, A. Historia del Teatro Real como sala de conciertos, 1966-1988. Madrid, Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música, 1991.
  • Fernández García, A. Historia de Madrid. Editorial Complutense, 1993.
  • Garrido García, R. Teatro Real: historia, crónica y curiosidades. S.L. 1986.
  • Gómez de la Serna, G. Gracias y desgracias del Teatro Real: abreviaturas de su historia. Madrid, Servicio de Publicaciones del Ministerio de Educación y Ciencia, 1975.
  • González Maestre, F. Teatro Real: historia viva (1878-1901). Madrid, Mundimúsica, 1991.
  • Martínez Ibáñez, M. A. El Teatro Real en la época de Isabel II. Madrid, Instituto de Estudios Madrileños, 1993.
  • Velasco Zazo, A. Historia del Teatro Real. Madrid, Victoriano Suárez, 1956.

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Teatro Real
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Teatro_Real_(Madrid)&oldid=33020301»