Vés al contingut

Joan Guinjoan Gispert

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Joan Guinjoan)
Plantilla:Infotaula personaJoan Guinjoan Gispert
Imatge
(2013) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement28 novembre 1931 Modifica el valor a Wikidata
Riudoms (Baix Camp) Modifica el valor a Wikidata
Mort1r gener 2019 Modifica el valor a Wikidata (87 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
FormacióÉcole Normale de Musique de Paris
Schola Cantorum de París
Conservatori Superior de Música del Liceu Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócompositor, pianista Modifica el valor a Wikidata
Activitat1960 Modifica el valor a Wikidata -
Membre de
GènereÒpera i sardana Modifica el valor a Wikidata
MovimentMúsica contemporània Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano Modifica el valor a Wikidata
Premis
Lloc webjoanguinjoan.com Modifica el valor a Wikidata
Musicbrainz: 1a0e0b47-5a5a-4431-b8e6-9b055ca98e3e Discogs: 1572214 Modifica el valor a Wikidata

Joan Guinjoan Gispert (Riudoms, el Baix Camp, 28 de novembre de 1931 - Barcelona, 1 de gener de 2019) va ser un compositor català de música contemporània.[1][2]

Biografia

[modifica]

Va estudiar al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona, al qual ingressà el 1947 i acabà la carrera de piano el 1953. Posteriorment, el 1955 feu estudis de perfeccionament de piano a l'École Normale de Musique de París. També estudià composició, orquestració i electroacústica. El 1954 conegué la que seria la seva esposa, Monique Gispert, amb qui es va casar el 1956[3] i tingué un fill, François.[4]

El 1960 s'estableix a Barcelona i amplia els seus estudis de composició i fuga amb el mestre Cristòfor Taltabull. Decidit a ser compositor, tornà a París per estudiar composició amb Pierre Wissmer. El 1963 li donen el títol de Composició de la Schola Cantorum de París i el 1964 el diploma d'Orquestració, amb premi extraordinari, també de la Schola Cantorum de París. Després d'això, torna a Barcelona. A partir de 1967 també escriví sobre crítica musical al Diari de Barcelona.[3]

Des del 1991 fou membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Així mateix fou nomenat Chevalier des Arts et Lettres i Officier des Arts et Lettres de França, i el 1999 li fou concedida la Creu de Sant Jordi. El 29 d'octubre d'aquell mateix any va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili.[3]

Al seu poble natal, Riudoms, fou declarat fill il·lustre l'institut d'educació secundària porta el seu nom. El 2013 el CERAP edità la seva biografia amb el nom de Joan Guinjoan, íntim. Les arrels del compositor riudomenc.[5]

Des de l'any 2002, l'ESMUC convoca anualment el Premi Internacional Joan Guinjoan per a Joves Compositors.[6]

El fons personal de Joan Guinjoan es conserva a la Biblioteca de Catalunya.[7]

Activitat musical

[modifica]

Començà la seva activitat musical el 1953 amb recitals pianístics a Reus i Tarragona, que continuà per tot Espanya després de guanyar el Concurs de Piano de Juventudes Musicales.[8]

A partir dels anys seixanta dedicà a la composició, sobretot després de prendre contacte amb l'avantguarda musical francesa el 1964. El 1960 ja havia estrenat públicament la seva primera obra Suite opus 1 en el decurs d'un recital a Las Palmas de Gran Canaria.[9]

El 1965, amb el clarinetista Juli Panyella forma el grup instrumental Diabolus in Musica. Feren el primer concert el 1966 al Círculo Medina de Barcelona. El 1968 realitzaren la primera gravació discogràfica espanyola de La historia del soldado de Stravinsky, amb Víctor Martín com a violí solista.[10]

El 1969 estrenà al Gran Teatre del Liceu de Barcelona del seu ballet Els cinc continents.[11]

El 1971 estrenà al Palau de la Música Catalana la seva obra Magma.[12]

Va ser professor de composició d'Anna Bofill Levi.[13]

L'any 1986, la gravació de la seva obra Trama (1983) va entrar en les candidatures al Premi Koussevitzky, concedit pel jurat del "Premi Mundial del Disc" de l'International Record Critics Award (IRCA), però no va superar l'última votació, quedant finalista.[14]

Va dirigir prestigioses orquestres a Europa i Amèrica i va rebre diversos premis, com el Premio Nacional de Música concedit pel Ministeri de Cultura l'any 1990 o el Premi Nacional de Música concedit per la Generalitat de Catalunya el 1995.[2]

El 3 de novembre de 2004 va estrenar al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, l'òpera Gaudí, amb llibret de Josep Maria Carandell.[15]

El 3 de novembre de 2011 l'Auditori Nacional de Madrid va acollir un concert d'homenatge a la seva figura, amb motiu del seu 80è aniversari.[16]

Obra[17]

[modifica]
  • Suite moderna (1960)
  • Sinfonía de la imperial Tarraco (1961)
  • Preludio n.º 1 (1961)
  • Preludio n.º 2 (1961)
  • Momentos 1 (1961)
  • Fantasía en do (1961)
  • Escenas de niños (1961)
  • El pinell de Dal (1962)
  • Chez García Ramos (1962)
  • Tentación (1963)
  • Scherzo y trío (1963)
  • Rayo de luna (1963)
  • Preludio n.º 3 (1963)
  • Peces bermejos (1963)
  • Nubes (1963)
  • Concierto para piano y orquesta de cámara (1963)
  • Jour jusqu'au sang (1964)
  • Fantasía para clarinete y piano (1964)
  • Canto espiritual indio (1964)
  • Trois mouvementes pour piano, clarinette et percussion (1965)
  • Tríptico para quinteto de viento (1965)
  • Tres pequeñas piezas (1965)
  • Miniaturas (1965)
  • Puntos cardinales (1966)
  • Células n.º 1 (1966)
  • Células n.º 2 (1966)
  • Monólogo de Orestes (1968)
  • Los cinco continentes (1968)
  • Dynamiques-Rythmes (1968)
  • Cinco estudios para dos pianos y percusión (1968)
  • Células n.º 3 (1968)
  • Tres piezas para clarinete solo (1969)
  • Suite simfònica del ballet Los cinco continentes (1969)
  • Pentágono (1969)
  • Musica intuitiva (1969)
  • Fragmento (1969)
  • Dueto para violonchelo y piano (1970)
  • Bi-tematic (1970)
  • Magma (1971)
  • La rosa de los vientos (1971, revisada el 1978)
  • Tensión-Relax (1972)
  • Retaule (1972)
  • Diagramas (1972). Premi de composició Ciutat de Barcelona 1972.
  • Tríptico de Semana Santa (1973)
  • Las moscas (1973)
  • Improvisación I (1973)
  • Ab origine (1974)
  • Trama (1975, revisada el 1983)
  • Música para violonchelo y orquesta (1975, revisada el 1980)
  • Acta est fabula (1975)
  • Variorum (1976)
  • Retorno a Cataluña (1976)
  • Por la esperanza (1976)
  • Duelo (1976)
  • Dígrafo (1976)
  • Tzakol (1977)
  • Magic (1977)
  • Koan 77 (1977)
  • El diario (1977)
  • Ambiente n.º 1 (1977)
  • Phobos (1978)
  • La rosa de los vientos. (Segona versió, 1978). Premi de composició Ciutat de Barcelona el 1978.
  • G.I.C. 1978 (1978)
  • Divagant (1978)
  • Cadenza (1978)
  • Puzzle (1979)
  • Prisma (1979)
  • Phrase (1979)
  • Jondo (1979)
  • G.I.C. 1979 (1979)
  • Neuma (1980)
  • Microtono per a viola solista (1980)
  • Horitzo (1980)
  • Croquis (1980)
  • Au revoir, Barocco (1980)
  • Tensión (1981)
  • Trio per archi (1982)
  • Foc d'aucell (1982)
  • Diferencias (1983)
  • Concierto n.° 1 para piano y orquesta (1983). In memoriam Ernest Lluch.
  • Vectorial (1985)
  • Música para II (1985)
  • Contrapunto alla mente (1985)
  • Homenaje a Carmen Amaya (1986)
  • Concerto n.° 1 para violín y orquesta (1986)
  • Nocturno (1987)
  • In tribulatione mea invocavi Dominum (1987). Dedicat a Pietat Homs.
  • Resonancias (1988)
  • Passim-Trío (1988)
  • Concierto para fagot y conjunto instrumental (1989)
  • Concierto para guitarra y orquesta (1990)
  • Trencadís (1991)
  • Gaudí (1989-1992). Òpera dedicada a Monique Gispert de Guinjoan, esposa del compositor
  • Nexus (1993)
  • Flamenco (1994), per a 2 pianos.
  • Trencadís (1994). Fragment simfònic del ballet de l'òpera Gaudí
  • Self-Paráfrasis (1997). Dedicat a Enrique Franco.
  • Pantonal (1998). Homenatge a l'Orquestra de Cadaqués. Dedicat a Isabel Guinjoan Cambra, neta del compositor.
  • Bi-temàtic (1998)
  • Fanfarria (1999). Dedicat a la Orquesta Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.
  • Autógrafo (1999).
  • Simfonia n. 2 "Ciutat de Tarragona" (1999). Dedicada a Montserrat Icart.
  • Díptico para 8 violonchelos (2000). Dedicat a Jacques Bernaerd.
  • Verbum "genoma in musica" (2003)
  • Concert per a clarinet i orquestra (2003). Dedicat a Joan Enric Lluna
  • Simfonia n. 3 "Sincrotró Alba" (2010)

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Joan Guinjoan Gispert». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ 2,0 2,1 «Mor el compositor Joan Guinjoan». Ara, 01-01-2019. [Consulta: 2 gener 2019].
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 «Ficha de compositor: Joan Guinjoan Gispert» (en castellà). Fundació Juan March. [Consulta: 18 gener 2021].
  4. ↑ Europa Press «Familiares, amigos y músicos despiden a Joan Guinjoan en un austero funeral». La Vanguardia, 04-01-2019.
  5. ↑ Bages, Lluís. «Es presenta la biografia més íntima del compositor Joan Guinjoan». FemSafareig.cat, 20-01-2013. [Consulta: 14 gener 2019].[Enllaç no actiu]
  6. ↑ «Premi internacional Joan Guinjoan». l'ESMUC digital - Revista de l'Escola Superior de Música de Catalunya. Arxivat de l'original el 25 de febrer 2021. [Consulta: 18 gener 2021].
  7. ↑ «Fons Joan Guinjoan de la Biblioteca de Catalunya». [Consulta: 5 juny 2020].
  8. ↑ Elogi del candidat - discurs de la Dra. Mercè Jordà en l'acte de distinció de Joan Guinjoan amb el grau de Doctor Honoris Causa de la Universitat Rovira i Virgili.
  9. ↑ Morgades, Lourdes «Vuelvo a las ideas que tenía cuando empecé para seguir componiendo al estilo Guinjoan». El País, 04-01-2003.
  10. ↑ «Guinjoan i Gispert, Joan». Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Arxivat de l'original el 17 d’octubre 2021. [Consulta: 18 gener 2021].
  11. ↑ «Anunci del Gran Teatre del Liceu». La Vanguardia, 04-02-1969, pàg. 42.
  12. ↑ «9 Festival internacional de música en Barcelona. XIII Concierto. Conjunto "Diabolus in Musica"; Director: Joan Guinjoan». Centre de Documentació de l'Orfeó Català, 19-10-1971. [Consulta: 18 gener 2021].
  13. ↑ Catalanes del XX. Pilar Godayol. Vic: Eumo Editorial. ISBN 84-9766-193-1. 
  14. ↑ Pérez de Arteaga, José Luis «Acerca del Premio Kousevitzky (Boston, 1986), concedido por el Jurado del Premio Mundial del Disco (IRCA)». Scherzo, 7, septembre 1986, pàg. 23 [Consulta: 2 gener 2019].
  15. ↑ Benito, Robert «Por fin, Gaudí». La Vanguardia, 03-11-2004, pàg. 26.
  16. ↑ «Madrid celebra el 80è aniversari de Joan Guinjoan». Diari Ara [Barcelona], núm.335, 2011, p.28. ISSN: 2014-010X.
  17. ↑ «Joan Guinjoan - Catàleg d'obres». Arxivat de l'original el 2019-06-04. [Consulta: 2 gener 2019].

Bibliografia

[modifica]

Caparó Pujol, Anton Marc; Perea Virgili, Maria Eugènia. Joan Guinjoan, íntim: les arrels del compositor riudomenc. Riudoms: Centre d'Estudis Riudomencs Arnau de Palomar, 2012. ISBN 9788461614400. 

Caparó Pujol, Anton Marc; Perea Virgili, Maria Eugènia. «Joan Guinjoan posa música al Sincrotró Alba». Lo Floc, núm. 192 (abril-juny 2010), pp. 16-21.

Perea Virgili, Maria Eugènia. «Joan Guinjoan fa vuitanta anys». Lo Floc, núm. 198 (octubre-desembre 2011), pp. 4-9.

Garcia de Gomar, Víctor. «Viatge a les arrels de Guinjoan». Lo Floc, núm. 203 (gener-març 2013), pp. 4-5.

Fernández García, Rosa. «Joan Guinjoan: reflexions d'un compositor». Lo Floc, núm. 203 (gener-març 2013), pp. 6-9.

Garcia Pujades, Xavier. «Guinjoan íntim, íntim Guinjoan». Lo Floc, núm. 203 (gener-març 2013), pp. 10-11.

Martí Rom, Josep Miquel. «Joan Guinjoan: (encara és) un xiquet tossut de Riudoms». Lo Floc, núm. 203 (gener-març 2013), pp. 12-15.

Perea Virgili, Maria Eugènia. «Vuitanta-un anys i encara és temps de somiar». Lo Floc, núm. 203 (gener-març 2013), pp. 16-17.

Guinovart Rubiella, Carles. «Any Joan Guinjoan». Lo Floc, núm. 205 (juliol-setembre 2013), pp. 10-18.

Giralt-Miracle, Daniel. «Gaudí Mataró 130 i Guinjoan». Lo Floc, núm. 206 (octubre-desembre 2013), pp. 26-29.

Menor, José. «Verbum (Genoma in musica): reinvenció a través de la síntesi». Lo Floc, núm. 208 (abril-juny 2014), pp. 24-27.

Caparó Pujol, Anton Marc; Perea Virgili, Maria Eugènia. «Guinjoan, l’alfa i l’omega». Lo Floc, núm. 211 (gener-març 2015), pp. 18-23.

Caparó Pujol, Anton Marc; Perea Virgili, Maria Eugènia. «Un quartet de Joan Guinjoan dedicat a Riudoms». Lo Floc, núm. 215 (gener-març 2016), pp. 16-19.

Perea Virgili, Maria Eugènia. «Fiat lux, que es faci la llum». Serra d’Or, núm. 686 (febrer 2017), pp. 47-50. ISSN: 0037-2501.

Caparó Pujol, Anton Marc. «Joan Guinjoan després de la llum». Lo Floc, núm. 220 (abril-juny 2017), pp. 22-25.

Perea Virgili, Maria Eugènia. «Joan Guinjoan dóna nom a un cicle de música contemporània». Lo Floc, núm. 226 (octubre-desembre 2018), pp. 16-19.

Caparó Pujol, Anton Marc. «Últim Guinjoan». Lo Floc, núm. 229 (juliol-setembre 2019), pp. 18-19.

López Bastida, Pilar. «Caldrà canviar el temps verbal...». Lo Floc, núm. 229 (juliol-setembre 2019), pp. 20-21.

A reveure, Joan. 40 veus reten homenatge al compositor i amic Joan Guinjoan. Edició a cura de Maria Eugènia Perea Virgili. Publicacions del Centre d’Estudis Riudomencs Arnau de Palomar. Quadern de Divulgació Cultural número 34. Riudoms, 2019. ISBN 978-84-09-09891-0

Guinjoan Gispert, Francesc. «La Fundació Joan Guinjoan, gènesi, present i futur desitjat». Lo Floc, núm. 241 (juliol-setembre 2022), pp. 20-23.

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Joan_Guinjoan_Gispert&oldid=33666326»