Tinigües
| Tipus | grup humà  |
|---|---|
| Població total | 1 (2013) |
| Llengua | Tinigua |
| Geografia | |
| Estat | Colòmbia |
Els tinigües van ser un poble indígena que va habitar en les conques dels rius Yarí, Caguán i Guayabero en l'avui departament del Caquetá, Colòmbia. En la seva llengua, tinigua, es refereix als avantpassats: tíni 'antics' i gwá 'a la manera de' i probablement significava "paraula a la manera dels antics".[1]
Història
[modifica]Els Tinigua van sofrir diversos episodis que van minvar en forma dràstica la seva població. Primer la explotacón del cautxú, després com a aliats dels Wuitotos es van enfrontar als muinane i carijones i degueren abandonar gran part del seu territori i assentar-se al nord d'aquest. Finalment van ser atacats per bandolers comandats per Hernando Palma qui en 1949 va assassinar tota la comunitat, la qual cosa va causar la seva extinció, de manera que en 1994 solament sobrevivien dos ancians germans entre si, a la Sierra de la Macarena, Meta: don Sixto (80 anys en 2013) i don Criterio (mort). Don Sixto diu que parla la llengua amb el seu déu tinigua Janiniye i amb les seves gallines, encara que per la seva edat ja no pot caçar ni pescar a la manera tradicional amb arc i fletxes. És l'últim hereu d'una cosmovisió, medicina, llengua i tradicions d'un poble desaparegut.[2]
Les primeres referències sobre aquest grup les van fer el sacerdot Justo de San Martivell[3] i el missioner caputxí Gaspar de Pinell.[4] Els vocabularis recollits pels caputxins Estanislau Les Corts[5] i Fructuoso de Manresa (1936), i per Francisco de Igualada i Marcelino Castellví, van servir a aquest per a publicar en 1940 el primer estudi sobre la llengua Tinigua.
Llengua
[modifica]D'acord amb Nubia Tobar, que va entrevistar a alguns dels últims parlants de la llengua, aquesta tenia sis vocals bàsiques orals organitzades en tres graus d'obertura: alt, mitjà, i baix; i tres posicions: anterior, central i posterior; cadascuna de les quals amb el seu corresponent glotalizada i allargada.[1] Les 22 consonants eren p, ph (aspirada), t, th (aspirada), ty (palatal), ts (africada), k, kh (aspirada), kw (labiovelar), b, d, i (oclusiva palatal sonora), g, m, n, ñ, f, s, z (fricativa alveolar sonora), h (fricativa glotal sorda), che (africada palatal), i la semivocal w. La llengua es va creure perduda fins que es localizaro dos parlants ancians en la dècada de 1990. Presumiblement la llengua està extingida en l'actualitat.
El Tinigua s'ha agrupat en una família Tinigua-Pamigua, des que Castellví[6] va demostrar l'afinitat de les dues llengües, aprofitant els vocabularis Pamigua recol·lectats per F. Toro i publicats per Ernst.[7] Dels Pamigua se sap per Rivero,[8] que vivien entre Concepción de Arama (Meta) i el Guaviare, però s'ignora qualsevol dada sobre la seva desaparició.
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Tobar Ortiz, Nubia «En el umbral de una muerte inevitable: los Tinigua de la Sierra de la Macarena» (en español). Simposio, VII Congreso de Antropología., 1994. ISSN: 0121-1579.
- ↑ Juan Pablo Tobal. «El último tinigua», 13-04-2029. [Consulta: 17 octubre 2029].
- ↑ San Martivel, Justo de «Excursiones apostólicas atrevidas». Revista de Misiones [Bogotá], 1926.
- ↑ Pinell, Gaspar de. Excursión apostólica por los ríos Putumayo, San Miguel de Sucumbíos, Cuyabeno, Caquetá y Caguán. Bogotá: Imprenta Nacional, 1929.
- ↑ Corts, Estanislao de «Nueva excursión por el desconocido Caguán». Informe de las misiones católicas de Colombia relativas a los años 1925, 1926 [Bogotá], 1926.
- ↑ Castellví, Marcelino «La lengua Tinigua». Journal de la Société des Américanistes de Paris XXII, 1940.
- ↑ Ernst, A. «Über einige weniger bekannte Sprchen aus der gegend des Meta und oberen Orinoco» (en alemám). Zeitschrift für Ethnologie XXIII [Berlín], 1891.
- ↑ Rivero, P. Juan de. Historia de las misiones de los Llanos del Casanare y los ríos del Orinoco, 1736.
Enllaços externs
[modifica]- Guardianes de la lengua / Tinigua. Canal Encuentro
- Documental sobre Sixto Muñoz, el último Tinígua. tv10cordoba
- Franco, Roberto. 1989: "Los tinigua y la colonización de La Macarena (Río Guayabero, Meta); Trianea 3:129-142; Inderena, Bogotá.
