Torre de telegrafia òptica del Vedat de Torrent
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Torre de telegrafia òptica | |||
| Període | Ilustració | |||
| Construcció | 1848 - 1849 | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Torrent (Horta Sud)  | |||
| Localització | Av. Sant Llorenç, 90, El Vedat | |||
| ||||
| Bé d'interès cultural | ||||
| Codi IGPCV | 46.14.244-029[1] | |||
| Bé immoble d'Etnologia | ||||
La Torre de telegrafia òptica del Vedat de Torrent és una torre que formava part de la línia de telegrafia òptica que a mitjan segle xix connectava Madrid amb València.[2] És un bé d'interès cultural amb número de registre ministerial 27989 de 15 de març de 2011.[2] Es troba al Vedat de Torrent, a uns 120 metres sobre el nivell del mar.[2]
Història
[modifica]La telegrafia òptica és un invent que es remunta al segle de la Il·lustració, el segle xviii. Va ser un avanç tecnològic de gran importància, nascut a França, que va facilitar la ràpida transmissió de notícies. A Espanya les línies de telègraf òptic no es van aixecar fins a la dècada de 1840, època que ja a Europa començava a funcionar la telegrafia elèctrica. Per motius de seguretat es va rebutjar aquest últim tipus de telegrafia donat el perill de tall de cables per bandoler so insurgents.[3]
Aquestes torres van ser construïdes entre 1848 i 1849 per posar en marxa un servei de missatgeria ràpida que suposés una gran revolució en la comunicació postal del segle xix entre la capital i la perifèria del país. Aquest sistema permetia que un missatge es transmetés de la primera a l'última volta en tan sols trenta minuts.[2]
La línia Madrid-València comença la seva construcció a 1848 i el seu funcionament un any més tard amb trenta torres. La primera estació era a Madrid a l'edifici de la Duana, actual Ministeri d'Economia i Hisenda al començament del carrer Alcalá i el final al convent de Sant Francesc de València, avui desaparegut. Dins de la Comunitat Valenciana les torres, en total nou, se situen en Villargordo del Cabriel, Fuenterrobles, Requena, Bunyol, Godelleta, Xiva i València. Es va aixecar més dins de la Comunitat Valenciana la línia València-Barcelona amb torres El Puig, Sagunt, Almenara, Oropesa, Torreblanca, Alcalà de Xivert i Santa Magdalena de Polpís.[3]
Els telegrafistes van ser principalment militars llicenciats els quals es consideraven preparats per a aquesta missió. Molts excombatents de la Primera Guerra Carlina van entrar en el servei per considerar-se els més indicats per les penalitats que haurien de suportar. L'organització que es va donar al cos de telègrafs va ser paramilitar amb un nivell superior (facultatiu) amb accés al codi secret i altre inferior compost per operaris. Les línies s'organitzaven militarment en divisions amb direcció a cada capital de província i cada divisió en quatre o cinc seccions composta al seu torn de cinc o sis estacions. El personal reclutat, entre oficials de l'exèrcit, el componien els inspectors de línia, de 1a i de 2a classe. El primer era José María Mathé Aragua i dels segons havia dos per cada línia. La dotació teòrica de cada estació era de dos operaris, més un auxiliar. Els torrers s'alternaven entre si per torns. Perquè un servei així funcionés amb diligència s'exigia una rigorosa disciplina que exigia una organització paramilitar. Els edificis aixecats per servir de suport a aquest nou avenç tecnològic van ser dissenyats com torres defensives fortificades, com la que es troba a Bunyol o es van ocupar altres edificis prou fortificats. Per ordre ministerial d'un de març de 1844 s'assenyalaven les condicions que havien de complir els llocs on es col·loquessin les estacions repetidores del telègraf òptic:
- La distància entre les estacions seria com a mínim de dos llegües i màxim de tres, tenint en compte els accidents geogràfics.
- Haurien de seguir els cotxes existents buscant la major seguretat de les zones transitades.
- Les estacions es fixarien en poblacions sempre que fos possible.
- A les capitals de província s'hauria de procurar col·locar les estacions al mateix edifici que les autoritats civils o militars.
- Eren preferibles edificis fortificats de l'Estat, torres d'esglésies o ermites, castells o cases fortes que puguin defensar-se en cas de necessitat.
- S'hauria de mantenir l'alineació sempre que fos possible procurant un radi visual de la línia perpendicular al capdavant de cada torre, tot i que segons escriu Madoz: la major i més essencial avantatge que porta, sense disputa, la nostra màquina telegràfica a totes les altres conegudes és que els seus signes són visibles amb la mateixa claredat des de tots els punts de l'horitzó, al pas que a la d'altres països la percepció d'aquells sol és exacta quan s'observen en una direcció perpendicular....[3]
Descripció
[modifica]La construcció d'aquests telègrafs és idèntica, en general reuneixen les següents característiques: són quadrades de tres pisos (amb alguna excepció), sent les seves mesures generals:
- Base atalussada de 6,40 x 6,40 m (mides exteriors a la base del talús) i 4,30 x 4.30 en el quadrat interior.
- Gruix de les parets del talús de 0,95 ma la base i 0,70 ma l'altura de les espitlleres i 0,50 m en les parets.
La porta mai està a nivell del sòl de manera que la planta baixa no té obertures, excepte les tres espitlleres de cada costat. Tenen dos pisos que aconsegueixen una altura de 8,5 metres. Les seves parets estaven fortificades, i tenien un gruix de 95 centímetres a la base. A la terrassa estava instal·lat tot el complex sistema de senyals, ara desaparegut, que s'accionava des de la segona planta i permetia la comunicació instantània entre una torre i una altra.[3]
Els edificis que es van erigir per servir de suport a aquest mitjà de comunicació van ser dissenyats com torres defensives fortificades, com és el de la torre d'El Vedat.[2]
Les característiques constructives de la torre són una alçada màxima d'uns onze metres i mig (la torre va ser recrescuda per al seu ús com a restaurant, per això és una mica més alta que les de la seva línia), i unes dimensions exteriors de 6,4 x 6, 4 metres (es tracta de les dimensions estàndard, que en aquest cas es van respectar), mentre que les interiors són de 4,3 x 4,3 metres (exactament la mida més freqüent en aquest tipus d'obra). El gruix del mur va de 95 cm a la base, a 70 cm en les espitlleres, i 50 cm en les parets. Té una porta d'accés al primer pis orientada a l'oest amb una finestra a la paret oposada. A la planta baixa, que originalment no tenia accés directe a l'exterior, hi ha tres espitlleres a cada costat. Al pis superior té una única finestra, a diferència d'altres torres d'aquesta línia que tenen més obertures. S'ha modificat per al seu ús com a restaurant.[2]
Referències
[modifica]