Vés al contingut

Triple Concert (Beethoven)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de composicióTriple Concert
Forma musicaltriple concert Modifica el valor a Wikidata
Tonalitatdo major Modifica el valor a Wikidata
CompositorLudwig van Beethoven Modifica el valor a Wikidata
Data de publicació1808 Modifica el valor a Wikidata
Durada37 minuts Modifica el valor a Wikidata
Opus56 Modifica el valor a Wikidata
Instrumentaciópiano, violí, violoncel i orquestra Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena1808 Modifica el valor a Wikidata
EscenariViena Modifica el valor a Wikidata, Àustria Modifica el valor a Wikidata
Musicbrainz: 178f118a-ebd7-43e1-b9f5-719a1691f15b IMSLP: Triple_Concerto,_Op.56_(Beethoven,_Ludwig_van) Allmusic: mc0002357507 Modifica el valor a Wikidata

El Concert per a violí, violoncel i piano en do major de Ludwig van Beethoven, op. 56, conegut comunament com el Triple Concert, va ser compost el 1803 i publicat el 1804 per Breitkopf & Härtel. L'elecció dels tres instruments solistes fa d'aquest un concert de trio per a piano, i és l'únic concert que Beethoven ha completat mai per a més d'un instrument solista, sent també l'únic concert que va escriure per a violoncel. Una actuació típica dura aproximadament trenta-set minuts.

Història

[modifica]

El primer biògraf de Beethoven Anton Schindler, va afirmar que el Triple Concert va ser escrit per a l'alumne reial de Beethoven, l'⁣arxiduc Rodolf d'Àustria. L'arxiduc, que es va convertir en un pianista i compositor consumat sota la tutela de Beethoven, era només en la seva adolescència en aquest moment, i sembla plausible que l'estratègia de Beethoven fos crear una part de piano vistosa però relativament fàcil que tingués el suport de dos soliestes més madurs i hàbils. No obstant això, no hi ha constància que Rudolf hagi executat mai l'obra,[1] i una sèrie d'estudiosos de Beethoven han posat en dubte l'afirmació de Schindler.[2]

El Triple Concert es va estrenar públicament el 1808, als concerts d'estiu d'Augarten a Viena. El violinista de l'estrena va ser Carl August Seidler[1] i el violoncel·lista Nikolaus Kraft[3] que era conegut "pel domini tècnic" i un "to clar i ric".[4]:162 El concert va ser rebut amb indiferència perquè, segons Schindler, els solistes no van prendre el concert prou seriosament. No consta que fos interpretat de nou durant la vida de Beethoven.[5]

El concert va ser la primera obra de Beethoven que va utilitzar tècniques avançades de violoncel.[4]:162 En la versió publicada, el concert portava una dedicatòria a un mecenes diferent: el príncep Lobkowitz.[1]

Moviments

[modifica]

El concert es divideix en tres moviments⁣:

  1. Allegro
  2. Largo (attacca)
  3. Rondo alla polacca

El primer moviment està àmpliament escalat i presenta un ritme de marxa moderat, i inclou treballs decoratius en solitari i repeticions pausades, variacions i extensions de temes variats. Una característica comuna és un ritme puntejat (curt-llarg, curt-llarg) que dona un aire de gràcia i pompa que no és precisament "heroic", però que hauria transmès un caràcter de dignitat de moda als oients contemporanis, i potser un toc de la noble manera "cavalleresca" que s'estava convertint en un element popular de novel·les, obres de teatre, òperes i quadres. Els tresets rítmics que apareixen sovint a l'acompanyament també contribueixen a aquest efecte. En aquest moviment, com en els altres dos, el violoncel inicia en solitari amb el primer tema. De manera poc habitual per a un concert d’aquesta envergadura, el primer moviment comença de forma suau, amb un crescendo gradual que condueix a l'exposició, on el tema principal és introduït posteriorment pels solistes. També de manera inusual, l'exposició modula a la menor en lloc del sol major esperat. L'amic de Beethoven, Ferdinand Ries, va fer més tard la mateixa transició mediant en el seu sisè concert. Aquest moviment dura entre setze i dinou minuts.

El moviment lent, en la bemoll major, és una introducció a gran escala al final, que el segueix sense interrupció. El violoncel i el violí es reparteixen el material melòdic del moviment, mentre que el piano proporciona un acompanyament discret. Aquest moviment té una durada aproximada de cinc a sis minuts.

No hi ha pausa entre el segon i el tercer moviment. Notes repetides i dramàtiques introdueixen el tercer moviment, una polonesa (també anomenada "polacca"), un emblema de la moda aristocràtica durant l’era napoleònica, que encaixa així amb el caràcter de "diversió elegant" que caracteritza tot aquest concert. El ritme de bolero, també típic de la polonesa, es percep en el tema central en mode menor del moviment final. Aquest moviment té una durada aproximada de tretze a catorze minuts.

A més dels solistes de violí, violoncel i piano, el concert està escrit per a una flauta, dos oboès, dos clarinets, dos fagots, dues trompes, dues trompetes, timbales i cordes. La flauta, els oboès, les trompetes i els timbals són tacets durant el segon moviment.

Enregistraments

[modifica]

Els enregistraments populars del Triple Concert inclouen els següents:

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Lepuschitz, Rainer. Ludwig van Beethoven / Tripelkonzert für Klavier, Violine, Violoncello und Orchester C-Dur op. 56 (en alemany). tonkuenstler.at, 2012. 
  2. ↑ e.g.: Lockwood, Lewis (2003/2005), Beethoven.
  3. ↑ Vogler, Jan «Masterclass: Jan Vogler on Beethoven Cello Sonata op.69». The Strad, 15-08-2018.
  4. ↑ 4,0 4,1 Watson, Angus. «Cello Sonata in A major, Op. 69». A: Beethoven's Chamber Music in Context. Boydell Press, 2012, p. 161–166. ISBN 978-1-84-383716-9. 
  5. ↑ Wigmore, Richard. «Beethoven: Triple Concert; Rondo in B-Flat; Choral Fantasy». Warner Classics. [Consulta: 29 novembre 2024].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Triple_Concert_(Beethoven)&oldid=34294829»