Guineu grisa
Urocyon cinereoargenteus  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Període de gestació | 63 dies |
| Principal font d'alimentació | Esquiròl (oc)  , ratolí, conill domèstic, ocell, insectes, fruita i fruita del bosc |
| Font de | gray fox fur (en) |
| Longevitat màxima | 16,2 anys |
| Pes | 86 g |
| Nombre de cries | 3,8 i 4 |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 22780 |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Mammalia |
| Ordre | Carnivora |
| Família | Canidae |
| Gènere | Urocyon |
| Espècie | Urocyon cinereoargenteus (Schreber, 1775) |
| Nomenclatura | |
| Protònim | Canis cinereoargenteus |
| Distribució | |
 | |
.svg){kind=icon}
La guineu grisa (Urocyon cinereoargenteus) és un mamífer carnívor que s'estén per gran part de la meitat meridional de Nord-amèrica, Centreamèrica i el nord de Sud-amèrica, des del sud del Canadà fins al nord de Veneçuela i Colòmbia.[1] Aquesta espècie i la properament relacionada guineu grisa de les illes Santa Bàrbara (Urocyon littoralis) són els únics membres vivents del gènere Urocyon,[2] considerat un dels cànids vivents més primitius.
Es tracta d'una de les dues espècies actuals agrupades dins del gènere Urocyon, el qual és autòcton de Nord-amèrica. Alguns cànids del gènere Pseudalopex que habiten en el con sud-americà també són anomenades de vegades guineus grises, però no estan emparentats de manera estreta amb aquesta espècie.
Morfologia
[modifica]
La mida és similar a la del coiot, però seria difícil confondre aquests animals entre si. La guineu grisa té el musell més curt i agut, les orelles més desenvolupades i les potes proporcionalment més curtes. La cua és llarga i espessa, molt poblada. El pelatge és gris fosc o platejat al dors, tornant-se vermellós en els flancs i les potes, i blanc al ventre. Una banda de pèl negre creua el cos des del clatell a la punta de la cua, seguint tot el llom de l'animal. Les galtes i la gola són blanques, i s'aprecien dues ratlles fines de pèl negre que parteixen des dels ulls cap enrere.
Ecologia
[modifica]Les guineus grises habiten en boscos més o menys tancats i són els únics cànids (al costat dels seus propers parents, les guineus illenques) capaços d'enfilar-se als arbres. També se'ls pot veure en zones de matoll espès i, encara que prefereixen llocs poc alterats per la mà de l'home, ocasionalment s'acosten fins a zones de cultiu i nuclis de població. Cacen petits animals com ocells, esquirols i ratolins i complementen la seva dieta amb petits fruits com les baies i amb carronya.
És possible que en temps antics la guineu grisa fos domesticada o semidomesticada pels indis de l'actual Califòrnia i del desert de Sonora, on les seves restes apareixen en diversos jaciments arqueològics. Els humans foren també, probablement, els qui van introduir la guineu grisa a les Illes Santa Bàrbara, davant de les costes de Califòrnia. Allà van donar lloc mitjançant un acusat procés de nanisme insular a la guineu illenca, la guineu grisa de les illes Santa Bàrbara, el cànid més petit de Nord-amèrica.
Les guineus grises són monògames i s'aparellen a principis de la primavera. Uns dos mesos després les femelles pareixen un nombre variable de cries que maduren abans de l'any d'edat. Poden viure uns 8 anys, longevitat comuna en diverses espècies de guineus. No hi ha un autèntic dimorfisme sexual entre mascles i femelles, que només es diferencien per la menor grandària d'aquestes.
Taxonomia
[modifica]L'espècie se sol subdividir en setze subespècies, segons la seva distribució
- Urocyon cinereoargenteus ssp borealis (Nova Anglaterra)
- Urocyon cinereoargenteus ssp californicus (sud de Califòrnia)
- Urocyon cinereoargenteus ssp cinereoargenteus (est dels Estats Units)
- Urocyon cinereoargenteus ssp costaricensis (Costa Rica)
- Urocyon cinereoargenteus ssp floridanus (estats del Golf de Mèxic)
- Urocyon cinereoargenteus ssp fraterculus (Yucatán)
- Urocyon cinereoargenteus ssp furvus (Panamà)
- Urocyon cinereoargenteus ssp guatemalae (sud de Mèxic i sud de Nicaragua)
- Urocyon cinereoargenteus ssp madrensis (sud de Sonora, sud-oest de Chihuahua, i nord-oest de Durango)
- Urocyon cinereoargenteus ssp nigrirostris (sud-oest de Mèxic)
- Urocyon cinereoargenteus ssp ocythous (estats de la planura central)
- Urocyon cinereoargenteus ssp orinomus (sud de Mèxic, istme de Tehuantepec)
- Urocyon cinereoargenteus ssp peninsularis (Baixa Califòrnia)
- Urocyon cinereoargenteus ssp scottii (sud-oest dels Estats Units i nord de Mèxic)
- Urocyon cinereoargenteus ssp townsendi (nord de Califòrnia i Oregon)
- Urocyon cinereoargenteus ssp venezuelae (Colòmbia i Veneçuela)
Referències
[modifica]- ↑ . Urocyon cinereoargenteus. UICN 2008. Llista Vermella d'espècies amenaçades de la UICN, edició 2008, consultada el 17 octubre 2008.
- ↑ Urocyon al web de l'ITIS
Bibliografia
[modifica]- Cypher et al. (2008). Urocyon cinereoargenteus. In: IUCN 2008. IUCN Red List of Threatened Species. Database entry includes justification for why this species is of least concern
- Maine Trappers Association fur auctions. Mta.homestead.com (2005-12-17). Consultat el 2011-09-15.
- "Urocyon cinereoargenteus". Animal Diversity Web.
- Robert K. Wayne, Eli Geffen, Derek J. Girman, Klaus P. Koepfli, Lisa M. Lau, Charles R. Marshall (1997). "Molecular Systematics of the Canidae". Systematic Biology: 622-653.
- Wozencraft, W. Christopher (16 novembre 2005). "Order Carnivora (pp. 532-628)". Arxivat 2012-03-15 a Wayback Machine. In Wilson, Don E., and Reeder, DeeAnn M., eds. Mammal Species of the World: A Taxonomic and Geographic Reference (3rd ed.). Baltimore: Johns Hopkins University Press, 2 vols. (2142 pp.). ISBN 978-0-8018-8221-0. OCLC 62265494
