Usuària:Marinacalle2810/proves

El Postestructuralisme

És un moviment filosòfic que pertany a la segona fase de l'estructuralisme francès, i que amplia amb nous temes l'horitzó de la investigació estructuralista. Està associat segons una sèrie de filòsofs i teòrics crítics de regió francesa a mitjans del segle XX que es van estendre internacionalment en els anys 60 i 70. Es tracta d'un moviment crític amb l'estructuralisme, es defineix per la seva relació amb el moviment anterior, del qual va ser desenvolupat a Europa des de principis fins a mitjans del segle XX. L'estructuralisme proposa que entendre la cultura humana per mitjà d'una estructura, modelada en el llenguatge com és la lingüística estructural, segons la realitat concreta de les idees abstractes.

Els autors postestructuralistes presenten diferents crítiques a l'estructuralisme, però els temes comuns inclouen el rebuig de l'autosuficiència de l'estructuralisme i un qüestionament a les oposicions que constitueixen les seves estructures. Els autors estructuralistes consideren que tot el fet transcendental no es troba ni amb l'experiència, ni en el subjecte, sinó que tot el que succeeix en una societat té com a causa l'estructura social que la determina, en major o menor grau, de l'individu o un col·lectiu que pot pensar, saber, dir i conèixer. Els escriptors de les obres dels quals es caracteritzen com postestructuralistes són Roland Barthes, Jacques Derrida, Gilles Deleuze, Judith Butler, Jean Baudrillard, Julia Kristeva i Jürgen Habermas, així com altres de l'Escola de Frankfurt, els quals són anteriors a alguns estructuralistes clàssics, però cronològicament posteriors a les obres dels iniciadors d'aquell corrent.

Un autor del més important és en Michel Foucault, encara que normalment és considerat estructuralista, rebé una important influència de Deleuze que el situa molt a prop del postestructuralisme. La producció del discurs està controlada, seleccionada, organitzada i distribuïda per un cert nombre de procediments. El discurs es regeix per regles d'exclusió, pels sistemes interns de control i delimitació i per les condicions en què els discursos poden ser usats. Els discursos són múltiples, discontinus, s'originen i desapareixen a través de l'oportunitat, no amaga la veritat, sinó que constitueixen la seva cara temporal. Foucault és postestructuralista per la seva insistència en què no hi ha gran flux de causalitat en l'evolució de la història, que tot el que passa és per casualitat.

Enfront l'estructura que nega la individualitat i l'esdeveniment, el postestructuralisme afirma la diferència. Es tracta d'interrogar la raó occidental, de desbordar el discurs filosòfic des de dins, de descentrar-lo, desconstruir-lo, introduint un pensament de joc, de diferències.

En aquest cas, tant l'estructuralisme com el postestructuralisme van molt relacionats amb la modernitat i la postmodernitat perquè l'estructuralisme i el modernisme busquen descobrir i analitzar la societat a partir de dades, de la ciència i el mètode científic.

L'estructuralisme és una manera d'interpretar la societat basada en la ciència, en buscar respostes a tots els elements mitjançant la raó. Per aquest cas, empraven una escriptura més distant, objectiva i empírica; però, amb el postestructuralisme, s'empra una escriptura més metafòrica i reflexiva que opino que pot dificultar la seva comprensió i permetre les ambigüitats en l'anàlisi de la societat.

Context històric

El moviment del postestructuralisme va sorgir a França a la segona meitat del segle xx, a finals dels anys 60. Durant aquest període, la societat francesa es trobava en un estat delicat: el govern va estar a punt de ser enderrocat el 1968 arran d’un moviment combinat entre treballadores i estudiants. Aquests fets es conèixen com a Maig francès o Maig de 1968, i van dur-se a terme mitjançant una cadena de protestes arreu del país, però sobretot a París, durant els mesos de maig i juny d'aquell any. Aquesta sèrie de protestes van ser inciades per grups estudiantils d'esquerres contraris a la societat de consum, als que posteriorment es van unir grups d'obrers industrials, els sindicats i el Partit Comunista Francès. Com a resultat, va tenir lloc la major revolta estudiantil i la major vaga general de la història de França, i possiblement d'Europa occidental, secundada per més de nou milions de treballadors.

La magnitud de les protestes no havia sigut prevista pel govern francès, i va posar contra les cordes al govern de Charles de Gaulle, que va arribar a témer una insurrecció de caràcter revolucionari arran de l’extensió de la vaga general. Tanmateix, la major part dels sectors participants en la protesta no van arribar a plantejar-se la presa de poder ni la insurrecció oberta contra l’Estat, i ni tan sols el Partit Comunista Francès va arribar a considerar sèriament aquesta sortida. El gruix de les protestes va finalitzar quan De Gaulle va anunciar les eleccions anticipades que van tenir lloc el 23 i 30 de juny.

Els successos de maig i juny a França s’enquadren dins d’una onada de protestes protagonitzades, principalment, per sectors polititzats de la juventud, la ideologia dels quals va recórrer el món durant 1968. Aquests successos es van estendre per la República Federal Alemanya, Suïssa, Espanya, Mèxic, Argentina, Uruguay, Txecoslovàquia i Itàlia, el qual ampliava l’escala de l’antic refrany del segle XIX afirmant que quan París estornuda, tota Europa es refreda. De fet, els efectes socioculturals d’aquests moviments de protesta encara se senten actualment.

En relació a aquestes revoltes, els comunistes francesos també estaven donant cada vegada més suport a les polítiques opressives de la Unió Soviètica. Això va tenir com a conseqüència un augment del descontent dels civils contra l’autoritat política, incloent també el mateix sistema de govern.

La causa principal d’aquest descontentament va ser una nova cerca de filosofies polítiques a les que el poble es pogués adherir. El marxisme ortodox, practicat en gran part de la Unió Soviètica, va deixar de ser vist amb bons ulls. A la mateixa vegada, el marxisme del món occidental va començar a ser considerat com a superior. Varies nacions occidentals com els Estats Units, el Regne Unit, França i Alemanya Occidental van recórrer a l’esquerra política a principis i mitjans dels seixanta.

Per altra banda, durant aquests anys, França, a l'igual que Gran Bretanya, perd pràctiament la totalitat de les seves colònies, en un procés que es va iniciar un cop acabada la Segona Guerra Mundial i que es va veure precipitat en gran mesura després de la independència de Líbia. El 1960, el Senegal d’independitza de França i la República Democràtica del Congo s’independitza de Bèlgica (descolonització). Posteriorment, el 1962, va finalitzar la Guerra d’Argèlia, amb mig milió de civils morts, arran de la qual aquest país va aconseguir independitzar-se de França.

Autors del postestructuralisme

Jacques Derrida:

Jacques Derrida (Algèria, 1930- París 2004) fou un dels principals pensadors i filòsofs del postestructuralisme. Va ser professor a l’École Normale Supérieure i director d’estudis a l’École des Hautes Études en Sciencies Sociales. El seu pensament es veu reflectit en nombrosos llibres amb un estil dens que requereix més d’una lectura i és molt conegut pel desenvolupament del concepte de deconstrucció. Aquest concepte el pren de Heidegger que l’utilitza en el seu llibre Ser y tiempo, amb la finalitat d’abordar problemes de l’estructura i l’arquitectura de la metafísica occidental. Derrida va traduir i apropiar-se aquest concepte. El terme deconstrucció ens diu que per descobrir les diferents significacions d’un text s’ha de descompondre l’estructura del llenguatge dins el qual està redactat. És un pensament que critica, analitza i revisa les paraules i els seus conceptes de forma precisa. La significació d’un text és el resultat de la diferència entre les paraules utilitzades i no al que elles representen. Tot text és un embolcall retòric irreductible a una idea o concepte. Molts dels estudis de Derrida mostraven un contingut rebel i crític cap al sistema social del moment. Va tenir diversos influents com Friedrich Hegel, Friedrich Nietzsche, Edmund Husserl, Sigmund Freud i Martin Heidegger. Es va interessar molt per la filosofia I la literatura i amb els seus primers treballs com “La voz y el fenómeno”, La escritura y la diferencia”...va ser molt criticat però alhora molt admirat. En 1992 es va donar el cas que vint filòsofs van firmar contra ell acusant-lo d’inadequació als estàndards de claredat i rigor. Malgrat això va rebre premis i va aconseguir grans audiències i admiradors.

Jean – François Lyotard:

Jean – François Lyotard (Versalles, 1924 – París, 1998) va ser un filòsof, sociòleg i teòric literari francès vinculat al postestructuralisme. Va ser cofundador del Col·legi Internacional de Filosofia i membre del grup d’intel·lectuals francesos de l’esquerra Socialisme ou Barbàrie, que estaven en contra de l’estalinisme i del comunisme soviètic. Més tard va deixar aquest grup i va fundar Pouvoir ouvrier, una organització d’ultraesquerra. Va ser professor a la Universitat de París VIII i membre del Col·legi de França.

El pensament de Jean – François Lyotard senyala que els sabers s’han transformat en objecte d’ús i de canvi amb l’objectiu de ser consumits i valorats d’una forma específica. Ningú està d’acord en el que és real i cada persona té una perspectiva diferent. Sovint utilitza el terme jocs de llenguatge amb el qual es refereix a la multiplicitat de comunitats de significats. Segons ell, no interessa tant la veritat sinó l’eficàcia de la informació.

Lyotard qüestiona la idea de subjecte, la concepció tradicional d’informació i comunicació i assenyala que el capitalisme no és una economia ni una sociologia, sinó una figura metafísica. Defensa que durant molt temps, la cultura occidental ha estat sota el domini del que ell anomena “els pensadors del concepte i de la voluntat”, per això remarca que és necessari interrogar i deconstruïr la igualtat o comparació entre “concepte” i “voluntat”. El seu pensament va prendre influència i inspiració de Nietzsche.

Michel Focault:

Michel Focault (Poitiers, 1926 – París 1984) va ser un filòsof, teòric social i psicòleg francès que va exercir de professor a diverses universitats franceses i nord-americanes. També va ser catedràtic de Història dels sistemes de pensament al Collège de France. Va tenir gran influència pels seus estudis que critiquen les institucions socials, sobre psiquiatria, medicina, ciències humanes, sistemes de presons i sexualitat. Va fer molts anàlisis sobre les relacions de poder, el coneixement i el discurs.

Focault no es va identificar a ell mateix en cap corrent però va preferir definir el seu pensament com a una crítica històrica a la modernitat. Des d’un discurs postestructuralista dins de la investigació educativa, va analitzar les relacions de poder que es donen en les pràctiques d’ensenyança –aprenentatge i va assenyalar que en tota relació social, el poder hi és present d’una manera o altra.

Considerava de gran rellevància les lluites contra l’explotació i la dominació i es va posicionar en contra de l’estructuralisme, ja que no creia que existissin unes estructures permanents que determinessin constantment a les persones. Crítics a aquest moviment, Focault es va ajuntar amb Derrida en considerar que els significats transcendentals són relatius al temps i l’espai i que depenen de la retòrica del text. També senyalen que l’estructura és un fet il•lusori, ja que depèn del poder i és inestable. Va rebre influència de Friedrich Nietzsche i Martin Heidegger.

Crítiques al Postestructuralisme:

El postestructuralisme, ha rebut una gran quantitat de crítiques, però sobretot les podríem agrupar la crítica en 3 punts forts:

Deconstrucció  

El terme anomenat deconstrucció, va ser un dels que va comportar una major crítica, ja que està basat en la destrucció de la veritat.

Partien de la idea, de la no existència d’una veritat absoluta, ja que res és cert totalment. Tot pot tenir múltiples interpretacions, per tant cap és pot donar com a vàlida.

Aquest fet va comportar que com res és podia donar com a veritat, la ciència tenia que deixar d’existir. Impedint el progrés de la ciència i la societat.

Relativisme

El relativisme, és basa en la idea de que “tot val”, ja que no podem definir res com a bo o dolent, de la mateixa manera que tampoc podem decidir si es veritable o fals.

Tot pot ser possible i negat al mateix temps, portant a una impossibilitat d’avenç científic, no creuen en l’existència d’aquesta.

Per altra banda, comporta la impossibilitat de lluita per un millora social, ja que com que no ens podem posar d’acord, no hi ha una causa conjunta per la que lluita, tot és relatiu, fent així, que el moviment social sigui impossible.

Com que tots som massa diferents i tot és relatiu, no pot existir una declaració de drets humans.

Genealogia del poder

Tot això comporta una tercera idea, com que res es pot donar com a cert i tothom vol imposar la seva veritat, aquesta queda en mans de la violència. Fent així que no existeixin els argument de validesa, sinó que únicament hi hagi la força per regular les relacions socials i imposar el poder.

Un dels autors que defensava aquesta idea era Foucault, que creia que tot son relacions de poder, no hi ha possibilitat d’haver una relació igualitària. Ell és basava en Nietzsche, el qual ja deia que les normes socials ens reprimeixen i donava com a dèbils diversos valors, com el pacifisme i el socialisme.

Tot això va comportar també, una pèrdua de valors dins la societat, com pot ser la veritat, la igualtat, la solidaritat..

Crítics dels postestructuralisme

Alan Sokal

Alan Sokal, un físic matemàtic  nord-americà, és considerat un dels crítics més rellevants del postmodernisme i el relativisme. Sokal va publicar l’article Transgredir les fronteres: cap a una hermenèutica transformativa de la gravetat quàntica a la revista postmodernista Social Text. Aquest es tracta d’un article paròdic en què es fa referència a cites absurdes d’obres de diferents intel·lectuals amb la finalitat de desbloquejar un debat entre diferents cercles acadèmics nord-americans.

Posteriorment, i juntament amb Jean Bricmont, escriuen i publiquen un llibre, Impostures Intel·lectuals, on es fa referència a l’article publicat i en el que es plantegen qüestions fonamentals sobre el fenomen i intenten explicar les cites faltes de sentit, les cites bàsiques escrites en un llenguatge obscur i les cites amb base científica sense que l’autor tingui coneixement. Aquest es troba escrit amb un llenguatge sense tecnicismes perquè hi pugui accedir una major quantitat de persones, i amb la intenció d’exposar la utilització de termes buits, sovint relacionats amb l’àmbit de la ciència, en el postmodernisme i reivindicar la utilització del llenguatge apropiadament.

Henry Giroux

Henry Giroux, escriptor de renom i educador associat a la Teoria Crítica en educació, a més de tractar-se d'un dels màxims opositors a la Teoria de la Reproducció, juntament amb Paulo Freire, també és conegut per ser crític del pensament postmodernista.

Tot i això, Giroux és reconegut a escala global per la seva anàlisi sobre el professorat i, com a consegüent, per ser un dels creadors de la pedagogia crítica. A més, com a escriptor ha tingut un paper rellevant en la crítica als mitjans de comunicació amb llibres com La inocència robada.

Postestructuralisme i feminisme

Tal és la magnitud del postestructuralisme i la rellevància que aquest va adquirir a finals dels anys 60 que topa amb un altre gran moviment com es el feminisme, en concret amb la primera onada dels estudis feministes, produint una interacció difosa, en la que també participen l'estructuralisme i la deconstrucció. D'aquesta manera, es crea una relació entre les lógiques que segueixen els moviments propiciant el dialeg, amb el fi d'obtenir enteniment i alternatives.

Feministes postestructuralistes

• Alice Jardine
• Catherine Belsey
• Hélène Cixous
• Julia Kristeva
• Luce Irigaray

Vegeu també

• Deconstrucció
• Escola de Yale
• Gilles Deleuze
• Esquizoanàlisi
• Feminisme postestructuralista
• Psicoanàlisi

Referències

(*) ↑ "Coneixement cultural i històric” (pp.38-40) de Gonçal Mayos (UB). (???)