Usuari:Andryu Ab/proves/The Beatles (disc)

Aquest article tracta sobre el disc anomenat The White Album. Si cerqueu la història del grup, vegeu «The Beatles».

Andryu Ab/proves/The Beatles

The Beatles és el novè estudi àlbum pel grup de rock anglès The Beatles, a doble àlbum publicat el 22 de novembre de 1968. Això és també conegut comunament com el 'White Album', com no té gràfics o text que no siguin el nom de la banda repujat (i, en el primerenc LP i allibera CD, un número de sèrie) en la seva màniga blanca plana.

L'àlbum va ser escrit i gravat durant un període d'agitació per al grup, després de visitar de Maharishi Mahesh Yogi de Índia i tenir una sessió de composició particularment productiva a principis de 1968 . Tornant a l'estudi, el grup va gravar entre maig i octubre de 1968 només perquè el conflicte i la dissensió en cotxe dels membres del grup a part. Ringo Starr deixar la banda per un breu temps, deixant a Paul McCartney per tocar la bateria en dues pistes. Moltes de les actuacions van ser per menys de tot grup, alguns d'ells enregistraments "sol", ja que cada membre individual va començar a explorar el seu propi talent.

Després del seu llançament , l'àlbum va rebre crítiques mixtes de [ periodisme [ music | crítics de música]] , que van criticar les seves cançons satíriques com una cosa sense importància i apolítica enmig d'un clima polític i social turbulent . No obstant això , va aconseguir el número 1 en les llistes , tant al Regne Unit i els Estats Units . L'àlbum ha venut més de 9,5 milions de còpies als Estats Units per si sol . Tingueu en compte que la RIAA compta cada registre d'un àlbum doble separat , és a dir , The Beatles està certificat 19 vegades platí , per 19 milions d'unitats venudes . i des de llavors ha estat considerat per la crítica com un dels millors àlbums de tots els temps . Al setembre de 2013 després de la Indústria Fonogràfica Britànica va canviar les seves normes d'adjudicació de les vendes , l'àlbum va ser declarat com haver anat platí . , És a dir , les vendes d'almenys 300.000 còpies «àlbums dels Beatles finalment anar platí». BBC Món.

A fons

Vegeu també: Els Beatles a l'Índia

El 1968, els Beatles estaven al cim de la seva influència global i la visibilitat. Sargent pepper's lonely hearts club band, llançat l'any anterior, havia gaudit d'una combinació d'èxit comercial, aclamat per la crítica, i la immensa influència cultural que abans semblava inconcebible que un comunicat de pop. La revista Time va escriure el 1967 que el sergent. Pepper constituïen una "partida històric en el progrés de la música - qualsevol tipus de música", mentre que Timothy Leary, en una avaluació àmpliament citat de la mateixa època, va declarar que la banda estava prototips de "agents evolutius enviats per Déu, dotat de misteriós poders per crear una espècie humana ". El grup havia patit una reacció crítica en la pel · lícula Magical Mystery Tour, però la resposta va ser, però, ventilador positiu.

La major part de les cançons van ser concebudes durant un curs de meditació transcendental amb el Maharishi Mahesh Yogi a Rishikesh, Índia, a la primavera de 1968. El recés havia requerit llargs períodes de meditació, inicialment concebut per la banda com un respir espiritual de tot mundà esforços-a oportunitat, en paraules de John Lennon, a "allunyar-se de tot". Tant Lennon i [Paul https://ca.wikipedia.org/wiki/Paul_McCartney Paul McCartney] havien ràpidament es dedicada a la composició, freqüència de reunions "clandestinament per les tardes a les sales dels altres" per revisar el nou treball. "Independentment del que se suposava que havia de fer", Lennon recordaria més tard: "Jo vaig escriure algunes de les meves millors cançons allà." De manera significativa, els Beatles van prendre cap fàrmac amb ells a part de la marihuana, i les ments clares va ajudar al grup a escriure prolíficamen

Els Beatles van abandonar Rishikesh abans del final del curs. Ringo Starr va ser el primer a marxar, ja que no podia digerir el menjar que ofereixen, mentre que McCartney va intentar cometre encara més abans de sortir a mitjans de març. Lennon i George Harrison estaven més interessats en la religió hindú, i van romandre allà fins a l'abril. Segons l'autor Geoffrey Giuliano, Lennon va deixar Rishikesh perquè se sentia traït personalment pels rumors que el Maharishi havia fet proposicions sexuals cap Mia Farrow, que havia acompanyat els Beatles en el seu viatge. Segons diversos autors, Alexis Mardas (àlies "Màgia Alex") dissenyat deliberadament aquests rumors perquè ell estava entestat a soscavar la influència del Maharishi sobre cada Beatle. El grup va filmar el viatge a Rishikesh en pel·lícula de 8 mm, alguns que posteriorment va aparèixer en la sèrie Anthology.

Prop de 40 noves composicions havien sorgit a Rishikesh, 26 dels quals es van registrar en forma molt aproximada a Kinfauns, la casa d'Harrison en Esher al maig de 1968. Lennon va escriure la major part del nou material, contribuint 14 cançons.

Enregistrament

The Beatles va ser gravat entre el 30 de maig i 14 d'octubre de 1968 a gran part en els estudis Abbey Road, amb algunes sessions en Trident Studios. El bloc reservat grup de temps en Abbey Road fins al juliol, i l'ambient tranquil i productiu de Rishikesh s'obliden aviat en l'ambient de l'estudi, amb sessions que tenen lloc a hores irregulars.

Abbey Road Studios in 2006.

Confiança en si mateix del grup que podien fer qualsevol cosa va portar a la formació d'una nova corporació de negocis multimèdia d'Apple Corps, una empresa que drena el grup financer amb una sèrie de bogeries artístiques. El temps d'estudi de composició oberta va conduir a una nova forma de fer exercici cançons. En lloc de bé assajant una pista de fons, com havia passat en anteriors períodes de sessions, el grup simplement gravar tots els assajos i s'obstrueix a la

cinta, a continuació, seleccioneu el qual el rendiment havia estat millor sobregrabar.

Les sessions dels Beatles van marcar la primera aparició en l'estudi de la nova parella de fet i artística de Lennon, Yoko Ono, que el va acompanyar a Abbey Road per treballar en "Revolution 1" and would thereafter be a more or less constant presence at all Beatles sessions. Ono's presence was highly unorthodox, as prior to that point, the Beatles had generally worked alone in isolation. McCartney's girlfriend at the time, Francie Schwartz, was also present at some of the recording sessions, as were Pattie Harrison and Maureen Starkey, the other two Beatles' wives.

Les sessions dels Beatles eren notables per transició formal de la banda de 4 pistes de gravació de 8 pistes. Quan va començar a treballar en l'àlbum, Abbey Road Studios posseït, però encara havia de instal · lar una màquina de 8 pistes que suposadament havia estat assegut en una sala d'emmagatzematge durant mesos. Això estava d'acord amb la política d'EMI de posar a prova i la personalització d'equip nou, de vegades durant mesos, abans de posar-lo en ús en els estudis. Els Beatles van gravar "Hey Jude" i "Dear Prudence" a Trident Studios al centre de Londres, la qual tenia una gravadora de 8 pistes. Quan es van assabentar de la gravadora de 8 pistes d'EMI, van insistir en el seu ús, i els enginyers de Ken Scott, i Dave Harries prendre la màquina (sense autorització dels caps d'estudi) en l'estudi de gravació Número 2 d'Abbey Road per a l'ús de la banda.

Autor Mark Lewisohn informa que els Beatles van realitzar la seva primera i única gravació de 24 hores / sessió de produir prop del final de la creació dels Beatles, que es va produir durant la barreja final i seqüenciació per a l'àlbum. La sessió va comptar amb la presència de Lennon, McCartney i el productor George Martin.

Problemes personals.

Malgrat el títol oficial de l'àlbum, que va fer èmfasi en la identitat de grup, treballs d'estudi sobre Els Beatles van capturar l'obra de quatre artistes cada vegada més individualitzats que sovint es trobaven en desacord. Lewisohn assenyala que diverses pistes d'acompanyament no compten amb tot el grup, i overdubs tendia a limitar-se a qui va escriure la cançó. Patró de treball de la banda va canviar radicalment amb aquest projecte, i per la majoria dels comptes de l'extraordinària sinergia de les sessions d'estudi anteriors dels Beatles era més difícil d'aconseguir durant aquest període. A vegades McCartney gravaria en un estudi per períodes prolongats de temps, mentre que Lennon gravava en un altre, cadascun utilitzant diferents enginyers. En un moment de les sessions, Martin, l'autoritat sobre la banda en l'estudi havia disminuït, de forma espontània va deixar per anar de vacances, deixant a Chris Thomas a càrrec de produir. Molt temps després de l'enregistrament de The Beatles va ser completa, Martin va esmentar en entrevistes que la seva relació de treball amb els Beatles van canviar durant aquest període, i que molts dels esforços de la banda semblava fora de focus, sovint donant jam sessions prolongats que sonaven sense inspiració.

Enginyer de gravació Geoff Emerick, que havia treballat amb el grup desde Revolver, s'havia fartat de les sessions de l'àlbum. En un moment, durant l'enregistrament de "Ob-La-Di, Ob-La-Da", Emerick va recordar a Martin criticar McCartney condueixen interpretació vocal, a la qual McCartney va respondre: "Bé doncs véns i cantes". El 16 de juliol, Emerick va anunciar que ja no estava disposat a treballar amb ells i deixar de fumar en el lloc.

La frustració i sortides sobtades no es van limitar al personal d'EMI. El 20 d'agost, Lennon, treballant en doblatges de "Yer Blues" a Studio 3, va visitar a McCartney a l'studio 2, on estava treballant a "Mother nature's son". L'esperit positiu de la sessió va desaparèixer immediatament, i l'enginyer Ken Scott va demanar més endavant "que es podia tallar l'ambient amb un ganivet". El 22 d'agost, Starr va ser molt brusc a l'estudi, explicant més tard que ell sentia, que el seu paper es va reduir al mínim en comparació amb la dels altres membres, i que estava cansat d'esperar en les llargues i controvertides sessions d'enregistrament. Freqüentment es va presentar a les sessions i es va asseure a esperar a la zona de recepció perquè els altres es tornen cap amunt. McCartney va tocar la bateria en "Dear Prudence" perquè Starr havia abandonat el grup mentre s'està gravant la cançó. Lewisohn també informa que, en el cas de "Back in the USSR", també va gravar durant l'absència de Starr, els tres Beatles restants cadascun van fer contribucions en el baix i la bateria, amb el resultat que aquestes parts poden ser pistes compostes jugats per Lennon, McCartney i / o Harrison.

Lennon, McCartney i Harrison van suplicar a Starr a tornar, el 5 de setembre, ho va fer. Al seu retorn, es va trobar amb la seva bateria decorat amb flors vermelles, blanques i blaves, un gest de benvinguda de tornada de Harrison. La reconciliació va ser només temporal, però, i la sortida de Starr serveix com un precursor dels "mesos i anys de misèria" futurs, en paraules de Starr. McCartney va descriure les sessions de The Beatles com un punt d'inflexió per al grup. Fins a aquest punt, va observar, "El món era un problema, però no estàvem. Ja saps, això va ser el millor dels Beatles, fins que vam començar a trencar, igual que durant el White Album i aquestes coses. Fins i tot la estudi té una mica tensa llavors ". D'l'àlbum 30 pistes, només 16 tenen els quatre membres de la banda escèniques.ther musicians

Encara que no acreditats formalment en l'àlbum, Eric Clapton va tocar la guitarra solista en Harrison "While my guitar gently weeps". Harrison explica a The Beatles Anthology que la presència de Clapton alleuja temporalment la tensió de l'estudi i que tots els membres de la banda estaven en el seu millor comportament durant el seu temps amb la banda en l'estudi. Harrison aviat correspost per col · laborar amb Clapton en la cançó "Badge" per últim àlbum d'estudi de Cream, Goodbye. Harrison, també, no va ser acreditat formalment al principi, però es va identificar com "L'Angelo Misteriós" a la portada.

Clapton no va ser l'únic músic fora a seure a les sessions. Nicky Hopkins sempre piano elèctric en l'únic tall de la "Revolution" (gravat durant aquestes sessions). Diversos banyes també es van registrar a la versió de l'àlbum de "Revolution 1". "Savoy Truffle" també compta amb la secció de vents. Un equip de músics d'orquestra i cantants de fons aparèixer en "Good Night"

Cançons

Encara que la majoria de les cançons en qualsevol donat àlbum dels Beatles s'acredita generalment a l'equip de compositors Lennon-McCartney, aquesta descripció és sovint enganyosa, i poques vegades més que en els Beatles. Amb aquest àlbum, cadascun dels quatre membres de la banda van començar a mostrar l'abast i la profunditat del seu talent per escriure cançons individuals, i per mostrar els estils que es portarien a la seva carrera en solitari eventual. De fet, algunes cançons que els Beatles estaven treballant en individuals durant aquest període, finalment van ser posats en llibertat en els àlbums en solitari.

L'únic instrument occidental a disposició del grup durant la visita de l'Índia va ser la guitarra acústica, i per tant moltes de les cançons de The Beatles van ser escrits i va actuar per primera vegada en aquest instrument. Algunes d'aquestes cançons es van quedar acústica (en particular " rocky Raccoon "," Blackbird "," Julia "," Cry Baby Cry "," I Will " i " Mother Nature's Son") i es van registrar en l'estudi, ja sigui en solitari, o només una part del grup.

Lista de canciones

Primer Disc

Back in the USSR

Amb aquesta cançó McCartney buscava la volta al rock clàssic amb riffs i arranjaments de guitarra d'aquest estil, al costat de cors en falsetto que recordaven als utilitzats pels Beach Boys.

En un any on el comunisme estava sent durament criticat per la societat occidental el títol de la cançó no ajudava. El títol original era Back in the UK com a mostra del suport de Paul per una campanya de fins nacionals al Regne Unit, però va decidir canviar pel fet que la lletra no acabava d'encaixar en la tornada.

No va ser ni de bon tros un encert, ja que als EUA no van deixar de criticar i de titllar de comunista a McCartney.

En plena gravació d'aquesta pista es va desenvolupar un conflicte entre Ringo i Paul sobre la línia de la bateria, que no acabava de convèncer al baixista. El resultat: Ringo va deixar el grup per un temps i Paul va gravar la bateria, John el baix i George les guitarres.

Fets com aquest deixen constància que cada vegada el grup estava menys unit i que la personalitat s'anava imposant a l'amistat. El conegut perfeccionisme i la inevitable tossuderia de McCartney cada vegada feien que el Beatle deixés jugar menys als seus companys.

La cançó comença amb el so d'un avió aterrant. Aquest so no es tracta de cap efecte gravat, sinó de Paul xiulant.

Dear Prudence

En aquesta cançó Lennon deixa constància de la tècnica apresa a l'Índia a les mans de Donovan. La cançó està inspirada en Prudence Farrow, germana de Mia, que es dedicava a meditar durant tot el dia tancada a la seva bungalow durant l'expedició hindú. 

La cançó està composta per un continu arpegi de guitarra, amb el qual es dóna inici, i una suau melodia in crescendo que finalitza en un orgasme musical acompanyat de cors i caixa de bateria, també tocada per Paul. Quant a la línia de baix, McCartney ho torna a fer. Si al so del seu Rickenbacker 4001 se li suma el talent de l'anglès no hi ha res del que preocupar-se. 

És la cançó perfecta per animar en els dies tristos, per deixar de banda la foscor i sortir a gaudir de tot el que ens envolta.

Glass Onion

Lennon amb totes les forces. En aquesta cançó queda clara la influència dadaista que Yoko havia injectat a John. Tant el títol i bona part de la lletra ens mostren el John més artístic i influenciat per la japonesa.

La quantitat de controvèrsies existents en la lletra de la cançó va donar ales als fans per seguir amb les especulacions de la mort de McCartney i la seva substitució per un doble, William Campbell. En la línia "the walrus was Paul" Lennon fa referència a la cançó dels Beatles I'm the walrus, encara que esmenta a Paul per tal de, com ell mateix declararia en una entrevista, apaivagar la seva relació amb McCartney. A més també es fa referència a cançons com Strawberry Fields, The Fool on the Hill, Lucy in the Sky with Diamonds, Fixing a Hole o Lady Madonna.

Pel que fa als instruments utilitzats, Ringo torna a la bateria i ho fa d'una manera espectacular. A més s'utilitzen violins, violes, violoncels i un banjo per donar lloc a la melodia inicial de la cançó i del break.

Sens dubte es tracta de la cançó que personalitza l'inici de la influència de Yoko en John i el gust de Lennon pel doble sentit amb la finalitat de no deixar indiferent als fans que especulaven sobre possibles significats en les lletres

Ob-la-di Ob-la-da

Se trata de un intento Paul de hacer una canción con ritmo reggae. El intento, como se puede ver, fue fallido. Se trata de una canción muy melódica que nos cuenta la historia de Desmond y Molly, personajes ficticios que terminan casándose y teniendo hijos que corretean por el jardín. Con esta historia la finalidad de Paul era la de reflexionar acerca de cómo la vida pasa y de que no podemos hacer nada contra ello.

Varios grupos decidieron rendir homenaje a esta canción y la versionaron en diferentes ocasiones. El grupo más conocido por esto se trata de The Marmalade, alcanzando el número uno en las listas del Reino Unido en 1968.

Aunque, en un clima tan dispar, esta canción no terminó de convencer. En plena grabación de esta canción Lennon la calificó como “mierda para abuelas de Paul”. Lennon se marchó del estudio mientras el resto seguía grabando. Al regresar días después drogado decidió tocar en el piano lo que terminaría siendo el riff inicial de la canción, mientras decía “así es como se debe de tocar esta canción”.

Eric Clapton va utilitzar aquesta guitarra Gibson Els Paul a "While My Guitar Gently Weeps". Més tard es va donar la guitarra a George Harrison, qui la va dir "Lucy".

While My Guitar Gently Weeps

Una de les millors cançons de l'àlbum, escrita per un George Harrison que va estar a punt de tirar la tovallola i deixar fora aquest himne. És coneguda la relació d'amistat que van mantenir Eric Clapton (Cream) i George. Per compartir compartir fins a Pattie Boyd, primera dona del Beatle.

Un dia George va decidir fer una visita a Clapton. Acompanyat de la seva guitarra, el Beatle va tocar i va cantar aquesta cançó a Clapton, qui va quedar fascinat. Eric va decidir ajudar a George amb aquesta cançó i va aconseguir cridar l'atenció de la resta del grup, que la tenien bastant abandonada.

Així doncs, The Beatles van començar a treballar en aquest tema i Clapton, a petició expressa de George va gravar el sol de guitarra que dóna forma i immortalitza la cançó. Un cop Clapton va acabar la gravació es va acostar a George i li va regalar la seva guitarra, amb la qual el Beatle continuaria la resta d'enregistraments en l'àlbum.

Aquesta és la versió més simple de la cançó, cosa que la fa encara més perfecta. Aquest tema en acústic, probablement com la va escoltar Clapton, té com a protagonistes George i la seva guitarra, a la qual ja es podia sentir plorar.

Segona Cara

Martha my Dear

Mostra sense cap dubte l'amor de McCartney a la seva gossa, de raça Bobtail, Martha. McCartney fa de Joan Colom i toca tot. Sí, han llegit bé. Paul s'encarrega del piano, de la guitarra, del baix i dels palmells que conformen la cançó. 

Això és degut a dues causes: el creixent perfeccionisme de Paul i la desinteressada participació de la resta dels Beatles en el treball dels seus companys. 

Es tracta del principi de la fi.

I'm So Tired

Mostra al John més incisiu i crític amb el seu en aquells dies dona Cynthia Lennon. Aquesta cançó va ser composta a l'Índia, en plena lluita entre el Beatle i la seva dona. Lennon intentava acabar la seva relació, mentre Cynthia es veia desbordada davant l'interès creixent que mostrava el Beatle per Yoko. 

Així doncs, una nit Lennon es va posar a compondre aquesta cançó a causa de l'estrès que patia per la situació en què es veia embolicat. De lletra una mica vulgar per al que ens té acostumats, mostra al John més sincer desfogant amb la seva guitarra.

Blackbird

En aquesta cançó McCartney eleva el "fingerpicking" i aconsegueix superar el seu mestre de manera indiscutible. 

La temàtica de la cançó no és altra que la crítica de la situació racista que s'estava duent a terme per aquella època als EUA, on les persones de color clar gaudien de drets. Paul va optar per contribuir a la causa a través d'aquesta cançó, incitant a aquestes persones a aixecar-se, mirar al cel i poder ser lliures com un ocell negre que es desfà dels fils que li lliguen a terra. 

Per a aquesta cançó McCartney va usar com metrònom seus propis peus, que van quedar gravats en la sessió.

Piggies

Una altra cançó de George en l'àlbum. La finalitat d'aquest tema no és altra que la de satiritzar sobre les classes riques del Regne Unit, a què es refereix afectuosament com "Piggies". La lletra és bastant vulgar i senzilla, encara que Charles Manson s'encarregaria d'interpretar d'una forma molt més sagnant. Però d'això ja en parlarem a la segona part.

Rocky Raccoon

En aquesta cançó Paul ens explica una història entre cowboys. El protagonista, Rocky "ós rentador", es veu de la nit al dia sense la dona dels seus somnis. La seva dona, Magil, més coneguda com Nancy, decideix donar-li plantada i anar amb Dan, el vaquer que li ha aixecat la núvia al pobre Rocky. 

En un rampell d'ira, Rocky decideix anar a la ciutat per passar comptes amb ells, encara que resulta que Dan era millor pistoler que ell. Així doncs, ferit de mort, Rocky aprèn que no cal ser rancorós, i que les coses sempre van a anar a millor. 

Una pena que els Beatles no s'apliquessin els seus propis consells.

Don't Pass Me By

Fins 1968 va haver d'esperar Ringo perquè una de les seves cançons pogués entrar en un àlbum. També ho aconseguiria en l'àlbum titulat Abbey Road, amb una de les seves cançons més conegudes: Octopus 's Garden. 

La cançó va ser una de les primeres en què la banda va començar a treballar per l'Àlbum Blanc. Especial èmfasi va posar Paul, qui encara deixava tocar la bateria a Starr, recomanant incloure un riff de violí que dóna forma a la cançó.

Why Don´t We Do It In The Road

Paul es va inspirar per compondre aquesta cançó mentre estava de visita a un zoo. Tot d'una, alguna cosa va cridar l'atenció del Beatle: dos macacos mostrant efusivament el seu amor davant de les mirades i rialles de nens i d'adults. 

Això va fer pensar a Paul que el món en què vivim rigui en certa manera de les persones que mostren el seu amor. El resultat: una cançó que ens evoca a mantenir relacions sexuals al mig del carrer, davant de totes les mirades. 

Més tard Lennon diria que "vivim en un món en què ens amaguem per fer l'amor mentre la violència es practica a plena llum del dia".

I Will

Després de la obscena Why Your say We Do It In The Road comença a sonar la melosa I Will. Típica balada de Paul en què el fingerpicking i la seva veu angelical conformen el que probablement Lennon tornés a qualificar com "cançons per àvies de Paul". 

Pel que fa a la lletra, Linda Eastman ja anava formant part de la vida de McCartney, encara que de moment només en cançons, visites fugaces o correspondència.

Julia

La cançó que Lennon va escriure per a la seva mare. La infància de John va ser bastant dura: pare que deixa tirat a la seva mare i mare que deixa tirat al seu fill per una relació amb un altre home que no volia tenir cura de Lennon. 

Va ser la seva tia Mimi l'encarregada de criar. La seva mare el visitava de tant en tant, però això no és suficient per a cap fill. 

La tragèdia va planar sobre Julia Stanley quan va ser atropellada per un policia borratxo. Lennon acabava de perdre a la primera dona que va ocupar el seu cor, i seria una càrrega que portaria en la seva esquena la resta de la seva vida. 

Després de les últimes notes i els últims compassos de Julia el primer disc que forma el White Album arriba al final. Si vol seguir descobrint què és el que passava pel cap dels Beatles el 1968 i què hi ha darrere de les seves cançons no es perdi la segona part d'aquesta història, que es publicarà molt aviat en offtopic. 

Sense més interrupcions, els deixem amb les sessions dels Beatles en l'Àlbum Blanc, perquè puguin delectar-se amb el treball dels quatre melenuts de Liverpool.

Segon Disc

Birthday

Fue escrita por Paul a todo trapo en su casa mientras esperaba al resto de los Beatles. De letra sencilla, contiene una línea muy melódica de bajo. Rítmica, enérgica, con la que dan ganas de saltar, gritar y patalear. McCartney la compuso a seis días del vigesimosexto cumpleaños de Linda. Además, Pattie Boyd, mujer de George, y Yoko Ono hacen coros en el tema. Tardaron solamente un día en grabar esta canción.

Yer Blues

Va ser composta per John com sàtira i burla del blues que estava florint a finals dels seixanta. Amb lletra una mica melancòlica, John expressa el seu aïllament a l'Índia, on no estava Yoko i on veia que els Beatles s'esvaïen poc a poc. 

Per aquesta època els Beatles es dedicaven a produir discos d'estudi, és a dir, temes amb tants arranjaments que seria impossible poder aconseguir la mateixa qualitat en un directe. De fet, aquest tema va ser portat al directe per un supergrup en què Lennon (veu i guitarra), Clapton (guitarra), Keith Richards (baix) i Mitch Mitchell (bateria) donen forma a aquesta cançó. El resultat: un directe potent que et senti com una puntada a l'estómac. Et deixa sense respiració.

Everybody 's got something to hide except em and my monkey

El títol més llarg de totes les cançons dels Beatles. Es tracta d'una frase que repetia el Maharishi, excepte "and my monkey". Probablement el mico no sigui precisament un animal, ja que per aquella època Lennon tenia una banda bastant heroïnòman. A més, els cors són una provocadora repetició que incita a mantenir relacions sexuals. Es va gravar a una velocitat inferior a la que apareix en el disc. 

És una de les més enèrgiques del disc, de les que fan que no paris de ballar.

Si penses que Sadie és una noia, ja t'has equivocat. Sadie és ni més ni menys que el Maharishi.

Aquest petit home, que no deixava de rebutjar els béns i les temptacions, va ser sorprès pels Beatles intentant beneficiar-se a Mia Farrow. Aquest fet va ser la raó per la qual els Beatles van decidir anar-se'n d'allà i no tornar a saber res més d'ell. De lletra àcida, la línia de sota el part. Pel que fa a la lletra, l'original no es tractava de Sexy Sadie, sinó de Maharishi, tot i que la van canviar al final per no tenir problemes legals.

Helter Skelter

Un dia Paul escoltar una entrevista en què es deia que una cançó dels Who era la més sorollosa, escandalosa i bruta que s'havia escrit en la història. Doncs bé, el cervell de Macca es va posar a treballar. El resultat: una jam session d'uns vint minuts amb un remolí de distorsió, bombo, caixa i la potent veu de McCartney. 

Amb aquesta cançó queda clar que Paul no sempre és el noi de les balades i que John no sempre és el tipus dur, com va deixar clar amb Julia. 

McCartney s'encarrega de la guitarra principal i John del baix, amb el qual fa un excel · lent treball. Al final de la cançó es pot escoltar a Ringo cridar "tinc butllofes en els meus dits", a causa de la força amb la qual va gravar la línia de bateria. 

Si algunes cançons dels Beatles van crear romanços, aquesta va crear destrucció. Charles Manson, també inspirat per la cançó Piggies, es va dedicar a sembrar el caos allà per on passava. 

Manson va entendre que Helter Skelter es tractava d'una guerra racial entre blancs i negres, en la qual guanyarien els últims. Se li va ser tant la pinça que inspirat en aquesta cançó va dur a terme una matança a la casa del director Roman Polanski, en què, acompanyat del seu seguici, va violar i va assassinar a l'en aquells dies dona del francès, Sharon Tate, que estava embarassada . L'endemà, els membres de la família que envoltava Manson, van repetir experiència, encara que aquesta vegada a la casa de l'empresari Leno LaBianca. 

En ambdós casos, Manson va aprofitar la gran quantitat de sang per pintar a les parets i portes seva font d'inspiració: Helter Skelter i Piggies.

Long, Long, Long

Es tracta d'una de les millors cançons de Harrison. És una petita joia amagada al White Album. Es tracta d'una cançó d'amor - odi cap Pattie Boyd. 

En aquesta cançó torna a tenir importància el fingerpicking, que és col·lapsat per la dolça veu de George. 

El final és un esquinçat de cordes i un gemec de Harrison, acompanyat per un redoblament de Ringo. És l'apocalipsi.

Revolution 1

Es tracta de la primera cançó que van entrar a gravar els Beatles en aquest disc. Aquest tema és l'encarregat de mostrar el costat més polític dels fab four, que es mostraven en contra dels moviments i les càrregues violentes per part dels cossos del Estado.Lennon voler donar a aquesta cançó un ritme més lent que l'original, homònima, perquè contrastés amb el significat real de la cançó: pau, amor i no més pals per part de la policia.

Honey Pie

Es tracta d'un homenatge de Paul al music-hall britànic en forma d'una recreació teatral dels discos que segurament escoltarien els pares dels Beatles. 

La cançó va dirigida a Linda, qui residia als EUA ia la qual McCartney implorava la seva tornada a Anglaterra amb "Oh honey peu, you are driving em Frantic, sail across the Atlantic to be where you belong". Una cosa així com "vine aquí, nena, que vull donar-te la teva". 

El resultat ja el sabem tots: Paul es lliga a Linda i formen una família feliç, a més del grup Wings després de la dissolució dels Beatles.

Savoy Truffle

L'origen d'aquesta cançó és l'addicció de Clapton als bombons de la marca Good News. La lletra no és altra que els ingredients que contenien aquests bombons, que fa que no sigui una de les composicions més brillants de George Harrison. El títol és el nom del bombó favorit de Clapton. 

Tot i no ser una de les cançons més emblemàtiques dels Beatles, molts artistes van decidir versionar. 

El cover més destacat és el d'Ella Fitzgerald, qui va fer un gran treball amb la cançó de George.

Revolution 9

John i Yoko. Yoko i John. Estava clar que havien deixat de ser dues persones per esdevenir un sol ens. 

Aquesta cançó ho demostra d'una manera brutal, en incloure talls d'altres cançons, gravacions, sèries de televisió o anuncis, intentant donar forma a un tema totalment diferent i únic per part dels Beatles. 

Es tracta de l'absurd elevat al màxim exponent. De l'art fet cançó. De John i Yoko molestant la teva oïda mentre tu no pares de preguntar què és això.

Paul i George Martin volien deixar fora aquesta cançó, el que va provocar una forta discussió entre Lennon, Yoko, Martin i McCartney. La resta, més intel · ligents o més covards, van preferir no opinar.

Good Night

Composta per John i cantada per Ringo, es tracta d'una cançó que recorda qualsevol pel · lícula de Disney. Lennon acabava d'abandonar la llar conjugal, la seva dona i el seu fill Julian, de cinc anys, a qui va dedicat aquesta cançó. 

Aquesta cançó de bressol va ser un intent de Lennon de rentar la seva consciència per tot el que havia deixat de banda al seu fill. 

Però la guerra entre Lennon i McCartney era tal que lluitaven per compondre cançons millor que l'altre. 

Pel que fa a cançons escrites per a Julian, McCartney li guanya la partida a Lennon amb Hey Jude. 

Good Night es tracta d'una cançó de bressol a tothom, una manera perfecta de dir adéu a tot el planeta.

Publicació

Els Beatles es va emetre el 22 de novembre de 1968 a Gran Bretanya, amb un comunicat dels EUA després de tres dies més tard. Per Lennon, el seu llançament es va veure enfosquit per Ono que va avortar en el mateix dia.; Lennon la havia mantingut a Charlotte Hospital Queen llarg dels últims dies de preparació.

Aquest àlbum va ser el primer que els Beatles va publicar per Apple Records, així com el seu unic àbum doble original. El productor Martin va dir que ell estava en contra de la idea d'un doble àlbum en el moment i va suggerir al grup que redueixen el nombre de cançons per tal de formar un sol àlbum amb el seu treball més fort, però que la banda va decidir en contra d'això. [3] En una entrevista per al Beatles Anthology, Starr va dir que ara sentia que hauria d'haver estat llançat com dos discos separats (que ell va anomenar The White album i The Whiter àlbum). Harrison se sentia en la reflexió que algunes de les pistes podrien haver estat llançat com a B-sides, però "no hi havia una gran quantitat d'ego en aquesta banda." També va recolzar la idea de l'àlbum doble, per netejar l'acumulació de cançons que el grup tenia en aquell moment. McCartney, per contra, va dir que estava bé, ja que era ("És molt bo. Vendre. És Àlbum els sagnants Beatles Blanca. Calla."), I que la seva àmplia varietat de cançons va ser una part important de l'atractiu de l'àlbum [4]. títol de treball de l'àlbum, casa de nines, es va canviar quan l'anglès banda de rock progressiu Family Music va llançar el títol similar en una casa de nines a principis d'any.

Mono version

The Beatles was the last Beatles album to be released with a unique, mono mix, albeit one issued only in the UK and a few other countries. Twenty-eight of the album's 30 tracks ("Revolution 1" and "Revolution 9" being the only exceptions) exist in official mono mixes. Several of these mono mixes are quite different from the stereo versions. Perhaps most notably, the mono mix/edit of "Helter Skelter" eliminates the fade-in at the end of the song (and Ringo Starr's ending scream "I've got blisters on my fingers!"), and the mono mix of "Yer Blues" has a longer fadeout than its stereo counterpart.

Beatles albums after The Beatles (except Yellow Submarine in the UK) occasionally had mono pressings in certain countries (such as Brazil), but these editions—Yellow Submarine, Abbey Road and Let It Be—were in each case mono fold-downs from the regular stereo mixes.

In the US, mono records were already being phased out; the US release of The Beatles was the first Beatles LP to be issued in stereo only.

The mono version of The Beatles was made available worldwide on 9 September 2009, as part of The Beatles in Mono CD box set.

Packaging and tape configurations

A vintage circa-1970 pressing of The Beatles. Note the album title is embossed, rather than printed.

The album's sleeve was designed by Richard Hamilton, a notable pop artist who had organised a Marcel Duchamp retrospective at the Tate Gallery the previous year. Hamilton's design was in stark contrast to Peter Blake's vivid cover art for Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, and consisted of a plain white sleeve. The band's name was discreetly embossed slightly below the middle of the album's right side, and the cover also featured a unique stamped serial number, "to create," in Hamilton's words, "the ironic situation of a numbered edition of something like five million copies." Indeed, the artist intended the cover to resemble the "look" of conceptual art, an emerging movement in contemporary art at the time. Later vinyl record releases in the US showed the title in grey printed (rather than embossed) letters. Early copies on compact disc were also numbered. Later CD releases rendered the album's title in black or grey. The 30th anniversary CD release was done to look like the original album sleeve, with an embossed title and serial number, including a small reproduction of the poster and pictures.

The album's inside packaging included a poster, the lyrics to the songs, and a set of photographs taken by John Kelly during the autumn of 1968 that have themselves become iconic. This is the only sleeve of a Beatles studio album not to show the members of the band on the front.

LP packaging varied somewhat by territory. Original copies of the LP released in the UK, for example, opened from the top rather than the right side, and were numbered starting at 10,000, whereas later pressings opened conventionally from the right side and did not bear a unique number. Some South American editions did not feature the Kelly photographs in the gatefold, instead including uncredited performance photographs of the band from circa 1964–65 (the Beatles are clean-shaven and wearing matching suits in the photos, as Brian Epstein insisted they do in performance during this period).

Tape versions of the album did not feature a white cover. Instead, cassette and 8-track versions (issued on two cassettes/cartridges in early 1969) contained cover artwork that featured high contrast black and white (with no grey) versions of the four Kelly photographs. In both the cassette and 8-track versions of the album, the two tapes were sold in a black slip-cover box that bore the title, "The Beatles", and the outline of an apple, embossed in gold. This departure from the LP's design not only made it difficult for less-informed fans to identify the tape in record stores, but it also led some fans at the time to jokingly refer to the 8-track or cassette not as the "white album" but as the "black tape." In 1988, Capitol/EMI re-issued the 2-cassette version of the album, still with the same cover artwork as the original cassettes, but without the black slip-cover box. The mid-1990s Canadian Apple/Capitol version of the 2 cassette set (C4-46443A/B) does have the appropriate plain white inlay cards with "The Beatles" Part 1/Part 2 lettering across the bottom of the inlay.

Capitol/EMI initially issued reel-to-reel editions of The Beatles, as well. These also used the black-and-white Kelly portraits as cover art, and were available in two configurations: as two separate volumes similar to the cassette and 8-track editions, and as a single twin-pack tape. Capitol/EMI ceased manufacturing of pre-recorded reel tapes in North America in late 1969, and subsequently licensed the album (along with several other Beatles recordings) to Ampex for reel-to-reel distribution. The Ampex reel-to-reel tape version of The Beatles, released in early 1970 (in two separate volumes, and again using the Kelly cover artwork), is particularly noteworthy in that it features eight tracks in edited form: "Dear Prudence", "Glass Onion", "Don't Pass Me By", "Why Don't We Do It In The Road?". "Yer Blues", "Helter Skelter", "Cry Baby Cry" and "Revolution 9". These are unique to the album's Ampex reel-to-reel version, and have not been issued since.

In the autumn of 1978, the album's tenth anniversary, EMI reissued the album pressed on white vinyl in several countries in limited editions. In 1981, Mobile Fidelity Sound Lab (MFSL) issued a unique half-speed master variation of the album utilising the sound from the original master recording. The discs were pressed on high-quality virgin vinyl.

A painting of the band by "Patrick" (John Byrne) was at an earlier point under consideration to be used as the album's cover. The piece was later used for the sleeve of the compilation album The Beatles' Ballads, released in 1980.

Critical reception

Valoracions professionals

Retrospective reviews
Valoracions de ressenyes
Font	Valoració
Allmusic
The A.V. Club	A+
Blender
The Daily Telegraph
Encyclopedia of Popular Music
Pitchfork Media	10/10
PopMatters	9/10
The Rolling Stone Record Guide
Slant Magazine

Upon its release in November 1968, The Beatles received mixed reviews from music critics, most of whom viewed its mild, playful satire as unimportant and conservative. Time magazine wrote that it showcases the "best abilities and worst tendencies" of the Beatles, as it is skillfully performed and sophisticated, but lacks a "sense of taste and purpose." In his review for The New York Times, Nik Cohn considered the album "boring beyond belief" and said that over half of its songs are "profound mediocrities." Critics also complained about a lack of unity among the songs and criticized the Beatles for using eclecticism and pastiche as a means of avoiding important issues during a turbulent political and social climate. Jon Landau, writing for the London Daily Times, argued that the band uses parody because they are "afraid of confronting reality" and "the urgencies of the moment". Robert Christgau of The Village Voice said that the album is both "their most consistent and probably their worst", and referred to its songs as a "pastiche of musical exercises". Nonetheless, he ranked it as the tenth best album of the year in his ballot for Jazz & Pop magazine's annual critics poll.

In a positive review for The Observer, Tony Palmer claimed that, "if there is still any doubt that Lennon and McCartney are the greatest songwriters since Schubert," the album "should surely see the last vestiges of cultural snobbery and bourgeois prejudice swept away in a deluge of joyful music making". Richard Goldstein of The New York Times felt that their songwriting had improved and they relied less on the studio tricks of Sgt. Pepper and Magical Mystery Tour. NME magazine's Alan Smith derided "Revolution #9" as a "pretentious" example of "idiot immaturity", but assigned the benediction "God Bless You, Beatles!" to the majority of the album. Jann Wenner of Rolling Stone called it their best album yet and asserted that they are allowed to appropriate other styles because their ability and identity are "so strong that they make it uniquely theirs, and uniquely the Bea­t­les. They are so good that they not only expand the idiom, but they are also able to pen­e­trate it and take it further."

The Beatles has since been regarded as one of the best albums of all time by critics, including The Daily Telegraph's Neil McCormick, who wrote in a retrospective review that it is "so eccentric and interesting" that "even its sketchiest oddities somehow gain power amidst the cornucopia of ideas and performances." Allmusic editor Stephen Thomas Erlewine said that because the songs are so assorted, The Beatles can be "a frustratingly scattershot record or a singularly gripping musical experience, depending on your view". In The New Rolling Stone Album Guide (2004), Rob Sheffield gave the album five stars and said that, despite "loads of self-indulgent filler", listeners often pick different highlights, which is "part of the fun". Slant Magazine's Eric Henderson claimed that The Beatles remains one of the band's few albums that "resists reflexive canonisation, which, along with society's continued fragmentation, keeps the album fresh and surprising." In his review for The A.V. Club, Chuck Klosterman, said that the album found the band "hitting on all 16 cylinders" and called it a "masterwork". In 2003, Rolling Stone ranked it number 10 on its list of the 500 greatest albums of all time. On the 40th anniversary of the album's release, Vatican newspaper L'Osservatore Romano wrote that it "remains a type of magical musical anthology: 30 songs you can go through and listen to at will, certain of finding some pearls that even today remain unparalleled."

Cultural responses

MacDonald argues that The Beatles was the album in which the band's cryptic messages to its fan base became not merely vague but intentionally and perhaps dangerously open-ended, citing oblique passages in songs like "Glass Onion" (e.g., "the walrus was Paul") and "Piggies" ("what they need's a damn good whacking"). Steve Turner, too, in his book A Hard Day's Write, maintains that, with this album, "The Beatles had perhaps laid themselves open to misinterpretation by mixing up the languages of poetry and nonsense." Bob Dylan's songs had been similarly mined for hidden meanings, but the massive countercultural analysis of The Beatles surpassed anything that had gone before. Sociologist Michael A. Katovich writes that the album's release "engendered a collective appreciation of it as a 'state-of-the-art' rendition of the current pop, rock, and folk-rock sounds."

Even Lennon's seemingly direct engagement with the tumultuous political issues of 1968 in "Revolution 1" carried a nuanced obliqueness, and ended up sending messages the author may not have intended. In the album version of the song, Lennon advises those who "talk about destruction" to "count me out". As MacDonald notes, however, Lennon then follows the sung word "out" with the spoken word "in". At the time of the album's release — which followed, chronologically, the up-tempo single version of the song, "Revolution" — that single word "in" was taken by many on the radical left as Lennon's acknowledgment, after considered thought, that violence in the pursuit of political aims was indeed justified in some cases. At a time of increasing unrest in the streets and campuses of Paris and Berkeley, the album's lyrics seemed to many to mark a reversal of Lennon's position on the question, which was hotly debated during this period. However, the recording chronology belies the interpretation that from the single to the album Lennon moved from a definite position to one of ambivalence, since despite the single's earlier release it was the album version that was recorded first.

Cult leader Charles Manson persuaded members of his "family" that the album was an apocalyptic message predicting a prolonged race war and justified the murder of wealthy people.

In early 2013, the Recess Gallery in New York City's SoHo neighborhood presented We Buy White Albums, an installation by artist Rutherford Chang. The piece was in the form of a record store in which nothing but original pressings of the LP was on display. Mr. Chang created a recording in which the sounds of one hundred copies of side one of the LP were overlaid.

Commercial performance

As it was their first studio album in almost eighteen months (and coming after the blockbuster success of Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band) expectations were high at the time of the release of The Beatles. The album debuted at number 1 in the UK on 1 December 1968 (becoming their third album to do so, after Help! and Revolver). It spent seven weeks at the top of the UK charts (including the entire competitive Christmas season), until it was replaced by the Seekers' Best of the Seekers on 25 January 1969, dropping to number 2. However, the album returned to the top spot the next week, spending an eighth and final week at number 1. It then spent another four weeks in the Top 10, and then dropped down the charts more quickly than Sgt. Pepper. The White Album was notable for blocking The Beatles' follow-up album, Yellow Submarine, which debuted (and peaked at) number 3 on 8 February 1969, the same week The White Album was dominating the second position on the charts. In all, The Beatles spent 24 weeks on the UK charts, far fewer than the more than 200 weeks for Sgt. Pepper.

In the United States, the album achieved huge commercial success. Capitol Records sold over 3.3 million copies of The White Album to stores within the first four days of the album's release. It debuted at number 11, jumped to number 2, and reached number 1 in its third week on 28 December 1968, spending a total of nine weeks at the top. In all, The Beatles spent 155 weeks on the Billboard 200. According to the Recording Industry Association of America, The Beatles is the Beatles' most-certified album at 19-times platinum and the tenth-best-selling album of all time in the United States. (Each sale is counted as two sales, because The Beatles is a double record set. Therefore, at 9.5 million records, it is the band's third-best-selling-album in the US.)

Track listing

Totes les cançons foren escrites i compostes per Lennon–McCartney, except where noted. 

Side one
Núm.	Títol	Lead vocals	Durada
1.	«Back in the U.S.S.R.»	McCartney	2:43
2.	«Dear Prudence»	Lennon	3:56
3.	«Glass Onion»	Lennon	2:17
4.	«Ob-La-Di, Ob-La-Da»	McCartney	3:08
5.	«Wild Honey Pie»	McCartney	0:52
6.	«The Continuing Story of Bungalow Bill»	Lennon	3:14
7.	«While My Guitar Gently Weeps» (George Harrison)	Harrison	4:45
8.	«Happiness Is a Warm Gun»	Lennon	2:43

Side two
Núm.	Títol	Lead vocals	Durada
9.	«Martha My Dear»	McCartney	2:28
10.	«I'm So Tired»	Lennon	2:03
11.	«Blackbird»	McCartney	2:18
12.	«Piggies» (Harrison)	Harrison	2:04
13.	«Rocky Raccoon»	McCartney	3:33
14.	«Don't Pass Me By» (Richard Starkey)	Starr	3:51
15.	«Why Don't We Do It in the Road?»	McCartney	1:41
16.	«I Will»	McCartney	1:46
17.	«Julia»	Lennon	2:54

Side three
Núm.	Títol	Lead vocals	Durada
1.	«Birthday»	McCartney and Lennon	2:42
2.	«Yer Blues»	Lennon	4:01
3.	«Mother Nature's Son»	McCartney	2:48
4.	«Everybody's Got Something to Hide Except Me and My Monkey»	Lennon	2:24
5.	«Sexy Sadie»	Lennon	3:15
6.	«Helter Skelter»	McCartney	4:29
7.	«Long, Long, Long» (Harrison)	Harrison	3:04

Side four
Núm.	Títol	Lead vocals	Durada
8.	«Revolution 1»	Lennon	4:15
9.	«Honey Pie»	McCartney	2:41
10.	«Savoy Truffle» (Harrison)	Harrison	2:54
11.	«Cry Baby Cry»	Lennon, with McCartney	3:02
12.	«Revolution 9»	Speaking from Lennon, Harrison, George Martin and Yoko Ono	8:22
13.	«Good Night»	Starr	3:13

Personnel

The Beatles

• John Lennon – lead, harmony and background vocals; acoustic, lead, bass and rhythm guitars; keyboards (electric and acoustic pianos, Hammond organ, harmonium and mellotron); extra drums and assorted percussion (tambourine, maracas, cymbals, thumping on the back of an acoustic guitar, handclaps and vocal percussion); harmonica, whistling and saxophone; tapes, tape loops and sound effects (electronic and home-made)
• Paul McCartney – lead, harmony and background vocals; acoustic, lead, rhythm and bass guitars; keyboards (electric and acoustic pianos and Hammond organ); assorted percussion (timpani, tambourine, cowbell, hand shake bell, handclaps, foot taps and vocal percussion); drums (on "Back in the U.S.S.R.","Dear Prudence", "Wild Honey Pie", and "Martha My Dear"); recorder and flugelhorn; sound effects
• George Harrison – lead, harmony and background vocals; acoustic, rhythm, bass and lead guitars; Hammond organ; extra drums and assorted percussion (tambourine, handclaps and vocal percussion) and sound effects
• Ringo Starr – drums and assorted percussion (tambourine, bongos, cymbals, maracas and vocal percussion); electric piano and sleigh bell (on "Don't Pass Me By"), lead vocals (on "Don't Pass Me By" and "Good Night") and backing vocals ("The Continuing Story of Bungalow Bill")

Guest musicians

• Eric Clapton – lead guitar on "While My Guitar Gently Weeps|
• Mal Evans – backing vocals and handclaps on "Dear Prudence", handclaps on "Birthday", trumpet on "Helter Skelter""
• Jack Fallon – violin on "Don't Pass Me By"
• Pattie Harrison – backing vocals on "Birthday"
• Jackie Lomax – backing vocals and handclaps on "Dear Prudence"
• Maureen Starkey – backing vocals on "The Continuing Story of Bungalow Bill"
• Yoko Ono – backing vocals, lead vocals and handclaps on "The Continuing Story of Bungalow Bill", backing vocals on "Birthday", speech, tapes and sound effects on "Revolution 9"

Session musicians

• Ted Barker – trombone on "Martha My Dear"
• Leon Calvert – trumpet and flugelhorn on "Martha My Dear"
• Henry Datyner, Eric Bowie, Norman Lederman, and Ronald Thomas – violin on "Glass Onion"
• Bernard Miller, Dennis McConnell, Lou Soufier and Les Maddox – violin on "Martha My Dear"
• Reginald Kilby – cello on "Glass Onion" and "Martha My Dear"
• Eldon Fox  – cello on "Glass Onion"
• Frederick Alexander  – cello on "Martha My Dear"
• Harry Klein – saxophone on "Savoy Truffle" and "Honey Pie"
• Dennis Walton, Ronald Chamberlain, Jim Chest, and Rex Morris – saxophone on "Honey Pie"
• Raymond Newman and David Smith – clarinet on "Honey Pie"
• Art Ellefson, Danny Moss, and Derek Collins – tenor sax on "Savoy Truffle"
• Ronnie Ross and Bernard George – baritone sax on "Savoy Truffle"
• Alf Reece – tuba on "Martha My Dear"
• The Mike Sammes Singers – backing vocals on "Good Night"
• Stanley Reynolds and Ronnie Hughes – trumpet on "Martha My Dear"
• Tony Tunstall – French horn on "Martha My Dear"
• John Underwood and Keith Cummings – viola on "Glass Onion"
• Leo Birnbaum and Henry Myerscough – viola on "Martha My Dear"

Production team

• Geoff Emerick – engineer, speech on "Revolution 9"
• George Martin – Producer, Executive producer, string, brass, clarinet, orchestral arrangements and conducting; piano on "Rocky Raccoon"
• Ken Scott – engineer and mixer
• Barry Sheffield – engineer (Trident Studio)
• Chris Thomas – producer; Mellotron on "The Continuing Story of Bungalow Bill",harpsichord on "Piggies", piano on "Long, Long, Long" Saxophone arrangement on "Savoy Truffle"

Certifications

BPI certification awarded only for sales since 1994.

Charts

Weekly charts

Original release Chart (1968–70) Position Australian Kent Music Report Chart 1 Canadian RPM Albums Chart 1 French Albums Chart 1 Norwegian VG-lista Albums Chart 1 Swedish Kvällstoppen Albums Chart 2 Spanish Albums Chart 2 UK Albums Chart 1 US Billboard 200 1 West German Media Control Albums Chart 1 1987 reissue Chart (1987) Position Dutch Mega Albums Chart 23 Japanese Oricon Albums Chart 4 UK Albums Chart 18

2009 reissue Chart (2009) Peak position Australian Albums Chart 15 Austrian Albums Chart 21 Belgian Albums Chart (Flanders) 18 Belgian Albums Chart (Wallonia) 23 Danish Albums Chart 16 Finnish Albums Chart 33 German Albums Chart 31 Italian Albums Chart 20 Japanese Albums Chart 19 Mexican Albums Chart 14 Portuguese Albums Chart 6 Spanish Albums Chart 30 Swedish Albums Chart 11 Swiss Albums Chart 27 New Zealand Albums Chart 23 UK Albums Chart 21 US Billboard Top Pop Catalog Albums 2

Year-end charts Chart (1968) Position UK Albums Chart 2 Chart (1969) Position Australian Albums Chart 2 UK Albums Chart 10 US Billboard Pop Albums 8 Chart (2009) Position Italian Albums Chart 196

Decade-end charts Chart (1960s) Position UK Albums Chart 9

Release history

Country	Date	Label	Format	Catalogue number
United Kingdom	22 November 1968	Apple (Parlophone)	LP	PMC/PCS 7067/7068
United States	25 November 1968	Apple, Capitol	LP	SWBO-101
Worldwide reissue	10 October 1987	Apple, Parlophone, EMI	CD	CDP 7 46443 2
Japan	11 March 1998	Toshiba-EMI	CD	CP25-5329-30
Japan	21 January 2004	Toshiba-EMI	Remastered LP	TOJP 60139-40
Worldwide reissue	9 September 2009	Apple	Remastered CD	0946 3 82466 2 6
Worldwide reissue	13 November 2012	Apple	Remastered LP	094638246619

See also

• List of best-selling albums in the United States
• Ken Mansfield
• Karlheinz Stockhausen

References

Footnotes

Citations

Sources

• Beatles, The. The Beatles Anthology. San Francisco: Chronicle Books, 2000. ISBN 0-8118-2684-8. 
• Castleman, Harry; Podrazik, Walter J. All Together Now: The First Complete Beatles Discography 1961–1975. New York, NY: Ballantine Books, 1976. ISBN 0-345-25680-8. 
• Emerick, Geoff; Massey, Howard. Here, There and Everywhere: My Life Recording the Music of the Beatles. Gotham Books, 15 February 2007. ISBN 1-59240-269-0. 
• Katovich, Michael A. et al.. Studies in Symbolic Interaction. Emerald Group Publishing, 30 November 2009 (Volume 33 of Studies in Symbolic Interactions Series). ISBN 1-84855-784-1. 
• Harry, Bill. The Beatles Encyclopaedia: Revised and Updated. London: Virgin Publishing, 2000. ISBN 0-7535-0481-2. 
• Harry, Bill. The Paul McCartney Encyclopedia. Virgin Books, 2002. ISBN 0-7535-0716-1. 
• Lewisohn, Mark. The Beatles Recording Sessions. Nova York: Harmony Books, 1988. ISBN 0-517-57066-1. 
• MacDonald, Ian. Revolution in the Head: The Beatles' Records and the Sixties. First Revised. Pimlico / Random House, 1997. ISBN 978-0-7126-6697-8. 
• MacDonald, Ian. Revolution in the Head: The Beatles' Records and the Sixties. Second Revised. London: Pimlico (Rand), 2005. ISBN 1-84413-828-3. 
• Miles, Barry. Paul McCartney : Many Years From Now. Random House, 1997. ISBN 978-0-4362-8022-1. 
• Penman, Ross. The Beatles in New Zealand ... a discography, 2009. ISBN 978-0-473-15155-3. 
• Spitz, Bob. The Beatles: The Biography. Little Brown and Company, 2005. ISBN 0-316-01331-5. 
• Winn, John. That Magic Feeling: The Beatles' Recorded Legacy, Volume Two, 1966-1970. Random House, 2009. ISBN 978-0-3074-5240-5. 
• Womack, Kenneth; Davis, Todd F. Reading the Beatles: Cultural Studies, Literary Criticism, and the Fab Four. SUNY Press, 2006. ISBN 0-7914-8196-4. 

External links

• The Beatles White Album (Thorough website dedicated to The Beatles)
• The Beatles on The Beatles Bible
• The Beatles comment on the album song by song
• Plantilla:MusicBrainz release group
• Further information on the album, including photographs of the packaging at NorwegianWood.org

Fites
Precedit per: {{{abans}}}	{{{títol}}} {{{anys}}}	Succeït per: {{{després}}}
Precedit per: {{{abans}}}	{{{títol}}} {{{anys}}}	Succeït per: {{{després}}}
Precedit per: {{{abans}}}	{{{títol}}} {{{anys}}}	Succeït per: {{{després}}}
Precedit per: {{{abans}}}	{{{títol}}} {{{anys}}}	Succeït per: {{{després}}}