Usuari:Anleoc/proves

Festa del Segar i del Batre (Camprodon, 1996 i 1997)

Objectiu

Ajudar a recuperar unes tradicions que estaven ja una mica oblidades. Gent que amb tota la bona voluntat, amb tota la il·lusió, volen fer reviure uns moments que per a ells eren vitals, fer una demostració del que es feia abans a la pagesia de la Vall de Camprodon.

Introducció

La finalitat primordial era que el gra de blat servia per a fer el pa de les persones, de la gent, mentre que el sègle o l'altre classe, servia per a fer el menjar dels animals, que ara diem pinso i abans dèiem farinat.

El Segar

La sega dels camps era una vertadera festa a les cases de pagès. Per una part, perquè coincidia amb l’arribada del bon temps, de l'estiu. D’altra part, perquè era la recollida dels fruits del treball de tot l’hivern. El treball de la sega se solia fer de sol a sol per tal d’aprofitar la llum del dia i de segar les messes abans que una pedregada o una ventada —una mala pensada, com diuen a la Vall— fes malbé el gra. Per això, normalment calia comptar amb gent de fora la casa, bé veïns que venien a ajudar o bé colles de segadors professionals que anaven de poble en poble llogant-se. Els elements de la colla de segadors, que normalment era gent de fora la Vall, eren contractats pel cap de colla, no pas per l’amo de la casa, qui contractava tota la colla com a un sol grup.

Les rebosteres

La seva tasca era procurar que no faltés el menjar ni la beguda, portant-lo fins on era la colla de segadors treballant, de manera que aquests perdessin el mínim de temps possible. S’intentava que fos una noia jove, normalment la filla de la casa, per tal d’alegrar la vista dels components de la colla de segadors. Per a aquesta gent es guardava el millor de la casa. El millor pa, el millor embotit, era per a aquesta gent. Això dóna idea de com era d’important la sega per al treball de la casa de pagès. El menú normal era pa, embotit, xocolata, vi, anís i conyac. Normalment feien un mos abans de començar, que en deien trencar el cuc, una parada per esmorzar, una altra per les tres hores, una altra per dinar, una altra per les nou hores, i una altra per sopar. Total, sis menjades.

El treball de segar

Les eines de segar

Esmolant l'eina en un descans

Esclopet i lligador

Les eines del segador eren el volant, l’esclopet, el lligador o garrot i la pedra d’esmolar. El volant, més gran que una falç i de tall llis, és l’eina bàsica. Sempre que es feia una parada durant la sega s’aprofitava per esmolar-lo amb la pedra d'esmolar, perquè era bàsic tenir-lo sempre en perfectes condicions de tall ja que això facilitava molt la feina. L’esclopet, que és com una mena de guant de fusta sense dits i que es diu així perquè recorda la forma d'un petit esclop, es posa als tres dits inferiors de la mà esquerra i serveix per a protegir-la de possibles talls amb el volant o de cops amb les pedres. El lligador és un bastó d'uns quaranta o cinquanta centímetres que, com indica el seu nom, serveix per a lligar les garbes un cop segades. Els segadors el portaven penjat de la part de darrera de la cintura, de manera a tenir-lo sempre a mà però que no destorbés la feina de segar.

El cap de colla, que era el que anava davant de tot, marcava els temps de la sega. Deia quan s’havia de parar, quan fer un descans, quan lligar les garbes, etc. Si el blat era dret, la sega era relativament fàcil, però si era aixafat o batut per la força del vent, cosa bastant corrent a la Vall, feia de més mal segar.

Les garbes

Quan el cap de colla ho creia adient, cridava garba! i tots els segadors anaven repetint el crit per tal que arribés a tothom. Amb això volia dir que alguns dels segadors paraven de segar i es posaven a fer garbes.

Les garbes es lligaven amb un feix de messes que rep el nom de vencill. Amb el lligador es fa un nus especial al vencill que alhora que tanca la lligada, ferma la garba perquè no es desfaci. Un cop lligada, el segador punxa la garba amb el lligador i la desplaça uns metres. Això ho fa per comprovar que la garba ha quedat ben lligada i forta, i que no es desfarà amb el transport cap al garber.

De tant en tant era convenient anar girant les garbes perquè s'anessin assecant de la humitat amb el sol. D'això se'n deia repassar l'estassa. (L'Esteve diu eixugant en lloc d'assecant).

Els cavallons

Cavallons

Quan les garbes eren lligades el pas següent era fer els cavallons. Per això, es posava una primera garba dreta, anomenada cavall, i es doblegava de manera que l’espiga quedés cap avall. Al voltant del cavall es posava la resta de garbes, normalment en nombre de vuit. L’última, que normalment era la més gran o la més maca, es posava a sobre també doblegada cap avall, i es formava l’anomenat barret o capulla, que rematava el cavalló. Fer els cavallons, com tot, requeria un art especial en doblegar les espigues i muntar el conjunt, ja que l’objectiu principal era evitar que, en cas de pluja, es mullés el gra, que d’aquesta manera quedava protegit per una mena de cobert natural que era la palla. Lo típic és posar-los d’aquesta manera perquè com aquí dalt en el nostre país el tema de la pluja és molt i molt important i s’ha d’anar molt amb compte, doncs posades així no es mullen, sobretot el gra. Els segadors no acostumaven a fer els cavallons. Normalment els feia la gent de la casa o el mateix amo. Suposo que era per tal que no perdessin temps. El segador era un especialista i, per tant, el seu treball s'havia d'aprofitar al màxim.

El garber

Garber

El següent pas era fer el garber, és a dir, ajuntar totes les garbes en un sol munt (garber). Normalment entre fer els cavallons i fer el garber es deixaven passar unes dues setmanes perquè el gra acabés d’assecar. En el moment de la sega la palla ja és seca, però el gra encara no ho és del tot. Si el portéssim així al molí, al moldre’l s’aixafaria i costaria molt de convertir-lo en farina. Deixant-lo assecar un parell de setmanes ens assegurem que estigui en condicions adequades per a moldre’l.

El garber també tenia una manera especial d’amuntegar les garbes per tal que no es mullés el gra en cas de pluja. Quan vàrem estar fent el garber la setmana passada, vam estar comentar que si es mullaria o no es mullaria. S’ha pogut comprovar que els garberaires, i se’ls felicita des d’aquí perquè el Cisco de Molló i companyia que, ens en fotíem una mica, se’ls ha de felicitar perquè ahir un expert va dir “no s’han pas mullat perquè el garber és molt ben fet”. Així el gra no s’ha pas mullat. Una mica la palla, lògicament, però amb aquesta mica de sol ja s’eixugarà i la màquina ja ho passarà bé.

Tot al voltant del garber s’hi posen unes estaques pel vent, que el vent és un altre problema que nosaltres tenim aquí alguna vegada i així, amb les estaques clavades, doncs no rellisquen les garbes ni tampoc el vent els fa res.

El batre

Les batolles

Batolles

Batent amb batolles

Eines de batre

Les batolles són l’eina que feien servir els nostres avantpassats per batre, de la manera inicial que es feia aquí a la Vall de Camprodon. Ja veureu com funciona. Sembla fàcil, sembla una cosa molt senzilla però a l’hora de la veritat ja veureu que no és tan fàcil, perquè és una cobla de sis o de vuit que han d’anar tots d’acord, compassats, coordinats. Han de tenir un ritme, que fa una fressa característica. Perdre el ritme vol dir rebre alguna crosteta als dits o al cap. Les batolles, voltant tot just al costat de les orelles... de la manera que volten... és perillós, però com que són gent professional, doncs no passa res. Mica a mica van caminant, endavant i enrere. En Cisco porta un feix de batolles. Això està fet de dos bastons de boix, que és una fusta molt forta, cordill, cuiro, tot material del país.

El cap de colla organitza la manera de posar-se, comença a batre i marca el ritme. La resta de batedors, es van afegint progressivament de manera a anar-se acoblant al ritme marcat per la resta de batedors. Ara quan vulgueu, doncs posaran unes quantes garbes sobre el toldo fent el que es diu la tesa, que és una manera especial de posar les garbes de manera que a l’hora de picar amb les batolles es vagi expulsant el gra. És una tècnica i un sistema de fer que, encara que sembla que no, té la seva importància perquè llavors es treballava d’una manera adient, trobant, amb l’experiència, el sistema que això funcioni, el sistema que sigui més pràctic.

De tant en tant calia girar la tesa amb una fanga per tal que totes les messes fossin batudes per un igual, i escombrar per tal de recollir el gra, de les quals coses se n’ocupava una persona ja definida. Ara, amb una espècie de branca d’arbre que porta, que es diu una baleja, que es preparava expressament per això, recollim la palla i queda el gra amb el boll, que després es passarà per la màquina de ventar.

A les cases de pagès, era important que hi hagués una bona era perquè si l’era era gran, la tesa podia ser molt grossa i la gent podia evolucionar bé. Aquesta gent estava acostumada a aquesta feina però, tot el dia, Déu n’hi do!.

La màquina de ventar

La màquina de ventar es feia servir per separar el gra del boll, que és aquella mica de pallum o palla petita que podia quedar barrejada amb el gra. Se separava el gra del pallum, per deixar-lo més net. La que tenim és una màquina molt antiga però també molt útil perquè era una finalitat que era molt important poder-la tenir. La màquina té un ventilador que venta el gra i separa la palla petita del gra, que és el que es portarà a la farinera per tal de fer el pa.

La màquina de batre

Màquina de batre (Batlle, ca. 1940)

Quan venia aquesta màquina als nostres pobles era tota una festa. Era un aparato estrany, diferent, que anava tirat per un tractor, que llavors aquí a la Vall n’hi havia molt pocs. El tractor duia uns aros amb unes pues de ferro que les hi havien de posar perquè com llavors les carreteres no estaven asfaltades i hi havia molt de fang, patinava, eren rodes molt rudimentàries, i amb aquelles dents o ganxos destrossaven els camins però podien portar la màquina fins a les cases de pagès. Tot i que el conductor era un expert, com la màquina era molt estreta, havia d’anar a poc a poc per a no tombar-la. Tota la mainada anava al darrera de la màquina perquè com no hi havia cap tractor i molts pocs cotxes, una màquina tan complicada era tot un esdeveniment. Hi havia dues marques d’aquestes màquines: la Batlle i l’Avellana. Si es presentava una avaria, s’havia de solucionar sobre la marxa perquè tots els recursos eren allò que es portava a sobre.

La màquina té un tub giratori que acaba en un extrem que es pot obrir i tancar (el barret) amb el qual es fa arribar la palla a prop de la molta o volta, que és el pal central del paller.

El paller

Una altra feina era fer el paller, de la qual cosa se n’ocupava el palleraire, que era l’especialista en fer el paller. Aquest pal que hi ha clavat aquí en mig és per a fer el paller.

El paper de les dones a les feines del camp

Les dones no es limitaven a la casa sinó que ajudaven sovint a les tasques del camp, no solament fent de rebosteres sinó treballant tant o més que els homes.

La Colla del Segar i del Batre de Camprodon

• Martí Pujol, farmacèutic de Camprodon.
• Amadeu
• Josep Pastoret de Molló
• Esteve Moret de Llanars.