Takht-i-Bahi

Takht - i- Bahi (o Takhtbai o Takht Bahai) és un complex monàstic budista fundat al segle I dC i en funcionament fins al segle VII dC^[1]. S'ubica a quinze kilòmetres de Mardan (província de la Frontera Nord-est de Pakistàn). L'any 1980 fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO^[2] juntament amb les runes properes de la ciutat fortificada de Sahr- i – Bahlol, per ser una de les arquitectures monàstiques budistes més representatives d'aquell període.

Etimologia

L’origen del seu nom és incert. La creença local defensa que el lloc deu el seu nom a dos pous situats en el turó o als manantials propers. En persa i urdu, takht significa “tron” o “cim”, i bahi “aigua” o “font”. Quan aquestes paraules es combinen, el seu significat és “manantial des del cim” o “alt manantial”. En el cim de les muntanyes hi havia dos manantials. Un altre significat suggerit és “tron d’origen”.^[3]

L’altre possibilitat etimològica explica que van ser els musulmans els qui li van donar nom a aquest complex monàstic una vegada ells van arribar a la regió. La paraula bahi en àrab vol dir “bonic” o “brillant”. En un altre sentit, bahi significa “la casa que està buida i abandonada”. Per altra banda, takht vol dir “castell” o “palau”. Per tant, Takht-i-Bahi significa en àrab “un castell on ja no hi ha instal·lat un rei i ha quedat abandonat”.^[3]

Història

El primer registre del complex es troba amb el monjo pelegrí d’origen xinès Xuan Zang (602-664) el qual va viatjar a Índia en la cerca de textos budistes. En temps moderns, el primer en mencionar el lloc va ser el general francès Court^[4], al servei del maharajà Ranjit Singh (1780-1839) al 1836 quan es va referir a les restes budistes d’un poble anomenat Mazdoorabad. En 1864, el complex va ser explorat per un metge britànic nascut a la Índia, el doctor Henry Walter Bellew com a part d’un estudi arqueològic. Aquest estudi va donar lloc a una sèrie d’excavacions i entre 1910 i 1911, Harold Hargreaves va realitzar investigacions en el complex.^[5]

Tot i que el director general del “Servei Arquelògic de l'Índia”, John Marshall, creia que el monestir havia aparegut en la regió de Ghandara per primer cop en el segle I d.C, els estudis més recents del "Departament d'Arqueologia del Museu de Peshawar" suggereixen que el lloc es va desenvolupar com un complex monàstic budista ja des del segle I a.C durant el regnat del governant part Gondofares I. Això ho podem saber gràcies a les inscripcions trobades que porten el seu nom.^[5]

A partir de les estructures, el "Departament d'Arqueologia del Museu de Peshawar" ha dividit la construcció en quatre períodes diferents. Precisament amb Gondofares I s’inicià la primera fase constructiva del complex, realitzada entre els segles I a.C i II d.C, la qual comprèn la construcció del pati de l’estupa, un grup d’estupes ubicats en un pati central, i el monestir en sí, junt amb la cuina i el refectori. Després del control de Gondofares I, l’àrea va quedar sota el control de Kujula Kadphises, el primer rei kuixan. Aquesta primera era està associada també amb el rei kuixan Kanishka i amb els primers reis parts i posteriors de l'Imperi Kuixan.^[5]

Una segona fase la comprèn l’anomenat saló d’actes construït durant els segles III i IV. Es creu que el pati de tres estupes forma part d’una tercera fase realitzada durant els segles IV i V. Durant aquesta fase, la dinastia kuixan és la que es troba al poder. Finalment, el complex tàntric que consta de petites cambres de baix nivell, com cel·les de meditació, i el pati obert completen la quarta fase que abarca els segles VI i VII.^[5]

Els heftalites o huns blancs d’Àsia Central van ser els principals responsables de la devastació dels monestirs budistes en Gandhara, incloint Takht-i-Bahi, i també els principals responsables que van posar fi al domini kuixan. L’hun Toramana, i posteriorment el seu fill Mihirakula, van massacrar als habitants de la regió de Gandhara i van destruir la majoria, si no tots, els monestirs budistes. L’evidència suggereix que Takht-i-Bahi va ser destruït en el mateix periode de destrucció dels huns.^[5] Tot i així, el complex sembla haver estat en ús fins al segle VII d.C.^[1]

El complex de Takht-i-Bahi és una gran font d’informació històrica, no només pel budisme, sino tamé per la hsitòria de Pakistan en el seu conjunt.^[1]

El complex va tenir una important restauració en la dècada de 1920 tot i que les excavacions il·legals realitzades per la població local, pobre i amb una elevada tassa d’analfabetisme, a vegades instigades pels traficants d’antiguitats, estan fent mal bé els monuments històrics.^[4]

Arquitectura

Els primers monestirs del subcontinent indi estaven oberts al públic, mentre que els monestirs de la cultura Gandhara, tanmateix, es tancaven des de l'exterior amb forts murs i l'entrada al Takht-i-Bahi estava doblegada des de l'eix, on el seu disseny és exemplar de l'arquitectura d’aquesta regió.

La població estimada d'aquest complex es situava entre 250 i 350 habitants^[6], en un moment en què altres complexos semblants, com el de Sahr-i-Bahlol, estaven actius a la mateixa regió per tant fou un clar exemple de la fe de la població la qual va animar Gandhara en aquella època. El primer monestir només incloïa una stupa de mida modesta (la de l'actual pati de l'stupa votiva) envoltada de petites estupes heterogènies decorades amb elements narratius esculpits. El gran monestir quadrangular, distribuït en diversos nivells, va ser construït al segle III dC.

La construcció, en esquist, es va fer seguint l'estil de les capes alternes, també anomenada maçoneria diapre. De l'evidència arqueològica és evident que el monestir (vihara) estava compost per molts edificis individuals. Aquests inclouen els quarters dels monjos (bhikșu), el refectori (upasthāna-śālā), la cuina (aggi-śālā), un bany amb aigua calenta (janthāghara), un pou (udapāna-śālā) i altres habitacions de servei. Al centre del monestir hi havia la zona sagrada, un gran pati de 36 x15 metres, envoltat de cel·les de meditació, 35 stupes o simples nínxols amb estàtues de Buda, algunes més grans que la vida. Cap al sud s'arriba a un altre pati. Aquí l'estupa principal es trobava sobre una plataforma (4,5 metres quadrats) accessible per escales. Aquest pati també està envoltat de capelles. El costat que donava al pati estava decorat amb mitges pilars amb capitells d'acant corintis. Les estupes laterals i nombroses estàtues havien estat arrebossades amb calç, sobre les quals s'aplicaven colors brillants, sobretot daurats. Fins i tot les parets del monestir estaven pintades al fresc amb colors brillants; així, el monestir es veia atractiu amb les seves decoracions de colors.

Peces escultòriques

Unes grans estàtues, a escala humana, van enriquir la zona devocional, en capelles dedicades a ells. No obstant això, les relíquies (situades a l'stupa) es van continuar venerant.

Moltes escultures de pedra es van traslladar al Museu de Peshawar^[7] (1907-1913) i la inscripció en pedra de Gondofares es conserva al Museu de Lahore. Altres escultures, en pedra o estuc, extretes d'edificis han enriquit alguns museus i col·leccions privades. No s'esmenta la seva atribució a una ubicació específica del lloc perquè aquestes mostres es van prendre, la majoria de vegades, sense cap referència a la ubicació de la mostra. S'hi van descobrir unes 270 escultures, de les quals 220 daten des del segle III dC fins a mitjans del segle V dC. La majoria de les escultures realitzades durant el període de major activitat (segle III dC- mitjans del segle V dC) estan modelades en terracota crua o estuc, normalment. Aquests materials són menys costosos de treballar que l'esquist. El cos era, sobretot per a les grans escultures, de terracota crua, mentre que el cap i, de vegades, els peus eren d'estuc. Això explica el gran nombre d'escultures de cap que han sobreviscut sense els seus cossos. Les escenes narratives semblen haver estat substituïdes per imatges devocionals aïllades^[8].

Sahr-i-Bahlol

En les proximitats de les restes budistes de Takht-i-Bahi, a 5 quilòmetres de distància, es troben les runes de Sahr-i-Bahlol. Igual que Takht-i-Bahi, aquestes runes són una de les relíquies budistes més importants de la regió de Gandhara a Pakistan.^[1]

Es tracta d’una petita i antiga ciutat fortificada que forma part del periode Kuixan, situada sobre un monticle allargat que fa uns 9 metres d’alçada i envoltada de muralles defensives. L’àrea cobreix gairebé unes 9,7 ha. Els límits de la ciutat fortificada i estan ben definits. Part de les muralles estan avui dia intactes tot i que estan una mica deteriorades.^[1]

El lloc està cada vegada més amenaçat per les invasions, tot i que el creixement dels assentaments es va produir ja abans de 1911 quan van ser declarat monument protegit en virtut de la Llei de Preservació de Monuments Antics. Es van construir cases directament sobre les runes antigues i només han sobreviscut les restes del mur perimetral. Els límits actuals de la propietat es consideren inadequats degut al creixement urbà.^[1]

Sahr-i-Bahlol està amenaçada per més factors a part de l’urbanístic. Un d’ells és la vegetació descontrolada que resulta una de les principals causes de descomposició, drenatge inadequat i falta de seguretat per evitar la invasió no autoritzada d’animals i humans i les excavacions il·legals. Altres factors que afavoreixen al deteriorament del lloc són la contaminació procedent de les fàbriques locals i el tràfic de vehicles.^[1]

Referències

↑ ^1,0 ^1,1 ^1,2 ^1,3 ^1,4 ^1,5 ^1,6 Centre, UNESCO World Heritage. «Buddhist Ruins of Takht-i-Bahi and Neighbouring City Remains at Sahr-i-Bahlol» (en anglès). [Consulta: 2 maig 2024].
↑ «Takht-i-Bahi». Falta indicar la publicació. Oxford University Press, 2003.
↑ ^3,0 ^3,1 «Takht-i-Bahi» (en anglès). Falta indicar la publicació, 21-11-2023.
↑ ^4,0 ^4,1 «Takht-i-Bahi» (en castellà). Falta indicar la publicació, 22-01-2024.
↑ ^5,0 ^5,1 ^5,2 ^5,3 ^5,4 Barua, Dipen «Takht-i-Bahi: The Jewel of Pakistan's Cultural Heritage». Falta indicar la publicació.
↑ Behrendt, Kurt A. The art of Gandhara in the Metropolitan museum of art. New York New Haven (Conn.): Metropolitan museum of art Yale university press, 2007. ISBN 978-1-58839-224-4.
↑ The art of Gandhara in the Metropolitan Museum of Art. New York : New Haven: Metropolitan Museum of Art ; Yale University Press, 2007. ISBN 978-1-58839-224-4.
↑ Behrendt, Kurt A. The art of Gandhara in the Metropolitan museum of art. New York New Haven (Conn.): Metropolitan museum of art Yale university press, 2007. ISBN 978-1-58839-224-4.

Aquesta és una pàgina de proves de Cartosa. Es troba en subpàgines de la mateixa pàgina d'usuari. Serveix per a fer proves o desar provisionalment pàgines que estan sent desenvolupades per l'usuari. No és un article enciclopèdic. També podeu crear la vostra pàgina de proves.

Vegeu Viquipèdia:Sobre les proves per a més informació, i altres subpàgines d'aquest usuari

[:1-1] 1,0 ^1,1 ^1,2 ^1,3 ^1,4 ^1,5 ^1,6 Centre, UNESCO World Heritage. «Buddhist Ruins of Takht-i-Bahi and Neighbouring City Remains at Sahr-i-Bahlol» (en anglès). [Consulta: 2 maig 2024].

[2] «Takht-i-Bahi». Falta indicar la publicació. Oxford University Press, 2003.

[:0-3] 3,0 ^3,1 «Takht-i-Bahi» (en anglès). Falta indicar la publicació, 21-11-2023.

[:2-4] 4,0 ^4,1 «Takht-i-Bahi» (en castellà). Falta indicar la publicació, 22-01-2024.

[:3-5] 5,0 ^5,1 ^5,2 ^5,3 ^5,4 Barua, Dipen «Takht-i-Bahi: The Jewel of Pakistan's Cultural Heritage». Falta indicar la publicació.

[6] Behrendt, Kurt A. The art of Gandhara in the Metropolitan museum of art. New York New Haven (Conn.): Metropolitan museum of art Yale university press, 2007. ISBN 978-1-58839-224-4.

[7] The art of Gandhara in the Metropolitan Museum of Art. New York : New Haven: Metropolitan Museum of Art ; Yale University Press, 2007. ISBN 978-1-58839-224-4.

[8] Behrendt, Kurt A. The art of Gandhara in the Metropolitan museum of art. New York New Haven (Conn.): Metropolitan museum of art Yale university press, 2007. ISBN 978-1-58839-224-4.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]