Usuari:Contraix/proves/Col·lecció Gonzaga
L'adquisició de la col·lecció Gonzaga
[modifica]
Lluís III Gonzaga, segon marquès de Màntua, va ser un gran patró de les arts en la segona meitat del segle XV. Va atreure a Màntua a reconeguts artistes del Renaixement italià com Pisanello, Leon Battista Alberti i Andrea Mantegna amb l’objectiu que la seva cort competís en magnificència respecte a ciutats més poderoses com Florència, Venècia i Roma.[1] Els successors de Lluis van anant ampliant la col·lecció, que incorporà obres de Ticià, Leonardo da Vinci, Rafael, Antonio da Correggio i Giulio Romano.[2]
El 1625 Carles I va enviar Nicholas Lanier, mestre de la música del rei, a una expedició de sis mesos a Itàlia per comprar pintures pel palau de Whitehall.[3] El seu primer destí fou Venècia, on conegué a Daniel Nys, un exitós marxant d’art, que va propiciar que Lanier conegués a Ferran I Gonzaga, duc de Màntua i visités la seva extensa col·lecció d’art, la qual interessà molt a Lanier.[2] Si bé Ferran I no tenia intencions de vendre, les negociacions per a una possible adquisició d'algunes obres van restar en mans de Nys, i Lanier marxà a Roma on adquirí unes 30 pintures que exportà a Londres. Entre elles destacà un retrat d'ell mateix que encarregà a un jove pintor, Anton van Dyck, i tornà a Londres el 1626.[4]
El 26 d'octubre de 1626 el duc de Màntua morí, i fou succeït pel seu germà petit, Vicenç II, home amb salut delicada i sense fills.[5] Aquest fet accelerà les negociacions de la venda, perquè la nissaga principal Gonzaga s'havia quedat sense futurs hereus directes, i donada la posició estratègica del ducat, al mig del camí entre els territoris de l'Imperi dels Habsburg i França, en un moment de la història en la que es lluitava la Guerra dels Trenta Anys, feia preveure un conflicte entre les grans potències per controlar el ducat.[6] Després d'intenses negociacions entre Nys i el canceller Alexandre Striggi, administrador dels bens del duc, s'acordà la venda de la col·lecció per 65.000 escuts de Màntua.[7] El 4 de setembre de 1627 les pintures ja estaven a Venècia, sota control de Nys, i es van enviar cap a Londres l'abril de 1628. A l'arribada, es va descobrir que moltes pintures, incloent obres de Rafael, Ticià Tintoretto i Giulio Romano, s'havien enfosquit totalment, degut a un transport maldestre. El desastre no fou absolut, perquè les pintures van poder ser restaurades en bona part.[8]
La liquidació del pagament de les pintures no fou fàcil. El banquer de Carles I, Philip Burlamachi, ja havia fet grans préstecs al monarca que encara estaven per pagar, quan van coincidir la necessitats de 18.000 lliures addicionals per finançar la continuació de la resistència al setge a l’illa caribenya de Sant Marti i 18.000 lliures pel pagament de la col·lecció mantuana. La finalització del setge, per derrota anglesa, permeté dedicà els diners a la compra de les pintures.Triomfs de Juli Cèsar
No plenament satisfet amb les pintures, Nys volia adquirir la col·lecció d'estàtues i algunes pintures més, especialment Triomfs de Juli Cèsar, una sèrie de nou grans pintures creades per Andrea Mantegna.[9] Vicenç II, abans de morir el desembre de 1627, acordà que la successió el ducat acabés en mans de Carles I Gonzaga-Nevers. El nou duc estava necessitat de diners per poder finançar l'enfrontament bèl·lic amb Espanya, descontenta de que el ducat passés a mans franceses. [10] La pressió per les dues parts per arribar a un acord de venda feu que Nys assumís personalment el pagament de 10.500 lliures per unes 100 estàtues, cameos, pintures i la sèrie dels Triomfs de Juli Cèsar.[11]
Després d’un refredament en l’interès per part dels anglesos, Nys va obrir negociacions amb els francesos, amb el cardenal Richelieu per un cantó i amb Maria de Medici per un altre, encara que finalment la col·lecció es vengué a Carles I.[12] La col·lecció, un cop exhibida a Londres, despertà una reacció controvertida. Si bé el rei i el seu cercle mostrà la seva satisfacció, molts puritans mostraren la seva oposició a l'entrada d'"art catòlic" al país.[13]
Referències
[modifica]- ↑ Brotton, 2006, p. 114.
- ↑ 2,0 2,1 Brotton, 2006, p. 115.
- ↑ Brotton, 2006, p. 111.
- ↑ Brotton, 2006, p. 116-117.
- ↑ Brotton, 2006, p. 118.
- ↑ Wilson, 2009, p. 438.
- ↑ Brotton, 2006, p. 121.
- ↑ Brotton, 2006, p. 127-128.
- ↑ Brotton, 2006, p. 124.
- ↑ Brotton, 2006, p. 125.
- ↑ Brotton, 2006, p. 129-130.
- ↑ Brotton, 2006, p. 134.
- ↑ Brotton, 2006, p. 143.
Bibliografia
[modifica]- Brotton, Jerry. The sale of the late king's goods (HTML) (en anglès). Londres: Macmillan, 2006. ISBN 1-4050-4152-8.
- Wilson, Peter H. The Thirty Years War. Europe's Tragedy (en anglès). Cambridge: Harvard University Press, 2009. ISBN 978-0-674-06231-3.