Usuari:Contraix/proves/Cristina de Suècia

Contraix/proves/Cristina de Suècia

Biografia

Contraix/proves/Cristina de Suècia (), més tard coneguda com a Cristina Maria Alexandra, va ser reina de Suècia del 1632 al 1654. Era l'única filla legítima supervivent del rei Gustau II i la seva muller Maria Elionor de Brandenburg. A l'edat de sis anys, va accedir al tron de Suècia després de la mort del seu pare el 1632 a la Batalla de Lützen durant la Guerra dels Trenta Anys.

Cristina és recordada com una de les dones més educades de la seva època. Era aficionada als llibres, manuscrits, pintures i escultures. Amb el seu interès per la religió, la filosofia, les matemàtiques i l'alquímia, va atraure molts científics a Estocolm, amb ganes de convertir la ciutat en l'"Atenes del Nord". Era intel·ligent, voluble i canviant; va rebutjar el paper sexual d'una dona; així va causar un escàndol quan va decidir no casar-se, i el 1654, quan va abdicar del seu tron a favor del seu cosí Carles. Va canviar el seu nom de Cristina Augusta Wasa quan es va convertir al catolicisme romà, adoptant el nom Cristina Maria Alexandra.

Infància

Essent Cristina l’únic descendent viu del rei Gustau II Adolf, i per tant hereva del tron de Suècia, el rei ordenà que fos educada com a un noi. La mare, Maria Elionor, havent esperat haver donat a llum a un nen, tenia un cert ressentiment i fredor cap a la seva filla, a la que considerava “una nena lletja”. El 1630 Gustau II Adolf va presentar Cristina als estats suecs com la seva successora al tron. L'exèrcit i els Estats van ratificar la proposta del rei. Gustau II Adolf va nomenar el canceller Axel Oxenstierna com a regent de Suècia, per governar la nació durant les freqüents absències militars del rei i per supervisar Cristina fins que assolís la majoria d'edat. La princesa fou instruïda en exercici físic, equitació i caça, activitats en les que demostrà bones habilitats. Rebé una formació molt completa en literatura i ciències, així com en llengues: Cristina fou capàs de parlar i escriure en francès, alemany, italià, holandès i llatí, i estava familiaritzada amb el grec, l'hebreu i l'àrab. Si bé la lleu sueca permetia a una dona la successió al tron, la majoria de la població trobava que el concepte era estrany. Carles Gustau, nebot de Gustau II Adolf, fou expressament preparat com a possible alternativa.

Quan el rei Gustau II Adolf morí el novembre de 1632 a la batlla de Lützen, Cristina tenia sis anys. El febrer de 1633 el parlament suec va declarar oficialment Cristina rei de Suècia. El cadaver embalsamat del rei arribà a Estocolm en el mes d'agost de 1633, i la reina Maria Elionor va ordenar que el taüt romangués obert perquè ella el pogués veure quan anava cada dia a visitar-lo. La reina, incapaç d'exercir com a governant, es va recloure a les seves habitacions amb la seva filla Cristina, amb les cortines tancades nit i dia. Després d'un periode de deu mesos, el canceller Axel Oxenstierna feu que s'enterrés al rei, encara que hagué de posar un cos de guàrdia a la tomba després que Maria Elionor intentés desenterrar-lo. El 1636 la reina va oferir Cristina com a núvia al rei Cristià IV de Dinamarca, enemic de Suècia. La resposta d'Oxenstierna fou l'alliberament de Cristina del tenebrós apartament de la seva mare, i exiliar la reina al castell de l'illa de Gripsholm.

Reina de Suècia

El Consell Privat del Regne, encapçalat per Axel Oxenstierna, dirigia el regne durant la minoria d’edat de Cristina, entre 1632 i 1644. El desembre de 1644, Cristina va fer 18 anys i es va fer càrrec oficialment de moltes de les funcions anteriorment sota la competència del Consell Privat del Regne, encara que la coronació fou posposada fins el 1650 a causa de la guerra amb els danesos.

La Guera dels Trenta Anys

La participació sueca en la guerra dels Trenta Anys havia estat finançada en major part per la monarquia francesa. Malgrat les subvencions, l'estat suec necessitava els ingressos fiscals dels impostos per sostenir l'esforç bèlic. Les elevaes taxes, així com el reclutament forçós que havia despoblat pobles sencers i el fracàs freqüent de les collites, havien reduït la pagesia sueca a la penúria. Si bé Suècia no estava tan afectada pels disturbis interns com França, a les zones rurals es produia una resistència creixent a la forta fiscalitat i el reclutament dels joves. En el 1638-39 es produiren disturbis a Värmland, on fins i tot el clergat local va denunciar obertament la situació des del púlpit. A la mateixa capital, es produiren protestes el 1650. En diverses ocasions, en 1644-45 i en 1645-48, Cristina es posaria del costat dels membres del Consell que exigien una pau ràpida i indulgent amb Dinamarca i el Sacre Imperi Romanogermànic, en contra dels objectius d'Axel Oxenstierna.

El problema del matrinoni

Una de les preocupacions més rellevants de l'elit governant sueca tant en el moment de l'ascens al tron de Cristina com durant la resta del regnat fou el casament i descendència de la reina. Si bé ella gaudia de les atencions de possibles pretendents, Cristina tenia poques ganes de compartir el seu poder amb un marit, ni pactar un acord amb una monarquia estrangera que debilités el poder de la monarquia sueca. Les relacions romàntiques de la reina també eren complicades per la seva por paralitzant al part (la seva mare havia patit un abortament) i la seva poca autoestima en l'aspecte físic; es deia de Cristina que "odiava" els miralls perquè "no tenien res agradable per mostrar-li". El 1646, quan Cristina tenia vint anys, va comunicar als seus dos pretenents més probables, Carles Gustau, cosí per part de pare, i Frederic Guillem de Brandenburg, cosí per part de mare, que mai no es casaria amb ells.

La reina va aconseguir trobar una solució que no comprometia ni la seva autoritat reial ni afeblia la de la monarquia. Al Riksdag (parlament que incloia representants dels quatre estaments socials) de 1649, Cristina va aconseguir un pacte de successió, en el qual el Riksdag reconeixia al seu cosí Carles Gustau com a rei en cas de morir la reina sense descendència.

La crisi religiosa de la reina

L'educació religiosa de Cristina de Suècia havia estat dirigida pel bisbe Johannes Matthiæ, de caràcter tolerant i que buscava la conciliació entre les diferents branques cristianes a partir de la raó. Aquest plantejament contrastava fortament amb les tendències cada cop més excloents de l'episcopat luterà ortodox i els nobles aplegats al voltant d'Axel Oxenstierna.

En la seva cerca espiritual, Cristina de Suècia va explorar diverses religions, incloent el judaisme i l'islam. La seva atracció al catolicisme fou gradual, i precipitada per un encontre casual. El pare jesuïta Antonio Macedo era intèrpret de l'ambaixador portuguès, i Cristina el conegué el 1651 durant les negociacions d'un tractat comercial entre els dos països. La reina, sempre curiosa, acabà tenint llargues xerrades de religió amb ell, i acabà demostrant interès en convertir-se al catolicisme. En tant que era il·legal ser suec i catòlic, el significat d'aquesta voluntat era molt important. Macedo anà a Roma a comunicar al papa Innocenci X la forta possibilitat de conversió de Cristina de Suècia.

Abdicació i conversió

El 7 d'agost de 1651 la reina va comunicar al Parlament la seva intenció d'abdicar, adduint tres raons per a la seva decisió: la persona adient per dirigir l'exercit era un home; que Carles Gustau estava preparat per poder assumir la responsabilitat; i que ella desitjava pau i privacitat. Alguns membres del Parlament van demanar que no abdiqués, i el en mes de novembre ella va retirar la seva petició. El traductor Macedo va arribar a Roma i va informar del desig de la reina de convertir-se al catolicisme, i es van enviar dos jesuïtes per fer possible la conversió. Van arribar a Estocolm el febrer de 1652, i després de diverses converses amb Cristina de Suècia van estar segurs de la seriositat de les seves intencions. Fins hi tot la reina els lliurà un escrit en el que expressava el seu desig de viure a Roma un cop que la conversió al catolicisme fos feta pública. A llarg de 1653 la reina va començar a preparar el seu viatge a Roma, enviant per mar les seves obres d'art preferides cap a Ostende, en aquell temps part dels Països Baixos espanyols. El contingut del nolis incloïa 19 escultures de bronze, 72 tapissos, uns 50 instruments geomètrics, astronòmics i matemàtics, unes 70-80 pintures, 45 de les quals originàries del saqueig de les col·leccions de Rodolf II de Praga, quasi totes obres de mestres italians. També incloïa uns 3.700 llibres i uns 2.150 manuscrits, valorats tots ells en unes 500.000 lliures.

El febrer de 1654 la reina Cristina tornà a anunciar al Parlament la seva decisió d'abdicar, i després de diverses negociacions, la cerimònia oficial es feu el 6 de juny de 1654 en el castell d'Upsala, i en la que també es coronà al nou rei, el seu cosí Carles X Gustau de Suècia.

Cristina Augusta Wasa

El viatge a Roma

El 10 de juny de 1654, amb 28 anys, inicià el seu viatge cap a Roma. Feu una breu parada a Hamburg, i va quedar-se als Països Baixos espanyols durant més d'un any. Si bé s'allotjava a casa dels governadors i notables locals, sovintejava festes i banquets. A Brussel·les fou rebuda per Leopold Guillem d'Habsburg, governador dels Països Baixos espanyols en una gran recepció amb focs artificials. Havent arribat amb un seguici molt escàs, acabà movent-se pel país acompanyada per unes 250 persones, moltes de les quals a cavall. Al menys la meitat viatjaven a expenses de Cristina. A Anvers la manca de liquiditat la forçà a empenyorar una gran part de les seves joies.

El 24 de desembre de 1654 es feu a Brussel·les la cerimònia de conversió de la fe catòlica, la qual es mantingué en secret perquè s'havia previst una conversió pública més endavant. Aquesta tingué lloc a Innsbruck el 3 de novembre de 1565, acompanyada d'una missa i un tedèum. D'Innsbruck creuà els Alps, i continuà cap el Sud fins arribar arribant a Roma el 20 de desembre de 1655. El papa Alexandre VII li concedí audiència i li feu l'honor d'allotjar-la uns dies dintre de les muralles del Vaticà, així com proporcionar-li un carruatge per desplaçar-se per la ciutat. Un altre honor d¡Alexandre VII fou convidar-la a dinar, doncs segons el protocol vaticà, cap dona podria menjar en presència del Papa.

La primera residència de Cristina a Roma fou el Palau Farnese, posat a la seva disposició pel duc de Parma, Ranuccio II de Parma. A Roma Cristina s'integrà ràpidament en els cercles artístics, fent amistat amb Gian Lorenzo Bernini, així com amb els pintors Pier Francesco Mola i Giovanni Angelo Canini, i amb el pintor, escultor i arquitecte Antonio Gherardi.

Ambicions polítiques

Ben aviat Cristina tornava a anar curta de diners, i això la motivà a dur a terme algunes accions polítiques poc habituals. En el segle XVII, el regne de Nàpols pertanyia a la corona espanyola, però hi havia un fort moviment rebel. El 1656 alguns membres d'aquest moviment van contactar amb Cristina per que donés suport a la seva causa, i fos coronada reina de Nàpols després de que els francesos haguessin conquerit la ciutat. Amb aquest pla ella podria oblidar per sempre els seus problemes econòmics i podria viure en una ciutat italiana. Cristina feu diversos viatges a França, reunint-se amb el primer ministre, el Giulio Raimondo Mazzarino, per planificar el cop. Però els francesos, un cop van tenir coneixement de la seva impulsivitat per prendre decisions, no van donar-li cap suport.

En el 1668 Cristina ideà un altre pla, aquest cop per intentar coronar-se reina de Polònia. El rei Joan II Casimir Vasa, últim hereu masculí de la dinastia Vasa, va abdicar el 1668, i cada gran potència europea del moment tenia els seus candidats. Cristina tenia una certa legitimitat, perquè ella era també era una Vasa, però no va tenir cap oportunitat real. El que aquest fet revelava és que la seva estimació per Roma i Itàlia era relatiu, preferint Polònia si anava acompanyada del tron.

Col·leccionista d'art

Article principal: Col·lecció d'art de Cristina de Suècia

Cristina es va convertir en una líder de la vida teatral i musical, i protegí molts artistes, compositors i músics barrocs. A Roma fou mecenes d'artistes,i al llarg de la seva vida mantingué un interès per l'art, fins al punt de construir una import col·lecció d'art pròpia, la qual estava exposada al palau Corsini, la seva residència a partir 1659. Va ser convidada per cinc papes consecutius; fou un símbol de la Contrareforma, i és una de les poques dones enterrades a la basílica de Sant Pere. Pel seu estil de vida, vestimenta masculina i el comportament poc convencional, ha estat inclosa en incomptables novel·les, obres de teatre, òpera i cinema. En totes les biografies sobre Cristina, el seu gènere i la identitat cultural són molt importants.

Bibliografia

• Aune, Katherine. Display as Identity: Queen Christina of Sweden’s Construction of a Public Image Through her Stanza dei Quadri (pdf) (en anglès). Florida State University, 2015. 
• Christensen, Theresa A. Kutasz. Regina Christina, Antiquario: Queen Christina of Sweden’s Development of a Classical Persona Through Allegory and Antiquarian Collecting (en anglès). Pennsylvania State University, 2018. 
• Conley, John J. «Kristina Wasa (1626—1689)» (HTML) (en anglès). Internet Encyclopedia of Philosophy, 2023. [Consulta: 19 març 2023].
• Douglas Lockhart, Paul. Sweden in the Seventeenth Century (pdf) (en anglès). Nova York: Palgrave Macmillan, 2004. ISBN 0–333–73156–5. 
• Watson, Peter. Wisdom and Strength: The Biography of a Renaissance Masterpiece (en anglès). Universitat de Michigan, 1989. ISBN 978-0-385184496. 
• Wilson, Peter H. The Thirty Years War. Europe's Tragedy (en anglès). Cambridge: Harvard University Press, 2009. ISBN 978-0-674-06231-3.