Usuari:Ivanjimenezfernandez/Aretha Franklin

Aretha Louise Franklin (Memphis, 25 de març de 1942 – Detroit, 16 d'agost de 2018) va ser una cantant estatunidenca de soul, R&B i góspel. Sobrenomenada «Lady Soul» (la Dama del Soul) o «Queen of soul» (la Reina del Soul), va ser la màxim exponent d'aquest gènere, així com una de les més grans transmisores de góspel de tots els temps. A més, també va ser una de les artistes més influents en la música contemporània.

El 1979 va deixar Atlantic Rècords i va signar amb Aresta Rècords, on va tenir èxit amb els àlbums "Jumpt to It" i "Who's Zoomin' Who?". L'any següent, al 1980, va participar en la pel·lícula The Blues Brothers de John Landis.

Franklin va gravar 112 senzills que van entrar al rànquing de Billboard, incloent 77 entrades al Hot 100, 17 senzills en el top 10, 100 entrades en la llista de R&B i 20 senzills número 1 de R&B, essent l'artista femenina que més entrades a les llistes va tenir en la seva història. També ha estat una de les dones que ha venut més discos en tots els temps, amb 75 millons.

El 1987, es va convertir en la primera dona a entrar en el Rock and roll Hall of Fame. El 2008 va ser seleccionada a la llista dels 100 cantants més grans de tots els temps segons Rolling Stone . A més, va ser guardonada amb 18 premis Grammy. Finalment, el 2019 va rebre, a títol pòstum, un Premi Pulitzer Menció Especial per “la seva indeleble contribució a la música i a la cultura estatunidenca durant més de cinquanta anys".

El 1998 va rebre l'aclamació internacional per cantar l'òpera "Nessum dorma" que la va fer guanyar un premi Grammy aquell any, actuant amb Luciano Pavarotti.

Biografia

Infància i formació

Aretha Franklin va néixer el 25 de març de 1942 a Memphis (Tennessee), però va créixer a Detroit. Fou filla de Clarence LeVaughn Franklin, predicador de l'església baptista New Bethel, i de la cantant de góspel Barbara Franklin. Franklin, va créixer en una família d’afroamericans molt afortunada en la seva època. Va ser una de les poques artistes de blues de la seva època que tingué una infància feliç. Això, fou gràcies al barri on visqué i la professió del seu pare C.L. Franklin, que va aconseguir una fama molt particular pels seus discursos religiosos. A més a més, va créixer rodejat de música, tan pels seus pares com per les amistats d'aquests: els grans artistes de góspel Clara Ward, James Cleveland i Mahalia Jackson eren íntims de la seva família, per la qual cosa Aretha Franklin va créixer envoltada d'ells.

La mare d'Aretha va morir el 1952 d'un atac de cor, quan Aretha només tenia 10 anys. Dos anys deprés, amb només 12 anys, Aretha va tenir el seu primer fill i, amb 14 anys, va tenir el segon. Tot i la joventut amb la que fou mare, va tenir el recolzament tan emocional com econòmic del seu pare i l'ajuda de la seva àvia (coneguda com a "Big Mama") per cuidar-se dels infants quan ella estava de gira amb el seu pare.

C.L. Franklin va veure aviat el talent d'Aretha Franklin i va voler apuntar-la a classes de piano, però ella ho va rebutjar ja que va preferir aprendre per si sola amb l'ajuda d'enregistraments.

Casa on va néixer Aretha Franklin, a Memphis

Desenvolupament artístic

Principis i influències góspel a Checker (1955-1960)

Les arrels góspel de Franklin van ser una de les petjades més personals i influents en la seva carrera.

Va començar cantant amb les seves germanes Carolyn Franklin i Erma Franklin (ambdues van mantenir, també, carreres com a cantants solistes) a l'Església Baptista de Detroit, on el seu pare era predicador.

Aretha va passar tota la seva infància dins d'aquest ambient góspel i, alhora, envoltada de veus del jazz com Dinah Washington i Ella Fitzgerald.

Amb tan sols 14 anys va fer el seu primer enregistrament de la cançó "The gospel soul" per al segell JVB/Battle Rècords, reeditat després per Checker, en el que es podien sentir composicions góspel amb un potent so soul, ple de melodies a piano, instrument que dominava des de la seva infància.

L'any 1960, amb 18 anys d'edat, va viatjar fins a Nova York per rebre classes de tècnica vocal i dansa. En aquest temps, també, va començar a gravar maquetes per a enviar a les discogràfiques. La seva vida a la gran ciutat va ser costejada pel seu pare i va gaudir de grans luxes tant en allotjament com en companyia.

El 4 d'abril de 1960, Franklin va tenir un primer concert en Howard High School a Hattanooga.

Etapa a Columbia i Harmony (1961-1966)

Després d'un temps en el que Aretha va començar a ser considerada una jove prodigi, es comentava que la discogràfica Motown estava interessada en fitxar-la però, finalment, va signar amb el segell Columbia Rècords, sota la direcció de John Hammond.

Aretha va entrar a Columbia com una artista soul, però amb el temps, la companyia va començar a endinsar-la en el seu catàleg de jazz, com es demostra al disc "Unforgettable: a tribute to Dinah Washington", en el qual rendeix homenatge a una de les seves grans ídols, Dinah Washington.

A principis dels anys 1960, va tenir una època de experimentació i també va veure’s involucrada en política per primera vegada, tot cantant en algun acte que se celebrava per recaudar fons o recolzar algun moviment (en part per les influències del seu pare). L’any 1961 va rebre un premi per part de la revista Down Beat com a la nova estrella vocal femenina. Segons la revista, les seves actuacions aconseguien crear un ambient “de club de jazz fumejant il·luminat tènuement semblant al de les reunions religioses al camp” (per la seva influència góspel i la seva particular forma de cantar).

Aretha no estava còmode amb aquest estil jazz en el que la feien cantar, ja que se sentia com una artista soul i no com una dama del jazz, encara que en aquesta època es va poder comprovar la versatilitat musical que posseïa. Aquesta incomoditat amb el gènere, juntament amb la poca llibertat creativa que li permetien, va ser el que la va motivar a sortir de la discogràfica l'any 1964. Quan va acabar el contracte amb Columbia, va rebre una oferta per part d’Atlantic Records i va acceptar amb moltes ganes (ja que d’allà havien sortit llegendes del R&B que admirava, com Ray Charles o Ruth Brown).

Revolució del soul (1967-1969)

A Atlantic, Franklin va tenir llibertat creativa i, juntament amb els músics de Fame Studio (amb els quals va tenir una connexió musical espectacular), va donar peu al primer disc al càrrec de Jerry Wexler (el productor encarregat d’Aretha Franklin a Atlantic Records) i, per tant, el primer disc amb la nova discogràfica. L’àlbum en qüestió va veure la llum el 10 de març de 1967 i tenia el títol de "I Never Loved a Man (the Way I Love You)". Entre d’altres èxits importants, estava inclòs el tema “Respect”, cançó que esdevingué icònica en diversos àmbits socials i polítics i amb la qual Aretha es consagrava definitivamen. “Respect” era una cançó originalment de Otis Redding, però la versió d’Aretha va passar molt per sobre de l’èxit que havia tingut la original. Va esdevenir un crit de guerra de tot aquell que se sentia enganyat. La cançó, va ser escollida com a “nou himne nacional negre” i com la nova cançó del moviment dels drets civils. A més a més, va convertir-se en el tema emblemàtic del moviment feminista neixent.

Amb Atlantic Records, Aretha va aconseguir un gran èxit comercial gràcies a cançons com "Chain of Fools", "Think", "(You Make Me Feel Like) a Natural Woman" i "I Say a Little Prayer". També va gravar àlbums que van ser molt aclamats com el ja mencionat "I Never Loved a Man (the Way I Love You)", "Lady Soul", "Young", "Gifted and Black", "Amazing Grace" i "Sparkle".

El mateix any en què gravà "Respect", en el 1967, va aconseguir dos premis Grammy, sent la segona dona en aconseguir-ho.

El 4 d'agost de 1967, va editar Aretha arrives, el segon àlbum que va fer amb la discogràfica Atlantic que, tot i que va aconseguir el número 1, no va ser tan popular com el seu predecessor. El 1968 va llançar Lady soul, un disc amb el que tornaria a conèixer l'èxit massiu. Aquest contenia èxits de la música soul com "Chain of fools", "A natural woman" o "Ain't no way". Hi havia col·laboracions d'Eric Clapton en el tema "Good to me as I am to you", temes de Ray Charles "Come back baby", James Brown "Money won't change you" i del clàssic Curtis Mayfield, "People get ready". A l'àlbum també hi col·laboraven la seva germana Dee Dee Warwick i la cosina de totes dues Cissy Houston (mare de Whitney Houston) formant part del cor de The Sweet Inspirations.

Sis mesos després, va llançar Aretha now, que continuava una cadena d'èxits amb "Think" i el popular tema de Burt Bacharach "I say a little prayer", i que amb anterioritat havia interpretat Dionne Warwick.

El mateix 1968, en una presentació al Regal Theatre de Chicago, el presentador Pervis Spann va anomenar-la "Reina del Soul", en presentar-la amb aquest nom.

El 1969, l'àlbum Soul'69 tancava la dècada amb l'èxit dels senzills "River's invitation" i "Bring it on home to me".

Evolució cap a nous temps (1970-1979)

A la fi de la dècada dels 60 i principis dels 70, Aretha va començar a fer versions de temes rock, pop i soul que ja havien estat grans èxits; entre ells, temes de The Beatles com "Let it be" o "Eleanor Rigby", de Simon & Garfunkel, com la seva versió, tan famosa com l'original, de "Bridge over troubled water", i d'artistes soul com Sam Cooke o The Drifters.

A principis dels anys 70, l'èxit d'Aretha continuava sense decaure, sent ja una artista totalment consagrada dins del panorama musical internacional.

Fotografia de Franklin apareguda en el senzill Baby I Love You (1967).

El 1970 va editar dos àlbums. El primer va ser This Girl's in Love With You, un àlbum carregat de versions: "Share Your Love With Me", de Bobby Blue Band, el ja múltiplement versionat "Son of a Preacher Man", els èxits de The Beatles "Let it be" i "Eleanor Rigby", el tema interpretat per Rotary Connection o The Staple Singers "The weight", "Dark end of the street", de James Carr. Però en aquest àlbum un dels majors hits va ser "Call me", escrit per la pròpia Aretha. El títol de l'àlbum era un remake del tema de Burt Bacharach "This Guy's in Love With You". Aquest mateix any (1970) va editar també Spirit in the dark, en el qual torna a fer versions de B.B. King, Jimmy Reed i Dr. John. En aquest àlbum va comptar amb una instrumentació de luxe per part de The Muscle Shoals, The Dixie Flyers i el guitarrista Duane Allman. Els dos senzills extrets de l'àlbum van ser "Don't play that song" i el tema escrit per Aretha que donava nom a l'àlbum. En 1971 va sortir al mercat l'enregistrament d'una actuació en viu: Aretha Live at Fillmore West, on cantava els seus grans èxits, alhora que les versions de Stephen Stills "Love the One You're With" i de Bread "Make It With You".

En aquest àlbum apareixen el saxofonista King Curtis, i una versió de "Spirit in the dark" al costat de Ray Charles. Fins a aquest moment, Aretha continuava fent el seu soul característic dels anys 60, amb tan sols algunes variacions com la inclusió de versions de temes rock; però, en 1971, amb "Young, gifted and black", el seu so va començar a adequar-se als 70, amb un so que precedia a la música disco i la inclusió de nous ritmes, a més d'una nova imatge. Tres dels majors èxits d'aquest àlbum estan escrits per Aretha: "Day dreaming", "Rock steady" i "All the king's horses". Va incloure de nou versions, com "The long and winding road" de The Beatles i "I've been loving you too long" de Otis Redding. El 1972, va arribar el primer àlbum totalment góspel de la seva carrera: "Amazing Grace", gravat en directe al costat de The Southern Califòrnia Community Choir i James Cleveland. D'aquest disc són famoses les seves versions gospel de "You've got a friend", "Wholy Holy" de Marvin Gaye, "How I got Over" de Clara Ward o la tradicional "Precious memories", i va ser l'àlbum de góspel més famós de la història discogràfica.

Un any després, el 1973, va arribar Hey Now Hey (The Other Side of the Sky), l'últim àlbum de Aretha abans de sucumbir gairebé totalment a la música disco. A part de hits com "Angel" (composta per Carolyn Franklin), "Somewhere" (del compositor i pianista Leonard Bernstein) o "Màster of Eyes (The Deepness of Your Eyes)" (escrita per Aretha i Bernice Hart), un dels majors impactes que va produir l'àlbum va ser per la seva original i estranya portada.

Let Me in Your Life, de 1974, mostrava una nova imatge de Aretha Franklin, amb una portada en la qual ja apareixia com una "diva", embolicada en un abric de pell. Continuava sonant a soul, però la seva inclusió en la música disco era cada vegada major. D'aquest àlbum van sortir dos hits: "Until You Come Back to Mr (That's What I'm Gonna Do)", interpretada anteriorment per Stevie Wonder, i "I'm in love", escrita per Bobby Womack i convertida en èxit en 1968 per Wilson Pickett. Aquest mateix any va editar With Everything I Feel in Me, amb el qual, de certa forma, va començar el declivi de l'artista, sortint airosos tan sols dos modestos temes: "Without love" i la cançó escrita per Franklin que dóna títol al disc. Amb "You", en 1975, va arribar la caiguda momentània; era un àlbum en el qual l'esplendor vocal continuava, però la producció i composició no tenien res a veure amb l'anteriorment fet, i per aquest motiu només va ser escoltat per molt poc temps el primer senzill, "It Only Happens (When I Look At You)". Però, després d'un any de treball, Aretha es va creuar en el camí de Curtis Mayfield, i al costat d'ell va crear la banda sonora de la pel·lícula Sparkle, amb el que la cantant recuperava en certa forma el seu estatus musical. El senzill "Sparkle" va ser un èxit; "Giving Him Something He Can Feel" es va convertir en un himne; i "Jump to it" va tenir gran èxit en les pistes de ball. Part de l'èxit del disc es deu a les lletres creades per Mayfield, a més de per una bona producció i els cors de Kitty Haywood Singers.

L'any 1977, va llançar dos àlbums que van tenir un èxit modest, sent bastant fugaços: Satisfaction i Sweet passion (d'aquest últim destaca el senzill "Break It to Me Gently"). En aquesta època d'escassos èxits per a la cantant, en 1978 es va ajuntar de nou amb Curtis Mayfield, qui va escriure "I needed baby" dins de l'àlbum "Almighty Fire". Aretha Franklin va tancar la dècada amb un àlbum que portava per nom allò que en certa manera li havia fet caure, La diva (1979), en el qual s'incloïen temes escrits per la pròpia Aretha com "Ladies Only", "Only star", "I was made for you" o "Honey I need your love", cap dels quals va aconseguir èxit. Aquest declivi musical es devia sobretot a la producció dels seus àlbums, a la mala promoció i a la poca obstinació per part de Atlantic Records en la carrera d'Aretha; pel que, en 1979, va decidir abandonar la companyia per a signar amb Aresta i el productor Clive Davis. El 7 de novembre de 1979, Franklin va interpretar "Ladies Only", "What If I Should I Ever Need You" i "Yesterday" amb la seva disfressa groga en el seu àlbum La Diva en The Mike Douglas Show.

El nou so soul (1980-1997)

El 25 d'octubre de 1980 comença una nova etapa per a Aretha Franklin; aquest dia, es llança el seu primer àlbum en Aresta, Aretha. L'àlbum va ser produït per Clive Davis i Chuck Jackson, i la promoció va ser molt àmplia, ja que ella era la primera artista important que aquesta discogràfica portava. Hi ha versions, igual que va fer anys abans, però aquesta vegada amb un so bastant més pop, i totalment d'acord amb els 80; entre aquestes versions, estan "What a Fool Believes", de The Doobie Brothers i "I Can't Turn You Loose" d'Otis Redding. El major hit extret del disc va ser el tema "United together".

En 1981, va arribar Love All the Hurt Away, que s'obria pas en el mercat amb el senzill que dóna títol al disc, un dueto entre Aretha i George Benson. Amb aquest àlbum, Aretha tornava als primers llocs del panorama musical amb un nou so que barrejava el soul, rock, urban i quiet storm. De l'àlbum van entrar en les llistes de vendes dos temes més, a part del primer senzill: "It's my turn" i "Hold on! I'm comin'!", gràcies al qual va aconseguir un Grammy. Però el 1982, amb el disc "Jump to it", va arribar de nou el gran èxit. Amb el tema homònim al disc va aconseguir el seu primer número u en més de mitja dècada. "Love me right" va ser un altre dels temes que van sortir de l'àlbum, aconseguint també una bona acceptació. En aquest disc havien treballat en la composició Luther Vandross, The Isley Brothers, Smokey Robinson i la pròpia Aretha; a més, tots ells sota la producció de Clive Davis, la qual cosa va fer que aquest fos el major èxit de Franklin després de molt de temps a l'ombra. A causa de l'èxit de l'àlbum anterior a "Get it right" (1983), Luther Vandross va crear la majoria del material per al disc. "Every girl" i "Get it right", tots dos temes escrits per Vandross van gaudir de gran audiència, igual que, en menor mesura, la versió del tema de The Temptations "I Wish It Would Rain". En 1984, la discogràfica Chess, amb la qual Franklin havia començat a treballar en el gospel, va editar un àlbum gravat al costat del seu pare, Clarence LeVaughn Franklin, en viu durant una sessió góspel. Va portar per títol "Never Grow Old".

El 1985, Franklin va arribar amb un àlbum molt més pop, Who's Zoomin' Who?. Com que la carrera de Luther Vandross per aquest temps prenia les seves pròpies regnes com a solista, el treball de composició que va realitzar en els dos últims àlbums, en aquest ho feia Narada Michael Walden. Aquest àlbum va ser fins al moment el més llorejat de Aretha en la companyia. Conté alguns dels hits més forts de la dècada, com el reivindicatiu "Sisters llauri doin' it for themselves" al costat de Eurythmics. Altres tres senzills van tenir gran impacte en el públic: "Freeway of love", "Another night" i "Who's zommin' who?". Pel tema "Freeway of love va aconseguir guanyar dos Grammy. En 1986 es va editar un altre àlbum titulat Aretha, però aquesta vegada amb un ambient molt més roquer. Va collir dos grans hits amb aquest disc: la cançó "Jumpin' Jack Flash" produïda per Keith Richards i pertanyent a la banda sonora del mateix nom; i el duo al costat de George Michael "I Knew You Were Waiting (For Me)". Altres temes amb bastant menys repercussió van ser "Jimmy Lee" i el duo al costat de Larry Graham "If You Need My Love Tonight". Quinze anys després de l'enregistrament de "Amazing Grace", en 1987 va llançar "One Lord, One Faith, One Baptism", el segon àlbum íntegrament gospel de la seva carrera. En ell col·laboren Erma Franklin, Carolyn Franklin, Mavis Staples, C.L. Franklin, Joe Ligon, Jesse Jackson i Jasper Williams.

Després de dos anys de descans, en 1989 va editar Through the storm, un àlbum en el qual s'incloïen duets amb grans estrelles del moment: "Through the storm" amb Elton John, "It isn't, it wasn't, it ain't never gonna be" amb Whitney Houston, "Gimme your love" al costat de James Brown i "If ever a love there was" en companyia de The Four Tops i Kenny G. El treball i la presència en els escenaris de Aretha ja començava a ser menys constant, i els seus àlbums no eren tan freqüents com abans. En 1991 va llançar "What you see is what you sweat", del qual van sortir tres senzills amb alguna repercussió: "Everyday people", "Someone else's eyes" i "Every changing times" amb Michael McDonald. A l'àlbum, s'inclou també la versió de "I dreamed a dream" que cantaria davant Bill Clinton. Contenia també un tema al costat de Luther Vandross "Doctor's orders". Després d'aquest àlbum, Aretha trigaria més de set anys a editar un àlbum amb temes nous, però el seu passeig pels escenaris mai va cessar.

Assimilació al R&B contemporani (1998-2007)

Des de l'edició del seu anterior àlbum, Franklin va trigar molt en tornar a l'estudi a gravar, però en aquest temps va tenir una intensa activitat sobre els escenaris estatunidencs. Al 1993 i 1997 va cantar en les cerimònies d'obertura del govern de Bill Clinton; i en 1995 rebria un Grammy per tota la seva carrera musical. També en aquesta època va gravar un duet amb Frank Sinatra, "What Now My Love". Al 1998 va demostrar que era una de les estrelles de la música del nostre segle en l'espectacle de VH1, Dives Live, on va actuar amb algunes de les artistes que havien arribat a les majors posicions de les llistes de vendes en l'última dècada com Mariah Carei, Céline Dion o Shania Twain. "The Queen of Soul", amb tan sols dues actuacions es va convertir en l'estrella de la gala, rendint al públic als seus peus.

A la fi dels anys 1990, Franklin s'havia traslladat de manera definitiva a Detroit, i parlava de començar a formar una discogràfica pròpia. Un dels principals motius era el promoure les carreres musicals dels seus fills, Kecalf Cunningham, Eddy Richards i Teddy Richards.

Al 1998 va llançar A rose is still a rose, produït per P. Diddy i Lauryn Hill, el seu primer àlbum dins del R&B contemporani i el neo soul, amb tendències hip-hop.

Al 2005, després de rebre la Medalla Presidencial de la Llibertat.

Al 2003 va tornar amb "Sota damn happy", col·laborant amb Mary J. Blige i amb un so totalment neo soul que en certa forma tornava a les seves arrels. Des de llavors va estar embarcada en el tour "The Queen Is On", que la va portar per tot els Estats Units amb gran èxit.

Al 2007 estava previst el llançament de woman falling out of love, el primer àlbum editat a Aretha Rècords, i en el que van col·laborar artistes de góspel com Shirley Caesar o The Clark Sisters, Fantasia Barrino i l'estrella del country-pop Faith Hill però que no va ser publicat.

Al novembre de 2007 va llençar Jewels in the Crown of the Queen, un àlbum de duets, que inclou dos temes nous amb Fantasia Barrino i John Legend, i en el que aparéixen col·laboracions anteriors amb artistes com Whitney Houston, George Michael, George Benson, Luther Vandross o Mary J. Blige. Al mateix temps va començar a realitzar càstings per trobar cantants per representar la seva vida en un musical autobiogràfic.

Al 2008 va ser triada com a personatge musical de l'any en el 50 Aniversari dels Premis Grammy, en els quals ha va aconseguir el seu vintè guardó gràcies al duet amb Mary J. Blige, You never gonna change my faith. També durant 2008 va gravar el tema promocional d'una empresa privada titulat Stand up yourself, el qual al mateix temps va servir com a avançament del seu següent àlbum. El 18 de novembre de 2008, Franklin va interpretar Chain Of Fools i Respect en Ballant Amb Les Estrelles 2008.

Aretha Franklin durant la presa de possessió del president Obama (2009).

El 20 de gener de 2009 va assistir a la cerimònia d'investidura de Barack Obama per a cantar el tema "My Country This of Thee".

Vida personal

Es va divorciar dues vegades, i va ser mare de quatre fills. Dos d'ells, Kecalf i Teddy, treballen en el món de la música. Teddy va ser el director artístic i de la banda de músics d'Aretha en les seves gires, a més de tocar la guitarra elèctrica en elles.

Es va quedar embarassada als dotze anys i va donar a llum al seu primer fill, Clarence, el 28 de gener de 1955. El pare era un company d'escola, Donald Burk. El 22 de gener de 1957, amb catorze anys, va tenir al segon, Edward, fill d'Edward Jordan. Mentre els nens eren cuidats per la seva àvia i la seva germana Erma, Aretha Franklin consolidava la seva carrera com a artista. Des de 1962 fins al 1969 va estar casada amb Teddy White, amb qui va tenir a Teddy Jr. però al febrer de 1964 es va divorciar d'ell per violència domèstica. El quart i últim fill, Kecalf, va néixer al 1970 fruit de la seva relació amb el seu director de gires Ken Cunningham. Al 1978 es va casar amb l'actor Glynn Turman, del qui es divorciaria l'any 1984.

Després d'un incident lleu el 1984, desenvolupa una por d'agafar avions, pel que des de llavors va restringir les seves gires només als Estats Units. Aretha Franklin va ser operada a principis de desembre de 2010 d'una malaltia de la que no va voler oferir detalls.

Defunció

Aretha Franklin va morir el 16 d'agost de 2018 en la seva residència de Míchigan als 76 anys a causa d'un càncer de pàncrees que patia des de feia anys. La notícia va ser confirmada pel seu representant, Gwendolyn Quinn, qui va indicar que Franklin va morir a les 9.50 a. m. a la seva residència situada a Detroit. «És un dels moments més foscos de les nostres vides, no podem expressar el dolor en el nostre cor. Hem perdut a la matriarca i a la roca de la nostra família», va expressar la família en un comunicat.

Discografia

Article principal: Anexo:Discografía de Aretha Franklin

Top 10 singles a US Hot100

Any	Títol	Màx. Posició
1967	"I Never Loved A Man (The Way I Love You)"	9
1967	"Respect"	1
1967	"Baby I Love You"	4
1967	"(You Make Me Feel Like) A Natural Woman"	2
1967	"Chain Of Fools"	2
1968	"(Sweet Sweet Baby) Since You'veu Been Gone"	5
1968	"Think"	7
1968	"The House That Jack Built"	6
1968	"I Say a Little Prayer"	10
1971	"Bridge over Troubled Water" / "Brand New Em"	6
1971	"Spanish Harlem"	2
1971	"Rock Steady"	9
1972	"Day Dreaming"	5
1973	"Until You Come Back to Me (That's What I'm Gonna Do)"	3
1985	"Who's Zoomin Who?"	7
1985	"Freeway of Love"	3
1987	"I Knew You Were Waiting (For Me)" (amb George Michael)	1

Premis i reconeixements

• El 3 de gener de 1987 va ser la primera dona inclosa dins del Rock and roll Hall of Fame .
• Al setembre de 1999 se li va atorgar la Medalla Nacional de les Arts de mans del president Bill Clinton.
• Al 2005 el president George W. Bush li va atorgar la Medalla Presidencial de la Llibertat.
• Al 2005 es va convertir en la segona dona a entrar en l'UK Music Hall of Fame .
• Al 2005, la revista Rolling Stone la va situar en el lloc 9è dins dels "100 millors artistes de tots els temps"; sent la primera dona en la llista.
• El 13 de maig de 2006 va ser nomenada "Doctora en música" del Berklee College of Music.
• El 5 d'octubre de 2006 va ser guardonada amb el Golden Nest Award a una llegenda en el "African Musical Awards" celebrat a Dakar.
• El 14 de maig de 2007 va ser nomenada "Doctora en música" de la Universitat de Pennsilvània.
• L'estat de Míchigan va declarar la seva veu com "Tesoro natural".
• És la dona amb més premis Grammy de la història, darrere de Beyoncé i Alison Krauss.
• És la persona més jove en rebre un Kennedy Center Honor.
• Va ser la primera dona afrodescendent a aparéixer a la portada de la revista Time.
• Al 2008 va ser triada per la revista Rolling Stone com a Millor cantant de tots els temps.
• Al 2019 va ser la primera dona solista en rebre el Premi Pulitzer pòstum.

Pel·lícules i documentals

• L'any 2018, després de 49 anys ocult, va veure la llum el material rodat per al documental d'"Amazing Grace", dirigit per Sydney Pollack. Abans de la mort de Pollack el 2008, el director va expressar el seu desig de que es completés la pel·lícula, i el productor Alan Elliott el va abordar amb un equip de gent apassionada amb el projecte. La pel·lícula va formar part del Festival de Berlín i el Festival de Sant Sebastià el 2019.[1]

• El 2021 es va estrenar el biòpic sobre la seva vida titulat "Respect", protagonitzat per l'actriu Jennifer Hudson i dirigida per Liesl Tommy.[2]

Enllaços externs

[[Categoria:Morts de càncer de pàncrees]] [[Categoria:Doctors honoris causa per la Universitat Yale]] [[Categoria:Doctors honoris causa per la Universitat Harvard]] [[Categoria:Receptors de la Medalla Presidencial de la Llibertat]] [[Categoria:Honorats pel Centre Kennedy]] [[Categoria:Guanyadors del premi Grammy]] [[Categoria:Cantants de soul]] [[Categoria:Cantants de rhythm and blues]] [[Categoria:Cantants de Tennessee]] [[Categoria:Cantants de Michigan]] [[Categoria:Músics de Tennessee]] [[Categoria:Persones de Detroit]] [[Categoria:Morts a Detroit]] [[Categoria:Pàgines amb traduccions sense revisar]]