Usuari:Laiaboixader

Simón I. Patiño (Santibáñez, Cochabamba, Bolívia,1 de juny de 1860 - Buenos Aires, Argentina, 20 d'abril de 1947) fou un empresari que dominà el món de la mineria, més en concret de les mines d'estany. En pocs anys amassà una fortuna desmesurada que el col·locà entre les llistes dels més rics del món, a causa de l'adquisició de diverses mines d'estany a molts països diferents i a la creació d'empreses del sector. El seu poder arribà a ser tan fort que fins i tot controlà en certs aspectes el govern bolivià.

Biografia

Fou fill d’Eugenio Iturri, d’origen basc, i de María Patiño, provinent d’una família benestant de Cochabamba. De petit visqué al poble de Caraza (actual Santivañez) i allà treballà en una petita empresa per un empresari de Cochabamba. Més tard, es traslladà a Huanchaca on treballà a la primera productora de plata del país. Allí és on li brollà l’esperit miner. Anys més tard, es traslladà a Oruro, on aconseguí una feina a l’empresa “Fricke y Cia”, que és on s’inicià al món de la mineria. En aquesta feina conegué al seu soci i company Sergio Oporto, un miner d’origen potosí propietari de la mina “La Salvadora”, ubicada a la muntanya Juan del Valle la qual es coneix avui en dia com Cerro Espíritu Santo. Contragué matrimoni als 29 anys d’edat amb Albina Rodríguez quan ella només en tenia 16 i tingueren set fills, tot i que només en sobrevisqueren cinc. Visqué molts anys a Bolívia fins que l’any 1912 es traslladà amb la seva família a París, on també hi assentà la seva oficina. El 1924 tornà a Bolívia de visita i allà patí un atac de cor que l’impedí poder-se quedar al seu país d’origen a causa de l’altitud del terreny. El 1939 fugí de la Segona Guerra Mundial i s’establí a Nova York, on muntà el seu despatx a una de les torres del Waldorf Astoria. En aquesta etapa de la seva vida ja col·laborava amb el seu fill Antenor Patiño, també reconegut posteriorment com a magnat del estany, i exerciren tots dos una gran influència a les borses. Anys després, i ja fins al dia de la seva mort, es mudà a Argentina on gaudí de la jubilació i deixà els negocis a càrrec dels fills i néts. Simón Iturri Patiño morí un 20 d’abril de 1947 a Buenos Aires als 87 anys. El seu cos fou traslladat a Cochabamba.

Fortuna

El 1894 Simón Patiño li comprà la meitat de la mina “La Salvadora” a Oporto i, un any més tard, adquirí la totalitat de la mina tot fent-se càrrec dels deutes del seu company. Deixà la feina a l’empresa on estava treballant en aquells moments i es dedicà personalment a la mina amb l’ajuda d’alguns treballadors. De tots els propietaris miners que hi hagué en aquells temps, ell era el que menys diners obtenia. La seva fortuna canvià quan el 1900 es descobrí en aquesta mina la veta d’estany més gran i rica del món; era de més de dos metres d’amplada. Es descobrí en un moment idoni, ja que aquest mineral s’utilitzava molt en aquella època majoritàriament per fer llaunes de conserva. Aquesta fou la base de la seva fortuna i, a partir d’aquí, adquirí més mines progressivament i l'activitat minera ascendí com l’espuma. Patiño aconseguí el màxim esplendor econòmic i polític de Bolívia i se situà en el cinquè lloc en la llista de milionaris del món i en primera posició com a més ric d’Amèrica Llatina. El gruix de la riquesa de Patiño fou aconseguida entre l’any 1903 i el 1929, provinent tant de les seves mines a Bolívia com de les seves empreses estrangeres. El 1925 el "New York Times" el descriví com un dels deu homes més rics del planeta. Gregorio Iriarte senyalà que el 1940 la fortuna de Patiño arribà als 1.000 milions de dòlars i que el 1968, el seu fill, Antenor Patiño, declarà que la seva fortuna arribava als 3.000 milions de dòlars mentre que el producte nacional de Bolívia no era ni la quarta part d’aquesta xifra. Quan ja morí, la revista "Fortune" afirmà que Patiño fou un dels deu multimilionaris del món.

Negocis

L’any 1906 fundà el Banc Mercantil, un dels bancs amb més capital de Bolívia amb la seu central a Oruro i amb sucursals per tot el país. A més, la seva activitat econòmica seguí creixent a causa de l’adquisició desenfrenada de mines. El 1905, cinc anys després del descobriment de la veta d’estany que l’enriquí, comprà la mina Japo i al 1912 comprà les mines Huanuni, Kami, Canutillos, Gallofa i Colavi. Inicialment venia els minerals a través de l’empresa “Félix Avelino Aramayo” fins que ell mateix muntà una oficina a Hamburg per fer la venta directa l’any 1909, any en què el preu de l’estany fou molt elevat a escala internacional i Patiño s’endugué molts milions de dòlars. El 1919 s’associà amb la mina de Colquechaca, el 1924 prengué el control de l’Empresa Minera Catavi, el 1926 adquirí la mina Viloco i el 1930 la Companyia Minera i Agrícola Oploca de Bolívia. També comprà mines a Malàisia, aleshores el primer productor mundial d’estany, ja que els costos de producció eren molt més baixos que a les mines de Bolívia. Indonesia, Tailàndia, Nigèria i Holanda foren altres països on també arribaren els seus negocis. Cap a l’any 1920 la seva empresa ja posseïa el 41% de l’estany mundial. El 1924 comprà als seus socis xilens la totalitat de les accions de l’empresa “Compañía Minera de Llallagua” i, al mateix any, creà l’empresa “Patiño Mines & Enterprises Consolidated Inc.”. Comprà també la fundació d’estany més important del món situada a Anglaterra: “Williams Harvey & Co el 1929. Anys més tard, aquesta empresa es fusionà amb Crosih Tin Smelting i Eastern Smelting tot creant Consolidated Tin Smelters Limited, que també acabà dominant Patiño. Juntament amb Mauricio Hoschild i Carlos Aramayo, dos miners adinerats bolivians també, formaren una tríada coneguda com “els barons de l’estany”. La seva influència política a Bolívia fou molt forta fins que la Revolució Nacional de 1952 nacionalitzà les mines d’estany. Tot i així, la nacionalització del subsòl bolivià no fou suficient per treure el país de la crisi econòmica.

Relació amb el govern

La influència del magnat de l’estany fou considerada gairebé indispensable pel sector polític de Bolívia. El 1925 Patiño deixà al govern 600 mil lliures esterlines per la construcció de ferrocarrils a canvi que el govern no apugés els impostos sobre l’estany durant els cinc anys següents i, a més, amb la condició que el ferrocarril havia de beneficiar directament a les seves empreses en el transport dels minerals. També proporcionà al govern bolivià un emprèstit patriòtic de 326.000 dòlars per finançar les despeses que li suposà el conflicte amb Paraguai sobre els territoris del Gran Chaco. Quan aconseguí fer-se propietari de tantes mines, retribuí al general Ismael Montes fent possible que acabés sent president de la República de Bolívia. A més, tenia al seu servei l’exèrcit i la policia del país. Inclús mentre visqué a Europa, controlà els presidents i ministres de Bolívia.

Bibliografia

Espinoza Morales, Jorge. «La fortuna de Simón I. Patiño».

Galeano, Eduardo. Las venas abierta de América Latina. Siglo XXI, 2003, p. 379. ISBN 9788432311451. 

Machado, Decio. «Simón Patiño, el rey del estaño... y de las desgracias de los indígenas bolivianos».