Usuari:Mcapdevila/Ceràmica verd i manganès
.jpg)
La ceràmica verd i manganès (verd-manganès), verd i morat o pisa d'Elvira , agrupa diverses peces terrisseres la principal característica és el contrast entre el negre-morat de manganès i el verd de coure amb la pasta blanca de base o engalba. [Nota 1] Es desenvolupa en Al-Andalus durant l'emirat independent i sobretot en el califat (segle X). La ciutat palatina de Medina Azahara, a Còrdova, es considera el seu principal focus.
Simbolisme del color en el món islàmic
[modifica]La ceràmica verda i manganès juga amb tres colors que en la cultura islàmica són encarnacions cromàtiques d'un simbolisme polític-religiós:
- Blanc. - Claredat, lleialtat, poder.
- Negre. - Austeritat, poder, dignitat.
- Verd. - Felicitat (color del poble àrab). [1]
Traslladat a la dinastia Omeia, aquest joc cromàtic sintetitzarà la seva plenitud politicocultural:
- Blanc. - Color de la dinastia Omeia.
- Verd. - Color del profeta Mahoma.
- Negre. - Recurs tècnic sense significació. [2]
Orígens i expansió
[modifica]Documentada per primera vegada al segle ix, amb exemples dels jaciments de Samarra, Susa i Siraf, la tècnica verd i manganès es va expandir amb rapidesa. L'epicentre del seu desenvolupament va ser la Gran Mesquita de Kairouan, a Tunísia, en què una altra tècnica de la ceràmica andalusina, la pisa daurada o de reflexos metàl·lics està present en una impressionant sèrie de taulelleria importada d'Bagdad cap a l'any 850 de l'era cristiana. El lema alcorànic omnipresent és "al-Mulk lillâh", que en la ceràmica andalusí es reduirà a "al-Mulk". [3]
El verd i manganès , ceràmica associada al luxe palatí, entra a la Península Ibèrica en el segle X (cap 900) imposant-se en la decoració de les vaixelles de Madinat al-Zahra i Ilbira (Sevilla). Els primers terrisseries amb vestigis arqueològics se situen en Priego de Còrdova, Múrcia, València, Saragossa i Balaguer. [4]
Al Califat cordovès, la ceràmica verdimorada està documentada des de la segona meitat del segle X, fins al final del XI. Va ser substituïda per la tècnica de la corda seca , el esgrafiat (que en les terrisseries murcians es resol amb un simple contrast de blanc i negre) i l'austeritat almoràvit i almohade reflectida en el verd monocrom de focus com el de Dénia. [5] [6]
Decadència econòmica del Califat
[modifica]La recessió decorativa Suposadament atribuïda a la influència de la puresa alcorànica va córrer parella a la degradació de l'economia andalusí a partir del segle XI. En el camp ceràmic, les tècniques del "verd i manganès" i la "corda seca" van ser substituïdes pel verdugón o corda seca parcial. Alguns autors apunten la teoria que la tradició verda i mangneso perviviese al baix Aragó, explicant-se així la seva prensencia posterior a Terol i Paterna, ja en l'època tardomedieval. [7]
La branca andalusí i la gòtic-mudèjar
[modifica]La tècnica del verd i manganès del focus troncal andalusí segueix un procés d'elaboració en tres temps:
- Bany de engalba blanquinós.
- Decoració amb òxids de coure i manganès.
- Esmalt plumbi final.
Per la seva banda, la tècnica tardomedieval o gòtic-mudèjar, es limita a dos únics passos:
- Base d'esmalt o bany estannífer.
- Decoració amb òxids de coure i manganès.
Verd i manganès a Paterna
[modifica]La tècnica del verd i manganès en el focus ceràmic de Paterna té personalitat pròpia. La decoració a partir d'una ideologia feudal en essència, munta la seva iconografia al voltant de temes cavallerescos, bestiaris medievals i el recurs màgic del "arbre de la vida".
Els estudiosos d'aquest focus llevantí diferencien tres períodes de producció:
- Clàssic (cap a 1300, inicis del segle XIV i paral·lel a la pisa daurada ). [8]
- Període evolucionat.
- Període esquemàtic.
Verd i manganès a Terol
[modifica]S'ha documentat l'origen de la ceràmica verd i manganès a Terol cap a l'any 1250. Inicialment la seva decoració aborda temes cavallerescos i desenvolupa després una iconografia típica mudèjar: galls dindis i dames, quimeres ..., diluint finalment en motius a força de microelements decoratius que li donen aquesta aparença bigarrada.
Verd i manganès a Catalunya
[modifica]La presència del verd i manganès a la zona catalana de Manresa coincideix amb l'expansió de la Corona d'Aragó. Els temes són zoomorf s, vegetals i geomètrics. Alguns tècnics en la matería assenyalen la seva semblança amb certes majòlicas italianes. [9]
Altres focus del verd i manganès
[modifica]A la fi del segle XX van ser localitzats i identificats nous focus de ceràmica verd i manganès a Andújar, Priego de Còrdova, Jerez de la Frontera, Màlaga i Sevilla, [10] en Calatrava la Vella i Alarcos (ambdós jaciments a Ciudad Real, a Talavera de la Reina, Alcalá de Henares, Guadalajara (Espanya) i Valladolid.
El curt període de l'ocupació almohade (1195-1212), ha permès datar amb exactitud les mostres de verd i manganès (bàsicament ataifores) trobades en els jaciments manxecs de les fortaleses de Calatrava la Vella i Alarcos. [11]
En els exemples trobats a Talavera de la Reina i datats cap al segle xiii, la decoració és geomètrica, de ritmes radials, amb motius vegetals esquematitzats i algunes composicions heràldiques. [12]
Per la seva banda, els exemplars d'Alcalá de Henares i Guadalajara, situats entre els segles XIV i XV, sota els regnats de Jaume II d'Aragó i Enric IV de Castella, es limiten a decoració geomètrica i vegetal. [13]
Verd i manganès fora de la Península Ibèrica
[modifica]La tècnica verda i manganès també ha estat localitzada i documentada més enllà de la Península Ibèrica:
- A Itàlia, s'han trobat tallers del segle XIII que la coneixien, a Savona, Pavia, Pisa, Roma, Orvieto, Bríndisi i Sicília (del tipus "Gela").
- Per la seva banda, a França, es localitza en tallers, també del segle xiii, en Marsella (focus de Sainte-Barbe), Montpeller i Avinyó. [14]
Galeries
[modifica]- Ataifores (Península Ibérica)
-
ataifor andalusí del segle X. Museu de Medina Azahara (Còrdova, Espanya). -
Museu del Teatre Romà de Cesaraugusta (Saragossa).
- Verde i morat judeo-aragonés
-
Gerreta (terratzo) i Gerra (Picher) decorades en verd i manganès, segle XIV. Museu Provincial de Terol (Espanya). -
Candil (palmatòria) i bol (salsera) decorats en verd i manganès, segle XIV. Museu Provincial de Terol (Espanya). -
Tassa i copa decorades en verd i manganès, segle XIV. Museu Provincial de Terol (Espanya).
Referències
[modifica]- ↑ Roselló 1995 p. 105
- ↑ Barceló 1993 p. 292
- ↑ Roselló 1995 p. 106
- ↑ Olatz 1998 p. 272.
- ↑ Olatz 1998 p. 272
- ↑ Roselló 1995 p. 108.
- ↑ Zozaya 1980 p. 281
- ↑ Serrano 1994 p. 193-203
- ↑ Lerma i Soler 1995 p.168
- ↑ Pleguezuelo i Lafuente 1995 p. 222
- ↑ Ceràmica almohade en verd i manganès.
- ↑ Rodríguez i Moraleda 1984
- ↑ Turina 1986 p. 649-661
- ↑ Olatz 1998 p. 227
Notes
[modifica]- ↑ Una definició més tècnica de la ceràmica "verd i manganès" la presenta com la decoració a partir de dos òxids colorants: el coure, que donarà els tons verds, i el manganès, per les tonalitats morades o negroses. El color blanc del fons el produeix el diòxid d'estany que recobreix la peça d'una capa lletosa opaca ("juagueteada", o "bescuitada"), brillant en afegir el vidrat de plom. Cano Pedra en la seva monografia sobre La ceràmica verd-manganès de Madinat al-Zahra .
Bibliografia
[modifica]- Cano Pedra, Carles. La ceràmica verd-manganès de Madinat al-Zahra. Granada: Fundació El llegat andalusí, 1996. ISBN 978-84-890 -1.624-8.
- Carme Padilla Montoya, Equip Staff, Paloma Cabrera Bonet, Ruth Maicas Ramos. Diccionari de materials ceràmics. Madrid: Subdirecció General de Museus. Ministeri d'Educació, Cultura i Esport. Secretaria General Tècnica. Centre de Publicacions, 2002. ISBN 8436936388.
- Rosselló Bordoy, Guillem. La céramique veure't et brune a a-Andalus du X au XIII siècle. Musées de Marseille-Réunion des Musées nationaux, 1995.
- Rodríguez Santamaría i Moraleda Olivares, Guillem. Ceràmiques medievals decorades de Talavera de la Reina. Talavera de la Reina, 1984.
- Pleguezuelo i Lafuente, Guillem. Ceràmiques d'Andalusia Occidental (1200-1600). Bouletin Arqueologique International Sèries númº 610, 1995.
- Turina Gómez, Araceli. Ceràmiques medievals cristianes d'Alcalá de Henares (Madrid). Osca: Iº CAME tom V.Zaragoza, 1985.
- Barceló Crespí, Maria. Al-Mulk , el verd i el blanc. La vaixella califal Omeia de Madinat al-Zahra. Granada: Universitat de Granada, 1993.
- Lerma i Soler. Les grans officines de l'Espagne. Le Vert et le Brun de Kairouan a Avinyó, ceràmiques du X au XV Siecle. Musées de Marseille-Réunion des Musées nationaux, 1995.
- Serrano Marc, ML. Transformació urbana: de cementiri islàmic a centre terrisser en època cristiana (segle XIV) a la ciutat de València. Alacant: IV Congrés d'Arqueologia Medieval Espanyola, tom II, 1994.
- Zozaya, Joan. Apecu général sud la céramique espagnole. París: Iº Col·loqui Internacional de Ceràmica Medieval de la Mediterrània Occidental, 1978.
- Villanueva Zubizarreta, Olatz. Activitat terrissera al Valladolid baixmedieval. Secretariat de Publicacions i Intercanvi Científic. Univ de Valladolid, 1998. ISBN 84-7762-809-2.
Enllaços externs
[modifica]