Usuari:Mcapdevila/Ciències i tècniques a l'Àndalus

Astrolabi andalusí de Toledo de 1067

Les ciències i tècniques a l'Àndalus van assolir, durant l'edat mitjana, un alt grau de perfeccionament, superior al de la resta d'Europa. Aquest moviment científic, difós en àrab, parteix del coneixement heretat d'una part de la cultura clàssica dels grecs i de l'altra d'idees provinents d'Àsia, principalment de la Xina i l'Índia. Durant el califat van destacar fonamentalment les àrees d'astrologia/astronomia i medicina, però també la farmacopea, la química/alquímia, l'agricultura, la botànica, les matemàtiques aplicades o l'enginyeria hidràulica.

El primer focus d'aquest floriment es va produir a la ciutat de Còrdova i es va estendre, durant el període de les taifes, a tots els territoris de l'Àndalus, especialment a les ciutats importants com Saragossa, Toledo, Sevilla o Granada, ja que la civilització andalusí va permetre el desenvolupament de grans ciutats, quan a la resta d'Europa la majoria dels nuclis urbans comptaven amb escassa densitat de població. D'altra banda, el paper i el progressos en l'ús de la tinta desenvolupats pels àrabs van permetre la difusió d'una gran abundància de llibres a bon preu. Còrdova, per exemple, comptava amb unes 70 biblioteques i la més important, la d'Al-Hakam II, contenia fins a 400.000 volums, entre els quals s'hi trobaven tant traduccions d'obres gregues com aportacions medievals al desenvolupament de la ciència i la cultura.

Astronomia

Astrolabi andalusí Toledo 1067

A la ciència de l'al-Àndalus l'astronomia arriba a un gran avanç, se centra fonamentalment en l'elaboració de precises taules astronòmiques, mètodes geomètrics i trigonomètrics i l'elaboració d'instruments de mesura: astrolabis, equatoris, assafees, nocturlabis, etc. Alguns dels instruments com ara els astrolabis (que són una projecció estereogràfica meridional de l'esfera celeste sobre el pla de l'equador) arriben a un alt grau de refinament i detall respecte als empleats anteriorment, ja algunes peces han arribat als nostres dies en acceptable estat de conservació. Entre els constructors d'instruments cal destacar Ibrahim ibn Sahl que el 1067 va fer un astrolabi conservat avui en dia, Az-Zarqalí constructor d'astrolabis i altres instruments astronòmics que vivia a Toledo. Va ser Hermannus Contractus (1013-1054), matemàtic alemany coneixedor de l'àrab, el que escriu el primer tractat sobre l'astrolabi prop del any 1026 conservant algunes de les terminologies àrabs, en aquest llibre De mensura astrolabii liber és una traducció dels conceptes que s'empraven a l'Espanya andalusí.

Alguns dels astrònoms andalusins són: Ibn Àflah (mort aproximadament en el 1150) gran estudiosos dels savis grecs, la seva obra més coneguda és el Kitâb al-Hay'ah (Llibre d'astronomia), o Ibn Jalaf, que va desenvolupar un tipus de projecció cartogràfica (segle xi).

Una de les ciències relacionades amb l'astronomia que va patir d'un avanç en l'Àndalus va ser la gnomònica, es van elaborar quadrants solars, en aquesta època medieval eren tots aquests, o almenys en la seva gran majoria, plànols, anomenats al-basit ('superfície plana'), construïts en marbre (Ruchâmet), o en plaques de coure. De sistemes horaris d'hores temporàries i amb indicacions d'ombra cap a la Meca (mitjançant l'alquibla).

Medicina

Els orígens de la medicina àrab ocorren en els temps de l'Imperi Romà d'Orient quan els cristians nestorians són expulsats i s'estableixen en Pèrsia (489 dC) durant el imperi Sassànida. Van fundar una escola de medicina a la ciutat de Gundixapur i des de llavors es convertirien al començament del segle vi en els grans intercanviadors de coneixement mèdic entre la cultura grega i l'oriental, traduint les principals obres mèdiques de l'antiguitat del grec i llatí a l'àrab. La medicina unida de la farmacopea van assolint nivells màxims quan l'any 1126 neix Averrois a Còrdova. Cal destacar que alguns metges eren cristians i jueus amb noms àrabs, aquests metges feien les seves funcions en els hospitals i al costat dels califes. En la medicina andalusí existia un concepte per determinar el nivell d'experiència en l'execució de les tasques mèdiques: el hàkim (en àrab 'savi') era el metge que curava per similitud, el tàbib el qui feia servir els contraris i el mutatab que tenia la categoria d'ajudant dels hàkims i tàbibs.

Un dels precursors de la cirurgia va ser Abu-l-Qàssim az-Zahrawí (conegut a Occident com Abulcasis), nascut el 936 a Zahra, a les proximitats de Còrdova, i conegut per haver realitzat una enciclopèdia mèdica anomenada Kitab at-Tasrif (traduït posteriorment per Gerard de Cremona al llatí). El volum sobre la cirurgia és especialment detallat, descrivint com treure pedres del pàncrees, operacions oculars, del tracte digestiu, així com el material quirúrgic necessari. Altres metges andalusins van ser: Arib ibn Saïd, que va trobar remeis a certes malalties infeccioses, Al-Ghafiqí, Ibn Jazla, Abu-l-Filà, Ibn al-Baytar, Ibn Samajun, Maimònides (va viure i va néixer a Córdoba) i Ibn Zuhr (1091-1161).

Cal destacar la influència de Hunayn ibn Ishaq, conegut a Occident com Johannitius, que va ser un destacat traductor d'obres de medicina a Pèrsia per la seva gran capacitat o "do de llengües", va dedicar diversos estudis d'oftalmologia que van arribar a mans dels metges andalusins. Alguns dels metges andalusins van ser influenciats per metges de l'entorn àrab i persa com va poder haver estat Ar-Razí o Avicenna.

Botànica

La botànica estava molt unida amb la farmacopea i la medicina, és per aquesta raó per la qual part dels metges eren al mateix temps experts en aspectes botànics. Cal destacar en aquest camp al naturalista Ibn al-Baita considerat com el millor botànic després Dioscòrides Pedaci. Un equip de metges cordovesos dirigit per monjo romà d'Orient Nicolau va dur a terme una taxonomia d'espècies botàniques que constituiria una base de l'escola farmacològica andalusina.

Matemàtiques

Al segle viii destaca en el camp de les matemàtiques l'autor Màslama al-Majrití entre els seus alumnes més destacats es troba Abu-l-Qàssim Àsbagh. Ja posteriors es troben: Ibn as-Samh va fer diversos tractats sobre les seccions d'un cilindre, o Ibn Muad de Jaén que va comentar obres de Euclides.

Ibn Tufayl ens explica en la seva obra Rissala Hayy ibn Yaqzan ('El filòsof autodidacte') que "tots els homes d'esperit elevat que han viscut a l'Àndalus, abans que es divulgués en aquest país la ciència de la lògica i de la filosofia, van consagrar la seva vida únicament a les ciències matemàtiques, assolint-hi un alt grau ". Per tant veiem com a l'Àndalus primer es van treballar i desenvolupar les matemàtiques i després es va desenvolupar la filosofia.

Gran part dels coneixements matemàtics es van aplicar a l'astronomia i l'astrologia aixecant cases zodiacals per als poderosos. Alguns matemàtics-astrònoms com Jàbir ibn Àflah, al segle xii, van arribar a criticar la manca de rigor matemàtic de les obres de Ptolemeu.

Enginyeria

L'arquitectura té un gran atractiu visual

Sota aquest epígraf cal destacar Al-Karají, matemàtic que va desenvolupar diverses aplicacions en el camp de l'enginyeria. Una de les branques més aplicades de l'enginyeria és la arquitectura, que té el seu màxim exponent en la construcció de les mesquites (totes elles amb la seva qibla, un exemple magnífic es pot veure a la mesquita de Còrdova), els materials preferits eren el maó àrab, el marbre, el guix per a les decoracions. Altres construccions típiques eren les fortificacions (com la Alhambra de Granada), els grans banys (anomenats hammam), les madrasses (escoles d'ensenyament religiós), les alcaiceries (anomenades també qisarias ) es tractava d'espais hermètics ubicats a l'interior del soc en el qual es realitzaven les vendes de les mercaderies més valuoses. Els alfòndecs (anomenats també almodí) eren edificis destinats a emmagatzemar productes alimentaris així com per servir d'allotjament provisional als mercaders. L'arquitectura va donar suport a diverses corrents artístics: art de taifes, almoràvit, almohade, nassarita i mudèjar.

Història de la Ciència

Una de les mostres del gran desenvolupament que va adquirir la ciència a l'Àndalus és que s'escriu sobre la Història de la Ciència, és a dir, es reflexiona sobre la ciència, la seva evolució, els seus èxits, factors que permeten el desenvolupament de la mateixa, etc.

Potser l'autor més conegut sigui Saïd al-Andalusí, nascut a Almeria el 1029, i autor de l'obra Llibre de les Categories de les Nacions. En aquesta obra l'autor planteja que les nacions es poden dividir en dues categories, les que s'han interessat per les ciències i les que no. De les primeres procedeixen les formes de saber i les diferents classes de coneixements. Entre les categories (nacions, pobles) que es van interessar per la ciència diu: "comprèn vuit pobles: els indis, els perses, els caldeus, els grecs, els romans, la gent d'Egipte, els àrabs i els hebreus".

Pensadors i científics

• Al-Bakrí
• Ibn Wàlid - Metge basat en la dieta alimentària
• Ibn al-Bagunís - Matemàtica
• Az-Zarqalí - constructor d'instruments astronòmics
• Ibn Khaldun
• Avicebró
• Ibn as-Sid
• Ibn al-Arif
• Abraham ben Meir ibn Ezra
• Abbàs ibn Firnàs - precursor de l'aeronàutica

Bibliografia

• C. Álvarez C. Álvarez de Morales; Emilio Molina López, "La medicina en l'al-Andalus", Ed El Legado andalusí, 1999, ISBN 8493061522
• Millás Villacrosa, J. M ª, "Sobre la valoració de la ciència aràbic-espanyola de finals del segle x i principis del XI a Al-Andalus", (1947), Vol XII, pàg. 199-210.

Vegeu també

• Ciència medieval
• Astronomia àrab