Usuari:Mcapdevila/Escultura del realisme

L' escultura del realisme és la escultura que pot associar-se al moviment artístic denominat realisme (realisme literari, realisme pictòric) que apareix a França a XIX.

No s'ha de confondre amb l'escultura que segueix les convencions del realisme, que es dóna en qualsevol època de la història de l'escultura.

L'escultura de la segona meitat del segle XIX ocupa un moment posterior a la escultura del romanticisme o escultura romàntica (François Rude) i anterior a la escultura impressionista o escultura de l'impressionisme (Auguste Rodin), encara que en realitat la producció escultòrica de tota l'època està dominada pels convencionalismes academicistas de la escultura neoclàssica.

El major cost econòmic de l'escultura que fa a la pintura explica que els escultors no tinguessin tanta llibertat artística com els pintors contemporanis, que podien confiar en anar al mercat de l'art després d'haver realitzat les seves obres. Els escultors no podien desenvolupar tanta iniciativa, i s'havien de sotmetre d'una manera molt més directe als encàrrecs dels comitent s, fossin institucional so privats, que habitualment mostraven un conservadorisme (tant estètic com polític i social) molt més gran que el de la clientela dels pintors o els seus marxant s. En aquesta època ja no era el clergat ni la monarquia absoluta el principal mecenes de l'art, sinó la burgesia enriquida pel capitalisme industrial i financer de la revolució industrial, que també havia proporcionat millores tècniques en les foneries, i els nous estats liberals en ple procés de construcció nacional, per al qual els monuments públics i memorials tenien un destacadíssim paper, fins i tot superior al reservat a la pintura d'història (que per raons òbvies, es limitava als espais interiors). S'ha arribat a descriure el període com una febre de pedra en referència a les edificacions i escultures. ^[1]

França

La escultura realista a França està representada pel principal deixeble de Rudé, Jean-Baptiste Carpeaux. El pintor realista Honoré Daumier va realitzar també escultures amb la mateixa estètica que els seus caricatura s. Altres escultors del període que s'adscriuen a l'estil són Jules Dalou i Albert Barhtolome.

Escultures caricaturesques de Daumier.
Ugolino (escena del Infern de Dante), de Carpeaux,
Bust de Dalou , per Rodin, 1883

Itàlia

La escultura realista a Itàlia està representada per escultors com Vincenzo Vela o Medardo Rosso, al qual també s'adscriu al impressionisme Dibuix ] </ref>

Víctima del treball , de Vincenzo Vela, 1882-1883.

Bèlgica

La escultura realista a Bèlgica està representada per Constantin Meunier.

Espanya

La escultura realista a Espanya no té una definició molt evident en el temps. La segona meitat del segle XIX està presidida per l'escultura academicista de convencions neoclàssiques del retrat oficial (en totes les ciutats, i més que en cap la sèrie d'escultures urbanes de la capital, especialment les del Parc del Retiro), els monuments funeraris (Cementiri de Sant Ferran de Sevilla, 1852, cementiris de Barcelona-el del Poblenou, ampliat el 1849 i el Cementiri de Montjuïc, 1883 -, i els cementiris de Madrid-especialment Sant Isidre, Sant Just, el Panteó d'Homes Il·lustres inaugurat el 1901, i la Necròpolis de l'Est iniciada el 1883, que inclou el cementiri civil, el hebreu i el catòlic o de l'Almudena -), la decoració d'edificis públics (especialment notables van ser els programes escultòric de la Biblioteca Nacional, 1866-1892, i del Palau de la Música Catalana, 1905-1908) o la representació animalística associada amb l'escultura romàntica (per exemple, els lleons de les Corts de Ponciano Ponzano). Escultors notables de mitjans del segle XIX van ser Ponciano Ponzano o Sabino Medina. L'elecció de temes de sensibilitat social i les moderades innovacions estètiques que precedeixen a l'esclat de les avantguardes, correspon als escultors de finals del segle XIX i començaments del segle XX (Arturo Mélida, Agustí Querol, Ricardo Bellver, Aniceto Marines, Miguel Blay, Antonio Susillo, Mariano Benlliure). ^[2] Altres escultors coetanis, com Josep Clarà, Josep Llimona, Mateo Inurria, Victorio Mascle, Mateu Hernández, Nemesio Mogrovejo, Julio Antonio, Emiliano Barral o Francisco Asorey, mantenint els principis figurativistes, donen pas a les avantguardes del segon terç del segle XX, que és quan es produeix l'autèntica ruptura formal en l'escultura contemporània espanyola (Pau Gargallo, Julio González, Alberto Sánchez Pérez) que torna a reconduir cap a un tractament més tradicional a la escultura del franquisme.

Monument a Murillo , de Sabino Medina, de 1859 l'original, a Sevilla, del qual es va fer la rèplica de 1871 que es troba a la Porta de Murillo , entre el Museu del Prado i el Jardí Botànic de Madrid. ^[3]
Relleus de l'exterior del Palau de la Música Catalana , de Miguel Blay.

Vegeu també

Escultura francesa del segle XIX ( fr: Sculpture française du XIXe siècle)

Referències

↑ Benedict Anderson Comunitats imaginades ; E. P. Thompson Inventing Traditions ; Eric Hobsbawm, L'era del capital i L'era de l'imperi .
↑ Ana María Preckler, Història de l'art universal dels segles XIX i XX ], pg. 216.
↑ Jesús Lorente, Pintura i escultura d'història: els grans artistes a les portes dels museus

[1] Benedict Anderson Comunitats imaginades ; E. P. Thompson Inventing Traditions ; Eric Hobsbawm, L'era del capital i L'era de l'imperi .

[2] Ana María Preckler, Història de l'art universal dels segles XIX i XX ], pg. 216.

[3] Jesús Lorente, Pintura i escultura d'història: els grans artistes a les portes dels museus

[1]

[2]

[3]