Usuari:Mcapdevila/Religió a l'antiga Grècia

La religió a l'antiga Grècia s'establia en els ritus: Les oracions, les ofrenes, els sacrificis, les festes públiques i els jocs. Aquests ritus no s'exclouen, al contrari: una ofrena s'acompanya d'una oració, fins i tot d'un sacrifici, que pot coronar una festa pública, però la religió grega va mancar tant d'una classe sacerdotal com de llibres sagrats. El culte a Grècia podia ser de dos tipus: públic i privat:

El culte privat era el que se celebrava a la llar en el qual només participava la família resident allí. A cada llar hi havia un altar on es rendia culte a Hestia, Zeus i els esperits dels familiars difunts. Els rituals consistien en oracions ofrenes i libacions.
El culte públic era de dues classes: el ritu panhel·lènic i el que rendia cada ciutat als seus déus.

En aquestes festes se celebraven festes, oracions, rituals, pregàries, ofrenes, sacrificis i libació en honor del déu o la deessa, matisades amb jocs gimnàstics i concursos.

Oracions

L'oració requereix primer de tot la puresa, és a dir, una certa neteja (un rentat de mans s'imposa), una aparença de la indumentària decent i absència de l'estat de taca. De fet, el respecte al ritual s'imposa. Per regla general, es resa abans de qualsevol acció ritual.

L'oració, o εὐχή/ eukhế , pot ser una petició expressa o una simple trucada a la divinitat, que no és mai silenciosa: les paraules que, pronunciades en veu alta, conten i diuen només θεός/ theós («déu »), són en si una forma d'invocació. Romandre dempeus per apropar-se al Olimp, amb la mà dreta aixecada (de vegades les dues), el palmell dirigida cap als déus (cel, estàtua); es prosterna, més rarament, per cridar als déus ctònic s. En aquest cas, es pot també copejar el sòl. Agenollar-se per resar, en canvi, es té per una forma de superstició.

La petició pot també ressorgir com una maledicció, la d'un enemic o la de si mateix quan es presta jurament (es maleeix per anticipar el cas que no es respecti la seva paraula; jurar en Estígia és la forma de jurament de naturalesa religiosa més poderosa); la hi crida en aquest cas ἀρά/ arà .

Ofrenes

Poden ser vistes, a la manera romana de l do ut des («dono perquè donis»), com una forma de regateig. La majoria de les vegades, però, les ofrenes són desinteressades o són simples mostres de reconeixement.

Ofrenes espontànies

L'ofrena desinteressada pot trobar, per exemple, en el camp: passant prop d'un temple, un camperol diposita espontàniament flors. Certes ofrenes són, però prescrites: és el cas de la libació, o σπονδή/ spon , ofrena sistemàtica d'algunes gotes d'un líquid que es va a beure, gotes que es deixen caure a terra, sobre la víctima d'un sacrifici o una altra ofrena. Sovint, es tracta de vi. La libación es duu a terme almenys tres vegades al dia: en aixecar, al sopar i al anar a dormir. Permet així mateix atreure ràpidament l'atenció dels déus, a fi de protegir una partida, per exemple: és en aquest cas un gest apotropaic («que aparta el mal»). Fins i tot, acompanya la signatura d'un tractat, així σπονδή/ spon , per metonímia, designa també el pacte . Pot així tenir lloc en el marc d'un ritual més codificat, com el de la invocació als poders ctónicos (cf. l'extracte d'Homer a la primera part). Una libació, cridada χοή/ Khoe , s'assembla més al sacrifici, ja que la beguda abocada no serà consumida.

És possible oferir vestits a les estàtues dels déus. Així, durant les grans panateneas, es passeja en processó l'estàtua de Atenea, vestida amb un peplos teixit durant l'any, en les festes de les Panatenees.

Ofrenes motivades

D'altra banda, es practica l'ofrena (individual o col·lectiva) d'objectes preciosos, que eren amagats com un tresor . L'epigrafia mostra de manera exhaustiva certs tresors, atès que el seu inventari havia de ser exacte, el sacerdot sortint, devia efectivament demostrar que no portava res i que mantenia els seus comptes (veure en particular els inventaris de Delos). Les ciutats victorioses en temps de guerra practicaven aquest tipus d'ofrena oficial. La ciutat de Delfos ofereix nombrosos testimonis: allí s'alineen els tresors plens d'objectes commemorant la victòria (estàtues, pintures) oferts per les ciutats, al llarg de la via sagrada. De vegades les ciutats rivalitzaven entre elles per oferir el tresor més luxós. És notable que durant alguns episodis de la història de Grècia, com la guerra del Peloponès, els tresors, oferts per ciutats enemigues, celebrin victòries de grecs contra altres grecs. La relació amb el sentiment religiós pot de vegades semblar llunyana.

Els grecs practicaven també l'exvot, objecte ofert en agraïment d'una ajuda divina. El costum concerneix principalment a les curacions atribuïdes a Asclepi, se li ofereix generalment una ofrena representant el membre guarit. Els atletes, d'altra banda, agraïen als déus la seva destinació amb una estàtua d'ells mateixos, en cas de victòria. Algunes ciutats com Olímpia, tenien emplaçaments específics reservats a aquestes estàtues. De manera informal, quan tenia lloc un succés inesperat (com una pesca o una caça miraculosa), era costum reservar una part del botí als déus.

Sacrificis

El sacrifici constitueix el «cor» de la major part dels rituals religiosos de l'antiga Grècia i, igual que els altres ritus, adopta també formes diverses, fins al punt que, a Grècia, resulta més apropiat parlar de els sacrificis . No obstant això, durant la Grècia Clàssica, es va imposar sobre els altres un tipus especial de sacrifici en la pràctica col·lectiva de la polis, per expressar al mateix temps els llaços de solidaritat entre els ciutadans i la comunicació amb el món diví, i que l'harmonia amb aquest últim permet i garanteix el funcionament de la comunitat humana, a la distància deguda dels animals i dels déus ..

Aquest sacrifici, que es podria definir com un sacrifici cruent de tipus alimentari, consisteix en el degollament ritual d'un o diversos animals, una part dels quals s'ofereix als déus mitjançant de la cremació sobre l'altar i la resta és consumit per els participants en el sacrifici, segons diferents modalitats. Iniciat amb un gest de consagració, s'acaba en la cuina. De fet, sense les regles d'aquest sacrifici, l'home no pot menjar la carn dels animals sense córrer el risc de caure al seu torn en l '«animalitat».

El sacrifici pot ser ofert per un particular i donar lloc a una festa domèstica, per exemple amb motiu d'un matrimoni; pot tenir lloc en un santuari, a petició d'un particular o d'una associació, o fins i tot a petició d'una ciutat.

El sacrificant pot ser el mateix cap de família, en el primer dels casos, o un màgeiros: un professional contractat per a l'ocasió, que actua com sacrificant i cuiner alhora. En els santuaris, en general, solen ser els sacerdots encarregats del culte els que realitzen els sacrificis en nom dels sacrificants.

Els sacrificis constitueixen la forma de culte més tècnica. Es podria descriure el sacrifici, o θυσία/ thysía (d'un radical que significa fum ), com una ofrena, amb la diferència que tot o part del que es consagra als déus és destruït i que la part restant, pot ser consumida pels homes. Els sacrificis poden ser cruents o no (en aquest últim cas, se sacrifiquen plantes, aliments). El foc és un compost essencial, sobretot en els sacrificis cruents: els déus, en efecte, s'alimenten dels fums sacrificials, que han de pujar fins a l'Olimp. Això és, precisament, el tema de «Les aus» de Aristòfanes: aquestes, aliades contra els déus, els impedeixen alimentar-bloquejant fums sacrificials.

Els rituals han estat fixats des de fa molt. Els sacrificis descrits per Homer són comparables als practicats ulteriorment. Precisament, es troba la descripció completa en el cant I, versos 446-474, de la Ilíada:

Ὣς εἰπὼν ἐν χερσὶ τίθει, ὃ δὲ δέξατο χαίρων

Παῖδα φίλην • τοὶ δ 'ὦκα θεῷ ἱερὴν ἑκατόμβην
Ἑξείης ἔστησαν ἐύ̈δμητον περὶ βωμόν,
Χερνίψαντο δ 'ἔπειτα καὶ οὐλοχύτας ἀνέλοντο.
Τοῖσιν δὲ Χρύσης μεγάλ 'εὔχετο χεῖρας ἀνασχών •
Κλῦθί μευ ἀργυρότοξ ', ὃς Χρύσην ἀμφιβέβηκας
Κίλλαν τε ζαθέην Τενέδοιό τε ἶφι ἀνάσσεις •
Ἦ μὲν δή ποτ 'ἐμεῦ πάρος ἔκλυες εὐξαμένοιο,
Τίμησας μὲν ἐμέ, μέγα δ 'ἴψαο λαὸν Ἀχαιῶν •
Ἠδ 'ἔτι καὶ νῦν μοι τόδ' ἐπικρήηνον ἐέλδωρ •
Ἤδη νῦν Δαναοῖσιν ἀεικέα λοιγὸν ἄμυνον.
Αὐτὰρ ἐπεί ῥ 'εὔξαντο καὶ οὐλοχύτας προβάλοντο,
Αὐέρυσαν μὲν πρῶτα καὶ ἔσφαξαν καὶ ἔδειραν,
Μηρούς τ 'ἐξέταμον κατά τε κνίσῃ ἐκάλυψαν
Δίπτυχα ποιήσαντες, ἐπ 'αὐτῶν δ' ὠμοθέτησαν •
Καῖε δ 'ἐπὶ σχίζῃς ὁ γέρων, ἐπὶ δ' αἴθοπα οἶνον
Λεῖβε • νέοι δὲ παρ 'αὐτὸν ἔχον πεμπώβολα χερσίν.
Αὐτὰρ ἐπεὶ κατὰ μῆρε κάη καὶ σπλάγχνα πάσαντο,
Μίστυλλόν τ 'ἄρα τἆλλα καὶ ἀμφ' ὀβελοῖσιν ἔπειραν,
Ὤπτησάν τε περιφραδέως, ἐρύσαντό τε πάντα.
Αὐτὰρ ἐπεὶ παύσαντο πόνου τετύκοντό τε δαῖτα
Δαίνυντ ', οὐδέ τι θυμὸς ἐδεύετο δαιτὸς ἐί̈σης.
Αὐτὰρ ἐπεὶ πόσιος καὶ ἐδητύος ἐξ ἔρον ἕντο,
Κοῦροι μὲν κρητῆρας ἐπεστέψαντο ποτοῖο,
Νώμησαν δ 'ἄρα πᾶσιν ἐπαρξάμενοι δεπάεσσιν •
Οἳ δὲ πανημέριοι μολπῇ θεὸν ἱλάσκοντο
Καλὸν ἀείδοντες παιήονα κοῦροι Ἀχαιῶν
Μέλποντες ἑκάεργον • ὃ δὲ φρένα τέρπετ 'ἀκούων.

Després de parlar així, la va posar a les mans, i ell va acollir alegre
la seva filla. Amb lleugeresa la sacra hecatombe en honor del déu
col·locar tot seguit, al voltant del bé edificat altar
i es van rentar les mans i van agafar els grans d'ordi majada.
Crises, va orar en alta veu, amb els braços estesos al alt:
«Escolta, oh tu, el de argénteo arc, que protegeixes Crisa
i la molt divina CILA, i en Ténedos imperas amb la vostra força
Ja una vegada abans vas escoltar la meva pregària, i a mi em honraste
i infligiste un greu càstig a la host dels aqueus.
També ara Atentament aquest altre desig:
aparta ja dels Dánaos l'ignominiós estrall ! »
Així va parlar en la seva pregària, i el va escoltar Febus Apol·lo.
Després elevar la súplica i espolvorear grans d'ordi majada,
1 van fer enrere les testudes, les van degollar i van escorxar;
despiezaron les cuixes i els van cobrir amb greix
formant una doble capa ia sobre van posar trossos de carn crua.
L'ancià els rostia sobre uns troncs, mentre rutilant vi
abocava, al costat uns joves agafaven asadores de cinc puntes.
Després consumir ambdós cuixes al foc i tastar les vísceres,
trinxar la resta i ho van enfilar en broquetes,
ho van rostir acuradament i van retirar tot el foc.
Un cop acabada la feina i disposat el banquet,
van participar del festí, i ningú va mancar d'equitativa porció.
Després de saciar la gana de beguda i de menjar,
els nois van satisfer craters de beguda,
que van repartir entre tots després ofrenar les primícies en copes.
Tot el dia van estar propiciant al déu amb cants i danses
els nois dels aqueos, entonant un Peán en el qual
celebraven al Protector, i aquest es recreava la ment en sentir-ho.

El sacrifici aquí descrit és una hecatombe (ἑκατόμβη/ hekatombê ), literalment un «[sacrifici de] cent bous», el que cal entendre metafòricament com un sacrifici de gran envergadura. Homer descriu les etapes:

Purificació mitjançant el rentat de mans;
Oració en el curs de la qual l'oficiant recorda el que el déu ha realitzat ja per a ell;
Ofrena de grans d'ordi majada i no mòlta;
El sacrifici pròpiament dit comença:
1. El cap de l'animal ha d'estar tornada cap al cel perquè la sang pugi cap als déus olímpics,
2. Es degolla a les bèsties,
3. Aquestes són escorxades,
4. Segueix una retallada molt precís de la pell, del qual no coneixem tots els detalls, per tal de separar el que s'ha de consumir del que correspon als déus,
5. Les cuixes són cremats amb vi,
6. Es distribueix de seguida el que correspon als déus (el greix i els ossos de les cuixes) i el que correspon als homes, carn i entranyes;
Comença per fi el banquet pròpiament dit, el sacrifici era una cerimònia col·lectiva;
Després d'haver menjat, els convivios bevien junts, sense haver oblidat les libacions: és el συμπόσιον/ Simpòsium («symposium»).

Hi ha un altre tipus de sacrifici cruent, l'holocaust o ἐνάγισμα/ enágisma , destinat als déus ctónics, no és qüestió de compartir amb els morts, és perquè la víctima està completament cremada. Aquesta està situada prop del sòl, o directament a terra, el cap tornat cap a la terra i la seva sang és recollida en una fossa, el βόθρος/ bóthros , per tal d'alimentar els poders de sota per invocar o aplacar. Aquest tipus de sacrifici és el que Homer descriu en l'extracte citat en l'article referent a les fonts de la religió de l'antiga Grècia.

No cal creure, però, que el sacrifici és un ritu d'un gran formalisme; hi ha múltiples variants, depenent del lloc de culte; cadascuna exigeix el seu tipus de víctimes (raça, grandària i color), els seus tipus d'actes. L'excés de formalisme, és el que podria retreure als romans, és vist com una forma de superstició. Les constants són l'elecció de l'animal, que ha d'estar domesticat (bou, cabra, carner, porc) i sense defectes, fins i tot l'oficiant, que no actua sol sinó acompanyat d'acòlits, vestits la majoria de les vegades de blanc i portant una corona, els objectes que servien per al sacrifici, com el ganivet per degollar la víctima, havien de ser ἱερός/ hieros («apropiats per al culte »). El sacrifici és sempre públic, d'on la importància del banquet i del simpòsium: és, en certa manera, una forma de comunió entre els déus i els mortals, i entre els homes mateixos en el si d'una comunitat més o menys important.

El sacrifici demanda gairebé necessàriament (a excepció dels enágisma ) un altar, situat davant d'un temple (que, no tenia una altra funció més que allotjar l'estàtua del déu i, de vegades, certes comunitats religioses ), a ple aire, el caràcter públic del ritu obliga. Els graons del temple poden servir per a l'ocasió de grades. L'altar és la majoria de les vegades provisional: un forat a terra o un munt de terra basten (es retroba la idea del lloc hieros ). Alguns santuaris no van tenir mai un altar sòlid, és el cas del de Zeus en Olímpia, on se servien d'un túmul compost per les cendres de l'any, reunides en un tronc de con dotat de graons, amb una circumferència que podia arribar als trenta-set metres a la base, deu al cim, per una alçada de sis metres cinquanta. Els altars de pedra que s'han trobat són més tardans, i daten sovint del període hel·lenístic. Poden ser monuments, com el de Zeus a Siracusa (anomenat altar de Hieró II), que arriba gairebé els dos-cents metres de llarg per més de vint d'ample. Aquests altars de pedra són de forma rodona o paral·lelepipèdica.

Festes i altres cerimònies

El sacrifici pot no ser més que un component d'una cerimònia més llarga. Les cerimònies són les garants de la cohesió social, permetent apropar els grups d'una mateixa comunitat, a diverses escales (família, fratria, tribu, demo, polis).

La festa és sempre precedida per una processó religiosa, que sembla ser un costum grega, a més caricaturitzada per Aristòfanes. El fris del Partenó, descrivint les grans panateneas, posa en escena 324 personatges, mostrant de manera metafòrica la importància de les processons, alguns opinen que milers de participants. A part del seu paper religiós, les processons tenien una funció social de representació: allí es mostren, es poden admirar els seus vestits, els seus adorns. Durant algunes processons, es passejava a l'estàtua d'una divinitat, com la d'Atenea durant les grans panateneas.

Cal no oblidar, a més, que el teatre grec era abans de res una cerimònia religiosa en honor de Dionís. Els jocs esportius eren també part de les cerimònies: aquests tenien lloc, a més, en el marc religiós, i no era estrany que fossin declarades treves en cas de conflicte bèl·lic.

De les cerimònies més importants dels grecs estaven els misteris d'Eleusis. Dues vegades l'any, en ocasió dels petits misteris i dels grans misteris, es rendia culte a Demèter, deessa de l'agricultura i de les messes. Les processons i el sacrifici de truges precedien els rituals rigorosament secrets en el Telesterion, on els iniciats (mista) adquirien el coneixement de les revelacions i obtenien la garantia d'una vida després de la mort. Segons la tradició, els sacerdots Celeos i Triptólem haurien implantat aquest culte a petició de la deessa. La font més documentada sobre aquestes celebracions es troba en el Himne homèric a Demèter.

Un altre santuari de misteris important era el dels grans déus en Samotràcia.

Libacions

Les libacions a l'Antiga Grècia acompanyen als ritus de la vida quotidiana. Hesíode evoca les del matí i les de la nit. Homer parla de la que precedeix al son. També obren el menjar: un gest propiciatori que té el mateix valor que l'ofrena de les primícies alimentàries. Sovint assenyalen una partida o una arribada, col·locant els actes familiars sota la protecció dels déus que es converteixen així en testimonis o còmplices.

L'escena de «la partida de l'hoplita», que reuneix al voltant del personatge del jove guerrer armat a un ancià i una dona, es troba en nombrosos gots àtics de l'època clàssica. Heus aquí una descripció característica d'un d'ells: «En el centre un hoplita en armes estreta la mà d'un personatge barbado en un gest de comiat carregat de gravetat... A la dreta, una dona sosté una gerra i una copa plana: instruments rituals de la libació, pràcticament obligatòria per marcar una partida o una tornada. La dona aboca vi a la copa, una part del qual, la qual està reservada als déus, serà abocada sobre el sòl, mentre que la resta ho beuran per torns cadascun dels participants. Procedint a aquesta libació, que és ofrena i comunió, es marquen els llaços que uneixen a cadascun dels membres del grup amb els altres, i s'afirma la relació que uneix al grup amb els déus. »

La libació acompanya també el cerimonial el banquet comú o simposi. Finalment, també té un paper important en els actes solemnes, implicant directament a la ciutat. També sanciona els tractats i les aliances. el terme «spon» , que en grec designa la libació, es troba a més en la paraula «spondai», «aliança».

La libació consisteix a vessar part del líquid sobre l'altar oa terra, mentre es pronunciava una oració. La majoria de les vegades s'ofereix vi barrejat amb aigua (la barreja que es beu habitualment), però, segons els tipus de ritual, també vi pur, llet, o una barreja de vi, aigua i mel.

La libació més corrent representada en els gots mostra un home o una dona abocant un líquid d'un enócoe (una gerra per al vi, un recipient intermedi entre els grans gots on es barreja el vi i l'aigua, i els vasos per beure) en una fiala (copa plana i sense peu, reservada per a les libacions), i després, de la fiala, sobre l'altar o sobre el sòl. en un segon moment es beu el contingut de la fiala.

Però la libació també pot no anar seguida de consumició. La libació de vi pur que acompanya als juraments es vessa tota sobre la terra. A la Ilíada, Agamèmnon evoca, a propòsit del ritual de jurament:

«

la sang dels xais, les libacions de vi pur i les destres en què confiàvem. ^[1]

»

La destrucció ritual estableix un llaç amb el món infernal, que preserva de perilloses forces sempre disposades a desencadenar contra el perjur.

Altres libacions que també es consagren totalment són les choai del verb chein : «vessar copiosament». Estan especialment destinades als morts. Vessades a la terra o sobre un túmul funerari, té la funció d'establir un llaç entre vius i morts. Sovint exclouen el vi, se'ls crida llavors choai nephaliai o aoinoi . Es componen d'aigua pura (com la que Electra aboca sobre la tomba del seu pare Agamèmnon al principi de Les coéforas de Èsquil: les «portadores de libacions») o de llet i de mel. Estan sovint associades als enagísmata, les ofrenes d'aliments consagrades sobre les tombes. Solen dedicar-se també a certes divinitats a les quals estan consagrades d'una manera totalment especial: les Muses, les Nimfes, les Erínies. En Olímpia té lloc tots els mesos un sacrifici sobre tots els altars del santuari: «els eleos cremen encens juntament amb grans de blat pastats amb mel sobre els altars i posen sobre ells branques d'olivera i fan libacions»; Pausànies, que recull aquest ritu, precisa que és antic. Però l'altar de les Nimfes i de les Despoinai (les «Senyores») -com Pausànies precisa també-no reben vi, ni tampoc l'altar comú de tots els déus ( koinos bomos )

Vegeu també

Oracle

Notes

↑ Homer, Ilíada, iv, 159

Bibliografia

Bremmer, Jan N.. La religió grega: déus i homes: santuaris, rituals i mites. Edicions El Almendro, 2006. ISBN 84-8005-088-8.
Burkert, Walter. Homo Necans. Rites sacrificiels et mythes de la Grèce ancienne. Belles Lettres, coll. «Vérité des mythes», 2005. ISBN 2-251-32437-2.
Les Cultes à Mystères dans l'Antiquité. Belles Lettres, coll. «Vérité des mythes», 2003. ISBN 2-251-32436-4.
Chirassi Colombo, Ileana. La religió grega: déus, herois, ritus i misteris. Aliança Editorial, 2005. ISBN 84-206-5972-X.
Marcel Detienne i Jean-Pierre Vernant. La Cuisine du sacrifice en pays grec. Gallimard, coll. «Bibliothèque des Histoires», 1979. AIXINA 207028655X.
Gernet, L. i Boulanger, A.. El geni grec en la religió. Cervantes, 1937.
Martin, R. i Metzgr, H.. La religió grega. EDAF Universitària, 1977.
Nilsson, M. P.. Història de la Religiositat grega. Madrid: Editorial Gredos, 1969.
Sissa, G. i Detienne, M.. La vida quotidiana dels déus grecs. Temes d'Avui, 1994.
Vernant, Jean-Pierre. La mort en els ulls: figures de l'altre en l'antiga Grècia. Ed Gedisa. ISBN 84-7432-256-1.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mcapdevila/Religió a l'antiga Grècia

[1] Homer, Ilíada, iv, 159

[1]