Usuari:Mcapdevila/UGM-27 Polaris
 | Aquest article tenia importants deficiències de traducció i ha estat traslladat a l'espai d'usuari. Podeu millorar-lo i traslladar-lo altra vegada a l'espai principal quan s'hagin resolt aquestes mancances. Col·laboreu-hi! |
_on_pad_LC-29A_at_CCSFS_-_1962-08-07.jpg) Polaris A-3 a la plataforma de llançament en Cap Canaveral |
El Míssil Polaris és un míssil balístic basat en submarins (SLBM) de dues etapes de combustible sòlid amb armes nuclears construït durant la Guerra Freda per Lockheed Corporation de Califòrnia per a l'exèrcit dels Estats Units.
Va ser dissenyat per funcionar com a part de la contribució de la Marina a l'arsenal d'armes nuclears dels Estats Units, per substituir les míssil de creuer Regulus. Coneguda com a míssils balístics de flota (FBM per les sigles en anglès), el Polaris es va posar en marxa primer a Cap Canaveral, Florida, en una prova realitzada el 7 de gener de 1960.
Arran de l'Acord Vendes Polaris el 1963, els míssils Polaris també es van dur a la Royal Navy britànica entre 1968 i mitjans de la dècada de 1990.
Els plans per dotar l'Armada italiana amb el míssil va acabar a mitjans dels anys 60, després de diversos llançaments de prova reeixits dutes a terme a bord d'un creuer italià, com a efecte de la resolució de la Crisi dels Míssils cubana. El míssil Polaris va ser substituït gradualment en la Marina dels EUA pels UGM-73 Poseidon a partir de 1972. Durant la dècada de 1980, aquests míssils van ser substituïts en els deu submarins més nous en aquest llavors pel míssil Trident I.
Moltes tècniques noves d'administració de projectes van ser introduïdes durant el desenvolupament del programa de míssils Polaris per a poder manejar la complexitat inherent del sistema. Entre aquestes es troben l'ús de la Tècnica de Revisió i Avaluació de Programes. Aquesta tècnica va substituir al Diagrama de Gantt, el qual era usant en forma generalitzada abans de l'arribada d'aquest programa.
Història i desenvolupament
[modifica]El míssil Polaris va substituir a un pla anterior que pretenia crear una força de míssils llançats d'un submarí enorme que transportaria a quatre míssils "Jupiter", portats i llançats en forma horitzontal. No s'han de confondre aquests míssils "Júpiter" de la Marina amb els míssils balístics d'abast intermedi Júpiter de l'Exèrcit dels Estats Units. D'acord a les observacions fetes per Edward Teller,[1] els plans de míssils de Júpiter de la Marina van ser abandonats en favor dels Polaris, els quals eren molt més petits i de propulsió de combustible sòlid.
Originalment, la Marina va afavorir sistemes de míssils creuer amb un rol estratègic com els desplegats al USS Grayback , però un gran inconvenient d'aquests primers sistemes de llançament de míssils de creuer ( i la propostes dels Júpiter) va ser la necessitat de disparar des de la superfície, i a més de la necessitat que existia de mantenir-los en la superfície per un temps per poder disparar. Els submarins eren molt vulnerables als atacs durant el llançament, i un míssil, completament o parcialment ple de combustible a la coberta era un perill seriós. El mal temps era un altre gran inconvenient per a aquests dissenys, però les dures condicions del mar no afectaven indegudament el llançament dels míssils Polaris. Aviat es va fer evident que els míssils balístics de combustible sòlid tenien avantatges sobre els míssils de creuer en abast i la precisió, i a diferència dels Júpiter i dels míssils de creuer, eren capaços de ser llançats des d'un submarí submergit, el que millorava de la supervivència dels submarins. El contractista principal per a les tres versions de Polaris va ser Lockheed, ara Lockheed Martin. El programa Polaris es va iniciar el 1956. El USS George Washington , el primer submarí de míssils dels Estats Units, va llançar amb èxit el primer míssil Polaris d'un submarí submergit el 20 de juliol de 1960. La versió A-2 del míssil Polaris era essencialment una versió millorada de l'A-1, i va entrar en servei a finals de 1961. Van ser equipats un total de 13 submarins i es van mantenir en servei fins al juny de 1974.[2] Problemes recurrents amb les ogives W-47, sobretot amb la seva mecànica i assegurament d'armat, va portar a un gran nombre dels míssils a ser retirat per modificacions, i va obligar a la Marina dels Estats Units a buscar un reemplaçament, ja sigui amb un rendiment major o amb un poder destructiu equivalent. El resultat va ser la cap nuclear W-58 utilitzada en un "raïm" de tres caps nuclears per al Polaris A-3, el model final del míssil Polaris. Aquest míssil va substituir el model anterior A-1 i A-2 a la Marina dels EUA, i també va ser instal·lat als Polaris britànics. L'A-3 tenia un abast ampliat de 2.500 milles nàutiques (4.630 km) i posseïa una nova badia d'armaments de tres vehicles de reentrada Mk 2 (REB o òrgan de tornada, a Marina dels EUA i d'ús britànic), i la nova ogiva 58-W de 200 kT. Aquest acord va ser originalment descrit com una "cap de dispersió", però va ser reemplaçat pel terme de vehicle de rentrada múltiple (MRV). Les tres caps s'estenien sobre un objectiu comú i que no estaven dirigides independentment (com un míssil MIRV ho és). Les tres caps eren equivalents, en poder destructiu d'un sol cap nuclear d'un megatona. Més tard, els míssils Polaris A-3 (però no els ORE) els van armar amb enduriment limitat per protegir l'electrònica contra míssils de pols electromagnètic en la fase d'impuls. Això va ser conegut com els A-3T ("Topsy") i va ser el model de producció final.
Polaris A-1
[modifica]
La primera versió, el Polaris A-1, tenia una autonomia de 1.000 milles nàutiques (1853 km) i un sol vehicle de reentrada Mc 1, portant una sola ogiva W-47-Y1 600 kT nuclear, amb una sistema d'orientació inercial, que proporciona una error circular probable (PAC) de 1800 metres (6000 peus). El míssil de dues etapes de propergol sòlid tenia una longitud de 28,5 peus (8,69 m), un diàmetre de 54 a (1,37 m), i un pes de llançament de 28.800 lliures (13.090 kg. ) ..
Un llançament de prova des d'un submarí de la Marina dels EUA el 20 de juliol de 1960, va ser el primer llançament submarí de míssils teledirigits (a part dels experiments alemanys durant la Segona Guerra 2). El USS George Washington , va ser el primer submarí de míssils balístics de la flota (SSBN en la terminologia naval EUA) i com tots els altres submarins Polaris portava 16 míssils. Quaranta SSBN més es van posar en marxa el 1960 i 1966.
Rol estratègic
[modifica]El míssil Polaris A-1 va servir com un actiu estratègic. El míssil va ser desenvolupat per complementar el nombre limitat de sistemes de mig abast desplegats a tot Europa. Com els sistemes no tenien la gamma per atacar els principals objectius soviètics, Polaris va ser desenvolupat per augmentar el nivell de dissuasió nuclear. En aquest moment no era poca amenaça de vagues de contraforça, van tenir la precisió per destruir els sistemes de míssils. Els principals avantatges dels submarins de míssils balístics era la seva capacitat de llançar submergits, que va oferir millor supervivència per al submarí a la vegada (igual que els seus predecessors Regulus) com a sistemes dins de l'abast.
La Marina dels Estats Units baso la seva flota Polaris de l'Atlàntic basat tant amb el Regne Unit i Espanya que permetin la utilització de bases en Holy Loch a Escòcia i en Rota en la Badia de Cadis que estaven molt més a prop de les zones de patrullatge, evitant la necessitat de llargs temps de trànsit des de bases de la Costa Est dels EUA. Aquest acord va continuar quan els Posidó van substituir als Polaris, aquest no era prou precisa per destruir objectius blindats, però que han estat eficaços contra blancs de superfície dispersos, com ara camps d'aviació, radar i els llocs de SAM, així com militars i centres industrials d'importància estratègica. Les autoritats militars, però, Polaris era considerat només una de la tríada nuclear, cadascun amb la seva pròpia funció. La tasca assignada a Polaris de "treure" les defenses perifèriques que estaven ben adaptats a les seves característiques i limitacions.
Polaris Britànics
[modifica]
Els britànics es van interessar en els Polaris després de la cancel·lació dels míssils Blue Streak i Skybolt en la dècada de 1960. En l'Acord de Nassau de 1962 que va sorgir de reunions entre Harold Macmillan i John F. Kennedy, els Estats Units van subministrar a Gran Bretanya amb míssils Polaris, tubs de llançament, ORE, i Sistema de control de foc. Gran Bretanya va fer les seves pròpies ogives i submarins. No obstant això, per llavors, totes les bombes termonuclears britàniques es van fer amb els dissenys nord-americans a través de l'Acord de defensa mútua entre els Estats Units i el Regne Unit de 1958.
A canvi, els britànics van acordar assignar el control dels seus míssils Polaris dirigides al SACEUR (Comandant Suprem Aliat a Europa), sempre un nord-americà, amb el requisit que durant una emergència nacional en el moment sense el suport dels aliats de l'OTAN, els atacs, el permís per disparar, i el tir dels míssils Polaris residiria en les autoritats nacionals britànics. No obstant això, el consentiment del primer ministre britànic ha estat i és sempre necessària per a l'ús de les armes nuclears britàniques, inclòs el Polaris i els míssils Trident.
Confusament, el control operatiu dels submarins Polaris va ser assignat a un altre comandant suprem de l'OTAN, el SACLANT (Comandant Suprem Aliat l'Atlàntic), que té la seu a prop de Norfolk, Virgínia, encara que el delegat SACLANT deixa el control, rutinari rutinària dels míssils al seu comandant adjunt a l'Atlàntic aquesta àrea, COMEASTLANT, que sempre va ser un almirall britànic. L'Acord de venda Polaris es va signar el 6 d'abril de 1963.[3]
Els submarins Polaris britànics van ser submarís de míssils balístics classe Resolució -. Tot i que un vaixell dels quatre estava sempre en una reposició de drassanes, desclassificacions recents d'expedients arxivats, revelen que la Royal Navy va desplaçar quatre vaixells carregats de vehicles de reentrada i ogives, a més de caps de recanvi A3T Polaris, conservant una capacitat limitada per tornar amb força rapidesa i fer-se a la mar per al vaixell Polaris que estava en remodelació. Quan substitueix pel cap nuclear Chevaline, la suma total de vehicles i ogives desplegades es va reduir a tres vaixells carregats.
Sobre els orígens dels programes Polaris britànics, vegeu l'obra de Peter Nailor, The Nassau Connection (1988).
Chevaline
[modifica]El Polaris original de la Marina dels Estats Units no havien estat dissenyades per penetrar en la xarxa antimíssils (ABM) de defensa, però la Marina Reial havia d'assegurar-se que la seva petita força Polaris en funcionament, ja sovint amb un sol submarí de patrulla de dissuasió, podria penetrar a la pantalla d'ABM voltant de Moscou. El resultat va ser un programa anomenat Chevaline que afegeix múltiples cimbells, Chaff, i altres defensius contramesures. La seva existència va ser revelada fins a 1980, en part per l'excés de despeses del projecte, que havia gairebé quadruplicat l'estimació inicial donada quan el projecte va ser finalment aprovat el gener de 1975. El sistema va començar a funcionar a mitjans de 1982, pel HMS Renown , i els últims submarins SSBN britànics estaven equipats amb ella a mitjans de 1987 .[4]
Reemplaçament
[modifica]El Ministeri de Defensa britànic va millorar els seus míssils nuclears als míssils Trident de més abast a partir de discussions polítiques tant dins del govern del Partit Laborista de Callaghan sobre el seu cost i si era necessari. El primer ministre sortint, James Callaghan va fer els reamites del seu govern en favor de nous govern del Partit Conservador de Margaret Thatcher, que va prendre la decisió d'adquirir míssils Trident C4.
Una decisió posterior per millorar la compra de míssils de l'encara més gran i de major abast de míssils Trident D5 possiblement va ser presa per garantir l'existència de míssils comuns entre la Marina dels EUA i la Royal Navy, que era d'importància considerable quan submarins Trident de la Royal Navy van usar també la base de manteniment naval de reparació de submarins i míssils de Kings Bay, Geòrgia.
Tot i que la Marina dels EUA va desplegar inicialment el míssil Trident C4 en el conjunt original dels seus submarins de la classe Ohio, s'ha previst sempre per actualitzar tots aquests submarins a míssils més grans i més abast Trident D5, i que amb el temps, tots els míssils C4 serien eliminats de la Marina dels EUA. Aquest canvi de format ha estat completament realitzat, i els míssils Trident C4 no continuen en servei.
El míssil Polaris va romandre en Royal Navy molt després que havia estat completament retirat i destruït per la Marina dels EUA. En conseqüència moltes parts de recanvi i serveis de reparació per al Polaris que es trobaven als EUA van deixar d'estar disponibles. (Tal com Lockheed Corporation, que s'havia traslladat primer al míssil Posidó i després a les dues versions del míssil Trident.) El Regne Unit havia de tenir algunes línies de producció va tornar a incórrer en una despesa considerable, per exemple, per allargar la vida útil dels seus motors propulsors de combustible sòlid.
Itàlia
[modifica]Durant el seu programa de reconstrucció en 1957-1961, el creuer italià Giuseppe Garibaldi va ser preparat per al llançament de quatre míssils Polaris, amb llançadors situats a la part de popa del vaixell.
Les proves celebrades amb èxit en 1961-1962, va induir als Estats Units per estudiar una multilateral nuclear de l'OTAN de la Força (FML), sobre la base de 25 vaixells de superfície internacionals dels EUA, Regne Unit, França, Itàlia i Alemanya Occidental, equipat amb 200 míssils nuclears Polaris,[5] permetent als aliats europeus a participar en la gestió de la dissuasió nuclear de l'OTAN.
El pla del Fons Multilateral, com també el programa italià Polaris, van ser abandonats, tant per raons polítiques (com a conseqüència de la crisi dels míssils cubans) i la disponibilitat operacional inicial del primer SSBN George Washington, el que demostra la possibilitat d'iniciar efectivament SLBM, solució preferida de míssils llançats en superfície.
Itàlia va desenvolupar una nova versió nacional del míssil, el SLBM designat Alfa.[6] El programa va ser cancel·lat en el 1975 després que Itàlia va signar el Tractat de No Proliferació Nuclear.
Operadors
[modifica]
Vegeu també
[modifica]Referències i notes dempeus
[modifica]- ↑ 1946:1 The Development and Evolution of The FBM System - A Class of 1946 Cold War Story
- ↑ UBM-27 Polaris
- ↑ Vice-Admiral Sir Ian McGeoch (1975), .uk/coldwar/McG.pdf The British Polaris Project, University of Edinburgh (MPhil), <http://www.rnsubmus.co .uk/coldwar/McG.pdf>. Consulta: 30 juliol 2008
- ↑ History of the British Nuclear Arsenal, Nuclear Weapons Archive web
- ↑ OTAN MLF
- ↑ [http ://www.astronautix.com/LVS/alfa.htm Programa italià Alfa]
- Bibliografia
- Dr R.Moore. A Glossary of British Nuclear Weapons. Prospero/Journal of BROHP. 2004.
- Dr F.Panton. The Unveiling of Chevaline. Prospero/Journal of BROHP. 2004.
- Dr F.Panton. Polaris Improvements and the Chevaline System. Prospero/Journal of BROHP. 2004.
- Dr Peter Jones Director, AWE (Ret). Chevaline Technical Programme. Prospero. 2005.
- Various authors - "The History of the UK Strategic Deterrent: The Chevaline Programme", Proceedings of a Guided Flight Group conference that Took plau on October 28, 2004, Royal Aeronautical Society. ISBN 1-85768-109-6.
- The National Archives, London. Various declassified public-domain documents.
- Chuck Hansen. Swords of Armageddon. 1995.
Enllaços externs
[modifica]
- Federation of American Scientists history of A-1 Polaris; see also "a-2.htm," "a-3. htm, "and" b-3.htm ".
- Universitat de Southampton, 2005.