Usuari:NúriaPePa/proves/Takht-i-Bahi

Etimologia

L’origen del seu nom és incert. La creença local defensa que el lloc deu el seu nom a dos pous situats en el turó o als manantials propers. En persa i urdu, takht significa “tron” o “cim”, i bahi “aigua” o “font”. Quan aquestes paraules es combinen, el seu significat és “manantial des del cim” o “alt manantial”. En el cim de les muntanyes hi havia dos manantials. Un altre significat suggerit és “tron d’origen”.  

L’altre possibilitat etimològica explica que van ser els musulmans els qui li van donar nom a aquest complex monàstic una vegada ells van arribar a la regió. La paraula bahi en àrab vol dir “bonic” o “brillant”. En un altre sentit, bahi significa “la casa que està buida i abandonada”. Per altra banda, takht vol dir “castell” o “palau”. Per tant, Takht-i-Bahi significa en àrab “un castell on ja no hi ha instal·lat un rei i ha quedat abandonat”.

Història

El primer registre del complex es troba amb el monjo pelegrí d’origen xinès Xuan Zang (602-664) el qual va viatjar a Índia en la cerca de textos budistes. En temps moderns, el primer en mencionar el lloc va ser el general francès Court, al servei del maharajà Ranjit Singh (1780-1839) al 1836 quan es va referir a les restes budistes d’un poble anomenat Mazdoorabad. En 1864, el complex va ser explorat per un metge britànic nascut a la Índia, el doctor Henry Walter Bellew com a part d’un estudi arqueològic. Aquest estudi va donar lloc a una sèrie d’excavacions i entre 1910 i 1911, Harold Hargreaves va realitzar investigacions en el complex.

Tot i que el director general del “Servei Arquelògic de l'Índia”, John Marshall, creia que el monestir havia aparegut en la regió de Ghandara per primer cop en el segle I d.C, els estudis més recents del "Departament d'Arqueologia del Museu de Peshawar" suggereixen que el lloc es va desenvolupar com un complex monàstic budista ja des del segle I a.C durant el regnat del governant part Gondofares I. Això ho podem saber gràcies a les inscripcions trobades que porten el seu nom.

A partir de les estructures, el "Departament d'Arqueologia del Museu de Peshawar" ha dividit la construcció en quatre períodes diferents. Precisament amb Gondofares I s’inicià la primera fase constructiva del complex, realitzada entre els segles I a.C i II d.C, la qual comprèn la construcció del pati de l’estupa, un grup d’estupes ubicats en un pati central, i el monestir en sí, junt amb la cuina i el refectori. Després del control de Gondofares I, l’àrea va quedar sota el control de Kujula Kadphises, el primer rei kuixan. Aquesta primera era està associada també amb el rei kuixan Kanishka i amb els primers reis parts i posteriors de l'Imperi Kuixan.  

Una segona fase la comprèn l’anomenat saló d’actes construït durant els segles III i IV. Es creu que el pati de tres estupes forma part d’una tercera fase realitzada durant els segles IV i V. Durant aquesta fase, la dinastia kuixan és la que es troba al poder. Finalment, el complex tàntric que consta de petites cambres de baix nivell, com cel·les de meditació, i el pati obert completen la quarta fase que abarca els segles VI i VII.

Els heftalites o huns blancs d’Àsia Central van ser els principals responsables de la devastació dels monestirs budistes en Gandhara, incloint Takht-i-Bahi, i també els principals responsables que van posar fi al domini kuixan. L’hun Toramana, i posteriorment el seu fill Mihirakula, van massacrar als habitants de la regió de Gandhara i van destruir la majoria, si no tots, els monestirs budistes. L’evidència suggereix que Takht-i-Bahi va ser destruït en el mateix periode de destrucció dels huns. Tot i així, el complex sembla haver estat en ús fins al segle VII d.C.

El complex de Takht-i-Bahi és una gran font d’informació històrica, no només pel budisme, sino tamé per la hsitòria de Pakistan en el seu conjunt.  

El complex va tenir una important restauració en la dècada de 1920 tot i que les excavacions il·legals realitzades per la població local, pobre i amb una elevada tassa d’analfabetisme, a vegades instigades pels traficants d’antiguitats, estan fent mal bé els monuments històrics.  

Ubicació geogràfica de Sahr-i-Bahlol en Gandhara

Sahr-i-Bahlol

En les proximitats de les restes budistes de Takht-i-Bahi, a 5 quilòmetres de distància, es troben les runes de Sahr-i-Bahlol. Igual que Takht-i-Bahi, aquestes runes són una de les relíquies budistes més importants de la regió de Gandhara a Pakistan.

Es tracta d’una petita i antiga ciutat fortificada que forma part del periode Kuixan, situada sobre un monticle allargat que fa uns 9 metres d’alçada i envoltada de muralles defensives. L’àrea cobreix gairebé unes 9,7 ha. Els límits de la ciutat fortificada i estan ben definits. Part de les muralles estan avui dia intactes tot i que estan una mica deteriorades.  

El lloc està cada vegada més amenaçat per les invasions, tot i que el creixement dels assentaments es va produir ja abans de 1911 quan van ser declarat monument protegit en virtut de la Llei de Preservació de Monuments Antics. Es van construir cases directament sobre les runes antigues i només han sobreviscut les restes del mur perimetral. Els límits actuals de la propietat es consideren inadequats degut al creixement urbà.

Sahr-i-Bahlol està amenaçada per més factors a part de l’urbanístic. Un d’ells és la vegetació descontrolada que resulta una de les principals causes de descomposició, drenatge inadequat i falta de seguretat per evitar la invasió no autoritzada d’animals i humans i les excavacions il·legals. Altres factors que afavoreixen al deteriorament del lloc són la contaminació procedent de les fàbriques locals i el tràfic de vehicles.