Usuari:Senkusekai/proves

Arbre Mahabodhi

L’arbre Mahabodhi ha estat una fita devocional a la Índia durant diversos mil·lennis. Durant època prehistòrica, en particular, a la civilització de la Vall de l'Indus (3000 aC) es varen trobar exemplars d’aquest pipal sagrat amb aquest component devocional. Alguns erudits, mitjançant dades arqueològiques com un segell localitzat a Mohenjo-Daro, han suggerit que en època prehistòrica l’arbre bodhi es trobaria rodejat per una barana de fusta. La literatura i filosofia vèdica consideraven aquesta figuera sagrada com l’arbre del coneixement suprem (Brahma-taru) i l’arbre de la vida (jivan-taru). D’acord amb el Padma-purana l’arbre bodhi era la residència del déu Vixnu, al tronc residia el deu Xiva i a les branques residia Brahma. Per altra banda, i de forma similar a l’anterior , Skanda-purana afirmava que Vixnu residia a les arrels de l’arbre bodhi; el déu Kesava vivia al tronc, Narayana es localitzava a les branques i Achiuta residia en el seu fruit. Per tant, i com evidencien els llibres sacres hinduistes, l’arbre seria el santuari dels déus a la terra i, en conseqüència, l’acció de talar aquesta figuera equivaldria a la profanació i destrucció d’un santuari.

Els textos Pali Tipitaka localitzen l’arbre Mahabodhi a una distància de tres gavutas de Gaya, en concret, a uns 15,36 km. Segons la col·lecció de comentaris de Samantapasadika la figuera sagrada és l’arbre del coneixement sobre aquests quatre camins, on Buda va aconseguir el despertar i, en conseqüència, el pipal Mahabodhi va adquirir la denominació de l’Arbre del Despertat. Durant la vida de Buda l’arbre Mahabodhi ja fou un objecte de culte distingit amb un improvisat altar i rodejat per murs com si fos un caityavrksa (arbre-santuari) o un vanacaitya (bosc-santuari). Com bé mostra el relleu de l’stupa de Bharhut l’arbre Mahabodhi i el Vajrasana (Tron Diamant) sembla que varen compartir el mateix espai de veneració.

Arbre Mahabodhi època Maurya

L’emperador Ashoka, feroç militar i fervent adepte de Buda, va rendir homenatge a l’arbre Mahabodhi acudint diverses vegades a adorar-lo. En als edictes d’Ashoka s’esmenta que l’emperador, després de la seva coronació, va visitar l’arbre Mahabodhi com a part de la seva peregrinació al Dharma i en aquest emplaçament va iniciar una mena de festivitat anual en honor a Sambodhi. Sobre la construcció d’aquesta estructura maurya tenim constància gràcies a un relleu localitzat en una escultura de la porta est de la Gran Stupa de Sanchi, concretament, al costat frontal de l’arquitrau inferior. El relleu mostra les branques d’aquesta figuera sagrada alçant-se per damunt d’un temple de cúpula bombada. Als laterals de la part inferior del relleu ens topem amb dos esdeveniments vitals d’Ashoka. Per una banda, tenim al governant descendint d’un elefant i, per altra banda, ens topem amb la representació del rei avançant cap a l’arbre en gest devocional. Durant aquestes visites, i com es deixa constància en els textos Asokavadana, l’emperador va oferir a l’arbre Mahabodhi joies precioses, 100.000 peces d’or i va iniciar la construcció d’un petit santuari (chaitya).

Destruccions Arbre Mahabodhi

L’actual arbre Mahabodhi sembla ser el quart o cinquè descendent d’aquest arbre bodhi original. Per tant, podem deduir que el pipal sacre va patir nombrosos processos de destrucció i replantació conseqüència de múltiples fenòmens climàtics i humans. Tanmateix, durant el període Pala, com comenta Rajendrala Mitra, els governadors d’aquesta dinastia i els birmans varen construir una plataforma al voltant de l’arbre Mahabodhi que el va elevar fins a una altura d’uns 35 peus del nivell del sòl i el va mantenir protegit.

Emperador Ashoka

Segons les cròniques del peregrí xinès Xuanzang, qui va visitar el Temple Mahabodhi durant la dècada del 630 dC, l’emperador Ashoka, quan encara era un militar ferotge i abans de convertir-se al budisme, va intentar destruir el pipal sagrat de Bodhgaya.

Emperadriu Tisyaraksita

Segons l’Asokavadana la muller de l’emperador Ashoka, Tisyaraksita, ferotgement corrompuda per l'enveja, va contractar a una fetillera perquè destruís l’arbre Mahabodhi. De fet, Tisyaraksita va confondre el pipal sagrat per una de les amants del rei Ashoka anomenada Bodhi, a qui l’emperador regalava en secret joies i objectes preciosos. La fetillera, lleial a la reina, va lligar una corda al voltant del tronc de l’arbre Mahabodhi, va murmurar alguns mantras i, conseqüència de la seva màgia negra, la figuera sagrada va afeblir-se. Els espies de l’emperador van informar immediatament de l’esdeveniment i Ashoka va anunciar que si l'arbre de Buda sucumbia a la mort ell també expiaria. . Afortunadament, Tisyaraksita es va assabentar del seu error i va ordenar revocar l’encanteri i, finalment, l’arbre va tornar a créixer radiant de vida.  

Emperador Pusyamitra època Shunga

Els textos Divyavadana i l’Asokavadana mencionen el rei Pusyamitra, de la dinastia Shunga, com un dels atroços destructors de l’arbre Mahabodhi. De fet, aquestes cròniques arcaiques descriuen al governador com un rei que volia acabar amb la religió budista mitjançant la persecució de monjos i la destrucció d’estructures rituals i cerimonials budistes. Un dels textos datat del segle II dC, el Vibhasa, esmenta que Pusyamitra tot i haver intentat ferventment destruir el pipal sagrat de Mahabodhi finalment no ho va aconseguir.

Rei Hunimanta

Segons els escrits d’Alexander Cunningham, sobre les cròniques obtingudes per Taranatha, l’arbre Mahabodhi probablement fou destruït pel rei Hunimanta durant el segle I de la nostra era comuna.

Tempesta

Francis Hamilton-Buchanan va visitar el temple Mahabodhi l’any 1811 i va trobar el pipal sacre en ple vigor, malgrat això, aquest no superava els cent anys d’antiguitat. Els escrits de R.L Mitra mencionen una visita que va realitzar al 1863 al Temple Mahabodhi on va trobar l’arbre en un estat marcit, de fet, Cunningham el desembre de 1862, quan va visitar el complex, també va trobar el pipal en un estat completament ruïnós. Cunningham va tornar a veure el complex religiós durant l’any 1876 i es va trobar que l’última porció de l’arbre Mahabodhi havia caigut sobre el mur oest del temple fruit d'una feroç tempesta. No obstant, i gràcies a la recol·lecció de llavors per part de l'Estat, el pipal fou reemplaçat per una plàntula de l’arbre originari que mesurava un metre d’altura.

Arquitectura del temple

Regne Kosala

Mur de Fusta

Els nombrosos viatges de peregrinació a l’arbre Mahabodhi es varen iniciar en vida de Buda, per tant, aquest majestuós pipal sacre va esdevenir una emblemàtica fita per fervents fidels i seguidors budistes. Durant el regne Kosala, segle VI aC, el governador i adepte budista Pasenadi va erigir un doble mur de fusta al voltant d’aquest arbre religiós en senyal de devoció i adoració. No obstant això, no fou fins a l’arribada de l’emperador Ashoka, dinastia Maurya, quan es varen edificar els múltiples santuaris votius relacionats amb els esdeveniments biogràfics de Buda.

Establiment d'època Màuria

De fet, durant una de les primeres peregrinacions, l’emperador (259-258 aC) va decidir edificar un santuari (bodhighara) als peus de l’arbre Mahabodhi, el qual ja es trobava rodejat per una gran barana de fusta. En particular, el viatger i peregrí xinès anomenat Xuanzang ja afirmava, uns 900 anys més tard, que al costat d’aquest arbre pipal Ashoka va manar construir un petit santuari on actualment trobem el majestuós Temple Mahabodhi.

L’escena que ens mostra aquest baix relleu de Bharhut és, concretament, l’estructura del temple erigit per Ashoka. Aquest bodhighara constava d’un pavelló de dos pisos sostingut per pilars octogonals, els quals protegien el Vajrasana o el Tron del Diamant.

Estructures d'Imperi Shunga

La següent remodelació del bodhighara erigit per Ashoka va tenir lloc durant el període Shunga (187 – 78 aC). Tenim constància d’aquestes remodelacions gràcies a unes baranes de pedra datades de l’any 100 aC, on trobaríem una sèrie d’inscripcions dels famosos edictes d’Ashoka, les quals feien referència a lleis sobre la construcció de columnes monumentals i l’expansió de les doctrines budistes. Tanmateix, aquestes inscripcions ens proporcionen una clara evidència del patrocini noble i, sobretot, femení que es va dur a terme durant aquesta etapa.

Imperi Kuixan

El bodhighara erigit per Ashoka també fou ampliat i renovat durant l’imperi Kuixan (segle I-II dC) pel governador o rei anomenat Huviska. Aquest fet ho tenim testimoniat en certs documents indis arcaics i d’època Gupta, però també en un pedestal d’una estàtua de Buda localitzada a l’exterior del Temple Mahabodhi. Durant una excavació a Kumrahar, al costat de Patna, durant el segle II i III dC es va trobar una placa de terracota amb una representació d’un temple constituït amb una torre i es va suggerir que fou el prototip estructural que es va establir durant època Kuixan. Tanmateix, l’indòleg noruec Sten Konow no creia que aquesta placa fos una representació del Temple Mahabodhi, perquè en ella el bodhighara mancava d’una terrassa superior, de les seves quatre torres i dels seus quatre temples situats als punts cardinals.

Temple piramidal actual

El canvi més profund en l’estructura del temple va tenir lloc durant el període Gupta (319 – 570 dC) degut a dos esdeveniments rellevants. Per una banda, durant la segona meitat del segle IV dC la peregrinació va ser imposada pel rei Samudragupta, qui va permetre als habitants i monjos de Sri Lanka erigir-se una mena de monestir (Sagharama) prop de l’arbre Mahabodhi. Per altra banda, durant època Gupta es posen de moda els temples de maó i grans torres. Per tant, el bodhighara d’època Ashoka i Kuixan amb els Gupta pateix una remodelació i es transforma en una estança rectangular (garbhgrha) amb un mínim de motllures a les quals s’accedeix a través de pòrtics o entrades tallades amb un alt grau de bellesa.

Tanmateix, el Temple Mahabodhi i la seva torre sikhara van patir una transformació escultòrica. Els acabats exteriors d’aquest monument religiós esdevenen rugosos i amb representacions d’animals. Per tant, durant aquest període Gupta, les imatges escultòriques comencen a traslladar-se cap als murs exteriors de l’estructura ritual.

El temple s’eleva sobre un imponent podi  de dues alçades i s’accedeix a través d’un impressionant pòrtic, el qual protegeix l’emplaçament sacre principal on els murs han patit un engrossiment considerable respecte el bodhighara arcaic i, en conseqüència, l’espai d’aquest santuari principal ha disminuït. Des de la terrassa de la part superior s’eleva el majestuós sikhara compost per costats rectilinis, pel qual s’accedeix al santuari superior a través d’un gran pòrtic. Aquest sikhara està coronat per un amalaka finalitzat en un stupa de petites dimensions i un chattravalli, una successió de chattras o ombrel·les superposades. L’estructura exterior del temple consta d’uns nínxols acabats en gavaksas i cada nivell es mantenia separat per motllures horitzontals.

Posteriorment, a finals del període Gupta, els habitants i els monjos de Sri Lanka van sol·licitar permís per edificar, al voltant de l’arbre Mahabodhi, un monestir Mahavihara d’estil Gupta. Els governants d’aquesta etapa es van mantenir allunyats de tot això i, per aquesta raó, el patrocini d’aquest monument religiós va passar als peregrins i als missioners enviats per governants o reis estrangers. Després d’aquest període van succeir quatre segles on el temple cau en decandència, en l’abandonament i en la ruïna i el complex ritual, gràcies al seu rerefons sacre, comença a rebre cultes cerimonials múltiples. No és fins a la dinastia Pala (segle VIII – XII dC) i la dinastia Sena (segle XII) quan la zona de l’actual Bihar tornar a estar governada i patrocinada per reis budistes. Concretament, gràcies a Taranatha, sabem que durant el segle XI dC el temple va patir danys estructurals conseqüència d’un greu incendi, no obstant això, durant l’any 1010 es varen iniciar algunes remodelacions en l’estructura del Temple Mahabodhi per part de Mahipala I. Tanmateix, durant aquest període estable i de relativa pau dinàstica, a Bodhgaya es varen edificar nombroses stupes votives. De fet, aquests santuaris es van erigir mitjançant una estructura composta per quatre nínxols i els murs de l’estança es varen decorar mitjançant relleus geomètrics o motius florals.

Durant els segles XII i XIII els birmans remodelen i renoven l’estructura del temple alterant significativament el disseny original del complex religiós. L’últim rei budista que va reformar el temple fou Asókaballa de Sapadalaksa durant l’any 1157, el qual va estar constantment sota la supervisió d’un monjo budista anomenat Dharmaraksita. Posteriorment, el complex religiós queda en ruïnes i durant la dècada de 1880 el temple va romandre en un estat decadent fins a la reconstrucció o restauració per part dels britànics.

Complex de temples de Mahabodhi a Bodhgaya. Patrimoni de la Humanitat

Justificació de la UNESCO

El complex del Temple Mahabodhi és de gran importància, perquè fou el lloc on Siddhartha Gautama va aconseguir la Il·luminació (nirvana). En l’actualitat, aquest monument és venerat com un lloc sacre de pelegrinatge budista internacional i, a més, es considera el bressol d’aquest credo. El complex s’inscriu com a Patrimoni de la Humanitat, perquè conté diverses evidències historico-artístiques excepcionals, les quals s’han de preservar i transmetre universalment:

• Criteri I: El Temple Mahabodhi és un monument rellevant, d’uns 50 m d’alçada datat dels segles V-VI, perquè fou una de les primeres construccions en maó existents dins del subcontinent indi.

• Criteri II: El Temple Mahabodhi és un dels únics supervivents d’aquestes primeres estructures en maó a l'Índia, el qual ha tingut una influència significativa en el desenvolupament d’arquitectures religioses posteriors.

• Criteri III: El territori al voltant del Temple Mahabodhi proporciona registres emblemàtics dels múltiples esdeveniments relacionats amb el cicle vital de Buda i el seu culte posterior.

• Criteri IV: El temple actual és una de les estructures més arcaiques i imponents erigides a finals de la dinastia Gupta.

• Criteri V: El complex del Temple Mahabodhi a Bodhgaya manté una relació directa amb la vida de Buda, perquè fou l’emplaçament on aquest príncep va obtenir el coneixement suprem.