Usuari:Solbes 7/Creencies sobre vampirs

Li Vampire, litografia de R. de Moraine en Els Tribunaux secrets (1864).

Al llarg de la història i en nombroses cultures han aparegut diverses creences sobre vampirs, tant en la mitologia com en el folklore de pobles molt diferents entre si. Cultures com la mesopotàmica, la mongeta, la grega i la romana inclouen dins de la seva mitologia contes sobre entitats demoníaques i esperits assedegats de sang que es consideren precursors dels vampirs moderns.

No obstant això, malgrat l'existència de mites sobre aquestes criatures en l'Antiguitat, el folklore de l'entitat que avui coneixem com a «vampir» s'origina gairebé exclusivament a partir de principis del segle xviii en el sud-est d'Europa, com les tradicions orals de molts grups ètnics de la regió han registrat i publicat. En la majoria dels casos, els vampirs són éssers no morts malvats, víctimes de suïcidi, o bruixotes, però també poden ser creats mitjançant la possessió d'un cadàver per un esperit malévolo o en ser mossegat per un vampir. La creença en tals llegendes va ser tan habitual en algunes zones que es van registrar casos d'histèria col·lectiva i fins i tot d'execucions públiques de les persones sospitoses de ser vampirs.

La universalitat del mite del vampir ha portat a alguns autors a relacionar els elements comuns d'aquestes creences amb els arquetips universals, especialment la mort, i és considerat un dels elements ancestrals constituents de l'inconscient col·lectiu, en el qual conflueixen diverses pors, com a la foscor o la malaltia. Des d'una perspectiva psicoanalítica, el vampir és considerat una sublimació del narcisisme i el complex de castració, amb una forta càrrega sexual.

Partint normalment del centre i l'est d'Europa, durant els segles XVIII i xix van circular lliurement nombroses llegendes sobre aquestes criatures mitològiques, conformant mites tan complets i nombrosos que van influir definitivament en la resta de tradicions europees, sobretot gràcies a la literatura gòtica i els relats dels irlandesos Bram Stoker i Sheridan li Fanu. Aquestes tradicions segueixen sent reinterpretades en la literatura i el cinema actuals.

Altres tradicions alienes a la influència europea, com les pròpies d'Àsia, Àfrica o l'Amèrica precolombina, s'han combinat amb el vampir europeu, fent difícil la distinció entre les creences autòctones i les derivades de l'intercanvi cultural. El folklore propi de poblacions disperses en nombrosos països, com els romaníes o els jueus, que inclouen tradicions sobre esperits malvats similars als vampirs, han ajudat a expandir el mite fins a conformar un conjunt ferm de tradicions al que s'han dedicat molts estudis des de les més diverses disciplines.

Característiques generals del mite

Estàtua que representa a dos vampirs en el Temple del Mico (en el bosc de Ubud, Bali, Indonèsia).

Universalitat i origen

La figura del vampir, com a monstre nocturn, forma part, per a alguns autors, del conjunt d'arquetips universals relacionat amb la Mort. Si bé en l'obra de Jung no es fa esment exprés al vampir, alguns autors ho consideren una de les imatges ancestrals constituents de l'inconscient col·lectiu. Les criatures assedegades de sang com a espectres nocturns, íncubos, apareguts, nigromantes no morts i homes llop emergeixen de la foscor de la societat primitiva, transformant-se en record en el present. Entre ells, el vampir és potser la criatura més universal:

«	Lo más inquietante de todos los monstruos nocturnos, y del más allá que nos acometen desde las pesadillas y la mitología de la humanidad, en último extremo, es su analogía. Ningún pueblo de la Tierra que aprende a dominar y a servirse de la naturaleza, regresó a ella sólo como doncella, sino también como una figura aterradora. No hay ningún pueblo en la Tierra que no haya soportado sus gorgonas, hombres lobo, gules y muertos vivientes. Cuán difícil, cuán espiritual y cuán general puede ser, respectivamente, el concepto divino, mientras que, por el contrario, los fantasmas de las esferas más bajas que aúllan en los bosques jamás hollados, que salen de las tumbas o que se encorvan sobre el durmiente, han sido siempre de una claridad poética descriptible.	»
— Dieter Sturm y Klaus Völker, Von denen Vampiren und Menschensaugern, p. 259

A través d'aquest origen, que pot remuntar-se a la caça i a la por a la foscor en les societats neolíticas, s'explica que apareguin entitats «vampíricas» en tradicions tan separades geogràficament. Aquestes entitats mitològiques, si bé són diferents en alguns dels seus aspectes, mantenen una remarcable unitat en la seva essència: una criatura que torna de la mort per alimentar-se de l'elixir de la vida, la sang. El mite del vampir uneix el món de la mort amb el dels vius. Ambdues experiències, cosmogónicas, estan íntimament unides als temors col·lectius davant el sofriment, la foscor, el buit i l'ombra, sentiments propis dels éssers humans de totes les cultures i èpoques, la qual cosa fa que el folklore sobre vampirs vagi evolucionant i rellegint-se simbòlicament. Si en l'Europa medieval servia com a explicació simbòlica de la pesta, el vampir segueix sent actualment un símbol del mal i una forma de respondre davant l'angoixa de la mort, ja desitjant la seva immortalitat o tement el seu poder. En paraules de Sigmund Freud:

«	Muchas personas consideran siniestro en grado sumo cuanto está relacionado con la muerte, con cadáveres, con la aparición de los muertos, los espíritus y los espectros... Pero difícilmente hay otro dominio en el cual nuestras ideas y nuestros sentimientos se han modificado tan poco desde los tiempos primitivos, en el cual lo arcaico se ha conservado tan incólume bajo un ligero barniz, como en el de nuestras relaciones con la muerte. Dos factores explican esta detención del desarrollo: la fuerza de nuestras reacciones afectivas primarias y la incertidumbre de nuestro conocimiento científico (...) Nuestro inconsciente sigue resistiéndose, hoy como antes, a asimilar la idea de nuestra propia mortalidad.	»
— Sigmund Freud, Lo siniestro.

Ja que el mite del vampir es nodreix simbòlicament d'elements comuns a la naturalesa humana, es comprèn la universalitat del seu mite i la seva presència constant en el folklore, fins i tot en la literatura i el cinema actuals, amb freqüents revisions del mite des de diverses perspectives, sigui l'amor adolescent o la ficció històrica.

Elements comuns

La sang és l'element central en les tradicions sobre vampirs. Com a arquetip, és un símbol de l'ànima, de la força vital, a més de ser central en religions com el cristianisme. Quan un vampir beu la sang de les seves víctimes consumeix la seva energia en benefici propi, freqüentment sense violència, doncs la pròpia víctima no s'adona de l'atac. Segons alguns autors, des d'una perspectiva psicoanalítica la mossegada del vampir està més relacionada amb el sexe que amb la violència.

Segons la interpretació psicoanalítica, altres elements comuns com els ullals, l'estaca com a símbol fàl·lic i la tradicional mort del vampir és una sublimació del narcisisme i el complex de castració. En el mite del vampir es construeix un doble de l'home i la dona sense els lligams morals de la societat, un ser totalment lliure, tornat sobre la seva libido, que només pot ser mort simbòlicament pel símbol del pare, la creu.

En l'Antiguitat

En gairebé totes les cultures i mitologies al voltant del món han aparegut mites sobre no morts consumidors de sang. Mentre que avui dia s'associen majoritàriament a la figura del vampir, en l'Antiguitat el consum de sang i la volta de la mort s'atribuïen a dimonis o esperits, depenent de la cultura, que també consumien carn fresca o de cadàvers, com els necrófagos, i causaven plagues o desgràcies naturals. Per exemple, a Aràbia molts d'aquests elements es van atribuir als gules, en l'Antic Egipte a la deessa Sekhmet i en el judaisme i el cristianisme primitiu al Diable. De fet, algunes d'aquestes llegendes podrien haver donat lloc al folklore de l'Europa oriental, a pesar que no són estrictament considerats vampirs per la majoria dels historiadors actuals.

Mesopotàmia

Lilith (1892), de John Collier.

Mesopotàmia va ser una zona en la qual van aparèixer gran nombre de supersticions sobre dimonis bevedors de sang. Els historiadors assenyalen a Pèrsia com una de les primeres civilitzacions a escriure relats sobre aquests dimonis. S'han trobat en excavacions fragments de ceràmica en els quals apareixen representades criatures tractant de beure sang de persones.

Lilith

En l'antiga Babilònia existien contes sobre la mítica Lilitu, que va donar lloc a la Lilith (en hebreu לילית) i les seves filles, les «Lilim» de la demonología jueva i la Haggadah. Lilitu era considerada un dimoni que subsistia gràcies a la sang de bebès nounats. No obstant això, la seva equivalent hebrea també s'alimentava de carn d'adults.

La llegenda de Lilith va ser originalment inclosa en alguns textos jueus tradicionals. Segons la tradició popular medieval, va ser la primera dona d'Adán, abans d'Eva. En aquests textos, Lilith va abandonar a Adán per convertir-se en la reina dels dimonis després de negar-se a ser la seva subordinada i, per tant, ser expulsada del Edén per Yahvé mateix.

Ja com a dimoni, igual que la estirge romana, buscava la sang de bebès i a les seves mares a la nit i, en menor mesura, dels homes. Com la Llei jueva prohibeix terminantment menjar carn humana o beure qualsevol tipus de sang, la conducta de Lilith es considerava excepcionalment malvada. Per evitar els seus atacs, els pares utilitzaven amulets que penjaven del bressol dels seus fills.

Una versió alternativa de la llegenda relata que Lilith/Lilitu (i un esperit del mateix nom) va sorgir originalment en Sumèria, on s'associa a una «bella i infèrtil donzella», una prostituta i vampiressa que, després d'haver triat un amant, mai li deixa anar. Lilitu i els esperits similars eren representats com a figures antropomorfas amb potes d'ocell, dimonis del vent o de la nit i depredadors sexuals que subsistien gràcies a la sang de bebès i les seves mares.

Lamashtu

Altres dimonis de Mesopotàmia com la deessa babilònica Lamashtu, (i el seu equivalent Dimme en Sumèria), també són esmentades com de naturalesa vampírica. Lamashtu és una figura la descripció de la qual és històricament més antiga a la de Lilith i que va influir en la seva posterior mitologia. Molts encanteris la invocaven com a «Malvada Filla del Cel» o de Anu i era sovint descrita com una terrorífica criatura assedegada de sang, amb cap de lleó i cos de ruc. Com Lilitu, Lamashtu atacava principalment als nounats i les seves mares. Es deia que vigilava amb particular atenció a les dones embarassades, especialment durant el part. Després, arrabassaria el nounat a la seva mare per beure la seva sang i menjar la seva carn. En els anomenats textos de Labartu la hi descriu així:{{Citació|Allá donde venga, allá donde aparezca, trae el mal y la destrucción. Hombres, bestias, árboles, ríos, caminos, edificios, a todos trae perjuicios. Es un monstruo sediento de sangre y hambriento de carne fresca. Altres tradicions afirmen que Hera la va maleir amb no poder tancar els ulls, de tal manera que mai pogués esborrar la imatge dels seus fills morts.

Estirge

Igual que Lamia, les estirges s'alimenten de nens, encara que també busquen homes joves com a presa. Se'ls descriu com a criatures amb cos de corb o d'au en general, i més tard van ser incorporats a la mitologia romana com una espècie d'au nocturna que s'alimenta de carn humana i sang.

La raça de vampirs romanesos cridada Strigoï no té relació directa amb les estirges grecorromanas, però el seu nom, com el del Shtriga albanès i el de l'eslau Strzyga, deriva de la mitologia romana, a pesar que els mites sobre aquestes criatures són més similars a les seves equivalents eslaves que a les clàssiques.

Mormo

Mormo era un esperit que mossegava als nens amb mal comportament, company de Hécate. El nom, posteriorment, es va ampliar per referir-se també a una dona vampir que espantava als nens. Aquesta referència es troba principalment en algunes obres de Aristófanes.

Europa

Europa és el continent amb major nombre de tradicions sobre vampirs. Partint normalment del centre i l'est d'Europa, van circular lliurement nombroses llegendes sobre aquestes criatures mitològiques, algunes d'elles basades en personatges reals la mort dels quals va donar lloc a la reinterpretació de velles tradicions.

Els mites sobre vampirs a Europa central són tan complets i nombrosos que han configurat l'arquetip del vampir universal i influït en la resta de tradicions europees, especialment al segle xix gràcies a la literatura gòtica i els relats de Bram Stoker, Sheridan li Fanu i Charles Baudelaire.

Folklore eslau

Gravat titulat Els vampires en el frontispici del llibre Histoire donis vampires et donis spectres malfaisans: avec un examen du vampirisme, escrit per Jacques-Albin-Simon Collin de Plancy, publicat per Masson, París, en 1820.

Algunes de les causes més comunes de vampirismo en el folklore eslau es basen en la figura d'un mag de comportament immoral que, després de sofrir una mort «antinatural» o prematura, com el suïcidi, morir excomunicat, ser enterrat sense els adequats rituals, haver saltat un animal o haver volat un au sobre el cos o el sepulcre buit, i fins i tot per haver nascut amb el sac amniòtic cobrint-li el cap, amb dents, amb cua, o haver estat concebut en determinats dies, es convertia en vampir. Relacionat amb els vampirs es recull la figura del lidérc, paraula hongaresa per referir-se als esperits nocturns manifestats en els focs fatuos que, o bé provocaven malsons, o bé seduïen als homes per després devorar-los.

En el sud de Rússia es considerava que les persones que parlaven amb si mateixes corrien el risc de convertir-se en vampirs, denominats tradicionalment wurdalak i que atacaven principalment a la seva pròpia família. Els vampirs eslaus eren capaços de convertir-se en papallones, doncs les tradicions populars simbolitzaven l'ànima separada del cos amb elles. En algunes tradicions es parla de «vampirs vivents» o «persones amb dues ànimes», una espècie de bruixes capaces de deixar el seu cos i participar en activitats nocives i vampíricas mentre dormen.

Entre les creences dels pobles eslaus orientals, especialment entre els habitants de les regions del nord (és a dir, la major part de Rússia), els «no morts», malgrat tenir moltes de les característiques dels vampirs d'altres pobles eslaus, no beuen sang i el seu nom no deriva de l'arrel comuna eslava per a «vampir». Per la seva banda, les llegendes ucraïneses i bieloruses són més convencionals. A Ucraïna, els vampirs no poden ser descrits com a morts, sinó com a éssers malvats molt abans de la seva mort. En el folklore ucraïnès també es descriu als vampirs com a persones amb el rostre vermell i petites cues. Durant les epidèmies de còlera al segle xix, va haver-hi casos de persones cremades vives pels seus veïns, acusades de ser vampirs.

En el folklore dels pobles eslaus del sud, es creia que un vampir havia de passar per diverses etapes en el seu desenvolupament. Els primers quaranta dies es consideraven decisius per a la creació d'un vampir, que començava només com una ombra invisible que gradualment s'enfortia gràcies a la sang que havia succionat. Formava així una massa gelatinosa i desossada que evolucionava cap a la creació d'un cos humà gairebé idèntic al que la persona havia tingut en vida. Aquesta evolució permetia a la criatura abandonar la seva tomba i començar una nova vida. El vampir, que era generalment de sexe masculí, era també sexualment actiu i podia tenir fills, ja sigui amb la seva vídua o amb una nova esposa. Aquests fills, anomenats dhampiros en romaní o vampirović en serbi, podien també convertir-se en vampirs, però també posseïen l'habilitat especial de veure i poder matar no morts, per la qual cosa solien convertir-se en eficaços caçadors de vampirs. El mateix talent s'atribuïa a les persones nascudes en dissabte, cridades sabbatarios, en búlgar sâbotnichav, i en grec sabbatianoí.

Amb la finalitat de conjurar l'amenaça dels vampirs i la malaltia, un dels mètodes consistia que dos germans bessons dirigissin una yunta de bous amb arada i fessin un solc amb ella al voltant del poble. Una altra tradició popular afirma que havia de trencar-se un ou i clavar-se un clau en sòl de la casa d'una persona morta recentment. A més, dues o tres dones ancianes havien d'internar-se de nit en el cementiri després del funeral i clavar cinc espines o cinc ganivets vells en la tomba: un en el lloc on es col·loca el pit del cadàver i els altres quatre en les posicions dels braços i les cames. Altres textos descriuen el costum de pujar un pujol cap a enrere amb una vela encesa i una tortuga per evitar als vampirs. Alternativament, es podia envoltar la tomba amb un fil vermell de llana, que després es prenia fins a cremar-se per complet. Si s'escoltava un soroll a la nit i se sospitava que un vampir aguaitava furtivament la casa d'algú, cridar «Veuen demà, i et donaré una mica de sal» o «Anem, amic, aconsegueix alguns peixos, i torna» aconseguia fer fugir al vampir.

Albània

En el folklore albanès, la shtriga és una vampira, similar a la estirge romana, que pot absorbir la sang o «energia vital» dels nens a les nits sota la forma d'un insecte volador, provocant malalties greus i eventualment la mort. La hi sol representar com una dona amb cabell llarg i negre i un rostre totalment desfigurat. La tradició sobre les shtriga va passar també a Itàlia amb el nom de strega.

Bulgària

Els vampirs búlgars presenten, en les llegendes conservades, característiques físiques pròpies: no tenen ombra ni ossos i no són morts vivents, sinó ànimes que lluiten contra la mort. Perquè un ànima es converteixi en un vampir han de passar nou dies després de la mort de l'hoste i un altre període de quaranta dies durant els quals l'eteri vampir és gairebé inofensiu, reduint-se a torbar la tranquil·litat dels seus veïns mitjançant crits i tremolors. Passat aquest temps, es converteix en una criatura tremendament poderosa i malvada, per la qual cosa els familiars que sospitaven que un cadàver s'havia convertit en un vampir havien de contractar a una bruixa o a un hechicero per matar-ho mentre es desenvolupava, i no després. Segons la llegenda, es podia enganyar a l'esperit i tancar-li en una ampolla que després seria incinerada.

Grècia

Il·lustració per Varney el vampir (1845-1847), de James Malcolm Rymer, una de les obres sobre vampirs clàssica que recull moltes de les tradicions de l'est d'Europa.

De manera molt diferent als seus precursors antics, el vampir grec modern, anomenat βρυκόλακας, vrykolakas o καταχανάδες, katakhanades, a l'illa de Creta, dels quals deriven els vârcolac romanesos, eren éssers que tornaven de la mort per venjar-se dels seus familiars, als quals devoraven vius.

La creences sobre aquests vampirs, que tenen molt en comú amb el vampir tradicional, han persistit al llarg la història grega i van arribar a estar tan esteses durant els segles XVIII i xix que van proliferar moltes pràctiques tant per prevenir com per combatre el vampirismo. Els morts eren sovint exhumats de les seves tombes després de tres anys de la mort i les restes col·locades en una caixa pels seus propis familiars. A continuació s'abocava vi sobre ells mentre un sacerdot ortodox llegia passatges de les Escriptures. No obstant això, si el cos no s'havia degradat suficientment, el cadàver era considerat un vrykolakas.

En el folklore grec, el vampirismo podia aparèixer a través de diversos mitjans: en ser excomunicat, en profanar una festa religiosa, després de cometre un gran crim o morint en la solitud. Altres causes inclouen són que un gat saltés sobre la tomba, menjar carn d'una ovella morta per un llop, i ser maleït. Es pensava que els vrykolakas eren indistinguibles de les persones vives, la qual cosa ha donat lloc a molts contes populars amb aquest tema. Les creus i el antidoron (pa beneït) de l'Església Ortodoxa Grega eren remeis eficaços per protegir-se. D'altra banda, per evitar que els vampirs sorgissin dels morts, els seus cors es traspassaven amb claus de ferro mentre estaven en les seves tombes, o els seus cossos eren cremats i les cendres escampades. Ja que l'Església Ortodoxa Grega s'oposava a la crema de persones que haguessin rebut el crisma en el ritu del baptisme, la cremació va ser considerada com l'últim recurs.

Romania

n el folklore romanès, els vampirs podien ser moroi (a partir d'una paraula eslava, mare o mara, referit als esperits causants dels «malsons») o strigoi, aquest últim viu o mort. Els strigoi vius eren bruixotes que viuen amb dos cors o dues ànimes, de vegades tots dos, amb la capacitat d'enviar les seves ànimes a la nit per reunir-se amb altres strigoi i consumir la sang d'animals i veïns. D'altra banda, els strigoi morts eren cadàvers reanimats que succionaven sang i atacaven a les seves antigues famílies.

Els strigoi es converteixen en no morts després de la seva mort, però també hi ha moltes altres formes per les quals una persona podia convertir-se en un vampir. Nens que naixessin amb el sac amniòtic cobrint-los el cap, un mugró de més, cua o abundant pèl, estaven condemnats a convertir-se en vampirs. La mateixa destinació s'aplica al setè fill de qualsevol família, si tots els germans anteriors eren del mateix sexe, així com algú nascut massa aviat o algú la mare del qual s'hagués creuat amb un gat negre. Si una dona embarassada no menjava sal o mantenia amistat amb un vampir o una bruixa, el seu fill també podia convertir-se en un vampir. De la mateixa manera ho farien els fills nascuts fora del matrimoni, encara que moltes d'aquestes supersticions tenen un marcat caràcter moralitzador. Altres subjectes en risc de convertir-se en vampirs eren els que morissin d'una manera no natural o abans del baptisme. Finalment, un pèl-roig amb els ulls blaus és considerat un strigoi en potència.

Els vampirs romanesos mosseguen a les seves víctimes en el cor o entre els ulls. Algunes tombes eren obertes cinc o set anys després de la sepultura per comprovar si el cadàver presentava símptomes de vampirismo, abans de ser rentat i retornat.

Sèrbia

En el folklore serbi apareix la figura de Sava Savanović, un presumpte vampir que vivia en un vell molí d'aigua en el riu Rogačica (Zarožje, Bajina Bašta), on assassinava a altres camperols. Es conserven tradicions de més presumptes vampirs serbis, com Petar Blagojević de Veliko Gradišet, mort en 1724 i un dels casos paradigmàtics de la histèria sobre vampirs del segle xviii.

La histèria del segle xviii

Presumpte «kit» per matar vampirs venut a Boston, c. 1840, per a viatgers a Transilvania.

Durant el segle xviii va haver-hi un frenesí d'albiraments de vampirs a Europa oriental que va conduir a freqüents desenterramientos amb l'objectiu d'identificar i matar als potencials no morts. Alguns governs fins i tot van arribar a dedicar funcionaris a la tasca de caçar i clavar estaques en els cossos dels possibles vampirs.

Malgrat ser cridat el «Segle de les Llums», en el qual moltes de les creences tradicionals van ser objecte de burla i oblit, la creença en els vampirs va augmentar espectacularment, la qual cosa ha portat a alguns historiadors a descriure com una histèria col·lectiva comuna als pobles de la major part d'Europa.

El pànic va començar amb un cúmul de presumptes atacs de vampirs a Prússia Oriental en 1721 i als territoris governats per la dinastia dels Habsburg entre 1725 i 1734. Els dos famosos casos de vampirismo, els primers a ser registrats oficialment, tenen a veure amb els cadàvers dels serbis Petar Blagojević (també conegut com Peter Plogojowitz) i Arnold Paole. Plogojowitz va morir amb 62 anys, però pel que sembla va tornar després de la seva mort per demanar menjar al seu fill. Aquest es va negar i va ser oposat mort l'endemà. Suposadament Plogojowitz va tornar després i va atacar a alguns veïns, que van morir a causa d'una pèrdua massiva de sang. En el segon cas, Arnold Paole, un soldat retirat dedicat a l'agricultura que pel que sembla havia estat atacat per un vampir anys abans, va morir mentre recollia fenc. Després de la seva defunció van morir algunes persones de les rodalies, i el poble va creure que les seves morts es devien a un Paole que havia tornat per venjar-se dels seus veïns.

Els dos incidents van ser ben documentats. Diversos funcionaris del govern van examinar els cossos i van escriure els corresponents informes de successos, mentre es van publicar llibres sobre el cas en tota Europa. Aquest cas d'histèria, al que comunament es refereixen els historiadors com la «controvèrsia sobre vampirs del segle XVIII», va durar una generació. El problema es va veure agreujat per les epidèmies de presumptes atacs de vampirs en zones rurals, sens dubte causades per la major quantitat de supersticions pròpies de les comunitats rurals, amb exhumacions de cossos i, en algunes ocasions, clavat d'estaques en els mateixos. Encara que molts estudiosos van afirmar durant aquest període que l'existència de vampirs no era més que una llegenda i van atribuir les notícies de «no morts» a enterraments prematurs o a la ràbia, la superstició va seguir augmentant.

La controvèrsia només va cessar quan l'emperadriu María Teresa d'Àustria va enviar al seu metge personal, Gerhard van Swieten, a Moravia per investigar les denúncies d'entitats vampíricas. Van Swieten va escriure un tractat mèdic i racionalista, Abhandlung donis Daseyns der Gespenster (Discurs sobre l'existència de fantasmes) en el qual va concloure que els vampirs no existien i que la histèria era «fruit de la superstició i el barbarisme de gents simples». La presència de cossos incorruptos es devia, segons el seu estudi, a la fermentació i a la falta d'oxigen. Animada per aquesta recerca, l'emperadriu va aprovar diverses lleis per prohibir l'obertura de les tombes i la profanació dels cossos. Malgrat aquesta condemna, la figura del vampir va seguir desenvolupant-se en les obres artístiques i en les supersticions locals.

El testimoni de Calmet

Després d'aquests fets, Dom Augustin Calmet, un respectat erudit i teòleg francès, va elaborar un exhaustiu tractat en 1746, Dissertations sud els Apparitions donis Anges, donis Démons et donis Esprits, et sud els revenants, et Vampires de Hongrie, de Boheme, de Moravie, et de Silésie, (Dissertacions sobre les aparicions d'àngels, dimonis i esperits i sobre els fantasmes i vampirs d'Hongria, Bohèmia, Moravia i Silesia) que és ambigu en relació amb l'existència de vampirs. Calmet havia acumulat una gran quantitat d'informes sobre incidents presumptament relacionats amb vampirs, incloent-hi el treball Vernünftige und christliche Gedancken uber die Vampirs oder bluhtsaugende Todten (Pensaments cristians i savis sobre el vampir o chupasangre) escrit en 1733 per Johann Christoph Harenberg, filòsof, teòleg i historiador alemany. Nombrosos lectors, fins i tot crítics com Voltaire i Benito Jerónimo Feijoo, van interpretar tal tractat com una prova de l'existència dels vampirs. En el seu Diccionari filosòfic, Voltaire va escriure:

«	Los vampiros eran muertos que salían del cementerio por la noche para chupar la sangre a los vivos, ya en la garganta, ya en el vientre, y que después de chuparla se volvían al cementerio y se encerraban en sus fosas. Los vivos a quienes los vampiros chupaban la sangre se quedaban pálidos y se iban consumiendo, y los muertos que la habían chupado engordaban, les salían los colores y estaban completamente apetitosos. En Polonia, en Hungría, en Silesia, en Moravia, en Austria y en Lorena eran los países donde los muertos practicaban esa operación. Nadie oía hablar de vampiros en Londres ni en París.	»
— Voltaire

Europa occidental

Capitell en la cripta de la Catedral Nova de Vitòria, Espanya, representant a una criatura semblant a un vampir amb la seva presa.

Aquesta transferència de llegendes a Europa provoca que en països sense tradició vampírica pròpia, com França, Espanya o Itàlia, les tradicions sobre éssers àvids de sang siguin un calc de les creences balcàniques o gregues, assimilades a partir del segle xix en el panteó mitològic propi de cada cultura.

Alemanya

En el folklore alemany apareix la figura del alp, un esperit normalment masculí, similar a un íncubo i a un vampir, capaç de canviar de forma i posseir altres cossos durant la nit. Al contrari que altres vampirs mitològics, no presenta afinitat amb la sang ni implicacions de caràcter sexual.

Respecte als nachzehrer, a pesar que han estat considerats tradicionalment vampirs, són criatures mitològiques més semblants als gules i zombis, doncs no s'alimenten de sang sinó de cadàvers. Normalment una persona es converteix en nachzehrer si se suïcida, i torna de la mort per devorar als seus familiars, estendre plagues i drenar la «força vital» dels vius. Segons la tradició, poden transformar-se en porcs i descansen en les seves tombes amb l'ull esquerre obert i el polze d'una mà sobre l'altra.

En Pomerania, entre Alemanya i Polònia, les llegendes es refereixen als upier, amb característiques similars als vampirs del folklore eslau.

El primer cas documentat de vampirismo prové de Núremberg al segle xvii i se centra en la vida i mort de iure Grando, un camperol nascut en la petita població de Kringa, mort en 1656, i el cadàver de la qual incorrupto va ser decapitat en 1672 a causa de la creença dels habitants del poble que era un vampir que havia provocat morts i epidèmies. El seu cas va ser recollit per Janez Vajkard Valvasor en la seva obra Die Ehre donis Hertzogthums Crain (L'honor del ducat de Carniola) i per Erasmus Finx pocs anys després.

Escandinàvia

Article principal: Draugr

En tota la mitologia nòrdica l'únic personatge similar a un vampir és el draugr, un no mort que habita en les tombes víkings i que només pot ser destruït per un heroi.

A Dinamarca es van conservar tradicions sobre una criatura anomenada mara, una malvada dona vampir capaç de transformar-se en forma humana per seduir homes.

A Islàndia es recullen dos relats d'esperits condemnats a vagar entre la vida i la mort i hostils als humans, en la Saga de Grettir i en la Saga Eyrbyggja, encara que ambdues tradicions tenen més relació amb la por a la mort que amb el mite universal del vampir.

Espanya

A Espanya existeixen diverses tradicions respecte a éssers amb tendències vampíricas. A Astúries destaca la Guaxa, la qual és descrita com una anciana vampir que clava la seva única dent i succiona la sang de les seves víctimes. A Cantàbria existeix el seu equivalent amb el nom de Guajona. A Catalunya està la llegenda del Dip, un gos maligne vampir.

En les Illes Canàries també va existir la creença en éssers vampíricos, aquí sota la forma de bruixotes chupadoras de sang. Un d'aquests exemples ho ofereix la llegenda de les Bruixes del Bailadero de Anaga a Tenerife.

Gran Bretanya

Tant Walter Map com William de Newburgh, historiadors i cronistes anglesos del segle xii, recullen diversos relats sobre no morts similars als vampirs, encara que les llegendes posteriors sobre vampirs en anglès són escasses. Aquests mites són similars al folklore posterior al segle xviii sobre els vampirs a Europa de l'est, des d'on el mite va tornar a Anglaterra i a Alemanya, on va ser embellit i popularitzat. Entre aquests mites destaquen els de el «vampir del castell de Alnwick», a Anglaterra, que relata la història d'un servent que, al segle XII, va tornar de la mort per venjar-se dels seus veïns mitjançant una epidèmia fins que el seu cadàver va ser cremat fora de la ciutat, o el del «vampir de l'Abadia de Melrose», un monjo que mantenia relacions sexuals després de morir i les cendres de les quals van haver de ser escampades per evitar el seu retorn.

La criatura mitològica coneguda com Baobhan sith en el folklore de les Terres Altes escoceses, similar a un súcubo o a un banshee, i el Lhiannan Shee de la Illa de Man són dos esperits feéricos amb elements decididament vampíricos.

El cas contemporani més paradigmàtic és el del «vampir de Highgate», un conjunt de rumors i presumptes albiraments de vampirs que van provocar fins a una «caça» al començament dels anys 1970 al voltant del cementiri de Highgate, a Londres. Els fets van inspirar la pel·lícula Drácula 73.

Altres tradicions

El leanashe o dearg-due, literalment «succionador de sang vermella» en gaèlic, d'Irlanda és un esperit similar a un vampir que surt de la seva tomba i s'alimenta de sang. Se li pot matar col·locant pedres en la seva tomba, impedint així que surti. Pot haver contribuït a la creació dels personatges vampíricos dels autors irlandesos Sheridan Li Fanu i Bram Stoker.

La Bruxsa de Portugal, que adopta la forma d'un ocell en la nit i assalta als viatgers, és un altre esperit vampírico femení hostil als éssers humans.

Àfrica

L'au martell, una manifestació del impundulu en algunes tradicions africanes.

En diverses regions d'Àfrica existeixen contes folklòrics en els quals apareixen éssers similars als vampirs. A Àfrica occidental els ashanti conserven històries sobre el asanbosam, una criatura arborícola amb dentadura de ferro, llegendes compartides amb els dahomey, sobre els obayifo o asiman criatura semblant a un vampir capaç d'habitar altres cossos, especialment d'animals, viatjar mitjançant una llum fosforescent i matar nens bevent la seva sang. La tradició sobre aquestes criatures va passar també a Amèrica del Sud, especialment a Surinam, on són anomenats azeman.

El poble Betsileo de Madagascar parla del ramanga, un vampir que beu sang i menja les ungles dels nobles però no ataca als camperols.

Entre les tribus pondo, zulus i xhosa de la part occidental de la regió del Cap es conserven tradicions sobre el impundulu, izulu o inyoni yezulu, que adopta la forma d'un gran ocell amb arpes i és capaç de convocar trons i llampecs. La criatura mitològica pot ser convocada per un bruixot per atacar als seus enemics.

L'any 2005 un sud-africà va ser condemnat per l'homicidi d'un nen de dos anys al que creia un impundulu.

Amèrica

Figura asteca de Cihuacóatl, relacionada amb les cihuateteo.

En el continent americà també existeixen tradicions sobre criatures que comparteixen característiques amb els vampirs europeus.

En la mitologia asteca apareixen les cihuateteo, esperits amb cara esquelètica sorgits de dones mortes durant el part que roben els nens i mantenen relacions sexuals amb els vius, tornant-los bojos. Segons alguns estudiosos, aquesta criatura mitològica va donar lloc a la llegenda mexicana de «la Llorona». D'altra banda, el camazotz és un déu-ratapinyada de la mitologia maya, assedegat de sang i similar a un vampir.

A Argentina, el folklorista Juan B. Portela escriu en el "Compendio de les tradicions pampeanas" publicat en 1909 que "el primer vampir del Riu de la Plata va ser un viatger associat al anchanchu. Ho cridaven Jucucha. Arribat en els temps d'antany, va trobar el seu final en els anys primers de la centúria passada. L'inici de la tradició es desconeix; sobreviu en l'actualitat en zones rurals del Centre de la Província" (p. 678, vol. ii).

En la amazonía brasilera algunes tribus parlen d'una criatura mitològica o criptozoológica cridada zaolas, que es transforma en jaguar i beu la sang de les seves víctimes humanes.

Bolívia

A Bolívia es conserva la llegenda del abchanchu, una criatura semblant a un vampir capaç de transformar-se en un viatger ancià i indefens. Quan altres transeünts li ofereixen la seva ajuda, el abchanchu els ataca i beu la seva sang.

Carib

Tant les soucouyant de Trinidad i Tobago com la Pallissa i Patasola del folklore colombià són dones que atemoreixen als camperols a la nit.

Entre el poble taíno es denomina Hupia a uns esperits de morts que tornen a les nits per seduir a les dones.

El Loogaroo és un exemple de com una creença en vampirs pot ser el resultat d'una combinació de supersticions, en aquest cas una mescla entre les llegendes franceses i el vudú africà. El terme Loogaroo possiblement prové del francès loup-Garou (que significa «home llop») i que és comú en la cultura de la Illa Maurici. No obstant això, les històries dels Loogaroo s'han generalitzat a les illes del Carib i en l'estat de Louisiana, als Estats Units.

Xile

Els pobles mapuches del sud de Xile conserven tradicions sobre una canviant assedegada de sang amb l'aspecte d'una colobra voladora coneguda com Piuchén; i igualment existeix la tradició de la transformació d'un Calcu (hechicero mapuche) en un ser conegut com Chonchón, el qual pot consumir sang humana. En diverses supersticions d'Amèrica del Sud, penjar Aloe vora darrere o prop d'una porta evitava que els éssers vampíricos entressin dins de la casa.

Mèxic

En la cultura nahua de l'estat mexicà de Tlaxcala tradicionalment s'ha cregut en l'existència d'un tipus de vampir denominat tlahuelpuchi. Segons els relats, es tracta d'una maledicció que afecta a alguns nounats que viuen i creixen amb normalitat en una família humana, però que a la nit són capaces de canviar de forma i beure la sang d'altres nens. Un tlahuelpuchi femení és més poderós que un home, i entre les seves formes favorites està la de voltor. Evita l'all, la ceba i els metalls i ha d'alimentar-se de sang almenys una vegada al mes o mor.

Tomba de Mercy Brown en Exeter, Rhode Island, Estats Units.

Nova Anglaterra

A la fi del segle xviii i començaments del xix, l'existència dels vampirs era una creença generalitzada en parts de Nova Anglaterra, en particular, en Rhode Island i l'est de Connecticut. Hi ha molts casos documentats de familiars desenterrant als seus sers estimats per extreure els seus cors creient que el mort era en realitat un vampir, responsable de la malaltia i mort de part de la família, encara que el terme «vampir» no fos utilitzat expressament per descriure a la persona morta.

En Nova Anglaterra, la superstició afirmava que la tuberculosi, coneguda al moment com «consunción», era contagiada per algun home mort per la mateixa malaltia que tornava de la mort i visitava a les nits a la seva família. El més famós i més recentment registrat cas de sospita de vampirismo és el de la jove de dinou anys Mercy Brown, que va morir en Exeter, Rhode Island, en 1892. El seu pare, assistit pel metge de la família, va exhumar el seu cos dos mesos després de la seva defunció. Va trobar el cadàver incorrupto, probablement a causa de les baixes temperatures de Nova Anglaterra, i va extreure el seu cor, que va ser tallat, cremat fins a les cendres i les seves restes utilitzades com a infusió per guarir, sense èxit, al seu germà.

Perú

A les zones andines de Perú es conserven llegendes sobre una criatura anomenada pishtaco, similar al bogeyman anglosaxó però amb tendències vampíricas. Normalment se li descriu com un home blanc que caça indis per menjar la seva carn i vendre el seu greix corporal. Algunes tribus van confondre, durant la colonització d'Amèrica, als conqueridors espanyols amb pishtacos.

Àsia

Arrelada en el folklore antic, la creença moderna en vampirs s'ha estès per tota Àsia, des de contes sobre macabres entitats assedegades de sang en el continent, fins a éssers vampíricos de les illes del sud-est d'Àsia.

A més de les referències mitològiques en l'Índia, altres països asiàtics conserven tradicions antigues relacionades amb criatures no mortes similars a vampirs.

Xina

Els Jiang Shi (literalment «cos rígid»), de vegades anomenats «vampirs xinesos» pels estudiosos occidentals, són cadàvers reanimats que boten al voltant dels poblats causant la mort d'éssers vius per absorbir la seva «essència vital» (qì, 气). La tradició explica que es creen quan l'ànima d'una persona (pò, 魄) no abandona el cos del difunt. Una característica inusual d'aquest vampir és, a més de tenir una llarga mata de pèl blanc al voltant dels seus caps, la seva pell peluda i de color verd-blanca, tal vegada derivada dels fongs i floridures que creixen prop dels cadàvers. Aquestes criatures mitològiques, combinades amb elements típics dels vampirs occidentals, han protagonitzat diverses pel·lícules de terror orientals.

Filipines

Estàtua de Rangda, personificació del mal en la mitologia balinesa i reina de les leyak.

A les Filipines existeixen llegendes sobre dones vampir, éssers que poden separar parts del seu cos segons la seva voluntat. Hi ha dues principals criatures similars als vampirs a Filipines: el mandurugo (en tagalo «succionador de sang») i el manananggal (en bisaya «acte segmentador»). El mandurugo és una varietat del aswang o del digues-la, que adopta la forma d'una atractiva dona de dia i a la nit desenvolupa ales i una llengua llarga, hueca i similar a un fil, que utilitza per aspirar la sang d'una víctima dormida. El manananggal es descriu com una dona bella, capaç de tallar la seva part superior del tors amb la finalitat de volar a la nit amb enormes ales similars a les de les ratapinyades, amb preferència per caçar dones embarassades mentre dormen en les seves llars. Usen una llengua similar a una probòscide allargada per aspirar els fetus i menjar les entranyes de la dona, en particular el cor i el fetge, a més de la flegma dels malalts. Algunes tradicions expliquen que aquests vampirs van acompanyats o poden transformar-se en una criatura similar a una ratapinyada anomenada Wak Wak, que no pot separar el seu tors però s'alimenta de la mateixa manera que el mandurugo o el ekek, un altre ocell que fa presa en humans i té grans arpes.

Indonèsia i Malàisia

Els penanggalan de Malàisia poden ser una bella dona jove o anciana que hagi obtingut la seva bellesa a través de la màgia negra o altres mitjans no naturals, o bé una criatura fosca i demoníaca per naturalesa. És capaç de separar el seu cap, adornada per ullals d'animal, i de fer-la volar a la nit a la recerca de sang, en general de dones embarassades. Els malasios pengen jeruju (cards) al voltant de les portes i finestres de les cases amb l'esperança que una penanggalan no vulgui entrar per temor a enganxar-se els intestins en les espines.

La leyak és un dimoni de similars característiques del folklore Balinés, mentre que el jenglot ho és de Java. Aquest últim no és tant un esperit com un petit homúnculo momificado, de la grandària d'una nina, que s'alimenta de sang. Un ermità pot convertir-se en un jenglot després de llargs anys de meditació aïllat en una cova.

D'altra banda, una pontianak o hanto kopek, també cridada kuntilanak o matianak a Indonèsia, i langsuir a Malàisia, és una dona que, després de morir durant un part, es converteix en no morta i busca venjança aterrorizando als habitants dels pobles. Pren la forma d'una atractiva dona amb llarg cabell negre que cobreix un forat en la part posterior del seu coll i que li succiona la sang als nens. Omplir el forat de cabell és l'únic mètode per destruir-la. Antigament, durant els enterraments s'emplenaven les boques dels cadàvers amb perles de vidre, es col·locaven ous sota cada aixella, i agulles en els palmells de les mans per evitar que les dones mortes durant el part es convertissin en langsuir.

Índia

Estàtua de Kālī en Dakshineshwar.

En l'antic folklore sánscrito existeixen contes sobre els vetalas, similars als gules d'Orient Mitjà, que habiten en els cementiris i utilitzen els cadàvers com a vehicle per internar-se al món dels vius. Encara que la majoria de les llegendes sobre els vetalas s'han recopilat en el Baital Pachisi, una de les més importants històries sobre aquests vampirs està recollida en el Kathasaritsagara, on s'explica que el rei Vikramāditya intentava, a la nit, caçar un esquivo vetala. Aquest és descrit com una criatura no morta que, com una ratapinyada, es penja de cap per avall en els arbres propers als llocs de cremació i als cementiris.

D'altra banda, els dimonis pishacha, esperits d'homes malvats tornats de la mort, i els bhūta o prét, ànimes d'homes que han mort prematurament i passegen pels cementiris revivint cadàvers, a més d'atacar als vius de forma similar als gules. Presenten també algunes de les característiques associades als vampirs, com l'habilitat per convertir-se en animals. En el nord de l'Índia existeixen llegendes sobre els brahma rākshasa, una criatura similar a un vampir, amb el cap cobert d'intestins i una calavera de la qual beu sang. Els brahmaraksasas són bráhmanas (sacerdots de casta) que han comès suïcidi o algun pecat greu.

Altres tradicions recullen llegendes sobre el pichal peri, una criatura amb cos de dona distingible pels seus peus col·locats a l'inrevés.

Finalment, els acheri són espectres, similars als churel, de nenes petites que baixen de les muntanyes a la nit per infectar amb malalties als humans, especialment als nens. L'única defensa possible és una banda de tela vermella al voltant del coll, que fa que la criatura la confongui amb sang.

Kālī

La deïtat hindú Kālī posseeix ullals, vas veure una garlanda de cadàvers o calaveres, i té quatre braços. Està íntimament relacionada amb la sang i els seus temples estan situats prop dels llocs de cremació en tota l'Índia. En un relat mitològic, les deesses Kālī i Durgā van lluitar contra el dimoni Raktavija (en sánscrito «llavor de sang»), que podria reproduir-se a si mateix a partir de cada gota de la seva sang vessada. Kālī va beure tota la seva sang sense vessar gens, amb el que va poder guanyar la batalla i matar al dimoni.

Japó

A Japó no es conserva cap llegenda nativa sobre vampirs i solament es presenta en les tradicions el mite dels «Jiang Shi» (vampirs xinesos). Aquests vampirs van fer les seves primeres aparicions al cinema a la fi dels anys 1950. La figura de l'ens que torna de la mort per venjar-se en el folklore japonès és el Onryō, que no té més similituds amb el vampir.

Oceania

En la mitologia de Melanèsia es recullen llegendes sobre la abere, un dimoni femení resident en les marismas que atreu a les seves víctimes per la seva bellesa i després les devora.

D'altra banda, algunes tribus de Nova Guinea, com els kombai i els inanwatan, conserven tradicions sobre el suangi, un bruixot-vampir que consumeix la sang i vísceres de les seves víctimes, emplenant després els cadàvers amb fulles i convertint-los en les seves lacayos.

Dins de la mitologia aborigen australiana es parla d'una criatura anomenada Yara-dt.-yha-who, un home petit amb cap gran i sense dents, però amb ventoses en els dits de les mans i els peus. Ataca als viatgers i beu la seva sang usant les ventoses. Després devora completament a la seva víctima per regurgitarla a continuació més petita que abans i amb la pell més vermella.

Altres tradicions

Dibuix que representa al clàssic vampir descrit per Bram Stoker en Drácula. Aquesta figura és tan comuna que exemplifica el paradigma del vampir.

Llegendes romaníes

Entre el poble romaní es creia que els mullo (literalment, «algú mort») tornaven d'entre els morts i provocaven actes malvats, a més de beure sang humana, la majoria de les vegades d'un parent o de la persona que havia causat la seva mort. Altres possibles víctimes eren aquells que no respectessin les cerimònies d'enterrament o guardessin els béns del difunt en lloc de destruir-los adequadament. Les dones vampir podrien tornar, portar una vida normal i fins i tot casar-se, però finalment esgotaven al marit amb el seu apetit sexual. Igual que en altres tradicions, els vampirs de sexe masculí podien ser pares i els nens, dhampiros, solien convertir-se en caçadors de vampirs.

Qualsevol persona que tingués un aspecte desagradable, li faltés un dit, o tingués apèndixs similars als d'un animal podia ser considerat un vampir. També podia convertir-se en un qualsevol persona que morís sola i oculta dels altres, o els cadàvers que ennegrissin abans del seu enterrament. Gossos, gats, plantes o fins i tot eines agrícoles podrien convertir-se en vampirs. Les carabasses o melons guardats a casa durant un temps llarg podrien començar a moure's, fer sorolls o sagnar. Segons el etnólogo serbi Tatomir Vukanović, el poble romaní de Kosovo creu que els vampirs són invisibles per a la majoria de la gent, però poden ser vists per dos germans bessons, home i dona, nascuts en dissabte que portessin les seves robes a l'inrevés. De la mateixa manera, un poblat podria ser protegit per una parella de bessons que, a més de poder veure al vampir a la nit, li farien fugir immediatament.

Tradicions jueves

Frontispici de l'edició de 1558 del Zohar.

Els escrits rabínicos jueus medievals van reinterpretar la figura de Lilith i, en atribuir-li característiques pròpies dels vampirs, van donar motiu a la formació de diverses tradicions sobre entitats vampíricas, «filles de Lilith», especialment entre els estudiosos de la Càbala.

Per exemple, es considerava que aquesta versió de Lilith era capaç de transformar-se en un animal, generalment un gat, i encantar a les seves víctimes fent-los creure que era una criatura benvolent i irresistible. No obstant això, tant ella com les seves filles no drenaven la sang de les seves víctimes, sinó que les escanyaven fins a la mort.

Un document cabalístico de finals del segle xvii i principis del xviii relacionat amb les filles de Lilith va ser trobat en una de les còpies del Zohar, traduïdes per Jean de Pauly i custodiades en la Bibliotheca Philosophica Hermetica de Joost Ritman. El text conté instruccions per construir dos amulets, una per als homes (lazakhar) i un altre per a dones (lanekevah). Les invocacions dels amulets esmenten a Adán, Eva, Lilith, Chavah Rishonah i diversos àngels: Sanoy, Sansinoy, Smangeluf, Shmari'l'i Hasdi'el. Unes poques línies en yídish mostren un diàleg entre el profeta Elías i Lilith, en la qual ha arribat amb una sèrie de dimonis per matar a una mare, al seu nounat i «beure la seva sang, xuclar els seus ossos i menjar la seva carn». En el diàleg confessa a Elías que perdrà el seu poder si algú utilitza algun dels seus noms secrets, que revela al final.

Altres relats descriuen els vampirs jueus de forma més tradicional. En el relat tradicional El Petó de la Mort, la filla del rei dimoni Asmodeo arrabassa l'alè d'un home que l'ha traït, d'una forma que recorda fortament als petons mortals d'un vampir.

Un relat poc comú es pot trobar en el Sefer Hasidim 1465, en el qual es parla d'un vell vampir anomenat Astryiah que usa el seu pèl per drenar la sang de les seves víctimes. En el mateix llibre es conserva la història de la cerca del cadàver d'una bruixa al que es clava una estaca en el cor per garantir que no tornés de la mort per aguaitar als seus enemics.

Vegeu també

• Vampirs en la literatura
• Vampirs al cinema
• Vampirs en la historieta
• Vampirs en la televisió

Enllaços externs

• Creences modernes en vampirs
• Extractes de creences folklòriques búlgares sobre vampirs