Usuari:Vallue/Gossos a Mesoamèrica

Símbol asteca del día del gos (Itzcuintli) pres del Còdex Magliabechiano del segle XVI

Els gossos a mesoàmerica son una realitat contrastada en la tradició de la Mesoamèrica prehispànica. Ho demostra l'existència de diverses fonts arqueològiques i iconogràfiques, i els testimonis dels espanyols del segle XVI. A la zona del centre de Mèxic, hi havia tres races: el gos pelut de mida mitjana ( itzcuintli ), el gos sense pèl de mida mitjana ( xoloitzcuintli ) i el de cama curta ( tlalchichi ) ara extingit. Aquestes races orginàries de centreamèrica son avui estudiades i considerades un patrimoni nacional..

Gossos Maies i Asteques

Els antics maies i asteques, civilitzacions que es van desenvolupar a l'actual sud de Mèxic i a Amèrica Central, van domesticar gossos com a font d'aliment, ajudant a la caça i com a element en els rituals religiosos i espirituals. Des del període Preclàssic. S'han trobat restes de gossos en osseres i jaciments de deixalles de la zona maia, la qual cosa podria indicar que tant homes com gossos compartien espais de convivència.

Una major freqüència de gossos es dona en jaciments de terra endins que en les terres baixes del nord o les illes amb un accés mes reduit a fonts alimentàries. En illes grans, com Cozumel, si que es detecta una major freqüència de restes de cànids. En els periodes del Clàssic Tardà i Potsclàssic de ls runes asteques de Chac Mool i Champoton si que hi ha un major nombre de restes de gossos coneguts com "pelones" i que deriven en la raça xolotlizcuintle.

En els rituals religiosos, el gos es partícep del viatge cap a l'altra vida després de la mort, acompanyant al seu amo, sepultant-lo de forma particular o enterrant la seva figura en fang.

Evidències escrites

Els primers textos que fan referència a races de gossos exclusiu de terrotori mesoamèrica esta feta per Fray Bernardino Sahagun en la seva obra Historia General de las Cosas de Nueva España. En el capítol dedicat a De las propiedades de los animales, exposa:

«	Los perros de esta tierra tienen cuatro nombres, llamanse tlalchichi, izcuintli, xochcocoyotl y tetlamin o tehuitzon, son de diversos colores ...Hay algunos de ellos grandes y otros medianos, algunos de pelo lezne, otros de pelo largo ...comen pan, mazorcas de maiz verde, carne cruda y cocida, comen cuerpos muertos y carnes corruptas ... Criaban en esta tierra unos perros sin pelo ninguno .. Otros perrillos criaban que llamaban Xoloizcuintli, que ningun pelo tenian ... Estos perros no nacen asi, sinó que de pequeños los untan con recina que se llama oxitl, y con esto se les cae el pelo, quedando el cuerpo muy liso. Otros dicen que nacen sin pelo en los pueblos que se llaman Teutlzco y Tozilan. Hay otros perros que se llaman tlalchichi, bajuelos redondillos, son muy buenos de comer ..."	»
— Sahagun, Bernardino, La historia general de las cosas de la Nueva España. Vol III, 163-164

Sobre aquest periode el naturalista del segle XVI Francisco Hernandez escriu sobre els Xoloitzcuintli que "supera a los otros en tamaño, que es por lo general mas de tres codos, y tiene la peculiaridad de nos estar cubirerto de pelo, sino de una piel suave y lisa manchada de leonado y azul ...".

Evidències arqueològiques

S'han trobat restes de gossos en llocs que daten del Maia preclàssic fins als períodes postclàssics de Mesoamèrica que daten ja del 1200 aC. Aquestes restes han aparegut en conxals, repartits per les superfícies del jardíns i prop de zones d’ofrenes de sacrificis. Un dels assentaments més importants pel que fa a les evidències de restes de canis famiiaris en zones mesoamericanes el trobem a Guachimontones, antic assentament prehispànic uficat al municilpi de Teuchitlán que cal situar-lo en el Període Clàssic Mesoamericà al voltant del Volcà de Tequila al territori de Jalisco. Va ser una urbs neuràlgica d'aquest període amb evidències de gossos domèstics que comprenen el període de 100 aE fins el 250 dE. A la zona de Colima, durant el periode 550-900 dE trobem diferents enterraments amb gossos.A l'assentament de Chupícuaro (500-300 anys de la nostra era) hi ha nombroses evidències de gossos enterrats sols o com a figures de fang. Dins el jaciment de Cuello, Belize es van descobrir nombroses restes de gossos juntament amb altres restes vegetals i animals.

Usos dels gossos

Tot i que la quantitat d'utilitats dels gossos va variar al llarg del temps i del lloc, les persones de les regions costaneres de la zona maia van donar més importància als gossos a causa de la seva disponibilitat constant com a font de proteïnes i la seva capacitat de reproducció ràpida. La cria de gossos domesticats requeria un baix consum d'energia. Els peixos i altres animals caçats no eren tan fiables com els gossos com un recurs alimentari i requeria més dedicació i temps per capturar-los per al seu consum. En general, això es degut a la comparació dels jaciments de gossos amb els d'altres animals, i a la diferència de la quantitat de dipòsits de gossos entre diversos períodes. A causa d’aquesta variació, no és segur si la funció dels gossos va canviar al llarg del temps des d’una font d’aliment a la d’un símbol religiós. A més de convertir-se en menjar, els gossos també s’utilitzaven com a acompanyants de caça i de viatge i eren carronyers a la llar.

Els gossos com a aliment

Els gossos es van associar amb la deïtat Xolotl, el déu de la mort. La rotunditat del cos podria suggerir el seu valor com a aliment per a l'ànima pòstuma. (Walters Art Museum)

Durant una part del període preclàssic i clàssic primerenc (1200 aC fins al 250 dC), els gossos de Cuello (Belize) van ser criats i assassinats un cop complien l'any. Els ossos dels gossos havien completat el cartilag de creixement i no indicaven el patró normal de desgast com els gossos adults que vivien més d’un any. No es van trobar restes de cadells. L'estat corrossiu dels ossos trobats, amb danys, demostraria que tenien una utiitat dietètica. L'edat dels animals s'estima que era d'un any. D'acord amb la quantitat de restes trobades es probable que els gossos poguéssin produir carn en abudància i esdevenir un important font de proteines. La cria de gossos per motius dietètics seria una possibiltiat factible que confrontaria a les pràctiques de caçaera mes imprevisibles i amb una despesa de calories mes significativa per part de les societats maies. Les evidències arqueològiques de Guachimontes demostarien la funció alimentària del gos vinculada a altres funcions com ofrenes votives.

Dieta canina

Els gossos es castraven i s’alimentaven amb blat de moro fins que estaven prou grassos per estar preparats per a la matança. Durant tot el període preclàssic a la regió de Yucatán, els gossos no eren el principal subministrament de carn, però les proves arqueològiques indiquen que eren una part substancial de la dieta maia.A més de menjar blat de moro, els gossos menjaven restes domèstiques. No hi ha proves de cap tipus de dieta especialitzada per a gossos. Avui en dia, els maies yucatek continuen parlant dels seus avantpassats que mengen gossos i continuen la tradició d’alimentar blat de moro als gossos donant-los de sis a vuit tortillas diàries.

En l'enclavament de Colha, els cérvols de cua blanca representaven fins al cinquanta per cent de la font de carn maia. A partir del període preclàssic, les elits maies servien gossos durant competicions festives. Es presentaven guisats o es cremaven en una cerimònia de sacrifici. Els ossos eren trencats i triturats i es bullien per extreure'n la medul·la interior.

Gossos a la cultura i religió maia

Gossos a la literatura maia

Al Popol Vuh, la història de la creació dels Quitxés Maies, els gossos juguen un paper important en determinats esdeveniments. Per exemple, el segon intent de crear humans va resultar desastrós quan els déus els van fer de fusta. Els humans de fusta no tenien emocions i no alimentaven els gossos. Com a represàlia, els gossos es van enfadar i els van destruir. La lliçó d'aquesta història és que els civilitzacions Maies asseguren que els gossos s’alimenten d’una dieta humana decent, com el blat de moro. Quan s’utilitzaven gossos en sacrificis rituals, l’acte contenia un doble significat: una persona donava respecte al gos alimentant-lo amb blat de moro, que representa els humans. Els déus del Popol Vuh feien de blat de moro els humans. Un altre relat del Popol Vuh descriu els herois bessons (Ixbalanqué i Hunahpú) sacrificant un gos que pertanyia als Senyors de l'Inframon, també conegut com Xibalba. Després de la mort del gos, els bessons el van tornar a la vida. Els senyors van quedar tan impressionats que van demanar als bessons que els sacrifiquessin i els ressuscitessin. Al final, aquells herois van sacrificar els senyors de Xibalba i no van permetre la seva ressuscitació. . Això va fer que els humans poguessin viure a la terra. La història relacionava els gossos amb la renovació i la vida humana. Els gossos s’associvan també a la mort i tenien la missió de conduir la gent cap als inferns. Representaven el foc i eren protectors de la llar, dos components de la vida maia.

Sacrifici i enterrament dels gossos

Xolotl al Codex Fejervary-Mayer del segle XVI

Hi ha múltiples situacions en què els gossos s’utilitzaven per sacrifici o enterraments. Els sacrificis de gossos eren importants en l’àmbit polític per als rituals relacionats amb “... inauguracions i fundació de nous centres religiosos cívics ...” També es pot confirmar que les inhumacions de gossos a Cozumel utilitzades en circumstàncies relacionades amb l'administració. els gossos es van associar amb "nous inicis" i van ser sacrificats en lloc dels humans en la cerimònia de Cap d'Any.Els gossos amb taques que s'assemblaven al color del cacau eren sacrificats durant els rituals del cacau perquè representaven un recurs material important. Les festes relacionades amb la fertilitat i el culte als avantpassats incorporaven enterraments de gossos. Es van trobar gossos enterrats al costat dels humans a les tombes i a les residències reials, presumiblement per guiar els seus propietaris cap al més enllà.

En l'art maya, els gossos estan representats en diversos papers i a través de mitjans diferents. S'han representat en escenes com les del Popol Vuh o les processons funeràries. La base de dades Maya Vase presenta un gran exemple d’una possible processó funerària en un gerro pintat, el K5534 . El gos que es troba sota el Palanquí del cap noble pot estar guiant el seu amo cap a Xibalba. A la imatge K555, una altra pintura de gerro mostra una escena del Popol Vuh amb Gos demanant a Itzamná que torni a Xibalba. A més de pintures, els artistes van crear figuretes de fang per semblar als gossos, K8235 .

Races de gossos

Els cronistes espanyols que descriuen el contienet americà expliquen l'existència de diverses races de gossos. Per un costat races grans com el gos esquimal o dels praderies capaços de transportar bens dels humans. Però també races mes petites, conegudes com a gozques, que serveixen d'aliment o per oficis rituals i que trobem a la civilitzacio inca i maia (canis caibeaus). Aquestes races mes petites, segons els testimonis del moment eren mes silencioses "eran todos estos perros, aqui en esta e las otras islas, mudos e aunque gañen o gimen bajo cuando le hacen mal"

Bernardino de Sahagun comenta en les seves cròniques els noms que els indígenes donaven a aquestes races mes petites en llenguatge náhuatl : chichi, itzcuintli, tetlamin, o teuitzotl.

Vegeu també

• Gossos amerindis

Bibliografia

• Blanco Padilla, Alicia; Götz, Christopher M; Mestre Arrioja, Gabriel «El xoloitzcuintle prehispánico y el estándar actual de la raza». Revista AMMVEPE, 19, 5, 2008, pàg. 131-138.
• Brito Mayor, Aitor «A dos y a cuatro patas: el Occidente de Mesoamérica y la relación entre el perro, el humano y viceversa. Una aproximación a través de estudios de caso». Archaeofauna: International Journal of archaeozoology, 28, 2019, pàg. 169-184. ISSN: 1132-6891 [Consulta: 27 febrer 2021].
• Carot, Patricia; Hers, Marie-Areti «De perros pelones, buzos y Spondylus: una historia continental». Anales del Instituto de Investigaciones Estéticas, 2016, pàg. 9-50. DOI: https://doi.org/10.22201/iie.18703062e.2016.108.2563 [Consulta: 27 febrer 2021].
• Clutton-Brock, Juliet; Hammond, Norman «Hot dogs: Comestible Canids in Preclassic Maya Culture at Cuello, Belize». Journal of Archaeological Science, Volume 21, 6, 1994, pàg. 819-826. DOI: https://doi.org/10.1006/jasc.1994.1079 [Consulta: 27 febrer 2021].
• Giral Sancho, Nadia «Las representaciones iconográficas de cánidos prehispánicos en el acervo de la Fundación Cultural Armella Spitalier». Anales del Museo de América, 18, 2010, pàg. 78-98 [Consulta: 27 febrer 2021].
• Götz, Christopher M; Emery, Kitty F. La Arqueologia de los Animales de Mesoamerica. Lockwood Press, 2014, p. 808. DOI https://doi.org/10.2307/j.ctvvnctc. ISBN 9781937040123. 
• Götz, Christopher M. «La alimentación de los mayas prehispánicos vista desde la zooarqueología». Anales de Antropología, 2014, pàg. 167-199. DOI: DOI: 10.1016/S0185-1225(14)70494-1 [Consulta: 27 febrer 2014].
• Guzman, Ana Fabiola; Arroyo Cabrales, Joaquín «Razas de perros mesoamericanos, Características morfológicas y moleculares.». Arqueologia Mexicana, 125, 2014 [Consulta: 27 febrer 2021].
• Kerr, Justin. «The Last Journey:Reflections on the Ratinlinxul Vase and others of the same theme». MayaVase Database, (Revised October, 2001. [Consulta: 27 febrer 2021].
• Martinez de León, Blanca Lilia; Reyes Carlo, Ivonne «Los perros como indicador estacional en los enterramientos humanos prehispánicos. Un caso de estudio en el valle de Zapotitlán, Puebla». Estudios de Antropologia Biológica, 13, 1, 2007, pàg. 347-360. ISSN: 1405-5066 [Consulta: 27 febrer 2021].
• Manin, Aurélie; Evin, Allowen. «Canis spp. identification in central Mexico and its archaeological implications: toward a better understanding of the ecology and the cultural role of canids in ancient Mesoamerica». A: Relations hommes – canidés de la Préhistoire aux périodes modernes. Ausonius Éditions, 2020, p. 95-112. DOI https://doi.org/10.46608/DANA3.9782381490120.6. ISBN 978-2-38149-012-0. 
• Manin, Aurélie; Lefèvre, Christine «The use of animals in Northern Mesoamerica, between the Classic and the Conquest (200-1521 AD). An attempt at regional synthesis on central Mexico». Anthropozoologica, 51, 2, 2016, pàg. 127-147. DOI: https://doi.org/10.5252/az2016n2a5 [Consulta: 27 febrer 2021].
• Masson, Marilyn A. «Animal resource manipulation in ritual and domestic contexts at Postclassic Maya communities». World Archaeology, 2010, pàg. 93-120. DOI: https://doi.org/10.1080/00438243.1999.9980434 [Consulta: 27 febrer 2021].
• Mountjoy, J; Cupul Magaña, FG; Rhodes, JA «El Perro en Contextos Funerarios, Valle de Mascota, Jalisco». Arqueología Mexicana, 2014, pàg. 54-57 [Consulta: 27 febrer 2021].
• Neumann, Franke J. «The Dragon and the Dog: Two Symbols of Time in Nahuatl Religion». Numen, 1975, pàg. 1-23. DOI: https://doi.org/10.2307/3269531 [Consulta: 27 febrer 2021].
• Prates, Luciano; Prevosti, Francisco Juan «First Records of Prehispanic Dogs in Southern South America (Pampa-Patagonia, Argentina)». Current anthropology: A world journal of the sciences of man, 2, 2010, pàg. 273-280. DOI: https://doi.org/10.1086/650166.
• Rodriguez Galicia, Bernardo; Valadez Azúa, Raul «Restos arqueozoológicos de perros (Canis familiaris) encontrados en el sitio de Guadalupe, Estado de Michoacán». Revista AMMVEPE, 12, 6, 2001, pàg. 199-209. DOI: https://doi.org/10.22201/iie.18703062e.2016.108.2563.
• Sahagun, Bernardino. «De las propiedades de los animales». A: Historia general de las cosas de Nueva Espanã, Volum 3. Còdex Florentí. Impr. del ciudadano A. Valdés,, 1830, p. 149-166 [Consulta: 6 març 2021]. 
• Valadez Azúa, Raúl; Mestre Arrioja, Gabriel. Xoloitzcuintle: del enigma al siglo XXI. UNAM, 2007, p. 131. ISBN 9789709549904. 
• Valadez Azua, Raúl; Blanco, Alicia; Rodriguez, Bernardo «Perros pelones del México Prehispánico». Archaeobios, 1, 3, 2009, pàg. 19. ISSN: 1996-5214.
• White, Christine D; Pohl, Mary E.D. (et.al) «Isotopic Evidence for Maya Patterns of Deer and Dog Use at Preclassic Colha». Journal of Archaeological Science, 28, 1, 2001, pàg. 89-107. DOI: https://doi.org/10.1006/jasc.1999.0560 [Consulta: 27 febrer 2021].
• «Xolos compañeros de viaje». INAH TV, 18-10-2019. [Consulta: 6 abril 2021].

El perro en el registro arquezoologia mexicana / Raúl Valadez Azúa, Alicia Blanco Padilla, Bernardo Rodríguez Galicia y Gilberto Pérez Roldán

https://arqueozoologiaenahiia.files.wordpress.com/2014/08/2014-el-perro-en-los-registros-arqueozoologicos-mexicanos-valadez-blanco-rodriguez-y-pc3a9rez.pdf