Usuari:Vilaroles46/proves

Les Bugaderes d'Horta

Montserrat Roig, en un article al diari Avui del 26 de juny de 1991, escriu sobre un estudi d'Horta, fet per l'historiador del barri Desideri Díez, i quan parla de la cultura popular( La cultura popular a Horta) s'atura amb delit al capitol que dedica a les bugaderes, i escriu: "Feien la bugada de les senyores principals de Barcelona i baixaven a ciutat cada dilluns. Pau Vila ja remarcava, a Barcelona i les seves rodalies, la importància de l'aigua a la vila d'Horta. Hi havia un munt de pous i mines particulars i la industria de la bugaderia, en diu Desideri Díez, va durar des del segle XVIII fins a inicis del segle XX. Ens asegura, també, que les families benestants preferien deixar els seus llençols de fil, les vànoves, o les xambres de senyora a mans de les bugaderes d'Horta, les quals, si no tenien clients, cridaven pel carrer" qui té roba per rentar". Baixaven la roba neta en grans mocadors de fer farcells i la distribuïen per tot Barcelona des de la casa de la Canonja.

En Desideri Diez ens diu que això de rentar la roba era un procés llarg i complicat. I tant. Després de fer damunt la roba una lleugera repassada de sabó, es posava en un cubell. Les bugaderes cobrien la roba amb saquets de cendra de carbó vegetal, la qual es convertia en lleixiu en ser colada amb un bon raig d'aigua calenta. Era un procés d'allò més complicat, i no s'havia enllestit la feina. En acabat, tornaven a repassar la roba amb sabó, l'esbandien i la posaven a assecar

Si volgués escriure un article sobre la reserva de la biosfera de Cill Áirne(Killarney) buscaria suport en l'obra BIOSFERA, publicat per la Fundació Enciclopèdia Catalana, al setembre de 1996. I ho faria de la següent manera: Improvisant en la redacció de manera que no fos una traducció literal del text de l'esmentada obra, es a dir, alterant la redacció per traslladar-hi--Vilaroles46 (disc.) 17:23, 11 març 2015 (CET) els aspecte més importants. Som-hi: L'illa de North Bull, fou la primera reserva de la biosfera irlandesa, designada el 1981. L'any següent ho fou el parc nacional de Cill Áirne. Fou fundat oficialment el 1932 al llegar a la nació les 4.000 ha de Muckross Estate, propietat del senador Arthur Vicent i el senyor i la senyora Bourn.

El parc nacional és situat a 52º 1' N i 9º 35' W, a prop de la costa sud-occidental del país.La superfície total del parc, que coincideix amb la reserva de la biosfera, és de 10.129ha i els tres llacs d'aigua dolça que conté ocupen un 24% de l'àrea. El paisatge muntanyós de la reserva fou modelat durant les darreres glaciacions; el gel excavà valls profundes, vessants escarpats i nombrosos circs glacials, actualment convertits en petits llacs.

Els factors climàtics més importants són l'efecte moderador de l'aire humit i calent que procedeix de l'oceà Atlàntic i les precipitacions. El resultat és un clima típicament oceànic.

El tret físic més característic de Cill Áirne són els llacs. Upper Lake,Muckross i Loch Léin cobreixen conjuntament una superfície de 2.471ha.

El parc inclou una gran diversitat d'hàbitats, boscos,torberes altes i baixes i ecosistemes d'aigua dolça. Els boscos són principalment rouredes atlàntiques: roure de fulla gran, i de roure pènol.

Moltes espècies animals que havien estat comunes a Irlanda, ara estan localment extingides per l'expansió de les poblacions humanes, l'agricultura i la destrucció dels hàbitats naturals.

El Llop (Canis lupus), quedà completament extingit a Irlanda al segle XVIII.Cill Áirne conserva el darrer ramat de cérvols (Cervus elaphus) nadius que sobreviu a Irlanda. Té una població de 600 individus, és descendent directe de cérvols que han viscut a Irlanda d'ençà de temps prehistòrics. També entre el mamífers autòctons n'hi ha dos de força importants: la marta( Martes martes) i la llúdria (Lutra lutra).

El variat hàbitat del parc proporciona una gran riquesa i diversitat d'ocells. Els més comuns a les terres altes són el titella, el bitxac comú i el corb. A les ribes dels llacs els més comuns són, l'ànec coll verd, el morell de plomall i la fotja.El bernat pescaire, el blauet i la merla d'aigua es veuen sovint als rius i torrents.

N'hi ha cinc d'especial interès a la reserva: l'oca riallera grossa(Anser albifrons); entre el rapinyaires és poden assenyalar el falcó pelegrí (Falco peregrinus) i l'esmerla (F. columbarius)

La gralla de bec vermell, que té les potes del mateix color, nia a tres localitats properes al parc.

El par nacional és molt ric en restes i localitats prehistòriques. Alguns dels indicis més antics d'ocupació humana s'han trobat a l'illa de Ross, on durant l'edat de bronze , s'extreia coure des les mines. A Balldowney, a la fina de Kenmare, fou descobert un "fulacht fiadh", antic forn a l'aire lliure, i a l'àrea de Muckros s'han descobert dues criptes del començament de períodes cristià, segles V-VI. A l'illa d'Innisfallen, al Loch Léin, hi ha les ruïnes d'un monestir que es creu que fundà sant Fionan al segle VII.

També a les ribes del Loch Léin, es conserven les remarcables ruïnes del convent franciscà d'Irrelagh, fundat el 1448 i conegut actualment amb el nom de Muckross Abbey. Un punt fonamental del parc nacional és Muckross House. Data del 1843 i fou dissenyat per William Burn. D'estil neoelisabetià, amb xemeneies altes, teulades pendents i grans mainells.