Usuari:XxCerVerA NOOBxX/Rodelero

Eren una unitat d'infanteria previstes per espada i escut metàlic rodó que anava evolucionant a el llarg de l'època.

Aquesta combinació era feta servida en les formacions de piquers i alabarders, ja que aquests podíen esquivar les mortíferes piques i infiltrar-se en les formacions per derrotar-les desde dins.

Rodelero equipat per tal d'infiltrar-se a les formacions de piques.

Els rodeleros havíen desaparegut ja per 1503, any en què els reis catòlics van ordenar formar la infanteria 'a la suiza' formades per picas i ballestas o espingardes.

• Testimoni de Diego de Salazar
• Relació dels successos de les armes d'Espanya a Itàlia en els anys de 1511 i 1512, amb la jornada de Ravenna. CoDoIn, t.79
• La rodela en els assalts, reconeixements i altres llancis
• Patge de rodella
• El Monserrate segon, Cristóbal de Virués, 1601.

Testimoni de Diego de Salazar

En 1536- any de l'ordenança de Gènova que dóna lloc al sistema de tercis- es publicaba el tractat de Re Militari on en el segón llibre de Diego de Salazar defensava l'ús de l'esquadra de picas i arcabucers.

L'autor asumía que de combatir als pobles Tudescos (pobles germànics) - mayorment dels çuiços- eren imitades pels exercits españols amb èxit, així doncs era inexcusable que la formació de piques defenses l'atac de la caballeria però defensava l'ús dels escuts si es volía lluitar contra l'infanteria amb espasa y que aquesta era mes útil que la pica lluitant en llocs estrets entre un combat de dos esquadrons d'infanteria que aquestes dos esquadre arribaven a posar en joc les piques.

Aquests- tant com els piquers- tindríen que anar fortment armats, casi com soldats d'armes descabalgats (però podíen prescindir d'armadura a les cames) assumint que la ventatge que perdíen en la lleugeressa del moviment la guanyaven al poder-se apropar a enfrentar-se a distancia de la espassa, un cop passades les primeres puntes de les piques no era dificultat alguna derrotar al piquer ja que pocs tenen armades les extremitats inferiors, braços i cap (la qual cosa feia que donessin un tall a la garganta).

Ofería,don Diego, exemples de la Barletta [1503] i Ravenna [1512] on a cop d'espassa s'havien trencat esquadrons de l'enemic.

Explico un extracte de la relació contemporània d'aquesta última batalla per confirmar amb un altre testimoni el record de Salazar:

Relació dels successos de les armes d'Espanya a Itàlia en els anys de 1511 i 1512, amb la jornada de Ravenna. CoDoIn, t.79

Llavors, com un esquadró dels enemics això veiés, va ajuntar de fins vuit mil gascons i tudescs carreguen: ansimesmo els nostres es van a ells, i afrontant el un esquadró amb l'altre, tal guanya portaven d'apropar els uns als altres i de manera es van ajuntar, que les piques seves amb les dels nostres es tocaven i ni els uns les podien envoltar per ferir als altres, ni els altres als altres i veient això un Coronel anomenat Artieda i un altre anomenat Joanes d'Arriaga, prenen una pica, l'un pel ferro i l'altre pel conte, i ficant-se entre mitjanes, i sota les piques dels nostres i de les del enemic, s'alçen les piques cap amunt, i ells ficats deixen la pica, i amb espases i rodelles viérades el segar i enderrocar dels enemics com peons en bon pa.

[...]

doncs, què direm de tota l'altra i molt esforçada infanteria, sinó que tan segur es va donar, que del primer esquadró que digimos de gascons i tudescos, de vuit mil, a la primera trobada no van deixar d'ells vius mil i cinc-cents? I de tal manera després els van seguir, que trencat aquell esquadró, l'altre segon esquadró dels francesos es va començar á retreure, i els nostres seguint els van guanyar la seva artilleria; i com els francesos fossin posats en fugida i els nostres després d'ells.

Malgrat el reeixit del succés, sembla que obrir-se pas en l'eriçó de piques no era fàcil. Tot i això, és evident que un cop penetrat l'esquadró, els soldats que el formaven no van poder oferir cap defensa, lluitant a títol individual.

Proposava Diego de Salazar un esquadró de sis mil infants, amb tres mil piquers, 2000 rodeleros [armats amb rodela i dard, a manera dels antics romans] i mil arcabussers, encara que després suggereixi l'ús de ballesters.

Ja que per Pavia [1525] el 35% dels soldats eren boques de foc [entre escopeters i arcabussers] els mil arcabussers [17%] semblen molt pocs tiradors. Substituir la confiança dipositada en la moderna arcabusseria recuperant una antiga manera de combatre - que sens dubte havia donat èxits puntuals - sembla ser fruit de la nostàlgia, encara que don Diego raona per extens l'ús d'aquests rodeleros. Aquest exercici teòric, sumat als exemples aportats, demostra que el rodelero podia tenir un paper, com el va tenir el alabardero o el montantero, però va quedar en un pla secundari respecte al mascarell [fora pica seca o coselete] i al arcabucero [al qual se li sumaria en la dècada de 1560 el mosqueter].

La rodela en els assalts, reconeixements i altres llancis

Tingués un paper més o menys important en el camp de batalla on prevalia l'ús de formacions tancades, de vegades com ara assalts i cops de mà es va continuar usant. Així, al maig de 1652, soldats catalans defensors de Montjuïc ataquen el fort de Sant Farriol defensat a càrrec del mestre de camp Juan de Castillo donant l'assalt amb escales "amb espasa i rodella, i amb molt valor".

La rodella jugava un paper important en els assalts, doncs bé col·locada protegia el tors, destacant per diversos autors el paper defensiu que tenia contra les pedrades llançades des de les muralles. En aquest punt de veure cara a cara s'usava qualsevol tipus d'arma, i un recull de pedres podia ser força més efectiu que un lent mosquet o arcabús amb temps de recàrrega que es antojarían infinits veient l'enemic enfilar l'escala. En 1567, Diego Gracián en el seu De Re Militari, asseverava que de la rodella poc cas es fa "no és en algun assalt, o presa de ciutat: amb tot això, pocs la porten, sinó són els capitans".

Patge de rodella

El capità havia de tenir una rodella, i per dur-era comú que es fes servir d'un patge de rodella, que podia ser el patge geneta o un criat de l'oficial, que així mateix podria portar un morrió fort per a l'ús del seu amo.

Fer de patge era una manera d'iniciar-se en la carrera militar a primerenca edat, i donada la posició de qui se servia, una mica millor que la de l'exercici de motxiller, com va fer el capità Alonso de Contreras amb catorze anys d'edat, l'any de 1597:

Vaig arribar á Palerm i després em va rebre per patge de rodella el capità Felipe de Menargas, català; servile amb voluntat, i ell em volia bé.

La rodella fort o a prova A mesura que van fer la seva aparició les armes de foc, va ser necessari el desenvolupament de proteccions capaços d'aturar la pilota llançada amb potència, primer per defensar-se del arcabús, i posteriorment, del mosquet.

Atès que el perímetre de les places fortes era defensat amb aquesta última arma, en els treballs de reconeixement de les defenses - així com en els treballs d'aproximació per trinxera o en les mines si es topava amb una contramina - es recomanava l'ús d'una rodella fort, o rodella a prova de mosquets. També en els assalts o escalades es recomanava l'ús d'una rodela forta, a prova d'arcabús. Evidentment, com succeïa amb la resta d'armes, les rodelles dels oficials - o d'aquells soldats, particulars i aventurers que podien permetre - eren gravades, decorades més o menys esplèndidament, amb broquer daurat, orles i els adorns que es consideressin oportuns per denotar la posició social del propietari.

El Monserrate segon, Cristóbal de Virués, 1601

Les rodelles del catàleg de la real armeria [1898] tenen un diàmetre d'entre 0.54 i 0.62m. Podien ser llises o de "melic en punta", com la que porta aquest infant anglès d'una il·lustració de Theodor de Bry del Americae Pars ¿Sisena?:

En el catàleg de la Reial Armeria de 1849 es donen pesos de diverses rodelles: des de 6 lliures [castellanes, de 460gr] uns 2.76Kg, a 2 arroves [1 arrova castellana = 25 lliures] uns 23Kgs d'una rodella a prova de mosquet.

Apareixen altres rodelles a prova de mosquete catalogades: de 38 lliures [17.48kg], 2 arroves menys mitja lliura [22.77kgs] i altres sense classificar, de 9 lliures [4,14kg], 10 lliures, a 1 arrova [11,5kg ]. A gust de l'usuari i segons necessitat.

En tot cas, sembla possible que caminant, reconeixent les obres d'aproximació al fossat de les trinxeres del setge, una persona pogués sostenir 23kgs una estona més o menys llarg, però córrer amb aquest pes, resulta difícil, sumant a altres peces de les proteccions, com aquests infants que corrien Bergen op Zoom. En tot cas, sembla que una rodella a prova estàndard pesaria de 8 a 15 kgs.

Bernardino de Mendoza [1577] dóna diversos exemples del seu ús en mines, trinxeres i assalts.

Coloma, ens assenyala com Valentí de Pardieu, monsieur de la Motta va morir en un reconeixement, tot i portar armes fortes:

Atenent, doncs, a això la Mota, amb extraordinària diligència anant aquella mateixa nit a reconèixer el lloc on hi havia de plantar l'artilleria, li va aconseguir un mozquetazo per sobre de l'ull dret que li va sortir al colodrillo, que va caure després mort. Afirmés que en la seva vida amb haver fet allò infinites vegades l'havien vist demanar armes fortes sinó aquella nit, que en el reduto que es va aixecar aquella tarda per començar a obrir trinxeres va demanar les seves armes al capità don Jerónimo de Silva i, amb tot això, li van donar per entre la falda del morrió i la rodella.