Valuros

Valuros
	(ca) Valuros o Baluros
	;
Dades
Tipus	grup d'humans
Religió	paganisme

Els valuros, o baluros, eren una comunitat de sacerdots, curanders i fetillers de creences precristianes, originaris de la Terra Chá. Van realitzar les seves tasques fins a èpoques recents a la zona de la llacuna de Santa Cristina, a Cospeito, malgrat es desplacessin també arreu de Galícia.^[1]

Etimologia

El terme ofereix certs problemes per que fa a la seva grafia, ja que no existeix cap diccionari actual que reculli aquesta entrada. Només el Diccionario gallego-castellano d'Eladio Rodríguez González (1958-1961) recull el terme baluro i el defineix com a "bruixot, fetiller que també exercia de metge, sacerdot, milagrero i profeta; i valuro-a com a usurer, que presta amb usura. Als habitants de Terra Chá, coneguts amb el gentilici chairegos, també se'ls anomena valuros.^[2]

Hi ha també la teoria que valuro, amb "v", provindria del llatí vallis (vall) i urus (toro salvatge).^[3]

Identificació geogràfica

La terra dels valuros cal situar-la a la Terra Chá. Vicente Risco diu que la Terra de Valura abarcaria des de la parròquia de Xermar fins a la de Ribeiras de Lea, i des de Castro de Rei fins a la parròquia de Pino. Recollint l'opinió d'altres autors, cita a Manuel Murguía qui, desmuntant la teoria de Boán que definia els valuros com a antics adoradors del déu Baal, era de l'opinió que aquesta comunitat de cultes precristians serien aquells que viurien a prop de les muntanyes Valuras.^[4]

Han perviscut algunes referències als valduros en la toponímia actual. Existeix una Casa da Valura a Trabada on hi va viure una persona originària de la Terra Chá; aquesta casa es troba deshabitada avui en dia però els seus descendents encara són coneguts amb el malnom de valuros. A Mondoñedo, al final del camí que va de la parròquia d'Os Remedios fins al Mosteiro dos Picos existeix una casa encara habitada avui coneguda també com la Casa da Valura. A la ciutat de Lugo hi ha un carrer do Baluro i a la riba del Miño un caneiro do Baluro.^[5]

Història

Els historiadors del segle XVII Juan Fernández de Boán i Felipe de la Gándara van relacionar aquesta comunitat amb el déu Baal, del qui en seguirien les doctrines. Tot i així, avui en dia cap investigador dona credibilitat a aquesta teoria.^[3]

El que sembla evident és que se'ls considerava una comunitat maleïda i perseguida per la religió cristiana a causa del seu lligam amb una altra religió encestral que avui en dia desconeixem. Els valuros no acceptaven el cristianisme que havia pentrat a la Terra Chá i el veuran com quelcom d'aliè que, a més, els perseguirà i se'ls hi voldrà imposar.^[3]

El 1665 el bisbe de Tui Juan de Villamar cita els valuros al paràgraf 12 de les Constituciones amb aquests termes:^[4]^[6]

«

Desitjant vivament prevenir els gravíssims danys que a les ànimes senzilles ocasionen els pidolaires que la pleballa anomena Baluros, ja sigui amb predicació de miracles, revelacions, profecies, promeses i indulgències fingides, oracions i exsorcismes supersticiosos, ja sigui amb engany, amenaça i descomunions banals que fulminen per a atemorir als rústics i treure'ls els seus diners i joies, manem...

»

Durant el segle xviii els bisbats d'Ourense, Tui i Mondoñedo van condemnar les seves pràctiques i abusos com a usurpadors de les funcions i beneficis propis del clergat. Així, el 1750 el bisbe de Mondoñeda va redactar cartes pastorals contra ells

Referències

↑ VVAA. Dicionario dos seres míticos galegos (en gallec). Vigo: Edicións Xerais en Galicia, 1999, p. 50. ISBN 84-8302-363-6.
↑ Rodríguez González, Eladio. Diccionario Enciclopédico Galle- go-Castellano, 1958-1961.
↑ ^3,0 ^3,1 ^3,2 Otero Canto, Xosé «[Boletín do Museo do Castro de Viladonga 10 0 SOBRE A ETIMOLOXÍA DA PALABRA “VALURO” Boletín do Museo do Castro de Viladonga 10 0 SOBRE A ETIMOLOXÍA DA PALABRA “VALURO”]». Boletín do Museo do Castro de Viladonga, núm. 27, 2017, pàg. 100-103. ISSN: 1575-0639.
↑ ^4,0 ^4,1 Risco, Vicente. «Etnografía. Cultura espiritual». A: Historia de Galiza. Vol. I. Buenos Aires: Nós, 1979, p. 383 i 451-452.
↑ «Os baluros, tribo maldita» (en gallec). Galicia encantada. [Consulta: 10 agost 2018].
↑ "Deseando vivamente ocurrir a los gravisimos daños que en las almas sencillas ocasionan los questores que el vulgo llama Baluros, ya con predicación de milagros, revelaciones, profecías, promesas é indulgencias fingidas, oraciones y exorcismos supersticiosos, ya con engaño, amenaza y vanas descomuniones que fulminan para atemorizar á los rústicos y sacarles su dinero y alhajas, mandamos..."

Bibliografia

CUBA, Xoán Ramiro; MIRANDA, Xosé; REIGOSA, Antonio: Diccionario dos seres míticos galegos, Edicións Xerais de Galicia, Vigo, 1999. ISBN 84-8302-363-6

Enllaços externs

[1] VVAA. Dicionario dos seres míticos galegos (en gallec). Vigo: Edicións Xerais en Galicia, 1999, p. 50. ISBN 84-8302-363-6.

[2] Rodríguez González, Eladio. Diccionario Enciclopédico Galle- go-Castellano, 1958-1961.

[:0-3] 3,0 ^3,1 ^3,2 Otero Canto, Xosé «[Boletín do Museo do Castro de Viladonga 10 0 SOBRE A ETIMOLOXÍA DA PALABRA “VALURO” Boletín do Museo do Castro de Viladonga 10 0 SOBRE A ETIMOLOXÍA DA PALABRA “VALURO”]». Boletín do Museo do Castro de Viladonga, núm. 27, 2017, pàg. 100-103. ISSN: 1575-0639.

[:1-4] 4,0 ^4,1 Risco, Vicente. «Etnografía. Cultura espiritual». A: Historia de Galiza. Vol. I. Buenos Aires: Nós, 1979, p. 383 i 451-452.

[5] «Os baluros, tribo maldita» (en gallec). Galicia encantada. [Consulta: 10 agost 2018].

[6] "Deseando vivamente ocurrir a los gravisimos daños que en las almas sencillas ocasionan los questores que el vulgo llama Baluros, ya con predicación de milagros, revelaciones, profecías, promesas é indulgencias fingidas, oraciones y exorcismos supersticiosos, ya con engaño, amenaza y vanas descomuniones que fulminan para atemorizar á los rústicos y sacarles su dinero y alhajas, mandamos..."

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]