Vara d'or

Vara d'or

Solidago virgaurea
Inflorescències de Solidago virgaurea (Serra de Castelltallat)
Dades
Font de	european goldenrod (herb) (en)
Planta
Tipus de fruit	aqueni
Taxonomia
Superregne	Eukaryota
Regne	Plantae
Ordre	Asterales
Família	Asteraceae
Tribu	Astereae
Gènere	Solidago
Espècie	Solidago virgaurea L., 1753

La vara d'or (Solidago virgaurea), també coneguda com a herba judaica, herba pagana, vara de Sant Josep, cercavinya o consolda sarrahinesca, és una planta herbàcia de la família de les Asteràcies que brota a la primavera. El nom de Solidago virgaurea ve del llatí; Solidago vol dir sòlid i en concret aquí tindria el significat de solidificar, totalitzar, és a dir recuperar la unitat. Fa referència a la capacitat de recuperació de les ferides com a cicatritzant i vulnerària. Virgaurea fa referència al color daurat de les seves flors.

Ecologia

Vara d'or és una planta que creix en llocs silícics, quasi sempre en llocs no calcaris; generalment creix en boscos secs, caducifolis i mixtes, junt a matolls. Es troba preferentment en llocs assolellats i resguardats de vents forts. Els seus límits d'altitud poden ser fins als 3.000 metres, com succeeix excepcionalment a Sierra Nevada.

Pel que fa a la seva distribució mundial la trobem al nord d'Àfrica, Amèrica i Europa (exceptuant Albània, Islàndia i Turquia) d'on és originària. Es distribueix àmpliament per tota la península Ibèrica i dins el principat la podem trobar principalment als Pirineus, Prepirineus i zones pròximes com el Massís del Montseny.

Descripció

Solidago virgaurea

Es tracta d'una planta vivaç, que desapareix a l'hivern i torna a brotar a la primavera. Floreix del juliol al setembre. Són flors molt oloroses. És una planta herbàcia, vigorosa, erecta, poc ramificada i d'alçada variable. De la seva arrel rizomatosa broten diverses rames dretes i escarpades entre 40 i 80 centímetres d'alçada (i fins a 1 metre). Les tiges són vermelles o violades, ramificades en la seva part apical i cobertes de ramillets de flors grogues, és glabra o pubescent en la seva part superior. Les fulles són de color verd clar i alternes, les inferiors (2-12 cm) són ovades o el·líptiques, estan irregularment serrades, són glabres i estan retretes bruscament a la base, en el pecíol alat; les fulles superiors tenen el pecíol més curt, són el·líptiques o lanceolades i finalment estan serrades o senceres, sèssils les més altes.

És una planta monoica. Els seus capítols són grocs, nombrosos, erectes i petits (mesuren de 5 a 10 mm de longitud i de 10 a 15 mm de diàmetre) i estan disposats en un raïm o una panícula oblonga, de ramificacions ascendents o fastigiades. A la base del capítol es forma un involucre de bràctees lineals amb moltes fibres verdoses i voreres escarificades. Aquest pot mesurar entre 4,5 i 10 mm, és de color verd i de forma cilíndrica. Cada capítol presenta un anell amb 5-12 lígules (4-9 mm de llargada) situades al marge, que són flors unisexuals femenines i amb 10-30 flors tubulars centrals, que són hermafrodites.

Com es tracta d'una asteràcia, les flors grogues ligulades tenen una corol·la unilabiada i els túbuls la tenen tubular. El calze està modificat formant un característic vil·là o corona de pèls. El gineceu és unilocular i està format per dos carpels units en un ovari ínfer. Conté un únic primordi seminal amb un estil i amb dues branques curtes.

L'androceu consta de 5 estams amb les anteres introrses connades en forma de tub. Anteres amb un apèndix curt i apical. El fruit és un aqueni sublinear marronós, de 3 a 6 mm de llargada, pubescent amb un vil·là blanc de 5-6mm i amb pèls lleugerament ciliats.

Farmacologia

La part utilitzada és la sumitat florida (tota la planta excepuant l'arrel). La floració és entre juliol i setembre, que és quan es recol·lecta la planta.

Composició química

- Polifenols:

• Flavonoides (1,5%): kenferol, quercetol, isorramnetol i els seus glucorramnòsids.
• Àcids fenil-carboxílics: clorogènic i els seus isòmers, cafeic i els seus ésters osídics, ésters osídics d'hidroxibenzoats de l'acohol salicílic (leiocarpòsid i virgaureòsid).
• Antocianòsids: cianidí-3-diglucòsid i 3-0-genciobiòsid (miocianina).
• Tanins catèquics.

- Saponòsids (2,4-2,5%): les seves genines són de naturalesa triterpènica: virgaurasa-ponòsids 1 i 2 (bidesmòsids de l'àcid poligalàctic, un oleà hidroxilat en 2'3, 16 i 23).

- Traces d'oli essencial (0,05%): monoterpens (ß-pinè, mircè, llimonè, ß-felandrè), sesquiterpens (acetat de bornil).

- Diterpens lliures i esterificats de grup del cisclerolà.

- Mucílags.

Com a substància de reserva té inulina.

Accions farmacològiques

• Els flavonoides tenen una acció venotònica i junt amb els saponòcids li donen acció diurètica uricosúrica. Concretament els saponòcits també tenen funció antimicòtica.
• Els olis essencials li donen una acció antisèptica de les vies urinàries i del tracte digestiu. Aquests també li donen una acció diaforètica.
• Els leiocarpòsids tenen propietats antiinflamatòries i analgèsiques locals així com una acció farmacològica antipirètica.
• Els tanins actuen com a astringent (tant per via interna com externa) i antiinflamatoris en ús extern.

Usos medicinals

• Sistema urinari: es recomana per tractaments d'edemes i nefritis agudes. Prevenció de càlculs renals, cistitis i uretritis. Tractament de fons de reumatismes i gota.
• Flevologia: protectora de capil·lars i tonificant del sistema venós per efecte dels flavonoides.
• Sistema digestiu: és astringent pels seus tanins (diarrees).
• Efectes en la pell: astringent i cicatritzant en llagues i úlceres (aplicat en forma d'infusions). Resolutiu d'èczemes. Útil en les estomatitis i paradontopaties.

Preparacions

Per ús intern

Tractament d'oligúries, nefritis, cistitis, uretritis, urolitiasi, gota, edemes, obesitat, diarrees, enteritis, ansietat, hipertensió, varius, hemorroides i fragilitat capil·lar.

• infusions: una cullerada de postres per tassa. Tres o més tasses al dia.
• decocció: 20 g/l, bullir 2 minuts, deixar-ho durant 10 minuts. Veure durant tot el dia.
• extracte fluid: 1-2 grams per dia.
• tintura (1:10): 30-60 gotes tres cops al dia.
• càpsules: 300 mil·ligrams de planta dessecada i polvoritzada per càpsula.

Per ús extern

Tractament d'èczemes, ferides i úlceres cutànies.

• macerat: 40 g/l, macerar durant 12 hores. Aplicar en forma de compreses o rentats.

És una planta mancada de toxicitat però el seu contingut en saponòsids en algunes ocasions pot irritar les mucoses. Està contraindicada en hipersensibilitat a la Vara d'or o altres espècies de la família de les compostes. No ha d'utilitzar-se durant l'embaràs o lactància per absència de dades que confirmin la seva seguretat.

S'ha d'utilitzar amb precaució en el tractament d'edemes associats a insuficiència renal o insuficiència cardíaca. La Vara d'or pot potenciar els efectes dels antihipertensius provocant hipotensió. També pot potenciar els efectes i la toxicitat dels digitàlics degut a la hipopotasèmia que pot generar.

No s'han descrit efectes sobre la capacitat per conduir i utilitzar maquinària. Tampoc s'han decrit reaccions adverses a les dosis terapèutiques recomanades. A altes dosis, en tractaments crònics o en individus especialment sensibles es poden donar reaccions al·lèrgiques, però no és freqüent.

Observacions

Subespècies

Té dues subespècies: la minuta i la virgaurea. La primera és la més comuna i la segona té la flor una mica més grossa i es troba només a l'alta muntanya.

Història

A l'antiguitat va ser una planta pràcticament desconeguda i sembla que el primer que va parlar d'ella va ser Arnau de Vilanova al segle xiii. Ja la va recomanar pel mal de pedra i el dolor de ronyons i més endavant John Gerard (1633) va descriure aquestes propietats amb més extensió. L'any 1592 Hieromymus Bock recull el testimoni de Hieromymus Brunswieg que feia referència a l'ús d'aquesta planta per part dels antics germànics per curar ferides.

Oficialment les autoritats sanitàries recomanen aquesta planta com un bon diurètic útil en la nefritis i la cistitis, i també per al tractament de reumatismes i gota. Per aquest motiu, actualment existeixen en el mercat molts preparats registrats que es dispensen amb certa freqüència. Per citar-ne alguns: uralyt, Adelgazante kneipp, Bioforce te de Solidago,... i diverses presentacions de Santiveri, Soria natural, Artesanía agrícola,...

Utilització homeopàtica

Els remeis homeopàtics es preparen a partir de flors fresques, i és un específic pel ronyó, les dilucions més usuals són les D1 i D2, de les que s'administren cada dia dos o més cops entre 5 i 10 gotes.

Curiositats

L'acció antiinflamatòria, analgèsica local i antipirètica dels extractes de Solidago virgaurea són comparables a la del diclofenac, alcohol salicílic i indometacina. A Europa central també s'utilitzen les sumitats florides d'altres solidagos: Solidago gigantea Aiton i Solidago canadensis, originàries de Nord-amèrica. Ambdues espècies també s'utilitzen com diurètics i els saponòsids aïllats d'aquestes drogues presenten una acció hipotensora. Així mateix la fracció polisacarídica manifesta in vitro una acció antitumoral enfront del sarcoma 180.

Bibliografia

• AICHELE, D.; GOLTE-BECHTLE, M. Guía de las flores de Europa. Barcelona: Omega, 1988
• ASOCIACIÓN ESPAÑOLA DE MÉDICOS NATURISTAS. COLEGIO OFICIAL DE FARMACÉUTICOS DE VIZCAYA. Fitoterapia. Vademecum de Prescripción. Bilbao: Cita, 1994
• BERDONCES I SERRA, Lluís Maria Gran enciclopedia de las plantas medicinales. Premià de Mar: Tikal ediciones,1999
• FONT QUER, PIO Diccionario de botánica. Barcelona: Península, 2001
• FONT QUER, PIO Plantas medicinales. El Dioscórides renovado. Barcelona: Península, 2001
• LAUNERT, EDMUND Guía de las plantas medicinales y comestibles de España y de Europa. Barcelona: Omega, 1982
• PAHLOW, M. El gran libro de las plantas medicinales. León: Everest, 1998
• PAHLOW, M. Gran manual de plantas medicinales. León: Everest
• PERIS, JUAN BAUTISTA; STÜBING,GERHARD; ROMO, ÁNGEL Plantas medicinales de la Península Ibérica e Islas Baleares. Barcelona: Jaguar, 2001
• PERIS, JUAN BAUTISTA; STÜBING, G.; VANACLOCHA, B. Fitoterapia aplicada. Valencia: M.I.C.O.F., 1995
• Podlecht, Dieter Plantas medicinales. León: Everest
• Poletto, Aldo Plantas y Flores Medicinales I. Barcelona: Parramón, 1995
• Polunin, oleg Guía fotográfica de las flores silvestres de España y de Europa. Barcelona: Omega, 1989
• ROMBI, MAX 100 plantes medicinales. Niza: Editions Romart, 1991
• STRASBURGER, Eduard Tratado de Botánica. Barcelona: Marin, 1977
• Vocabulari de Botànica. Barcelona: Institut Joan Lluís Vives, 2004
• Botànica Farmacèutica. Ensenyament de Farmàcia. Textos docents.(pràctiques). Barcelona: Universitat de Barcelona, 2008
• WILLIAM A.R. THOMSON, D.M. Guía práctica ilustrada de las plantas medicinales. Barcelona: Blume, 1994

Enllaços externs

• «Solidago virgaurea L.» Herbari virtual del Mediterrani Occidental, Universitat de les Illes Balears