Vidriol (química)
Vidriol és una denominació genèrica, obsoleta, dels sulfats,[1] que empraren els alquimistes i els químics fins al segle xix.
Antigament els alquimistes i els químics anomenaven vidriol a diversos minerals, principalment al vidriol blau o vidriol de Xipre (sulfat de coure(II) pentahidratat, ), essent tots sulfats (tots contenien l'anió sulfat, ) els cristalls dels quals se semblaven al vidre.[2] Etimològicament vidriol prové del llatí vulgar vitrĕŏlu, derivat diminutiu de vitrĕum, ‘de vidre’.[3] D'aquest minerals es podia obtenir l'àcid sulfúric, , el primer en fer-ho fou l'alquimista alsacià Basilius Valentinus que, en el segle xv, l'obtingué destil·lant vidriol verd o vidriol marcial, el sulfat de ferro(II) heptahidratat, , amb arena. L'anomenava oli de vidriol o licor de vidriol per haver-lo obtingut del vidriol verd.[4]
A despit que diversos sulfats s'anomenaven com a vidriols, no es feia així amb tots, ja que se'n desconeixia la seva composició química. Per exemple el sulfat de calci, , s'anomenava guix; el sulfat de magnesi, , s'anomenava sal d'Epson, sal de Sedlitz,...; el sulfat d'alumini i potassi, , s'anomenava alum, etc. Durant el segle xviii els nous composts químics que es descobrien començaren a anomenar-se de forma més sistemàtica a partir de la seva composició química gràcies als avenços en l'anàlisi química. Un dels químics impulsors d'aquest mètode fou el francès Pierre Joseph Macquer (1718-1784) que proposà anomenar les sals a partir de l'àcid del qual s'havien obtingut. Així s'anomenaren sals que duien totes el nom de vidriol (els actuals sulfats): la combinació de l'àcid sulfúric (oli de vidriol) i ferro donava el vidriol de ferro, nom que havia de substituir els antics vidriol verd i vidriol marcià; quan es combinava amb el coure, vidriol de coure, que havia de substituir els noms vidriol blau i vidriol de Xipre.[5]
Noms antics[6][7][8] | Nom actual | Fórmula |
---|---|---|
Vidriol, oli de vidriol | Àcid sulfúric | |
Vidriol amoniacal | Sulfat d'amoni | |
Vidriol de lluna, vidriol d'argent | Sulfat d'argent | |
Vidriol roig, vidriol de cobalt | Sulfat de cobalt(II) | |
Vidriol blau, vidriol de Xipre, vidriol de Venus, vidriol de coure | Sulfat de coure(II) | |
Vidriol verd, vidriol marcial, vidriol de ferro | Sulfat de ferro(II) | |
Vidriol blanc, vidriol de Goslard, vidriol de zinc | Sulfat de zinc | |
Vidriol de "metall" | Sulfat de "metall" |
El 1787 es publicà el Méthode de Nomenclature Chimique dels químics francesos Louis Bernard Guyton de Morveau (1737-1816), Antoine Laurent Lavoisier (1743-1794), Claude Louis Berthollet (1748-1822) i Antoine François Fourcroy (1755-1809),[6] on s'estableix per primera vegada un mètode sistemàtic per anomenar les substàncies químiques. En les noves regles se substitueix el nom vidriol pel de sulfat.[9]
Tanmateix la nova nomenclatura necessità molt de temps en implantar-se. a poc a poc els químics s'hi adaptaren, però molt més lentament els comerciants i la població en general. Així encara en el segle XX alguns pagesos de la comarca tarragonina de la Terra Alta, utilitzaven la paraula vidriol per referir-se al sulfat de coure(II) en forma de cristalls que utilitzaven per barrejar-lo amb calç i obtenir el brou bordelès amb què tractaven les malalties fúngiques d'alguns conreus.
Referències
[modifica]- ↑ «vidriol | enciclopèdia.cat». [Consulta: 10 gener 2018].
- ↑ Vladimir Karpenko, John A. Norris, 2001. El vidriol en la història de la química, Univerzita Karlova v Praze
- ↑ «Diccionari català-valencià-balear». Arxivat de l'original el 2004-08-26. [Consulta: 10 gener 2018].
- ↑ Babor, J.A.; Ibarz Aznárez, J. Química general moderna (en castellà). 8a. Marín, 1976.
- ↑ Bertomeu Sánchez, J.R.; García Belmar, A. La revolución química. Entre la historia y la memoria (en castellà). Universitat de València, 2006. ISBN 9788437065496.
- ↑ 6,0 6,1 Guyton de Morveau, L.B.; Lavoisier, A.L.; Berthollet, C.L.; Fourcroy, A.F. Méthode de Nomenclature Chimique (en francès). París: Cuchet, 1787.
- ↑ Lavoisier, Antoine Laurent de. Tratado elemental de Química: presentado baxo nuevo orden y conforme a los descubrimientos modernos, con láminas (en castellà). en la Imprenta Real, por Don Pedro Julian Pereyra, 1798.
- ↑ Brisson, Mathurin-Jacques. Tratado elemental ó Principios de física: fundados en los conocimientos más ciertos así antiguos como modernos y confirmados por la experiencia (en castellà). en la Imprenta de la Admón. del Real Arbitrio de Beneficencia, 1803.
- ↑ Connelly, N.G., Damhus, T., Hartshorn, R.H., Hutton, A.T. Nomenclature of Inorganic Chemistry: IUPAC Recommendations 2005 (en anglès). Royal Society of Chemistry, 2005. ISBN 9780854044382.