Vés al contingut

Sulfat

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de compost químicSulfat
Substància químicatipus d'entitat química Modifica el valor a Wikidata
Massa molecular95,952 Da Modifica el valor a Wikidata
Rolmetabòlit primari Modifica el valor a Wikidata
Estructura química
Fórmula químicaO₄S²⁻ i SO₄²⁻ Modifica el valor a Wikidata
SMILES canònic
Model 2D
[O-]S(=O)(=O)[O-] Modifica el valor a Wikidata
Identificador InChIModel 3D Modifica el valor a Wikidata
Sulfat de coure

El sulfat o solfat[1] és un anió poliatòmic de fórmula (SO₄2-) format per la pèrdua dels dos àtoms d'hidrogen de l'àcid sulfúric. També s'anomenen sulfats en química inorgànica els compostos formats quan els dos hidrògens de l'àcid sulfúric se substitueixen per àtoms metàl·lics (sals) i en química orgànica els formats quan els substituents són radicals orgànics (èsters).[2][3][4]

Es coneixen sulfats de gairebé tots els metalls, per exemple.

  • Coquimbita, sulfat de ferro III, Fe3+₂[SO₄]₃·9 H₂O
  • Copiapita, sulfat de ferro i magnesi, MgFe₄[OH (SO₄)₃]₂·18 H₂O

Estructura

[modifica]

L'anió sulfat consisteix en un àtom central de sofre envoltat de quatre àtoms d'oxigen equivalents en una disposició tetraèdrica. La simetria de l'anió aïllat és la mateixa que la del metà. L'àtom de sofre es troba en l'estat d'oxidació +6 mentre que els quatre àtoms d'oxigen es troben cadascun en l'estat -2. L'ió sulfat té una càrrega negativa de -2 i és la base conjugada de l'ió bisulfat, HSO−4, que al seu torn és la base conjugada de l'àcid sulfúric, H2SO4. Els sulfats orgànics, com el sulfat de dimetil, són compostos covalents i èsters de l'àcid sulfúric. La geometria molecular tetraèdrica de l'ió sulfat és la que prediu la teoria de repulsió de parells electrònics de la capa de valència.

Enllaç

[modifica]
Dos models de l'ió sulfat.
1 només amb enllaços covalent polar; 2 amb un enllaç iònic
Sis ressonàncies

La primera descripció de l'enllaç en termes moderns va ser feta per Gilbert Lewis en el seu innovador article de 1916, on va descriure l'enllaç en termes d'octets d'electrons al voltant de cada àtom, és a dir, no hi ha enllaços dobles i una càrrega formal de +2 a l'àtom de sofre i -1 a cada àtom d'oxigen.[5][a]

Més tard, Linus Pauling va utilitzar la teoria de l'enllaç de valència per a proposar que les estructures de ressonància més significatives tenen dos enllaços pi que impliquen orbitals d. El seu raonament va ser que la càrrega del sofre es reduïa així, d'acord amb el seu principi d'electroneutralitat.[6] La longitud de l'enllaç S−O de 149 pm és més curta que les longituds del mateix enllaç en l'àcid sulfúric de 157 pm per a S−OH. El doble enllaç li va servir a Pauling per a explicar la menor distància de l'enllaç S−O. Quan Pauling va introduir orbitals d, es va suscitar un debat sobre la importància relativa de l'enllaç pi i la polaritat de l'enllaç (atracció electroestàtica) per a provocar l'escurçament de l'enllaç S−O. El resultat va ser un ampli consens sobre que els orbitals d tenen un paper, però no tan significatiu com Pauling havia postulat.[7][8]

Durward William John Cruickshank va ser el primer a proposar una descripció àmpliament acceptada que implicava l'enllaç pπ – dπ. En aquest model els orbitals p totalment ocupats de l'oxigen se superposen amb els orbitals d buits del sofre (principalment els dz2 i dx 2–y2).[9] No obstant, en aquesta descripció, tot i que hi ha algun caràcter π en els enllaços S−O, l'enllaç té un caràcter iònic significatiu. Per a l'àcid sulfúric, el càlcul (amb orbitals d'enllaç natural) confirma una clara càrrega positiva en el sofre (teòricament +2,45) i una baixa ocupació en 3d. Per tant, la representació amb quatre enllaços simples és l'estructura de Lewis òptima en lloc de la de dos enllaços dobles (és a dir, com prediu el model de Lewis, no el model de Pauling).[10]

En aquest model l'estructura segueix la regla de l'octet i la distribució de càrrega està d'acord amb l'electronegativitat dels àtoms. La discrepància entre la longitud de l'enllaç S-O en l'ió sulfat i la longitud de l'enllaç S-OH en l'àcid sulfúric s'explica per la donació d'electrons de l'orbital p dels enllaços S=O terminals de l'àcid sulfúric als orbitals antienllaçants S-OH, debilitant-los i donant lloc a una major longitud d'enllaç d'aquests últims.

Tanmateix, la representació de Pauling per al sulfat i altres compostos amb oxigen encara és una forma habitual de representar l'enllaç en molts llibres de text.[9][11] L'aparent contradicció es pot aclarir si hom pensa que els dobles enllaços covalents de l'estructura de Lewis en realitat representen enllaços que estan fortament polaritzats en més del 90% cap a l'àtom d'oxigen. D'altra banda, en l'estructura amb un enllaç dipolar, la càrrega es localitza com un parell solitari en l'oxigen.[10]

Història

[modifica]

Alguns sulfats eren coneguts pels alquimistes i eren anomenats vidriols, del llatí vitreolum, vidriós, perquè van ser alguns dels primers cristalls transparents coneguts.[12] El vidriol verd és sulfat de ferro II heptahidrat, {{chem2|FeSO4*7H2O} }; el vidriol blau és sulfat de coure II pentahidrat, CuSO4·5H2O; el vidriol blanc és sulfat de zinc heptahidrat, ZnSO4·7H2O. L'alum és un sulfat doble de potassi i alumini de fórmula K2Al2(SO4)4·24H2O, que va jugar un paper en els inicis de la indústria química.

Preparació

[modifica]

Normalment els sulfats metàl·lics es preparen tractant òxids metàl·lics, carbonats metàl·lics o el propi metall amb àcid sulfúric:[11]

Zn + H2SO4 → ZnSO4 + H2
Cu(OH)2 + H2SO4 → CuSO4 + 2 H2O
CdCO3 + H2SO4 → CdSO4 + H2O + CO2

Encara que s'escriuen amb fórmules anhidres senzilles, aquestes conversions generalment es realitzen en presència d'aigua. De manera que els sulfats produïts són hidratats: ZnSO4·7H2O, CuSO4·5H2O i CdSO4·H2O.

Alguns sulfurs metàl·lics es poden oxidar per a donar sulfats metàl·lics.

Ocurrència a la natura

[modifica]

Els bacteris reductors de sulfats, uns microorganismes anaeròbics, com els que viuen en sediments o prop de les fonts tèrmiques del mar profund, utilitzen la reducció de sulfats juntament amb l'oxidació de compostos orgànics o hidrogen com a font d'energia per a la quimiosíntesi.

Propietats

[modifica]

La major part de sulfats són molt solubles en aigua. Entre les excepcions hi ha: sulfat de calci, sulfat d'estronci, sulfat de plom II, sulfat de bari, sulfat de plata i sulfat de mercuri, que són poc solubles. El sulfat de radi és el sulfat més insoluble conegut. El sulfat de bari és útil en l'anàlisi gravimètrica de sulfats: si s'afegeix una solució de la majoria de sals de bari, per exemple, clorur de bari, a una solució que conté ions sulfat, el sulfat de bari precipitarà fora de la solució com una pols blanquinosa. Aquesta és una prova de laboratori habitual per a determinar si una solució conté sulfat.

L'ió sulfat pot actuar com un lligand que s'uneix, ja sigui per un oxigen (monodentat) o per dos oxígens com a quelat o un pont.[11] Un exemple és el complex Co(en)2(SO4)]+Br−[11] o el complex metàl·lic neutre amb trifenilfosfina PtSO4(PPh3)2 on l'ió sulfat actua com a lligand bidentat. Els enllaços metall-oxigen en els complexos de sulfat poden tenir un caràcter covalent significatiu.

Usos

[modifica]

Aplicacions comercials

[modifica]
Policiador de motxilla utilitzat per aplicar sulfat a les verdures. Museu Valencià d'Etnologia.

Els sulfats s'utilitzen àmpliament a la indústria. Entre els principals hom pot esmentar:

Sulfatar en agricultura

[modifica]
Motxilla d'ensulfatar. Museu Valencià d'Etnologia.

El verb ensulfatar o sulfatar s'ha estès entre la pagesia com a sinònim d'aplicació de qualsevol producte fitosanitari per polvorització. Pròpiament dit es tractaria només de les aplicacions de sulfats de ferro i de coure.[13] A partir de la segona meitat del segle xix els tractaments fitosanitaris a base de sulfat de coure per a tractar fongs van ser els primers productes químics emprats en l'agricultura, per això es conserva tradicionalment el verb de sulfatar encara que el principi actiu no sigui un sulfat.[14]

Sulfatar en química

[modifica]
  • En electroquímica la sulfatació és la producció de sulfat de plom a les plaques d'una bateria de plom durant la descàrrega. Si la placa no desapareix, pot inutilitzar l'aparell.
  • En química la sulfatació és convertir en sulfat per atac amb àcid sulfúric, per doble descomposició amb un altre sulfat, o per oxidació d'un sulfur.[14]

Efectes en el medi ambient

[modifica]

Els sulfats es presenten com a partícules microscòpiques (aerosols) resultants de la combustió de combustibles fòssils i biomassa. Augmenten l´acidesa de l´atmosfera i formen la pluja àcida. Els bacteris anaerobis reductors de sulfat ‘’Desulfovibrio desulfuricans’’ i ‘’Desulfovibrio vulgaris’’ poden eliminar la crosta negra de sulfat que de vegades entela la superfície de certs edificis.[15] Efectes principals sobre el clima Plantilla:Ap El principal efecte directe dels sulfats sobre el clima és la dispersió de la llum, cosa que augmenta l'albedo de la Terra. Aquest efecte es coneix mitjanament bé i condueix a un refredament del forçament radiatiu negatiu d'uns 0,4 W/m2 en relació amb els valors preindustrials,[16] compensant parcialment el major efecte d'escalfament (uns 2,4 W/m2) dels gasos defecte hivernacle. L'efecte és molt poc uniforme des del punt de vista espacial, i és més gran a les grans zones industrials.[17]

Aquesta figura mostra el nivell de concordança entre un model climàtic impulsat per cinc factors i el registre històric de temperatures. El component negatiu identificat com a "sulfat" està associat a les emissions d'aerosols a què s'atribueix l'enfosquiment global.
Diòxid de sofre al món el 15 d'abril de 2017. Observeu que el diòxid de sofre es desplaça per l'atmosfera amb els vents dominants i, per tant, les distribucions locals de diòxid de sofre varien dia a dia amb els patrons meteorològics i la estacionalitat.

El primer efecte indirecte també es coneix com a efecte Twomey. Els aerosols de sulfat poden actuar com a nuclis de condensació dels núvols, cosa que dóna lloc a un nombre més gran de gotes d'aigua més petites. Moltes gotes més petites poden difondre la llum de manera més eficaç que unes poques gotes més grans. El segon efecte indirecte són els efectes secundaris de tenir més nuclis de condensació de núvols. S'ha proposat que aquests efectes inclouen la supressió del plugim, l'augment de l'alçada dels núvols, per facilitar la formació de núvols a baixes humitats i una durada més gran. El sulfat també pot donar lloc a canvis en la distribució de la mida de les partícules, cosa que pot afectar les propietats radiatives dels núvols de formes que no es comprenen completament. Els efectes químics com la dissolució de gasos solubles i substàncies poc solubles, la depressió de la tensió superficial per substàncies orgàniques i els canvis en el coeficient d'acomodació també s'inclouen al segon efecte indirecte.[18]

Els efectes indirectes consisteixen probablement en un efecte de refredament, potser de fins a 2 W/m2, encara que la incertesa és molt gran. Els sulfats estan, per tant, implicats en l'enfosquiment global. El sulfat és també el principal contribuent a l'aerosol estratosfèric format per l'oxidació del diòxid de sofre injectat a l'estratosfera per volcans impulsius com l'erupció de la Muntanya Pinatubo a les Filipines el 1991. Aquest aerosol exerceix un efecte de refredament sobre el clima durant la seva vida de 1 a 2 anys sobre l'estratosfera. Als anys vuitanta, investigacions dutes a terme a Israel i els Països Baixos van revelar una aparent reducció de la quantitat de llum solar, [19] i Atsumu Ohmura, investigador de geografia de l'Escola Politècnica Federal de Suïssa, va descobrir que la radiació solar que incidia sobre la superfície de la Terra havia disminuït més d'un 10% les tres dècades anteriors, malgrat que la temperatura global havia augmentat en general des dels anys setanta.[20] Als anys noranta, es van publicar articles que descrivien descensos de diverses dècades a Estònia, [21] Alemanya [22] ia l'antiga Unió Soviètica, [23] el que va portar l'investigador Gerry Stanhill a encunyar el terme "enfosquiment global" [24] Investigacions posteriors van estimar una reducció mitjana de la llum solar que incideix sobre la superfície terrestre del voltant del 4-5% per dècada a finals dels anys 1950-1980, i del 2-3% per dècada si s'incloïa la dècada dels 90 [25][24] Cal destacar que la radiació solar a la part superior de l'atmosfera no va variar més d'un 0. A més, només es van atenuar la llum visible i la radiació infraroja, i no la part ultraviolada de l'espectre.[26]

Hidrogensulfat (bisulfat)

[modifica]

L'ió hidrogensulfat (HSO−4), també anomenat ió bisulfat, és la base conjugada de l'àcid sulfúric (H2SO4).[27] [b] L'àcid sulfúric es classifica com un àcid fort; en solucions aquoses s'ionitza completament per a formar ions hidroni (H3O+) i hidrogensulfat (HSO−4). En altres paraules, l'àcid sulfúric es comporta com un àcid de Brønsted–Lowry i perd un protó per a formar l'ió hidrogensulfat. L'hidrogensulfat té una valència d'1. Un exemple de sal que conté l'ió HSO−4 és el bisulfat sòdic, NaHSO4. En solucions diluïdes els ions hidrogensulfat també es dissocien, formant més ions hidroni i ions sulfat (SO2−4).

Altres oxoanions del sofre

[modifica]
Oxoanions del sofre
Fórmula molecular Nom
SO2−5 Peroxomonosulfat
SO2−4 Sulfat
HSO−4 Bisulfat
SO2−3 Sulfit
HSO−3 Bisulfit
S2O2−8 Peroxodisulfat
S2O2−7 Pirosulfat
S2O2−6 Ditionat
S2O2−5 Metabisulfit
S2O2−4 Ditionit
S2O2−3 Tiosulfat
S3O2−6 Tritionat
S4O2−6 Tetratiionat

Notes

[modifica]
  1. ↑ Lewis va assignar al sofre una càrrega negativa de dos, a partir de sis electrons de valència propis. i acabant amb vuit electrons compartits amb els àtoms d'oxigen. De fet, el sofre dona dos electrons als àtoms d'oxigen.
  2. ↑ El prefix "bi" a "bisulfate" prové d'un sistema de denominació obsolet i es basa en l'observació que hi ha el doble de sulfat (SO2−4) en el bisulfat sòdic (NaHSO4) i altres bisulfats que en el sulfat de sodi (Na2SO4) i altres sulfats. Vegeu també bicarbonat.

Referències

[modifica]
  1. ↑ Sanna i Useri, Josep. Diccionari català de l'Alguer. L'Alguer/Barcelona: Fundació del II Congrés de la Llengua Catalana i Editorial Regina, 1988, p. 1002. ISBN 84-7129-391-9. 
  2. ↑ «Sulfato - Definicion.de» (en castellà). [Consulta: 20 agost 2024].
  3. ↑ Redacción. «Sulfato | Qué es, localización, tipos, sulfatos inorgánicos, de calcio, de cobre» (en castellà), 16-09-2018. [Consulta: 20 agost 2024].
  4. ↑ Buxo, Toni Lopez. «Sulfatos, toda la información al detalle» (en castellà), 23-03-2015. [Consulta: 20 agost 2024].
  5. ↑ Lewis, Gilbert N. «-19160400-18-large.html The Atom and the Molecule». , vol. 38, 4, 1916, pàg. 762–785. DOI: 10.1021/ja02261a002. (Vegeu la pàgina 778.)
  6. ↑ Pauling, Linus «The modern theory of valency». J. Chem. Soc., vol. 17, 1948, pàg. 1461–1467. DOI: 10.1039/JR9480001461. PMID: 18893624. Arxivat 2021-12-07 a Wayback Machine.
  7. ↑ Coulson, C. A. «d Electrons and Molecular Bonding». Nature, vol. 221, 5186, 1969, pàg. 1106. Bibcode: 1969Natur.221.1106C. DOI: 10.1038/2211106a0.
  8. ↑ Mitchell, K. A. R. «Use of outer d orbitals in bonding». Chem. Rev., vol. 69, 2, 1969, pàg. 157. DOI: 10.1021/cr60258a001.
  9. ↑ 9,0 9,1 Cotton, F. Albert; Wilkinson, Geoffrey. Advanced Inorganic Chemistry. 2nd. New York, NY: Wiley, 1966. 
  10. ↑ 10,0 10,1 Stefan, Thorsten; Janoschek, Rudolf «How relevant are S=O and P=O Double Bonds for the Description of the Acid Molecules H2SO3, H2SO4, and H3PO4, respectively?». J. Mol. Modeling, vol. 6, 2, 2-2000, pàg. 282–288. DOI: 10.1007/PL00010730.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 Greenwood, Norman N.; Earnshaw, A.. Chemistry of the Elements. 2a edició. Oxford: Butterworth-Heinemann, 1997, p. . ISBN 0-7506-3365-4. 
  12. ↑ Taylor, F. Sherwood. Inorganic and Theoretical Chemistry. 6th. William Heinemann, 1942. 
  13. ↑ «sulfatar | agronomia». GEC. [Consulta: 5 novembre 2024].
  14. ↑ 14,0 14,1 «sulfatar | química». GEC. [Consulta: 5 novembre 2024].
  15. ↑ Andrea Rinaldi «Saving a fragile legacy. Biotechnology and microbiology are increasingly used to preserve and restore the worlds cultural heritage». EMBO Reports, vol. 7, 11, 11-2006, pàg. 1075–1079. DOI: 10.1038/sj.embor.7400844. PMC: 1679785. PMID: 17077862.
  16. ↑ Intergovernmental Panel on Climate Change. «Chapter 2: Changes in Atmospheric Constituents and Radiative Forcing». Working Group I: The Scientific Basis, 2007.
  17. ↑ «Current sulfate distribution in the atmosphere».
  18. ↑ Rissman, T. A.; Nenes, A.; Seinfeld, J. H. «Chemical Amplification (Or Dampening) of the Twomey Effect: Conditions Derived from Droplet Activation Theory». Journal of the Atmospheric Sciences, vol. 61, 8, 2004, pàg. 919. Bibcode: 2004JAtS...61..919R. DOI: 10.1175/1520-0469(2004)061<0919:CAODOT>2.0.CO;2. ISSN: 1520-0469.
  19. ↑ "Earth lightens up". Pacific Northwest National Laboratory. Retrieved 8 May 2005.
  20. ↑ Ohmura, A.; Lang, H. (June 1989). Lenoble, J.; Geleyn, J.-F. (eds.). Secular variation of global radiation in Europe. In IRS '88: Current Problems in Atmospheric Radiation, A. Deepak Publ., Hampton, VA. Hampton, VA: Deepak Publ. pp. (635) pp. 298–301. ISBN 978-0-937194-16-4.
  21. ↑ Russak, V. (1990). "Trends of solar radiation, cloudiness and atmospheric transparency during recent decades in Estonia". Tellus B. 42 (2): 206–210. Bibcode:1990TellB..42..206R. doi:10.1034/j.1600-0889.1990.t01-1-00006.x. 1990TellB..42..206R.
  22. ↑ Liepert, B. G.; Fabian, P.; et al. (1994). "Solar radiation in Germany – Observed trends and an assessment of their causes. Part 1. Regional approach". Contributions to Atmospheric Physics. 67: 15–29.
  23. ↑ Abakumova, G.M.; et al. (1996). "Evaluation of long-term changes in radiation, cloudiness and surface temperature on the territory of the former Soviet Union" (PDF). Journal of Climate. 9 (6): 1319–1327. Bibcode:1996JCli....9.1319A. doi:10.1175/1520-0442(1996)009<1319:EOLTCI>2.0.CO;2.
  24. ↑ 24,0 24,1 Stanhill, G.; Moreshet, S. (6 November 2004). "Global radiation climate changes in Israel". Climatic Change. 22 (2): 121–138. Bibcode:1992ClCh...22..121S. doi:10.1007/BF00142962. S2CID 154006620.
  25. ↑ H. Gilgen; M. Wild; A. Ohmura (1998). "Means and trends of shortwave irradiance at the surface estimated from global energy balance archive data" (PDF). Journal of Climate. 11 (8): 2042–2061. Bibcode:1998JCli...11.2042G. doi:10.1175/1520-0442-11.8.2042.
  26. ↑ Adam, David (18 December 2003). "Goodbye sunshine". The Guardian. Retrieved 26 August 2009.
  27. ↑ Nomenclature of Inorganic Chemistry IUPAC Recommendations 2005, IUPAC, p. 129, <http://old.iupac.org/publications/books/rbook/Red_Book_2005.pdf>

Vegeu també

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sulfat
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Sulfat&oldid=34371595»