Vinaccia (família)

Vinaccia
	;
Dades
Tipus	família
Activitat
Gènere	Guitarra i mandolina

La família Vinaccia és la dinastia de lutiers napolitans més antiga: la mandolina més antiga que va sobreviure, signada com a Filius Januari Vinaccia, data del 1752 i les darreres del 1914. Aquestes mandolines solen tenir incrustacions i fils d’ivori i de nacre al llarg del diapasó i el mànec. Pasquale Vinaccia va ser el responsable de l'aplicació de cordes d'acer harmòniques, substituint les de llautó i tripa utilitzades fins a principis del segle xix. Encara avui a Nàpols molts músics toquen instruments de Vinaccia, com Corrado Sfogli, director artístic de la Nuova Compagnia di Canto Popolare.

Descripció i història

La botiga familiar era a Nàpols, a la Rua Catalana, 46. Igual que els altres lutiers napolitans, els Vinaccia van construir tant instruments pinçats (mandolines i guitarres) com instruments amb arc per als quals van utilitzar el model del Gagliano, fundadors de l'escola napolitana de fabricació de violí.

Primera generació

Nicola Vinaccia, hi ha poques notícies d’ell.
Antonio I Vinaccia, actiu entre 1734 i 1781.
Gaetano I Vinaccia és considerat l’inventor de la mandolina napolitana, de la qual va construir el prototip el 1744. També va produir instruments de corda fregada (violins i violoncel) molt buscats pel mercat d’antiguitats, com els de Gagliano, de Gennaro Fabricatore, de Calace. Una de les seves primeres peces de guitarra amb sis cordes ^[1] porta una etiqueta amb aquesta inscripció: Gaetanus Marc fecit Neapoli El 1798 Rua Catalana.
Giuseppe I Vinaccia. Un exemplar de mandolina, que va construir el 1763, es troba al Kenneth G. Fiske Museum of Musical Instruments de Claremont, Califòrnia.

Segona generació

Gennaro I Vinaccia, fill de Giuseppe I, actiu entre 1755 i 1778.
Gaetano II Vinaccia, fill de Giuseppe I, actiu entre 1779 i 1821. Una de les seves guitarra-lira es troba a la sala 44 del Palau de Capodimonte.
Mariano Vinaccia, fill de Giuseppe I, actiu a finals del segle xviii.

Tercera generació

Antonio II Vinaccia, fill de Gennaro I, actiu entre 1734 i 1796. Un exemplar de mandolina, construït per Antonio Vinaccia el 1772, es troba ara al Victoria and Albert Museum de Londres, i una altra al Museu de la Música de Barcelona.^[2]
Giovanni I Vinaccia, fill de Gennaro I, actiu 1767-1777. Una mandolina seva es conserva al Museu de la Música de Barcelona.^[2]
Vincenzo Vinaccia, fill de Gennaro I, tenia una botiga a Calata de l'Ospedaletto, 20 anys. Actiu entre el 1769 i el 1785 com a constructor de violins, guitarres i mandolines. Un exemplar seu es conserva al Museu de la Música de Barcelona.^[2]

Quarta generació

Pasquale Vinaccia, fill de Gaetano II (Nàpols, 20 de juliol de 1806- 1885?). Va construir excel·lents mandolines, també per a la reina Margarida de Savoia. Les seves són les primeres mandolines muntades amb cordes d’acer i mecànica.

Quinta generació

A la mort de Pasquale Vinaccia, que es va produir cap al 1883, els seus fills el van succeir.

Gennaro II Vinaccia.
Achille Vinaccia (les primeres etiquetes conegudes daten de 1884).
Altres membres de la família es van instal·lar sols, com Giuseppe II Vinaccia, el germà de Pasquale Vinaccia, en les etiquetes del qual llegíem Gaetano, en referència a Gaetano II Vinaccia, ja que un altre Gaetano (III) encara estava actiu en aquell moment.

A més de Gaetano III, els instruments del qual van ser tocats pel virtuós Ernesto Rocco (vegeu Model Rocco) trobem:

Antonio III Vinaccia, actiu a finals del segle xix, del qual es coneix una mandolina.
Gaetano III Vinaccia, últim de la dinastia, va construir mandolines, guitarres i instruments de corda fregada. En una mandolina construïda per ell, es va trobar aquesta dedicatòria, escrita amb tinta, dins de la caixa: A la Santa Verge Immaculada Gaetano Vinaccia va fer Nàpols el 1886.

Músics de la família Vinaccia

Carlo Munier, músic, es va casar primer amb Luisa De Fonseca i, després, amb Armida Bastianini. Va ser confiat a la cura del seu avi matern Pasquale Vinaccia, de qui el jove va assimilar la seva passió per la música.

Notes

↑ Le chitarre barocche avevano 5 cori di corde doppie, con accordatura rientrante, cioè con l'intonazione un'ottava sopra, rispetto alla chitarra odierna del quarto e quinto coro.
↑ ^2,0 ^2,1 ^2,2 «Detall | Museu de la música». Arxivat de l'original el 2016-10-08. [Consulta: 19 abril 2021].

Bibliografia

(EN) Philip J. Bone, The guitar and mandolin: biographies of celebrated players and composers, 2ª ed., London, Schott & Co., 1972 [1914], SBN IT\ICCU\LO1\1268860.
Giovanni Antonioni, Dizionario dei costruttori di strumenti a pizzico in Italia: dal XV al XX secolo, Cremona, Turris, 1996, SBN IT\ICCU\CFI\0330750. A cura della Camerata musicale barese.
Franz Jahnel, La chitarra e gli strumenti a pizzico: storia, evoluzione, materiali, chimica, acustica e tecnica di costruzione di varie tipologie di chitarra, liuto, mandolino e mandola, cister, tanbur, le corde, Modea, LF Edizioni, 2007, SBN IT\ICCU\MOD\1454236.
Carpino, Raffaele «La dinastia Vinaccia. Storia ed approfondimenti dalle origini al XIX sec.». Guitart: rivista trimestrale di chitarra. Guitart [Avellino], 2017.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Vinaccia

[1] Le chitarre barocche avevano 5 cori di corde doppie, con accordatura rientrante, cioè con l'intonazione un'ottava sopra, rispetto alla chitarra odierna del quarto e quinto coro.

[Ref-2] 2,0 ^2,1 ^2,2 «Detall | Museu de la música». Arxivat de l'original el 2016-10-08. [Consulta: 19 abril 2021].

[1]

[2]