Vés al contingut

William Lewis (jugador d'escacs)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaWilliam Lewis
Imatge
William Lewis
Biografia
Naixement9 octubre 1787 Modifica el valor a Wikidata
Birmingham (Anglaterra) Modifica el valor a Wikidata
Mort22 agost 1870 Modifica el valor a Wikidata (82 anys)
Londres Modifica el valor a Wikidata
SepulturaHighgate Cemetery Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballEscacs Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciójugador d'escacs, escriptor de no-ficció Modifica el valor a Wikidata
Nacionalitat esportivaAnglaterra Modifica el valor a Wikidata
Esportescacs Modifica el valor a Wikidata

ChessGames: 93005 365Chess: William_Lewis

William Lewis (Birmingham, 9 d'octubre de 1787Londres, 22 d'agost de 1870) fou un escaquista i escriptor d'escacs anglès, actualment conegut principalment per haver donat nom al contragambit Lewis.[1] Seria el primer escaquista mai descrit com a Gran Mestre del joc.[2]

Biografia

[modifica]

Nascut a Birmingham, Lewis es va mudar de jove a Londres on va treballar com a comerciant durant un breu període. Va esdevenir alumne de l'escaquista Jacob Sarratt, però en els darrers anys va semblar bastant desagraït envers el seu professor.[1] Tot i que considerava el llibre de Sarratt Treatise on the Game of Chess (1808)[3] "pobrament escrit", el 1822 Lewis va publicar-ne una edició tres anys després de la mort de Sarratt en competència directa amb la revisió superior de Sarratt publicada pòstumament per la seva vídua, necessitada de diners. El 1843, molts escaquistes varen crear un fons per ajudar la vídua, però el nom de Lewis no és a la llista de subscriptors.[1]

Cap al 1819 Lewis era el jugador ocult dins del Turc (un conegut autòmat d'escacs), que s'enfrontava a tots els oponents reeixidament. Ell va suggerir a Johann Maelzel que Peter Unger Williams, un company exestudiant de Sarratt, podria ser la següent persona que operés la màquina. Quan P. U. Williams va jugar una partida contra el Turk, Lewis va reconèixer el seu vell amic pel seu estil de joc (ja que l'operador no podia veure els seus rivals) i va convèncer Maelzel per revelar a Williams el secret del Turc. Posteriorment, P. U. Williams prendria el relleu de Lewis dins de la màquina.[4]

Lewis va visitar París conjuntament amb el jugador escocès John Cochrane el 1821, on va jugar contra Alexandre Deschapelles, amb avantatge de peó i jugada. Va guanyar el curt matx disputat (+1 =2).[5]

La carrera de Lewis com a escriptor va començar en aquella època, en què va començar a fer traduccions de les obres de Greco i Carrera, publicades el 1819[6] i el 1822[7] respectivament.

Va liderar l'equip d'Anglaterra en el matx per correspondència entre Londres i Edinburgh de 1824, guanyat pels escocesos (+2 = 2 -1). Posteriorment va publicar un llibre sobre el matx amb anàlisis de les partides.[8] En el període 1834–36 va formar part del comitè del Westminster Chess Club, que va jugar i pedre (−2) un matx per correspondència contra el Club d'Escacs de París. Els altres jugadors eren els seus alumnes McDonnell i Walker, mentre que l'alineació francesa incloïa Boncourt, Alexandre, St. Amant i Chamouillet.[9] Quan De La Bourdonnais va visitar Anglaterra el 1825, Lewis hi va jugar unes 70 partides. Set d'aquestes partides probablement representen un matx que Lewis va perdre (+2 -5).[10]

Lewis va gaudir d'una gran reputació com a jugador d'escacs en el seu temps. Un corresponsal del setmanari Bell's Life el 1838 l'anomenava "el nostre vell Gran Mestre", el primer cop conegut en què es fa servir aquest terme en escacs.[1] Des del 1825 va preservar la seva reputació de la mateixa manera que Deschapelles ho feia a França, tot refusant de jugar contra ningú en igualtat de condicions. El mateix any va fundar un club d'escacs on hi impartia classes, entre altres, a Walker i a McDonnell. Fou declarat en fallida el 1827 a causa de males inversions en una patent per la construcció de pianos i el seu club d'escacs es veié obligat a tancar. Els següents tres anys foren bastant dificultosos, fins que el 1830 va trobar una feina que li assegurava la seguretat financera per la resta de la seva vida. Mercès a la seva feina, es va poder centrar en escriure els seus dos principals llibres: Series of Progressive Lessons (1831) i Second Series of Progressive Lessons (1832). El primer era de caràcter més elemental i pensat per a debutants, mentre el segon analitzava profundament les obertures conegudes. És aquí on s'analitza per primer cop el gambit Evans, anomenat així en honor del, Capità Evans.[11]

Les obres de Lewis (així com les del seu mestre Sarratt) estaven orientades al replantejament dels estrictes principis de joc de Philidor en favor de l'escola de Mòdena de Del Rio, Lolli i Ponziani.[12] Quan es va adonar que no podia jugar reeixidament contra la nova generació d'escaquistes britànics, Lewis es va anar retirant progressivament del joc actiu[1] (de la mateixa manera que feu Deschapelles després de la seva derrota contra De La Bourdonnais).

Després de la seva retirada va escriure altres tractats sobre escacs, però el seu aïllament va evitar que assimilés les noves idees posicionals de la nova generació d'escaquistes. Per aquesta raó, Hooper i Whyld a la seva obra Oxford Chess Companion descriuen la darrera i voluminosa obra Lewis, A Treatise on Chess (1844),[13] com a pràcticament "obsoleta ja quan es va publicar".

Notes i referències

[modifica]
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Oxford Companion to Chess, 2nd ed.. Oxford University Press, 1992, p. 224–5. ISBN 0-19-866164-9. 
  2. Una primera menció feta presumiblement a l'edició de 1838 de la publicació esportiva Bell's Life.
  3. J. H. Sarratt, A treatise on the game of chess containing a regular system of attack and defence (1808)
  4. B. Ewart Chess, man vs. machine (1980) pàg. 84.
  5. G. Walker, Chess and chess-players (1850), pàg. 51.
  6. Gioachino Greco on the game of chess, translated by William Lewis (1819)
  7. P. Carrera and W. Lewis, A treatise on the game of chess: Containing... (1822)
  8. W. Lewis, The games of the match at chess played between the London and the Edinburgh chess clubs (1829).
  9. The City of London chess magazine, ed. by W. N. Potter vol. 1 (1875) pàg. 83.
  10. F. M. Edge, The exploits and triumphs, in Europe, of Paul Morphy (1859) pàg. 38.
  11. The British chess magazine, vol. 26 (1906) pàg. 51.
  12. The British chess magazine, vol. 26 (1906) pàg. 189.
  13. W. Lewis, A Treatise on the Game of Chess: containing an introduction to the game, and an analysis of the various opening of the game with several new modes of attack and defence (1844)