Xacal comú
Canis aureus  | |
|---|---|
_(cropped).jpg) | |
| Enregistrament | |
| |
| Dades | |
| Període de gestació | 9 setmanes |
| Longevitat màxima | 18,8 anys |
| Hàbitat | sabana i bosc |
| Nombre de cries | 5,7 |
| Període | |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 118264161 |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Mammalia |
| Ordre | Carnivora |
| Família | Canidae |
| Tribu | Canini |
| Gènere | Canis |
| Espècie | Canis aureus Linnaeus, 1758 |
| Nomenclatura | |
| Significat | Gos daurat |
| Distribució | |
 Mapa de distribució | |
.svg){kind=icon}
El xacal comú o xacal daurat[2] (Canis aureus) és una espècie de mamífer carnívor originari del sud-est d'Europa, el sud-oest d'Àsia, el sud d'Àsia i parts del sud-est d'Àsia. Pertany al gènere Canis i el seu pelatge varia, segons la localitat, entre el terrós rogenc i el gris groguenc. El xacal comú té una alimentació molt variada des de petits rosegadors a ocells passant per insectes, rèptils, carronya i escombraries.
Habita el sud-est i centre d'Europa (fins a Àustria i Hongria),[3] Àsia menor, el proper orient i est d'Àsia. No està en perill per la gran àrea que ocupa i alimentació variada.[4] És una espècie molt adaptable que també viu al Caucas i boscos de l'Índia. És el xacal més gros i l'únic que viu fora de l'Àfrica. N'hi ha 7 subespècies. Genèticament està més relacionat amb el llop i el coiot que amb altres xacals.
Descripció
[modifica]
Els xacals comuns són més petits i més lleugers que els llops. Les femelles tenen cinc parells de mamelles i són un 12% més menudes que els mascles. Els adults fan de 74-106 cm de llarg, 38-50 cm d'alçada a l'espatlla i pesen 7-15 kg. La cua és més recta i més curta que la dels llops.
Comportament
[modifica]Només caça de nit. La femella pareix cap al març i els cadells són independents tres o quatre mesos després. Arriben a la maduresa sexual en un any.
El nínxol ecològic que ocupa és semblant al de la guineu roja, tot i que el xacal comú és, generalment, més gros. Hi ha evidència del fet que, segurament per aquest motiu, la guineu tendeix a evitar al xacal.[5]
Subespècies
[modifica]Actualment es reconeixen les següents subespècies:[6]
- Canis aureus aureus - Orient Mitjà, Iran, Turkmenistan, Afganistan, el Pakistan, Índia Occidental.
- Canis aureus cruesemanni - Tailàndia.
- Canis aureus ecsedensis - Europa Central i Conca Pannònica.
- Canis aureus indicus - Sucontinent indi.
- Canis aureus moreoticus - Sud-est europeu, Àsia menor i Caucas.
- Canis aureus naria - Sri Lanka i sud-oest de la costa de l'Índia.
- Canis aureus syriacus - Israel, Síria, Liban i Jordània.
Anteriorment el llop daurat africà (Canis lupaster) també es considerava una subespècie del xacal xomú (C. aureus lupaster). Aquesta classificació es mantingué en peu fins a la dècada del 2010, quan diversos estudis en revisaren la taxonomia i conclogueren que era una espècie diferent.[7]
Expansió
[modifica]El xacal comú s'està expandint de forma natural més enllà dels seu rang de distribució al sud-est d'Europa cap a Europa central i nord-est, en zones on hi ha poca o nula presència del llop.[8]
S'han vist exemplars a Belarús,[9] Txèquia[10] i Alemanya.[11] Es va registrar per primera vegada a Dinamarca el 2015, l'individu probablement era un migrant natural de més al sud, i des de llavors s'ha confirmat l'espècie des de diversos llocs de Jutlàndia.[12] Els mitjans de comunicació neerlandesos es van fer ressò d'un albirament als Països Baixos, però no està clar si aquest xacal era un fugitiu d'un zoològic privat.[13] El juliol de 2019, es va albirar un xacal comú a l'est de Finlàndia, a uns 100 quilòmetres de la frontera russa,[14] i posteriorment es descobriren proves d'un albirament anterior de 2018 prop de Kajaani a Finlàndia central.[15] L'any 2020, un individu fou enregistrat per una càmera de fototrampeig al nord de Noruega, convertint-lo fins ara en l'observació més septentrional de l'espècie.[16]
A França l'espècie fou detectada el 2017 a la regió alpina de l'Alta Savoia.[17] A finals del 2020 també se'n va veure un exemplar al departament de les Boques del Roine, a tocar del Mediterrani, i el febrer del 2021 es va enregistrar l'albirament més a l'oest al departament de Deux-Sèvres, a la regió Nova Aquitània.[18]
A principis de l'any 2023 es va constatar la presència del primer exemplar a la Península Ibèrica, concretament al municipi basc d'Agurain fruit d'un atropellament. L'anàlisi de l'ADN mitocondrial van confirmar que es tractava d'un exemplar de Canis aureus.[19]
Referències
[modifica]- ↑ Entrada «Canis aureus» de la Paleobiology Database (en anglès). [Consulta: 31 març 2023].
- ↑ «Xacal comú». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. Rev. 30/03/2023(català)
- ↑ «Lapini L., Molinari P., Dorigo L., Are G. & Beraldo P., 2009. Reproduction of the Golden Jackal (Canis aureus moreoticus I. Geoffroy Saint Hilaire, 1835) in Julian Pre-Alps, with new data on its range-expansion in the High-Adriatic Hinterland (Mammalia, Carnivora, Canidae). Boll. Mus. Civ. St. nat. Venezia, 60 (2009): 169-186.». Arxivat de l'original el 2011-07-27. [Consulta: 7 setembre 2010].
- ↑ Jhala, Y.V. & Moehlman, P.D. Xacal comú. UICN 2008. Llista Vermella d'espècies amenaçades de la UICN, edició 2008, consultada el . Database entry includes justification for why this species is of least concern
- ↑ «Behavioural responses of red foxes to an increase in the presence of golden jackals: a field experiment» (en anglès). Animal Behaviour.
- ↑ Wilson, Don E. (ed.); Reeder, DeeAnn M. (ed). Mammal Species of the World (en anglès). 3a edició. Baltimore: Johns Hopkins University Press, 2005. ISBN 978-0-8018-8221-0. OCLC 62265494.
- ↑ Stenseth, N. C.; Viranta, S. «Rediscovering the African wolf» (en anglès). BioMed Central, 19 abril 2017. [Consulta: 27 febrer 2021].
- ↑ «El chacal dorado, un competidor del lobo que está conquistando Europa» (en castellà). La Vanguardia, 16-01-2019. [Consulta: 5 novembre 2022].
- ↑ Trouwborst, Arie; Krofel, Miha; Linnell, John D. C. «Legal implications of range expansions in a terrestrial carnivore: the case of the golden jackal (Canis aureus) in Europe». Biodiversity and Conservation, 24, 2015, pàg. 2593–2610. DOI: 10.1007/s10531-015-0948-y.
- ↑ Koubek, P; Cerveny, J «The Golden jackal (Canis aureus) – a new mammal species in the Czech Republic». Lynx, 38, 2007, pàg. 103–106.
- ↑ Krofel, M; Giannatos, G.; Ćirovič, D; Stoyanov, S; Newsome, T. M. «Golden jackal expansion in Europe: a case of mesopredator release triggered by continent-wide wolf persecution?». The Italian Journal of Mammalogy, 28 (1), 2017. DOI: 10.4404/hystrix-28.1-11819.
- ↑ «"Guldsjakaler i Danmark [xacals comuns a Dinamarca]» (en danès). Natural History Museum of Denmark, 26-02-2018. [Consulta: 5 novembre 2022].
- ↑ «Golden jackal spotted in the Netherlands: is it an escapee?"» (en neerlandès). DutchNews.nl. Netherlands: DutchNews, 29-02-2016. [Consulta: 5 novembre 2022].
- ↑ Teivainen, Aleksi. «Finland's first sighting of golden jackal sets off political debate» (en anglès). Helsinki Times, 29-07-2019. [Consulta: 5 novembre 2022].
- ↑ «Sakaali onkin liikkunut Suomessa jo luultua aiemmin – riistakameran kuvat vahvistivat havainnon" [El xacal va aparèixer a Finlàndia abans del que es pensava: albirament capturat per una càmera de fototrampeig]» (en finès). Yle, 14-02-2020. [Consulta: 5 novembre 2022].
- ↑ Henriksen, C. A. «Gullsjakal sett for første gang i Norge".» (en noruec). NRK (in Norwegian Bokmål)., 2021. [Consulta: 5 novembre 2022].
- ↑ «El xacal daurat avança per Europa i ja creua els Alps». El Periódico, 15-04-2018. [Consulta: 5 novembre 2022].
- ↑ «Deux-Sèvres : Un chacal doré observé, troisième localisation authentifiée en France» (en francès). 20 minutes, 02-02-2021. [Consulta: 5 novembre 2022].
- ↑ «La Diputacion Foral certifica la presencia de un ejemplar de chacal dorado en tierras alavesas - prentsa» (en castellà). Diputación Foral Araba/Álava. [Consulta: 30 març 2023].
Enllaços externs
[modifica]
- Golden Jackal Canis aureus Linnaeus, 1758 by Y.V. Jhala and P.D. Moehlman Arxivat 2007-10-12 a Wayback Machine.
- Giannatos, G., 2004. Conservation Action Plan for the golden jackal Canis aureus L. in Greece. WWF Greece. pàg. 47 Arxivat 2008-02-27 a Wayback Machine.
