Vés al contingut

Antoni Maria Gallissà i Soqué

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaAntoni Maria Gallissà i Soqué
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement10 setembre 1861 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort17 abril 1903 Modifica el valor a Wikidata (41 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióarquitecte Modifica el valor a Wikidata
PartitUnió Catalanista Modifica el valor a Wikidata
Membre de
MovimentModernisme català Modifica el valor a Wikidata


Antoni Maria Gallissà i Soqué[1] (Barcelona, 10 de setembre de 1861[2] - Barcelona, 17 d'abril de 1903[3]) fou un arquitecte modernista català.

Biografia

[modifica]

Va néixer al número 39 del carrer d'en Gignàs de Barcelona, fill de Cecili Gallissà i Camps, que va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona, i de Rosa Soqué i Porrodon, ambdós naturals de Barcelona.[2]

Fou professor a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona i col·laborà amb importants arquitectes com Elies Rogent, Lluís Domènech i Montaner i Josep Maria Jujol. Obtingué el títol d'arquitecte el 19 de febrer de 1885,[4] amb vint-i-quatre anys, llicenciant-se amb una qualificació d'excel·lent.

La seva arquitectura és coherent i uneix una tècnica depurada a un exhaustiu sentit decoratiu, que utilitzà com a llenguatge per a refermar el sentit nacional de Catalunya. Així, va dissenyar la senyera per a l'Orfeó Català que llueix solemne al Palau de la Música Catalana presidint l'escenari en un mosaic de Lluís Brú.

Entre les seves obres més notables hom pot destacar la reforma de casa seva a Barcelona, al número 39 del carrer d'en Gignàs,[5] una sèrie de panteons, com els de la família de la Riva a Barcelona, Arús a Vilassar de Mar i Casanovas-Terrats a Lloret de Mar. Dins dels habitatges familiars va realitzar la casa Pujol a Esplugues de Llobregat, la casa Gomis al Papiol i a Barcelona la casa Llopis Bofill.

Les obres que Gallissà realitzà al Baix Llobregat tingueren com a principal font d'inspiració l'estil gòtic i l'arquitectura de la casa pairal catalana. En els seus edificis feu ús d'un material constructiu molt arrelat i emprat a Catalunya com era el maó, el gran coneixement tècnic del qual demostrà a bastament. La referència a models procedents de la masia catalana és ben palesa a la Granja Garcia i a la Casa Parroquial de Cervelló, ambdues projectades per Gallissà, mentre que l'església de Sant Esteve, en què també intervingué Josep Font i Gumà, és més fidel a l'estil gòtic.[6]

Com els altres arquitectes de la seva generació, dissenyà mobles, mosaics, esgrafiats, ceràmiques llises i volumètriques per a revestiments, lletres, banderes i senyeres, com la de l'Orfeó Català. La seva producció apareix a moltes de les obres dels arquitectes més coneguts pels que va treballar, especialment les seves ceràmiques a l'obra de Domènech. Gallissà, junt amb Domènech i Montaner o Joaquim Raspall, va ser dissenyador habitual de les ceràmiques de catàleg de la fàbrica Pujol i Bausis, especialment arrambadors de disseny. El 1900, el propietari de la fàbrica, en Josep Pujol Colom, li va encarregar una reforma de les instal·lacions que Gallissà tenia pràcticament enllestides quan va morir el 1903.[7] Els seus dissenys també formaven part dels catàlegs de paviment hidràulic que fabricava la casa Escofet.[8] Fou autor de l'ornament i enllumenat del carrer de Ferran a Barcelona, el 1902, inspirat en dibuixos de rajoles medievals, de les quals fou col·leccionista. També va dissenyar l'altar de la Concepció de l'església de Santa Maria del Mar.[9]

Fou també responsable directe dels obradors artesanals instal·lats al Castell dels Tres Dragons, segons la idea de Domènech i Montaner.

Fortament implicat en el moviment catalanista, també va intervenir en la redacció de les Bases de Manresa i fou president de la junta permanent d'Unió Catalanista el 1897.[10]

Des de jove va tenir problemes cardíacs conseqüència dels quals va morir el 1903.

Obres

[modifica]
Any Nom Ubicació Descripció Estat Foto
1887 El Castell[11] Wellington (Parc de la Ciutadella)
41° 23′ 24.30″ N, 2° 11′ 18.44″ E / 41.3900833°N,2.1884556°E / 41.3900833; 2.1884556
Va ser edificat com a part del tancament perimetral del Parc de la Ciutadella amb el carrer de Wellington. Presenta dues escalinates laterals que, originalment i durant l'Exposició Universal de 1888, donaven accés a un pont peatonal entre el Parc de la Ciutadella i el Palau de la Mineria i Construccions. L'edificicació, d'estil neomudèjar, ha patit diferents modificacions al llarg dels anys i actualment serveix d'escenari de conferències i xerrades educatives del Zoo de Barcelona. Només es conserva la part de la gàbia
1897 Casa Carles de Llança i Carballo[12] Marquès de Barberà, 24
41° 22′ 39.6″ N, 2° 10′ 17.2″ E / 41.377667°N,2.171444°E / 41.377667; 2.171444
Reforma de la façana i remunta d'un edifici de començament del segle xix. Els canvis fets per Gallissà varen consistir en la remodelació dels balcons amb llosanes revestides de ceràmica vidrada; un esgrafiat que segueix un dels seus dissenys florals característics; la remunta d'un quart pis de maó vist que pren l'aspecte de galeria amb capitells de pedra de cinc arquets molt rebaixats, amb dues obertures laterals més estretes, a més d'un fris dentat i pautat per sis prominents gàrgoles; el coronament amb merlets, ràfec i una sanefa que enclou i dissimula els forats de ventilació. Correcte Casa Carles de Llança i Carballo
1899 Casa-fàbrica Costa i Ponces[13] Salomó ben Adret, 3-5
41° 22′ 56.8″ N, 2° 10′ 33.95″ E / 41.382444°N,2.1760972°E / 41.382444; 2.1760972
Reforma d'un dels portals d'accés i d'una escala interior recoberta de ceràmica. ? Portal de la casa-fàbrica Costa i Ponces
1902 Casa Llopis Bofill[14] Bailèn, 113
41° 23′ 51.48″ N, 2° 10′ 10.26″ E / 41.3976333°N,2.1695167°E / 41.3976333; 2.1695167
Edifici d'habitatges plurifamiliar, situat en un xamfrà de l'eixample. L'edifici segueix una combinació cromàtica que produeix una façana resolta amb maó vist a la planta baixa i emmarcaments dels buits arquitectònics i estuc amb esgrafiats. L'arquitecte va comptar amb la col·laboració de Josep Maria Jujol per a la realització dels esgrafiats. Degut a les dimensions de la façana, Gallissà optà per col·locar a les cantonades i al centre unes tribunes per tal de resoldre els seus angles. Avui, la central es troba modificada en les dimensions dels finestrals, així com el parament de la darrera planta que, originalment era de maó vist i no d'estuc. Correcte Casa Llopis Bofill
1906 Tribuna de la casa Sicart[15] Fontanella, 3 Va ser encarregada per Isidre Sicart com a habitatge particular. Era un edifici de tres plantes on destacava especialment el finestral neogòtic dissenyat per Gallissà per a la sala de música. Quan l'edifici va ser enderrocat per a fer l'ampliació dels magatzems El Corte Inglés de la plaça de Catalunya, es va fer una reproducció d'aquest finestral per a posar-lo a la façana del nou edifici, a mode d'homenatge.[16] Desapareguda Casa Sicart
Any Nom Ubicació Descripció Estat Foto
1896-1908 Església de Sant Esteve i casa parroquial[17] Carrer Major
41° 23′ 45.1″ N, 1° 57′ 12.61″ E / 41.395861°N,1.9535028°E / 41.395861; 1.9535028
Església d'inspiració gòtica amb un exterior que combina el maó vist amb la pedra, amb una façana principal estructurada en dos nivells ben diferenciats. A l'interior les naus estan dividides per arcs apuntats de maó vist combinat amb elements ceràmics. El projecte de l'església va ser desenvolupat conjuntament per Gallissà i per Josep Font i Gumà. Annexa a la seva dreta Gallissà va construir la casa parroquial amb inspiració en la masia catalana amb una galeria porxada al pis superior i amb decoració ceràmica i heràldica medievalista. Correcte Església de Sant Esteve
1899 Granja Garcia[17] Carrer Major
41° 23′ 56.76″ N, 1° 59′ 24.10″ E / 41.3991000°N,1.9900278°E / 41.3991000; 1.9900278
La Granja Garcia va ser encarregada pel fabricant de ciment Frederic Garcia l'any 1899. Gallissà es va inspirar en l'arquitectura pairal tradicional catalana per dibuixar aquest edifici que es caracteritza per la simplicitat de la seva planta quadrada només trencada per l'esbelta torre de maó vist coronada amb una estructura cònica coberta de ceràmica vidriada verda de gran efecte i una espècie de corona que la rodeja a mitja alçada. Les dues façanes principals de llicorella estan decorades amb motius modernistes de gran vistositat. Correcte Granja Garcia
Any Nom Ubicació Descripció Estat Foto
? Casa Mercè Pascual[18] Psg. Til·lers, 2441° 41′ 5.55″ N, 2° 17′ 16.59″ E / 41.6848750°N,2.2879417°E / 41.6848750; 2.2879417 Edifici construït conjuntament amb Miquel Madorell i Rius per a Mercè Pascual, vídua del Dr. Llagostera, motiu pel qual antigament era coneguda com "Can Llagostera". El cos principal és obra de Madorell i la façana posterior, pati i decoració del menjador correspon a Gallissà.[19] Correcte Casa Merce Pascual, Passeig dels Til·lers 24, la Garriga
Any Nom Ubicació Descripció Estat Foto
1901 Panteó Casanovas-Terrats[20] Cementiri de Lloret de Mar41° 42′ 6.03″ N, 2° 50′ 10.26″ E / 41.7016750°N,2.8361833°E / 41.7016750; 2.8361833 Panteó d'estructura complexa, neogòtic amb les sepultures a terra, però amb un pseudo-sarcòfag a mitja alçada, des del que arranquen quatre fines columnes amb pinacles i gàrgoles que acaben en un remat profusament decorat amb un crismó. Les escultures són d'Eusebi Arnau i la serralleria de Manuel Ballarín. Correcte Panteó Casanovas-Terrats
Any Nom Ubicació Descripció Estat Foto
c. 1900 Panteó Guardiola[21] Cementiri municipal Panteó neogòtic amb quatre nínxols alineats en escaire creant la sensació d'un racó tancat. Amb gargoles, pinacles (la majoria perduts) i una gran creu de pedra esculturada. Correcte Panteó Guardiola amb els pinacles encara presents
c. 1899 Tomba Arús[22] Cementiri municipal Sepulcre neogòtic amb pinacles i una creu de pedra esculturada. Sepultura del notari Jaume Arús i Font. Correcte Tomba Arús
c. 1890 Casa Arús[23] Carrer Sant Roc, 49 Casa de cós del notari Jaume Arús i Font de planta baixa i dos pisos amb balcó i decoracions florals. Correcte Casa Arús

Referències

[modifica]
  1. El primer cognom es troba sovint escrit en hemeroteques i registres civils com a Gallisà.
  2. 2,0 2,1 Registre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona, any 1861, llibre 4t, foli 56, número de registre 4069.
  3. Registre de Defuncions de l'Ajuntament de Barcelona, any 1903, número de registre 5036.
  4. «Llista de Arquitectos Españoles» (en castellà). Anuario Arquitectos de Cataluña, 1900, pàg. 306 [Consulta: 8 setembre 2013].
  5. Numeració del carrer de la seva època.
  6. Agnès Dal Maschio. Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Constructors de somnis. El Modernisme al Baix Llobregat, 1994. 
  7. Pujol i Bausis a Gencat.cat
  8. «Catàlegs històrics d'Escofet». Arxivat de l'original el 2016-03-03. [Consulta: 6 agost 2010].
  9. André Barey. Del neogoticisme al "nacional- catolicisme". Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo, any 1980, núm.139
  10. Centre d'estudis Vilassarencs.Biografia de Jaume Arús
  11. «El Castell». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
  12. «Casa Carlos de Llanza y de Carballo». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
  13. «Edifici d'habitatges». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona. Salomó ben AdretSant Domènec del Call
  14. «Casa Llopis Bofill». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
  15. «Casa Sicart - Antoni Mª Gallissà». Tot passejant (blog).
  16. «Tribuna de la Casa Sicart». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
  17. 17,0 17,1 Web del patrimoni modernista
  18. Jardí, Enric. Puig i Cadafalch : arquitecte, polític i historiador de l'art. Esplugues de Llobregat: Ed. Arie, 1975, pàg. 44. ISBN 9788434454217 [Consulta: 21 juliol 2013]. 
  19. «CASA MERCÈ PASCUAL DE LA GARRIGA». Tot són punts de vista. [Consulta: 21 juliol 2013].
  20. Rosa Alcoy. Ajuntament de Lloret de Mar. El cementiri de Lloret de Mar: Indagacions sobre un conjunt modernista (en castellà), 1990. ISBN 84-505-9622-X. 
  21. Serrano 2009, p. 210
  22. Serrano 2009, p. 212
  23. Serrano 2009, p. 213

Bibliografia

[modifica]
  • DDAA. El modernisme a l'entorn de l'arquitectura. Edicions L'isard, 2002. ISBN 84-89931-22-4. 
  • Serrano Méndez, Alexis «El cementiri de Vilassar de Mar, aproximació històrica i valors artístics». III Trobada d'entitats de recerca local i comarcal del Maresme : El patrimoni funerari al Maresme [Vilassar de Mar], 14-11-2009, p. 193.