Antonio Gala

Antonio Gala
Biografia
Naixement	2 octubre 1930 ; Brazatortas (província de Ciudad Real)
Mort	28 maig 2023 (92 anys); Còrdova (Espanya)
Formació	Universitat de Sevilla - dret ; Universitat de Madrid - ciències polítiques, economia
Activitat
Camp de treball	Poesia, forma dramàtica, prosa i periodisme d'opinió
Ocupació	escriptor, prosista, guionista, dramaturg, novel·lista, poeta, periodista d'opinió
Ocupador	El Mundo (1992–2015) ; El País (1976–1998)
Membre de	Acadèmia de les Arts Escèniques d'Espanya
Gènere	Forma dramàtica i poesia
Obra
Obres destacables	Obres destacables Petra regalada; ¿Por qué corres, Ulises? (es) ; Carmen, Carmen; El hotelito (es) ; Séneca o el beneficio de la duda (en) ; Las cítaras colgadas de los árboles (es) ; Los buenos días perdidos (es) ; Anillos para una dama (es) ; Noviembre y un poco de hierba (es) ; Samarkanda (es) ; (1963) Los verdes campos del Edén; (1990) El manuscrito carmesí (en) ; (1993) La pasión turca (es) ;
Família
Pares	Luis Gala Calvo i María Adoración Velasco Gardo
Germans	Manuel Gala Velasco; Luis Gala Velasco; Adoración Gala Velasco; Santiago Gala Velasco
Premis
	(2021) Premio Nacional de Teatro Pepe Isbert (es) ; (1999) Medalla d'Or de Castella - la Manxa; (1997) Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts; (1990) Premi Planeta; (1985) Fill Predilecte d'Andalusia; (22 abril 1982) doctor honoris causa per la Universitat de Còrdova; (1972) Premi Nacional de Teatre Calderón de la Barca ;
	Signatura

Antonio Gala Velasco (Brazatortas, Ciudad Real, 2 d'octubre de 1930^[1] - Còrdova, 28 de maig de 2023) fou un escriptor espanyol, cordovès d'adopció.^[2]^[3]

Biografia

Lector precoç de Rainer Maria Rilke, Garcilaso, Sant Joan de la Cruz i altres autors, va estudiar des de la primerenca edat de 15 anys la carrera de Dret en la Universitat de Sevilla i, com a alumne lliure, les de Filosofia i Lletres i Ciències Polítiques i Econòmiques en la Universitat de Madrid, obtenint llicenciatures en totes elles.

En acabar els seus estudis universitaris, va iniciar la preparació d'oposicions al Cos d'Advocats de l'Estat, abandonant-ho en un gest que ell recorda com de rebel·lia davant de les pressions de son pare, per a ingressar després en els cartoixans. Però la rígida disciplina monàstica no estava feta per a ell, i, com a compte en la seua autobiografia, Ahora hablaré de mí (2000), va ser expulsat de l'orde.

Es va mudar llavors a Portugal, on va portar una vida bohèmia. En 1959 va començar a impartir classes de Filosofia i Història de l'Art i va rebre un accèssit del Premi Adonáis de poesia per la seua obra Enemic íntim, començant una reeixida carrera teatral i periodística, que li va possibilitar des de 1963 viure només de l'escriptura.

A mitjan 1962 marxa a Itàlia, instal·lant-se a Florència, on roman quasi un any. En aquest temps publica en els Quaderns Hispanoamericans poemes del seu llibre La Deshora.

A principis de la dècada de 1970, una greu malaltia el va portar a la vora de la mort i durant la convalescència va començar a utilitzar el seu complement més característic: el bastó, del que ha reunit ja una variada i interessant col·lecció.

Es van fer cèlebres els seus articles de premsa publicats en el suplement dominical d'El País: "Xarrades amb Troylo", "Als hereus", "A qui amb mi va", etcètera; tots aquests articles han sigut després recopilats en llibres.

Convertit ja en un personatge altament popular de la literatura espanyola, va començar a escriure novel·les en els anys noranta, iniciant-se amb El manuscrit carmesí, que va ser presentada, i va guanyar, el molt comercial Premi Planeta.

Actualment, la seua col·laboració en premsa es reduïx a articles d'opinió breus, publicats amb el nom de troneres en el periòdic El Mundo. El ritme de creació i publicació d'altres obres seues ha descendit recentment, i en diverses ocasions ha donat a entendre que El pedestal de les estàtues pot ser la seua última novel·la.

En la seua labor destaca també la faceta de mecenes: va crear la Fundació Antonio Gala per a Creadors Joves, dedicada a donar suport i becar la labor d'artistes joves.

Vida pública

Des de la Transició Espanyola (aproximadament entre 1976 i principis dels anys 1980) ha defensat públicament postures d'esquerra no emmarcades en el si de cap partit polític.

El 1981 va ser nomenat president de l'Associació d'Amistat hispanoàrab, càrrec que va exercir durant els primers anys d'existència d'esta. Va ser president de la plataforma cívica que propugnava el «no» a l'ingrés d'Espanya a l'OTAN, el referèndum d'adhesió del qual es va celebrar el 1985.^[4]^[5]

El 2007 es va fer pública la seua participació en negocis immobiliaris en les localitats andaluses de Loja i Alhaurín el Grande.^{[cal citació]}

Premis i guardons

Accèssit del Premi Adonáis de poesia per Enemigo íntimo (1959)
Premi Las Albinas, pel seu relat Solsticio de Verano (1963)
Premi Nacional de Teatre Calderón de la Barca per la comèdia Los verdes campos del Edén (1963)
Premi Ciutat de Barcelona de teatre per Los verdes campos del Edén (1965)
Premio Mayte de teatre per Los buenos días perdidos (1973)
Premi César González-Ruano de periodisme per Los ojos de Troylo (1975)
Medalla de Castella-La Manxa.
Doctor Honoris Causa per la Universitat de Còrdova (1982)
Llibre d'Or dels Llibreters Espanyols (1984)
Fill Predilecte d'Andalucia el 1985
Premio Andalucia de les Lletres (1989)
Premio León Felipe als valors cívics (1989)
Premi Planeta de novel·la per El manuscrito carmesí el 1990
Premi Max d'Honor (2001)^[6]
Premi 2005 de la Fundació Ibn al-Jatib d'Estudis i Cooperació Cultural (depenent de l'Ajuntament de Loja)

Obres

Teatre

Los verdes campos del Edén, 1963
El caracol en el espejo, 1964
El sol en el hormiguero, 1966
Noviembre y un poco de hierba, 1967
Spanish strip-tease, 1970
Cantar del Santiago para todos, 1971
Los buenos días perdidos, 1972
¡Suerte, campeón!, 1973
Anillos para una dama, 1973
Las cítaras colgadas de los árboles, 1974
¿Por qué corres Ulises?, 1975
Petra regalada, 1980
La vieja señorita del paraíso, 1980
El cementerio de los pájaros, 1982
Trilogía de la libertad, 1983
Samarkanda, 1985
El hotelito, 1985
Séneca o el beneficio de la duda, 1987
Carmen, Carmen, 1988
Libreto de la ópera Cristóbal Colón, estrenada en 1989
La truhana, 1992
Los bellos durmientes, 1994
Café cantante, 1997
Las manzanas del viernes, 2000

Lírica

Enemigo íntimo, 1959
11 sonetos de La Zubia, 1981
27 sonetos de La Zubia, 1987
Poemas cordobeses, 1994
Testamento andaluz, 1994
Poemas de amor, 1997
El poema de Tobías desangelado, 2005

Articles

Charlas con Troylo, 1981
En propia mano, 1985
Cuadernos de la Dama de Otoño, 1985
Dedicado a Tobías, 1988
La soledad sonora, 1989
Proas y troneras, 1993
A quien conmigo va, 1994
Carta a los herederos, 1995
Troneras, 1996
La casa sosegada, 1998

Narrativa

El manuscrito carmesí, 1990
La pasión turca, 1993
Siete cuentos, 1993
Más allá del jardín, 1995
La regla de tres, 1996
Las afueras de Dios, 1999
El imposible olvido, 2001
Los invitados al jardín, 2002 (32 relatos cortos)
El dueño de la herida, 2003
El pedestal de las estatuas, 2007
Los papeles de agua, 2008

Altres llibres

El águila bicéfala, 1993
Córdoba de Gala, 1993
Granada de los nazaríes, 1994
Andaluz, 1994
El corazón tardío, 1998
Ahora hablaré de mí, 2000 (autobiografia)

Curiositats

"Murió vivo" és l'epitafi que va escriure per a si mateix amb 15 anys
Duu el nom de María de los Dolores, com tots els seus germans.

Referències

↑ «Biografías - Antonio Gala» (en castellà). ElMundo.es. [Consulta: 2 juny 2023].
↑ «Antonio Gala». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
↑ «Antonio Gala: "No estoy acostumbrado a la felicidad ni la busco"» (en castellà). LasProvincias.es, 12-10-2008.
↑ «Cordobeses Ilustres de los siglos XIX y XX - Antonio Gala». Arxivat de l'original el 2019-05-23. [Consulta: 31 març 2017].
↑ Dubosquet Lairys, Françoise. «Intelectual y prensa: Antonio Gala y El Independiente» (pdf) (en castellà). CVC.Cervantes.es. [Consulta: 9 abril 2013].
↑ Ana Diosdado, premio Max de Honor a El País, 4/4/2013 (castellà)

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antonio Gala

Premis i fites
Precedit per: Nou premi	Premi César González-Ruano 1975	Succeït per: José Luis Martín Descalzo Cementerios civiles
Precedit per: Soledad Puértolas Villanueva Queda la noche	Premi Planeta 1990	Succeït per: Antonio Muñoz Molina El jinete polaco

[1] «Biografías - Antonio Gala» (en castellà). ElMundo.es. [Consulta: 2 juny 2023].

[2] «Antonio Gala». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

[3] «Antonio Gala: "No estoy acostumbrado a la felicidad ni la busco"» (en castellà). LasProvincias.es, 12-10-2008.

[4] «Cordobeses Ilustres de los siglos XIX y XX - Antonio Gala». Arxivat de l'original el 2019-05-23. [Consulta: 31 març 2017].

[5] Dubosquet Lairys, Françoise. «Intelectual y prensa: Antonio Gala y El Independiente» (pdf) (en castellà). CVC.Cervantes.es. [Consulta: 9 abril 2013].

[6] Ana Diosdado, premio Max de Honor a El País, 4/4/2013 (castellà)

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

Registres d'autoritat	WorldCat CANTIC (1) BNE (1) BNF (1) GND (1) LCCN (1) VIAF (1) ISNI (1) SELIBR (1) SUDOC (1) BIBSYS (1) NLA (1) NDL (1) NKC (1) ICCU (1)
Bases d'informació	GEC (1) Dialnet (1)