Bosc mediterrani

Biomes
Biomes terrestres
	Tundra
	Taigà i bosc boreal
	Praderies i matollars de muntanya
	Bosc temperat de coníferes
	Boscos tropicals i subtropicals de coníferes
	Boscos temperats de frondoses mixtos
	Boscos, bosquets i matollars mediterranis
	Boscos tropicals i subtropicals de frondoses humits
	Boscos tropicals i subtropicals de frondoses secs
	Praderies, sabanes i matollars temperats
	Praderies, sabanes i matollars tropicals i subtropicals
	Deserts i matollars xeròfils
	Praderies i sabanes inundades
	Zona riberenca
	Zona humida
	Biomes aquàtics
	Estany
	Litoral, zona de marees
	Manglar
	Bosc de varec
	Escull de corall
	Zona nerítica
	Plataforma continental
	Zona pelàgica
	Zona bentònica
	Fumarola hidrotermal
	Emanació freda
	Banquisa
	Altres biomes
	Zona endolítica

Boscos, bosquets i matollars mediterranis és un bioma terrestre temperat, caracteritzat pels estius calents i secs i hiverns plujosos. Els estius són típicament càlids en altituds baixes interiors però poden ser frescos a zones com San Francisco de Califòrnia, que tenen aigües marines fredes. Els hiverns són típicament suaus en zones litorals però poden ser freds a l'interior i a grans altituds.

Els boscos i matollars mediterranis es troben en cinc ecoregions del món que tenen vegetació mediterrània sota un clima mediterrani a l'oest dels continents en latituds mitjanes: la Conca del Mediterrani, Califòrnia, Xile central, Austràlia del sud-oest, i zona oest del Cap a Sud-àfrica.^[1]

Diversitat

Aquestes regions són de gran diversitat en hàbitats i espècies. Els tipus de vegetació poden anar de boscos a arbredes, sabanes, matollars i praderies; els paisatges en "mosaic" són comuns. Molta de la vegetació mediterrània és esclerofil·la (de fulles seques).

Flora

Els arbres més comuns són de fulla perenne: els pins, l'alzina i l'alzina surera. En les zones del bosc més humides i fresques — sobretot a les obagues — s'hi estableixen arbres de fulla caduca, dels quals els més destacats són l'avellaner i el roure. Les fulles de les espècies vegetals són petites i dures per conservar la humitat.

Fauna

La diversitat d'ambients, altituds, orientació, composició del substrat, microclimes, etc. origina una considerable varietat de fauna.

Els mamífers més representatius són:

Porc senglar, Cabirol, Cabra salvatge, Guineu, Teixó, Fagina, Geneta, Mostela, Conill, Eriçó comú, Rata cellarda, Musaranya comuna i Ratpenat.

Entre els amfibis podem trobar:

Salamandra, Gandària o ofegabous, Gripau comú, Granota verda i Tòtil.

Quant als rèptils:

Sargantana cuallarga i Vidriol.
Colobres: Serp verda o colobra bastarda, Serp blanca, Serp de collaret.

Les aus constituïxen el grup més interessant i abundant, destacarem:

Merla, pit-roig, Gaig, mallerengues, raspinell, pica-soques blau, picots, tallarols, estornell, abellerol, oriol.

Rapinyaires diürnes:
- Aligot, Àguila reial, àguila cuabarrada, àguila marcenca, àguila calçada, astor i falcó pelegrí.

Rapinyaires nocturns:
- Gamarús, Xot, Enganyapastors.

En els barrancs i rius podem trobar:

Madrilla, carpa i truita de riu.

Evolució

Es considera un bosc jove aquell que té de 20 a 40 anys, caracteritzats pels seus alts pins i petites alzines que creixen entre pi i pi. Tot i l'alçada dels pins, la llum hi passa abundant, per això hi ha molt sotabosc. Un bosc mediterrani jove té un risc alt d'incendi forestal, ja que les espècies contenen molts olis volàtils inflamables amb gran facilitat quan les temperatures són prou altes; és el que s'anomenen espècies piròfites. Els pins més alts, les alzines que comencen a ser grans (i guanyen territori) són algunes de les característiques d'un bosc entre 40 i 80 anys. En aquest bosc no hi ha tant risc de foc, ja que no hi ha gaire sotabosc (la llum ja no passa tant).