El Campionat del Món de motocròs (oficialment: FIM Motocross World Championship), regulat per la FIM, és la màxima competició internacional de motocròs. El campionat es va inaugurar el 1957 com a continuació del Campionat d'Europa que s'havia disputat des del 1952, amb una única categoria de 500cc. El 1962 s'hi va afegir la categoria de 250cc i el 1975 la de 125cc.[1] Aquesta estructura ha anat canviant progressivament d'ençà del 2003, fins a quedar reduïda a dues classes principals (MXGP i MX2), masculines, i una de complementària (WMX), femenina. Tots els Grans Premis del mundial programen dues mànegues de MXGP i dues de MX2, i només alguns en programen dues més de WMX.
El 26 de juliol de 1947 es va celebrar a Wassenaar, Països Baixos,[2] la primera edició d'un campionat internacional de motocròs reservat a seleccions estatals, el Motocross des Nations. Cinc anys després, el 1952, la FIM instaurà el primer Campionat d'Europa de motocròs per a pilots individuals, obert a motocicletes de fins a 500 cc. El 1957, aquest campionat fou rebatejat com a "Campionat del Món" i, al mateix temps, es creà en paral·lel la primera Copa d'Europa de 250 cc, reservada a motocicletes d'aquesta cilindrada, que es rebatejà com a Campionat d'Europa el 1959 i com a Campionat del Món el 1962.[3][4] El 1973, la FIM introduí la que acabà esdevenint la tercera cilindrada d'aquest campionat, la de 125 cc, inicialment com a Copa d'Europa (Cup FIM 125) i, d'ençà de 1975, ja com a Campionat del Món.
Tot i tenir rang de campionats del món, les primeres edicions dels mundials de motocròs se seguiren celebrant íntegrament a Europa. No fou fins al 1973 que se'n disputaren els primers Grans Premis en un altre continent (concretament, el de 125cc i el de 500cc, tots dos als Estats Units). El 2018, el Campionat del Món constava de 20 Grans Premis repartits entre març i setembre, un d'ells a l'Argentina, tres a Àsia i la resta a Europa.[2]
Al començament, la cilindrada amb més prestigi internacional era la inicial de 500 cc, coneguda popularment com a la "categoria reina" d'aquest esport.[2] La de 250 cc, coneguda aleshores com a "la petita cilindrada", fou tinguda inicialment per una mena de "segona divisió" del motocròs, tot i que en certs països l'interès per aquesta era molt superior, sobretot en aquells on s'hi fabricaven motocicletes competitives de 250 cc (els països del teló d'acer i Catalunya especialment). Pel que fa als 125 cc, la categoria serví sobretot com a camp d'aprenentatge per als més joves, tot i que alguns campions més experimentats també hi varen competir. De mica en mica, l'interès de marques, pilots i públic pels 250 cc va anar creixent fins que, a la dècada del 1990, va acabar esdevenint la més seguida i prenent, doncs, l'apel·latiu familiar de "reina" a la cilindrada de 500 cc.[2] Des d'aleshores, tant els fabricants, com els pilots i el públic en general passaren a esmerçar les seves principals energies en els 250cc.[2]
Al tombant del segle xx, la FIM cedí l'organització del Campionat del Món de motocròs a Youthstream, una societat privada dirigida per Giuseppe Luongo.[2] El 2001, Luongo es vengué els drets acabats d'aconseguir a Dorna, la societat que organitzava el mundial de velocitat. El 2003, Dorna rebatejà la categoria de 500 cc com a 650 cc i la de 250 cc, com a Motocross GP, però foren simplement canvis de nom, sense cap altra variació que l'augment de cilindrada per a la categoria màxima.[2] La gestió de Dorna al capdavant del mundial no acabà de funcionar i, el 2004, l'entitat retrocedí els seus drets a Youthstream. Una de les primeres mesures de Giuseppe Luongo aleshores fou la reformulació total de les tres categories històriques del mundial: les cilindrades de 125, 250 i 500 cc (totes amb motors de dos temps) desaparegueren i, al seu lloc, s'instauraren tres noves categories (o "classes") basades en motors de quatre temps (MX1, MX2 i MX3). La intenció era reflectir els canvis esdevinguts en la tecnologia dels motors, on els dos temps havien pràcticament desaparegut de la producció en sèrie, i a la vegada fer un gest en pro del medi ambient afavorint els motors de quatre temps, menys contaminants que els de dos. No feia gaire, al mundial de velocitat s'hi havia fet un canvi similar en reconvertir l'antiga classe dels 500cc en l'actual MotoGP.
També l'estructura del mundial va canviar: des d'aleshores, als Grans Premis s'hi corrien dues mànegues de les dues categories principals (MX1 i MX2) al mateix dia, mentre que l'altra, MX3, restà segregada i passà a tenir el seu propi calendari, amb Grans Premis específics en dates i circuits diferents. A banda, el 2005 va néixer la Copa del Món de motocròs femení, rebatejada com a Campionat del Món, amb l'acrònim WMX, el 2008. El 2014, la categoria MX1 es rebatejà com a MXGP i es discontinuà la categoria MX3, alhora que es potenciava el mundial femení.
Al gener del 2019 es va comunicar que Infront, empresa líder en drets de televisió i màrqueting, havia comprat Youthstream i obtingut els drets exclusius del Mundial de motocròs fins al 2036.[5] Al febrer del 2020, Infront va canviar el nom de Youthstream, ara de la seva propietat, per Infront Moto Racing . Aquest nou ens, dirigit encara per Giuseppe Luongo, serà qui gestioni en exclusiva els drets internacionals de televisó, màrqueting i promoció de tots els campionats internacionals de motocròs de la FIM: el Campionat del Món, el Motocròs de les Nacions, els mundials femení i Júnior, el mundial de Snowcross, el Campionat d'Europa de motocròs i el Motocròs de les Nacions Europees.[6]
La composició de les tres classes vigents a data del 2020 és la següent:
MXGP: Motors de dos temps fins a 250 cc i motors de quatre temps fins a 450 cc (és la categoria reina del motocròs, on competeixen els principals pilots de l'especialitat).
MX2: Motors de dos temps fins a 125 cc i motors de quatre temps fins a 250 cc (una mena de categoria d'iniciació, on hi competeixen els joves de fins a 23 anys abans de passar a la superior).[7]
WMX: Per a dones, amb motocicletes que compleixin els requeriments de la classe MX2.
↑Egea, Alfonso; Ramos, Javier; Izquierdo, Maria Vanessa; Murillo, Juan José; García, Óscar. «Historia del motocross». A: Fraile, Maria José (Directora). Atlas visual de los deportes (en castellà). Vol. 5. L'Eliana: Producciones Editoriales Clannad, 2000, p. 33. ISBN 84-95664-05-4.
_pictogram.svg){kind=small}
Yves Demaria
Stefan Everts
Ben Townley
Antonio Cairoli
Tyla Rattray
Carlos Campano
Julien Bill
Ken Roczen
Matthias Walkner
Jeffrey Herlings
Klemen Gercar
Pauls Jonass
Torsten Hallman
Heikki Mikkola
Greg Albertyn
Paul Friedrichs
Guennadi Moisséiev
Dave Thorpe
Trampas Parker
Txecoslovàquia
Japó
Suïssa
