Casa-fàbrica Francesc Ribas
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Edifici residencial i fàbrica  | |||
| Característiques | ||||
| Estat d'ús | parcialment destruït | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera (Barcelonès) | |||
| Localització | Sant Pere més Alt, 72-74, Victòria, 4 (enderrocat) i Sant Pere Mitjà, 77-79 | |||
| ||||
| Plànol | ||||
 | ||||
La casa-fàbrica Francesc Ribas era un conjunt d'edificis situats als carrers de Sant Pere més Alt i de la Victòria de Barcelona, actualment desapareguts, si bé se'n conserva un edifici d'habitatges al carrer de Sant Pere Mitjà, al que li correspon la categoria D (bé d'interès documental) atorgada per defecte a tots els edificis del districte de Ciutat Vella.[1]
Història
[modifica]Francesc Ribas i Prous es va iniciar com a soci i ajudant tècnic a la fàbrica d'indianes que Josep Canaleta i Poch va establir el 1753 al carrer de Sant Pere més Alt sota la raó social Josep Canaleta i Cia.[2][3] El 1766, encoratjat pel mateix Canaleta, fundà la companyia Francesc Ribas i Cia, amb un capital de 4.000 lliures, i tenia com a socis els germans Pau i Marià Illa, fabricants, i Joaquim de Roca i Batlle, fill d'un botiguer de Vilafranca del Penedès i emparentat amb la seva esposa Josepa, filla de Miquel Formentí, comerciant matriculat i reputat membre del gremi de teixidors de seda o «velers».[3] L'empresa es dedicaria a la manufactura de mocadors estampats a la «xinesca», per a la qual cosa el 1769 va obtenir un privilegi reial.[4][3]
Josep Canaleta morí el 1768, i a causa dels desacords amb el seu nebot i hereu Joan Canaleta i Font, el setembre del 1769 adquirí a Francesc Trias i Oliver, oficial de la Tresoreria General de l'Exèrcit i Principat de Catalunya, una casa amb un hort annex als carrers de Sant Pere més Alt i de les Romagueres (actualment Victòria) per 6.500 lliures,[5] on va instal·lar la seva pròpia fàbrica,[2] just davant de la del seu sogre (vegeu fàbrica d'indianes Formentí-Ortells).[6][3] A la mateixa època, va adquirir també unes terres agrícoles a Sant Martí de Provençals per a destinar-les a prat de blanqueig,[2][3] que l'octubre del 1776 va patir una inundació pel desbordament del riu Besòs a causa d'uns forts aiguats.[6]
El seu primogènit Francesc Ribas i Formentí morí el 1774,[2][3] i entre aquesta data i 1778, Ribas va participar en la fundació i gestió de la companyia Ribas, Ramon, Vicenç i Cia, que fabricava pintados ordinarios, inferiors als lienzos y algodones superfinos de la seva fàbrica,[7] i el 1789, en la de fàbrica d'indianes Francesc Ribas menor i Cia.[8] Entre els mesos de maig a setembre del 1778, també va provar fortuna amb els bombasís muy finos, però la iniciativa va fracassar perquè eren massa cars i, finalment, els va haver de vendre a preu de saldo.[9] A finals del mateix any, s'incorporà a la societat el seu gendre Josep Formentí, amb una aportació de 5.000 lliures, i l'abril del 1781, entrà com a soci el seu fill segon Miquel Ribas i Formentí, amb 4.000 lliures prestades pel seu pare.[10][3] El 1783 augmentà el nombre de telers a 25,[7] i el 1784, Francesc Ribas (que ostentava el càrrec de director de la Companyia de Filats)[7] va llogar un magatzem a la «Casa del Domer» del Monestir de Sant Pere de les Puel·les, contigua a la fàbrica.[3]
El 1796, l'hereu Miquel Ribas i Formentí va casar la seva filla Isabel Ribas i Mestres amb Gabriel Francesc Colom i Tarrés, fill del comerciant Gabriel Colom i Llansó (vegeu fàbrica d'indianes de Jeroni Sala). Francesc Ribas i Prous li va proporcionar un dot de 8.000 lliures en metàl·lic i 2.000 més amb dues calaixeres de roba.[11] A la mort d'aquest darrer el 1799,[7] la fàbrica va continuar sota la raó social Vídua de Francesc Ribas menor, Miquel Manresa i Cia,[10][3] amb Miquel Ribas com a fabricant,[7] que el 1803, va demanar permís per a ampliar la casa-fàbrica amb un nou edifici al carrer de la Victòria.[12][3] Des del 1804, potser per la mort de Josepa Formentí, la companyia es denominà Francesc Ribas i Hereu,[10] i a la mort de Miquel Ribas el 1807, la vídua Antònia Mestres[13] va continuar el negoci sota el nom de Vídua de l'hereu de Francesc Ribas i Cia, amb l'ajut del seu fill Francesc Ribas i Mestres.[13][14]
A causa de la crisi provocada per la Guerra del Francès, la fàbrica va fer fallida el 1811, i es va haver de vendre el patrimoni per a poder pagar als creditors.[14] El 1815, Antònia Mestres va recomprar les instal·lacions i reprendre la producció, i el 1818 ja hi havia 83 treballadors.[14] El 1824, Francesc Ribas i Mestres va demanar permís per a obrir-hi un balcó i tapiar-hi un altre;[15][3] el 1826, per a reparar la façana, a càrrec del mestre de cases Antoni Bosch,[16][3] i novament el 1827 per a aixecar-hi un tercer pis, segons el projecte del mestre de cases Pau Cortès.[17][3] El 1833, va demanar novament permís per a reformar la casa-fàbrica al carrer de la Victòria, segons el projecte del mestre d'obres Josep Nolla.[18][3] Segons el Padró General de fabricants del 1829, la fàbrica tenia 6 taules de pintar i un cilindre mogut per mules.[19]
El 1834, va constituir una societat amb els seus fills Francesc i Antoni Ribas i Jordà,[13] on ell quedaria com a administrador i Francesc seria el fabricant, encarregant-se del cotó i els colors.[19] Va morir el 1844, deixant la fàbrica en usdefruit a la seva vídua Margarida Jordà,[13] i la direcció a càrrec del seu fill Francesc,[19] sota la raó social Vídua i hereu de Francesc Ribas i Cia.[3][20][21][22] Segons l'inventari, hi havia una màquina d'estampar amb 36 corrons, una tondosa i una assecadora,[19] i van adquirir unes «perrotines», que permetien estampar a quatre colors.[19] El 1846, i d'acord amb l'edicte del 10 d'abril, Francesc Ribas i Jordà va presentar els plànols per a legalitzar-ne les instal·lacions, signats per l'arquitecte Josep Casademunt.[3] El 1849, va demanar permís per a instal·lar-hi una màquina de vapor de 6 CV.[3]
El 1870, els germans Ribas i Jordà incorporaren el seu nebot Francesc Folch i Ribas a la societat Successors de Francesc Ribas i Cia,[23] i posteriorment, hi entraren altres familiars, com Joan Miquel (de naixement Miquel Andreu Joan) Bertrand i Cortalé (La Roca d'Albera, 1818[24]- Barcelona, 1893), casat amb la filla d'Antoni, Cristina Ribas i Esteva,[23][25] i germà de Manuel Bertrand i Cortalé[26] i oncle de Manuel Bertrand i Salsas,[27] també fabricants.
Antoni Ribas morí el 1876[13] i Francesc ho feu el 1884,[13] i finalment, la societat es dissolgué el 1887.[28] El 1888, Joan Miquel Bertrand va contractar per 205.000 pessetes l'arquitecte Eduard Mercader per a enderrocar la casa-fàbrica i construir-hi tres edificis d'habitatges,[29][30] actualment catalogats com a bé amb elements d'interès (categoria C).[31]
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ «Fitxa 0 de Ciutat Vella». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Vázquez de Prada, 1984, p. 635.
- ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 3,15 3,16 Artigues i Vidal i Mas i Palahí, 2019.
- ↑ Vázquez de Prada, 1984, p. 636.
- ↑ AHPB, notari Josep Serch i de Boquet, manual 1.035/19, f. 209v-213v, 23-9-1769.
- ↑ 6,0 6,1 Vidal Pagès, 2014, p. 98.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 Vidal Pagès, 2014, p. 99.
- ↑ Muset i Pons, 2011, p. 293-294.
- ↑ Muset i Pons, 2011, p. 294.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 Vázquez de Prada, 1984, p. 637.
- ↑ AHPB, notari Josep Guerau Sayrols, manual 1.114/22, f. 281-284v, 18-8-1796.
- ↑ «Miquel Ribas. Comerciant. Sant Pere Més Alt i Victòria. Casa i fàbrica. Enderrocar i reedificar amb entresòl, 3 pisos i balcons». C.XIV Obreria C-90/1803-028. AHCB, 18-02-1803.
- ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 13,5 «Arbre genealògic de la família Ribas». Ajuntament de Premià de Mar.
- ↑ 14,0 14,1 14,2 Vidal Pagès, 2014, p. 100.
- ↑ «Francesc Ribas. Sant Pere Més Alt. Casa. Tancar un balcó i obrir-ne un altre». C.XIV Obreria C-122/1824-056. AHCB, 19-05-1824.
- ↑ «Francesc Ribas. Victòria i Sant Pere Més Alt 6. Casa. Reparar la façana». C.XIV Obreria C-128/1826-143. AHCB, 16-08-1826.
- ↑ «Francesc Ribas. Sant Pere Més Alt 6 i Victòria. Casa. Aixecar un tercer pis i modificar algunes obertures». C.XIV Obreria C-130/1827-060. AHCB, 03-05-1827.
- ↑ «Francisco Ribas. Fabricant. Sant Pere Més Alt 6 xamfrà amb Victòria. Quarter 2, barri 7, illa 36. Reformar casa». C.XIV Obreria C-115/1833-123. AHCB, 16-08-1833.
- ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 Vidal Pagès, 2014, p. 102.
- ↑ Guía de forasteros, 2ª parte, 1842, p. 29.
- ↑ El Consultor. Nueva guía de Barcelona, 1863, p. 143.
- ↑ Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración, 1884, p. 817.
- ↑ 23,0 23,1 Vidal Pagès, 2014.
- ↑ «Miquel Bertrand Cortalé». geneanet. Rafaelita Bosom.
- ↑ Gaceta de Madrid, 12-08-1893, p. 555.
- ↑ «Josep, Batista, Emanuel Bertrand Cortale». geneanet. Genealogia Cerdana.
- ↑ «Manuel Bertrand Salsas». geneanet. Genealogia Cerdana.
- ↑ Vidal Pagès, 2014, p. 105.
- ↑ Vidal Pagès, 2014, p. 106.
- ↑ AMCB, Q127 Foment 245 Q bis, 24-10-1888.
- ↑ «Casa JM Bertrand». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
Bibliografia
[modifica]- Artigues i Vidal, Jaume; Mas i Palahí, Francesc. El model de casa fàbrica als inicis de la industrialització. Registre de fàbriques de Ciutat Vella de Barcelona 1738-1807/1808-1856, 2019, p. 166-171. ISBN 9788491562160.
- Muset i Pons, Assumpta «La conquesta del mercat espanyol al segle XVIII. Els negocis de Ramon Nadal i Francesc Ribas a la Cort dels Borbons». Barcelona Quaderns d’Història, 17, 2011, pàg. 291-299.
- Vázquez de Prada, Valentín «Un modelo de empresa catalana de estampados en el siglo XVIII: La firma Francisco Ribas». Primer Congrés d’Història Moderna de Catalunya, vol. 1, 1984, pàg. 635-642.
- Vidal Pagès, Antoni. «Les fàbriques Formentí, Francisco Ribas i Vidal». A: El Quarter de Sant Pere: Història d'un barri amagat de Ciutat Vella. Ajuntament de Barcelona, Viena Edicions, 2014, p. 93-107.