Casa Joan Roig i Vidal
 | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| |||||
| Dades | |||||
| Tipus | Edifici residencial  | ||||
| Cronologia | |||||
| 1740 | renovació | ||||
| 1827 | renovació | ||||
| Característiques | |||||
| Estil arquitectònic | arquitectura popular | ||||
| Localització geogràfica | |||||
| Entitat territorial administrativa | Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera (Barcelonès) | ||||
| Localització | Barra de Ferro, 8 | ||||
| |||||
| Bé cultural d'interès local | |||||
| Id. IPAC | 52363 | ||||
| Id. Barcelona | 72 | ||||
| Plànol | |||||
 | |||||
La Casa Roig i Vidal és un edifici situat al carrer de la Barra de Ferro, 8 de Barcelona, catalogat com a bé cultural d'interès local.[1]
Descripció
[modifica]Immoble residencial de planta baixa i tres pisos. La façana, molt austera i sense cap element distintiu, s'estructura en sis fileres d'obertures de llinda horitzontal. Les dels baixos comprenen la porta de l'escala de veïns i una finestra, essent la resta accessos al pati central, on hi ha les escales que condueixen al pis principal, des d'on dues escalinates més arriben als pisos superiors. Es tracta, doncs, una concepció de l'espai basada en el pati gòtic, si bé aquest casal correspon al segle xviii.[2]
Els balcons tenen llosanes de pedra de Montjuïc i baranes de ferro forjat sense cap mena d'ornamentació.[2]
Història
[modifica]El 1685, els marmessors i administradors de la causa pia de la difunta Maria Codina i de Cardona van establir en emfiteusi al notari Rafael Albià una casa al carrer d'en Claret (actualment de la Barra de Ferro) amb la imposició d'un cens de 125 lliures anuals.[3][4] El 1705, els administradors dels béns no vinculats del seu net Lluís de Queralt i d’Alagó, comte de Santa Coloma, li van vendre una habitació i una capella situada al primer pis i una altra habitació al segon,[5] i la resta de la propietat al noble Josep de Móra i Cirera (vegeu Palau del Marquès de Llo) per 6.000 lliures.[6][7]
El 1740, el notari Francesc Albià, fill de Rafael, va vendre la propietat al comerciant Francesc Clota i Teixidor per 5.500 lliures.[8] Tot seguit, aquest va encarregar-ne la reforma als mestres de cases Anton i Josep Reit, pare i fill,[9] que es comprometeren a dur-les a terme en cinc mesos per 900 lliures. Entre els treballs a realitzar hi havia la construcció d'un magatzem a l'espai de l'hort o eixida, i un jardí sobre aquest.[10] Clota també va pactar amb el seu veí Josep Francesc de Móra i Catà diverses qüestions sobre la servitud que tenia la propietat d'aquest vers la seva,[11] i el 1764, va adquirir la casa del costat, que feia cantonada amb el carrer dels Banys Vells, als hereus del botiguer de teles Pau Clos.[12]
A la seva mort, fou succeït pel seu fill Francesc de Paula de Clota i de Mir, que vivia amb la seva família a la casa del carrer Comtal, que també havia heretat del seu pare (vegeu Palau del Baró de Vilagaià). El 1786 va establir en emfiteusi les dels carrers de la Barra de Ferro i dels Banys Vells al comerciant Jeroni Anglès,[13][14] que tot seguit va demanar permís per a obrir-hi una porta i tancar dues finestres.[15][16] Va morir el 1797[16] i fou succeït per la seva vídua Teresa Garí,[17][18] que va posar en lloguer una de les cases i el magatzem.[19][20][21]
El 1825, el seu fill Felip Anglès i Garí i Gaietà Anglès i Ferran, nebot d'aquest, vengueren la propietat a l'indià i comerciant Joan Roig i Vidal,[22] que el 1827 va demanar permís per a reconstruir el frontis del carrer de la Barra de Ferro cedint terreny a la via pública, segons el projecte del mestre de cases Pere Rovira.[23] El 1826, adquirí als síndics del concurs de creditors d'Armengol Gener i Fills les cases de l'Hostal de la Llebre al carrer dels Banys Vells,[24][25] i el 1829 va demanar permís per a reedificar-ne una part (núm. 7), segons el projecte del mateix Rovira.[26] El 1828, va establir-ne en emfiteusi una altra part (núm. 5) al comerciant Gaietà Avinyó,[27] que tot seguit va demanar permís per a reedificar-la segons el projecte del mestre de cases Miquel Bosch.[28] Finalment, el 1831 establí en emfiteusi la part corresponent als núms. 1-3 al també indià Pere Carbó i Rovira.[29]
Poc després, s'hi va instal·lar el seu cosí Miquel Roig i Rom, comerciant i navilier retornat de Cuba.[30][31][32] Posteriorment, la propietat va passar a mans de Pere Collaso i Gil,[33] i el 1911, el seu fill Enric Collaso i Gil va demanar permís per a construir un habitatge per al porter al terrat, segons el projecte de l'arquitecte Josep Majó i Ribas.[34]
El 1954, Narcís Brunells i Vinyals (vegeu Pastisseria Brunells) va demanar permís per a instal·lar-hi un garatge,[35] que encara existeix.[36]
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]
- ↑ «Edifici d'habitatges». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ 2,0 2,1 «Edifici d'habitatges al carrer Barra de Ferro, 8». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- ↑ AHPB, notari Jeroni Brotons, 13-12-1685.
- ↑ Garcia Espuche, 2020, p. 429.
- ↑ AHPB, notari Bartomeu Cerveró, 30-1-1705.
- ↑ AHPB, notari Rafael Albià, 2-2-1705.
- ↑ García Espuche, 2020, p. 430.
- ↑ AHPB, notari Josep Francesc Fontana, manual 934/25, f. 105-111v, 2-4-1740.
- ↑ Arranz, 1991, p. 385-387.
- ↑ AHPB, notari Josep Francesc Fontana, manual 934/25, f. 280v-282, 21-8-1740.
- ↑ AHPB, notari Josep Francesc Fontana, manual 934/25, f. 246-247v, 10-7-1740.
- ↑ AHPB, notari Josep Bonaventura Quintana, 2-6-1764.
- ↑ AHPB, notari Pau Casades, manual 1.133/2, f. 55-65v, 20-5-1786.
- ↑ Diario de Barcelona, 22-01-1793, p. 87.
- ↑ «Geronimo Anglès. Comerciant. Casa. Barra de Ferro. Obrir una porta i tancar dues finestres». C.XIV Obreria C-42/1786-223. AHCB, 24-11-1786.
- ↑ 16,0 16,1 Artigues i Vidal i Mas i Palahí, 2018, p. 210.
- ↑ «Causa de ANGLÉS Y GARÍ, Teresa, consorte de Jerónimo Anglés, comerciante de Barcelona, contra MATAS, Miguel, botero, comerciante de la Barceloneta». REAL AUDIENCIA, Consulado y Tribunal de Comercio, C, 7300. ACA, 1786.
- ↑ Diario de Barcelona, 28-07-1797, p. 864.
- ↑ Diario de Barcelona, 27-01-1800, p. 111.
- ↑ Diario de Barcelona, 19-05-1806, p. 614.
- ↑ Diario de Barcelona, 24-06-1808, p. 780.
- ↑ AHPB, Salvador Fochs i Broquetas, 23-12-1825
- ↑ «Joan Roig i Vidal. Barra de Ferro 13. Casa. Enderrocar i reedificar amb tres pisos». C.XIV Obreria C-131/1827-089. AMCB, 25-06-1827.
- ↑ Diario de Barcelona, 30-04-1816, p. 592.
- ↑ AHPB, notari Francesc Roquer i Simon, manual 1.205/17, f. 358-365, 23-12-1826.
- ↑ «Joan Roig i Vidal. Banys Vells, 11. Enderrocar i reedificar de 3 pisos amb balcons». C.XIV Obreria C-102. AHCB, 18-06-1829.
- ↑ AHPB, notari Francesc Roquer i Simon, manual 1.205/19, f. 11-15v, 20-01-1828, i f. 150-152v, 08-08-1828.
- ↑ «Gaietà Aviñó. Banys Vells 12. Enderrocar i reedificar de 3 pisos i amb una habitació al terrat». C.XIV Obreria C-134/1828-098. AHCB, 11-05-1828.
- ↑ AHPB, notari Josep Marzola i Prats, manual 1.235/12, f. 9-12v, 12-01-1831.
- ↑ Diario de Barcelona, 07-08-1833, p. 1751.
- ↑ El Consultor. Nueva guía de Barcelona, 1857, p. 216, 288, 289.
- ↑ Rodrigo i Alharilla, 2007, p. 233.
- ↑ Anuario-Riera, 1896, p. 355.
- ↑ «José Domenech. Barra de Ferro 8. Afegir un pis a la casa». Q127 Foment 659/1911. AMCB, 02-06-1911.
- ↑ «Narciso Brunells Viñals. Barra de Ferro 8. Permís per a instal·lar garatge». Q122 Activitats 100631. AMCB.
- ↑ «Narciso Brunells Viñals». Guía de servicios. Barcelona. Metropoli Abierta.
Bibliografia
[modifica]- Arranz, Manuel. Mestres d'obres i fusters. La construcció a Barcelona en el segle XVIII. Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona, 1991, p. 400-412. ISBN 848710407X.
- Artigues i Vidal, Jaume; Mas i Palahí, Francesc. El model de casa fàbrica als inicis de la industrialització. Registre de fàbriques de Ciutat Vella de Barcelona 1738-1807/1808-1856, 2019. ISBN 978-84-9156-216-0.
- García Espuche, Albert. La gent del carrer Montcada: una història de Barcelona (segles xiii a xviii), vol. II. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2020. ISBN 978-84-9156-257-3.
- Rodrigo i Alharilla, Martín. Indians a Catalunya: capitals cubans en l'economia Catalana. Barcelona: Fundació Noguera, 2007. ISBN 978-84-9779-529-6.