Casa-fàbrica Verthamon-Vilaregut
 | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| |||||
| Dades | |||||
| Tipus | Edifici residencial i fàbrica  | ||||
| Arquitecte | Antoni Valls i Galí | ||||
| Construcció | 1853 | ||||
| Característiques | |||||
| Estat d'ús | parcialment destruït | ||||
| Estil arquitectònic | arquitectura neoclàssica | ||||
| Localització geogràfica | |||||
| Entitat territorial administrativa | el Raval (Barcelonès) | ||||
| Localització | Carme, 30-32 i Pintor Fortuny, 21 (enderrocat) | ||||
| |||||
| Format per | Placa commemorativa de l'Ateneu Enciclopèdic Popular | ||||
| Bé cultural d'interès local | |||||
| Id. IPAC | 52266 | ||||
| Id. Barcelona | 329 | ||||
| Art públic de Barcelona | |||||
| Placa commemorativa de l'Ateneu Enciclopèdic Popular | |||||
| Identificador | 1281-1 | ||||
La casa-fàbrica Verthamon-Vilaregut era un conjunt d'edificis situat als carrers del Carme i del Pintor Fortuny del Raval de Barcelona, del que només es conserva la casa Pau Vilaregut, catalogada com a bé cultural d'interès local.[1][2] Tal com indica una placa commemorativa al costat de l'entrada, fou la seu de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, institució fundada el 1903: «A la tasca cultural de l'Ateneu Enciclopèdic Popular. Els seus continuadors en el 80è aniversari. A.E.P. - 1903-1983».
Història
[modifica]En aquest indret hi havia un casal propietat de Joan Jeroni de Gatxapay i Vera,[3][4] pagador general dels Reials Exèrcits a Catalunya,[5] que fou heretat per la seva neta Maria Lluïsa de Carreras i de Gatxapay,[6] casada amb Josep de Verthamon i Fizes, jutge de les confiscacions de Felip V.[7][8][9] El 9 de novembre del 1778, el seu fill Joan Albert de Verthamon i de Carreras[10] es va casar amb la tarragonina Maria Ventura de Vidal i de Jalpí,[11] fixant la seva residència a Tarragona.[12] Aquell mateix any, Maria Lluïsa i el seu fill van llogar el casal al fabricant d'indianes Josep Alabau,[13] que va demanar permís per a construir-hi un clavegueró per a conduir les aigües de la fàbrica fins al carrer d'en Cervelló (actualment Floristes de la Rambla).[14][15] El 1803, Joan Albert de Verthamon va llogar-lo novament al mateix Alabau i al seu fill Josep Alabau i Cabot,[16][17] i el 1805, a Eulàlia Dòria, esposa del fabricant de teixits de cotó Bartomeu Maranges,[18][19] que tot seguit s'hi va instal·lar.[20]
El 1830, s'hi va instal·lar el fabricant de teixits de cotó i fil de Manlleu Miquel Vilaregut i Padrós (1769-1842),[21] que va demanar permís per a instal·lar-hi un retòl.[22][15] El 1841, pocs mesos abans de morir, va constituir amb el seu primogènit Pau Vilaregut i Albafull la societat Miquel Vilaregut i Cia,[23] amb un capital de 44.000 lliures barcelonines i que ocupava el quart lloc en el rànquing de les fàbriques de teixits de mescla en el Cadastre del 1844, amb una cotització de 1.440 rals, només superada per Josep Serra i Marrugat i Jeroni Juncadella amb 2.160 i Bernardí Martorell amb 1.680.[24]
El 1836, la filla de Joan Albert, Maria Anna de Verthamon i de Vidal,[11] i el seu marit Francesc Maria de Cadenas i t'Serstevens[9] van demanar permís per a fer-hi reformes, amb sengles projectes del mestre d'obres Antoni Valls i Galí.[25] El 1849, van dividir la propietat en dues parts, establint en emfiteusi la part de llevant (núm. 32) al seu principal llogater, Pau Vilaregut,[26] a condició de no instal·lar-hi cap màquina de vapor en vida del matrimoni.[4][a] El 1852, i per arrodonir el solar, Vilaregut va adquirir la finca contigua (núm. 30) al llauner Bartomeu Nadal,[28] i l'any següent va demanar permís per a enderrocar les construccions existents i aixecar-hi un nou edifici, segons el projecte del mateix Valls.[29]
Segons la guia El Consultor del 1857, hi havia la fàbrica de teixits de Pau Vilaregut[30] i la de filats i teixits mecànics del seu germà Pelegrí (que també tenia el Vapor Vell de Gràcia i el despatx al carrer de Petritxol, 1),[31] que es van presentar a l'Exposició Industrial del 1860.[32] El 1863, hi havia la fàbrica de teixits de Pau Vilaregut:[33] «Carmen, 30 y 32. D. Pablo Vilaregut. Fábrica de tejidos de seda, lana, algodon é hilo. Especialidad en pantalones, chaqueleria, vestidos y pañoleria. Variedad de otros géneros en crudo, blancos y de colores. Espediciones á todos los puntos.»,[34] i la de teixits de cotó de Pere Vilaregut al núm. 34:[9] «Cármen, 34. Fábrica de tejidos de algodon. Acolchados ó muletones grabados. Espediciones á todos puntos. D. Pedro Vilaregut.»[35]
El 1875, i sota la supervisió del seu pare, els germans Manuel i Leopold Vilaregut i Duran van constituir la societat Vilaregut Germans.[36][37] El 1876, un cop enderrocat el Convent del Carme, Pau Vilaregut va demanar permís per a enderrocar la façana posterior i construir-hi una de nova alineada amb el carrer de Fortuny (núm. 21), així com un tercer pis, segons els plànols del mestre d'obres Joan Valls i Calvet,[38] adquirint una franja de terreny públic.[39][40] Va morir el 1880,[40] i en aquella època, hi havia la fàbrica de gèneres de punt de Felip Alomar i Germà: «Alomar y hermano (Felipe), gran fábrica de géneros de punto movida por vapor. Gran surtido para las Antillas. Especialidad en géneros de punto inglés. Se expiden á todos los puntos de la Península, calle del Carmen, 30 y 32.»[41] i la de filats i trenyelles de cotó de Vilaregut Germans al núm. 34.[42]
.jpg)
.jpg)
Descripció
[modifica]
Es tracta d'un edifici de planta baixa i quatre pisos, una obra austera de línies senzilles i una marcada verticalitat.[1] Els baixos estan articulats amb tres obertures d'arc escarser: la central constitueix la porta d'entrada, mentre que les laterals estan dedicades a comerços. El parament imita carreus i té un sòcol completament llis.[1]
L'única decoració present als baixos són tres grans mènsules, una sobre cada obertura, que actuen com a sosteniment ornamental dels balcons del pis superior. Dites mènsules estan profusament arranjades amb relleus vegetals. Podem veure que la part inferior dels balcons que sustenten, que són els del pis principal, tenen una senzilla decoració a base de plafons amb un òcul inserit al centre. Aquests motius no són presents en els següents pisos. Tot i que la façana, en general, disposa d'una ornamentació discreta i poc abundant, sí que és bastant evident que aquesta va disminuint a mesura que l'estructura creix; el mateix passa amb els balcons, que es van tornant de dimensions més reduïdes. Al llarg de la façana hi ha quatre pilastres flanquejant els balcons amb baranes de ferro forjat (tres a cada planta). Els fusts estan ocupat per una motllura amb relleu enfonsat, cosa que n'accentua la verticalitat. A l'alçada del darrer pis, una imposta separa la pilastra en dues parts. La petita part restant presenta un plafó idèntic als altres però de dimensions molt més reduïdes. El coronament té una cornisa sustentada sobre quatre permòdols, que alhora actuen com a coronament de les pilastres.[1]
A l'interior d'illa i sentit longitudinal, hi havia dues «quadres», una de planta baixa i tres pisos, i l'altra de planta baixa i un pis, separades per un pati, i al fons de la parcel·la hi havia un altre cos edificat de planta baixa i tres pisos amb façana al carrer del Pintor Fortuny.[43]
Vegeu també
[modifica]Notes
[modifica]- ↑ Maria Anna de Verthamon va morir el 1859, i la propietat del núm. 34 passà a mans del seu parent Ramon de Siscar i de Montoliu.[27][9]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Casa Pau Vilaregut». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- ↑ «Casa Pau Vilaregut». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ «Juan Jerónimo de GACHAPAY y de VERA». geneanet. Martín Rodríguez.
- ↑ 4,0 4,1 AHPB, notari Josep Maria Marzola, manual 1.321/2, f. 185-192, 14-08-1849.
- ↑ «Causa de los cónyuges Jacinto Parera, agricultor de Santa Eulàlia del Papiol, y Maria Parera y Padró (antes Padrona) contra el noble don Joan (Geroni) de Gachepay (o Gachapay) y Vera, pagador general del ejército real, tutor y curador de los hijos de don Miquel Pallarés». REAL AUDIENCIA, Pleitos civiles 17065. ACA, 1702.
- ↑ «María Luisa de CARRERAS y de GACHAPAY». geneanet. Martín Rodríguez.
- ↑ «Joseph de Verthamon y de Fizes». geneanet. Manel Pich.
- ↑ «Josep de VERTHAMON». geneanet. Martín Rodríguez.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 Puig i Ustrell, 2004, p. 101.
- ↑ «Joan Albert de Verthamon i de Carreres». Historia familiar de Manel Pich. geneanet.
- ↑ 11,0 11,1 «Maria Ventura de Vidal i de Jalpí». geneanet. Historia familiar de Manel Pich.
- ↑ Rovira i Gómez, 2003, p. 586.
- ↑ «Lloguer de la casa Verthamon a Josep Alabau». todocoleccion.net, 1778. Arxivat de l'original el 05-07-2023.
- ↑ «Josep Alabau. Fabricant d'Indianes, mocadors i altre gènere. Carme. Fer un clavegueró. Des del carrer del Carme fins a la cantonada del d'en Cervelló». C.XIV Obreria C-18/1778-223. AHCB, 17-11-1778.
- ↑ 15,0 15,1 Artigues i Vidal, Mas i Palahí, p. 2019.
- ↑ AHPB, notari Antoni Quintana, 29-07-1803.
- ↑ «Contracte d'arrendament de Joan Albert de Verthamon a Josep Alabau». todocoleccion.net. Arxivat de l'original el 30-06-2023.
- ↑ AHPB, notari Francesc Mas i Navarro, 25-05-1805.
- ↑ «Contracte d'arrendament de Joan Albert de Verthamon a Josep Alabau a Eulàlia Dòria de Maranges». todocoleccion.net. Arxivat de l'original el 03-07-2023.
- ↑ Diario de Barcelona, 08-08-1805, p. 999.
- ↑ Diario de avisos de Madrid, 01-07-1830, p. 978.
- ↑ AHCB, C.XIV Obreria C-107, 17-10-1830.
- ↑ Guía de forasteros en Barcelona, 2ª parte, 1842, p. 58, 60.
- ↑ Solà i Montserrat, 2001, p. 32-34.
- ↑ AHCB, C.XIV Obreria C-124, 18-07-1836 i 19-08-1836.
- ↑ Guía general de Barcelona, 1849, p. 242.
- ↑ «Ramon de Siscar i Montoliu». geneanet. Manel Pich.
- ↑ AHPB, notari Josep Maria Marzola, manual 1.321/5, f. 474-447v, 18-10-1852.
- ↑ AMCB, Q127 Foment 662 bis C.
- ↑ El Consultor. Nueva guía de Barcelona, 1857, p. 242, 318.
- ↑ El Consultor. Nueva guía de Barcelona, 1857, p. 313, 318, 563.
- ↑ Orellana, Francisco José. Reseña completa descriptiva y crítica de la Exposicion Industrial y Artística de productos del Principado de Cataluña, 1860, p. 210.
- ↑ El Consultor. Nueva guía de Barcelona, 1863, p. 142, 148, 291.
- ↑ Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administracion, p. 354, 453, 633, 652, 1053, 1059, 1061.
- ↑ Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administracion, 1863, p. 51, 786.
- ↑ AHPB, notari Hermenegild Martí i Ferrer, manual de 1875 (1a part), f. 287-290v.
- ↑ Oliva i Ricós, 1999, p. 401.
- ↑ AMCB, Q127 Foment 40 F, 9-5-1876.
- ↑ AHPB, notari Lluís Gonzaga Pallós, 22-01-1877.
- ↑ 40,0 40,1 «Copia simple de la escritura de inventario de los bienes de D. Pablo Vilaregut, otorgada ante D. Joaquín Odena a 23 septiembre de 1880». LLINATGE BOFARULL, BARONS DE RIBELLES ANC2-65-T-120. ANC, 16-06-1891.
- ↑ Anuario-almanaque del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración, 1879, p. 504.
- ↑ Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración, 1884, p. 68.
- ↑ AMCB, Parcel·lari de Vicenç Martorell.
Bibliografia
[modifica]- Artigues i Vidal, Jaume; Mas i Palahí, Francesc. El model de casa fàbrica als inicis de la industrialització. Registre de fàbriques de Ciutat Vella de Barcelona 1738-1807/1808-1856, 2019, p. 321-325. ISBN 9788491562160.
- Oliva i Ricós, Benet. Els orígens de la primera industrialització del rerepaís. Un cas emblemàtic: Vilassar i el capital comercial barceloní (1828-1875). Caixa d'Estalvis Laietana, 1999.
- Puig i Ustrell, Pere «Notes històriques sobre la institució i la funció notarial en època moderna i contemporània. El cas de l’escrivania i la notaria públiques de Terrassa». Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, 22, 2004.
- Solà i Montserrat, Roser. Joan Vilaregut i Albafull, industrial i progressista, Barcelona 1800-1854. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Biblioteca Serra d'Or, 2001. ISBN 8484153150.
Enllaços externs
[modifica]
- «Casa Pau Vilaregut». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.