Congregació Benedictina de Solesmes

Congregació de Solesmes
	Escut de la congregació, amb el bàcul d'argent sobre fons blau (en record de Guéranger) i dues estrelles d'or (Sant Pau i Sant Pere, patrons de l'abadia de Solesmes)
Tipus	Monàstic
Nom oficial	Congregació de Solesmes de l'Orde de Sant Benet
Nom oficial llatí	Congregatio Solesmensis Ordinis Sancti Benedicti
Sigles	O.S.B.
Altres noms	Congregació de França (fins al 1900)
Hàbit	Túnica, escapulari i caputxa negres, amb cinyell de cuir
Lema	Ora et labora ("Prega i treballa")
Objectiu	Vida contemplativa, estudi i treball
Fundació	1 de setembre de 1837, Abadia de Saint-Pierre de Solesmes per servent de Déu Prosper Guéranger i Gregori XVI
Aprovat per	Gregori XVI, en 1837
Regla	Regla de Sant Benet (s. VI)
Patrons	Sant Benet de Núrsia
Primera fundació	Saint-Pierre de Solesmes, 11 de juliol de 1833
Fundacions destacades	Ligugé (1853), Santo Domingo de Silos (Burgos, 1880), Leyre (Navarra, 1954), Santa Cruz del Valle de los Caídos (Madrid, 1958)
Fundacions a terres de parla catalana	No n'hi ha
Lloc web	http://www.abbayedesolesmes.fr

La Congregació de Solesmes, en llatí Congregatio Solesmensis, és una congregació monàstica de l'Orde de Sant Benet, fundada com a Congregació de França en 1837, recuperant la tradició de les antigues congregacions franceses de Cluny, Sant Maur i els Sants Vitó i Hidulf, suprimides durant la Revolució francesa (1790). Els seus membres posposen al seu nom les sigles de l'orde benedictí: O.S.B.

Història

L'abadia de Saint-Pierre de Solesmes havia estat fundada en 1010 per Godfred de Sablé a Solesmes (Sarthe), Loira). Habitada per benedictins, fou suprimida en 1790, i els edificis i béns monàstics secularitzats.

En 1833, el priorat fou adquirit pel sacerdot Prosper Guéranger (1805-1875), qui s'hi establí l'11 de juliol del mateix anys amb tres companys, reiniciant-hi la vida monàstica d'acord amb la Regla de Sant Benet. Guéranger fou elegit abat de la comunitat, que fou la primera benedictina establerta a França des de 1790.

Dom Guéranger anà a Roma, on l'1 de setembre de 1837 va obtenir del papa Gregori XVI un breu apostòlic segons el qual Solesmes esdevenia abadia mare de la Congregació de França de l'Orde de Sant Benet, i se'n nomenava superior general Guéranger.

Solesmes es convertí en el centre del moviment de renovació litúrgica i de restauració del cant gregorià.

Abadia de Solesmes, origen de la congregació
Abadia de Saint-Paul de Wisques

Altres monestirs, tant de França (Ligugé en 1853, Marsella (després passarà a Ganagobie) en 1856, Wisques en 1889, Clervaux en 1890, Sainte-Marie (a París) en 1893, Saint-Wandrille en 1894, Kergonan en 1897) com d'altres estats --Espanya (Silos en 1880), Luxemburg, Països Baixos—s'adheriren a la congregació, compartint-ne la litúrgia. Com que les congregacions benedictines dels olivetans i de Subiaco també van obrir cases a França, en començar el segle xx, la congregació va renunciar al seu nom primer i va prendre el nom de la casa mare: Congregació de Solesmes.

La llei d'associations de 1901 prohibia la vida monàstica a França, per la qual cosa la congregació funda comunitat en altres llocs: Saint-Benoît-du-Lac (Quebec) en 1912, Quarr (Illa de Wight, Anglaterra) en 1922.

Passada la Segona Guerra Mundial, Solesmes pot tornar a fundar a França: Fontgombault en 1947, i a les colònies: Keur Moussa (Senegal) en 1961, i en altres llocs com Palendriai (Lituània) en 1998. Fontgombault, al seu torn, funda Randol en 1968, Triors en 1984, Gaussan en 1994 i Clear Creek (EUA) en 19991.

Activitat i difusió

L'activitat del monjo de Solesmes és la mateixa que la dels monjos benedictins d'altres congregacions, centrada en la pregària i el treball manual i intel·lectual. En particular, la congregació ha destacat per la seva tasca de restauració de la litúrgia i del cant gregorià, del que els cors de monjos d'aquests monestirs, com el de Silos, són reconeguts especialistes i intèrprets.

Avui (2011), la congregació compta amb 31 monestirs (vuit d'ells femenins), en deu estats: catorze a França, quatre a Espanya, dos al Regne Unit, Canadà, Estats Units i el Senegal, i dos priorats a Martinica, i un a Luxemburg, Països Baixos, Lituània.

Cada monestir és autònom, tot i que guarden un llegat comú pel que fa a directrius, especialment en el referent a la litúrgia.